Anarcoefemèrides
del 2 de març
Esdeveniments
"Sans
patrie"
- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.
***
Capçalera
de Le Tocsin
- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.
***
Capçalera
del primer número de La Calle
- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.
***
Capçalera
del número 0 de La
Revista Anárquica
- Surt La Revista Anárquica
de Juventudes
Libertarias:
El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet
(Barcelonès, Catalunya) el número 0 del
periòdic La Revista
Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de
expresión de
la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà
l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap
article va ser signat. Tractà temes molt diversos:
organització anarquista,
repressió, presos (COPEL), feminisme,
delinqüència, esperanto, poesia, acció
directa, antimilitarisme, violència estatal,
antiparlamentarisme, pedagogia,
marxisme, etc. El número 3 és un especial
monogràfic contra la Llei
antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim
el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de
desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes
econòmics.
Naixements
Multatuli
fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)
- Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.
***
Foto
policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)
- Giovanni
Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix
a Borgosesia
(Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio
Colombo, també
conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave
Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa
Franchoni. Casat i amb
sis infants, emigrà a França. El 29 de
març de 1892 se li va decretar
l'expulsió d'aquest país per les seves activitats
anarquistes. Refugiat a
Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt,
destacat membre del grup
anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896
residia al Charlotte
Street de Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]
- Jacques Gross-Fulpius:
El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen
(Alsàcia)
el bibliòfil, lliurepensador, maçó i
militant anarquista Jacques Gross-Fulpius,
conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche.
Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller.
Viatjant de comerç
per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura,
Suïssa), d'antuvi
participà en el moviment antibonapartista. En 1870
s'adherí a la Federació del
Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT).
Entre el 26 i el 29
d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André,
per les seccions
obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General
de l'AIT
antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març
de 1877 participà en la
manifestació de commemoració de la Comuna de
París («Manifestació de la Bandera
Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina,
pogué passar de contraban
periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde,
de Paul Brousse,
i Freiheit, de Johann Most. Amic
d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean
Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà
aquest en les
seves investigacions històriques--, entre d'altres,
organitzà clandestinament
l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta
o Zamfir
Arbore (Z. Ralli). Finançà
discretament publicacions anarquistes, com
ara Le Révolté, i
destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les
Temps
Nouveaux, col·laborà en Le
Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche.
En 1905 entrà en la francmaçoneria
(lògies «Grand-Orient» i «La
Fraternité») i
realitzà nombroses conferències i
publicà llibres sobre el tema, com ara La
Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871).
Conférence (1908) i La
franc-maçonnerie exposée aux profanes
(sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius,
filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora,
redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie
Anarchiste. En 1920 una part important
de la seva col·lecció bibliogràfica va
ser venuda al Frankfurt Institut für
Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de
Frankfurt). Jacques
Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra,
Suïssa). Els
seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre
Internacional de
Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una
important
correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau,
Reclus, Ettore
Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam.
***
De
dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la
companya d'Spivak
- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme, de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).
***
Eugen
Relgis
***
Aristide
Ribolini
- Aristide
Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista
Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani.
Assistí a l'escola
elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista.
Pedraire a les
pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca
propagandística a
la feina i tingué una certa influència dins del
moviment llibertari local ja
que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del
Cercle Juvenil«Germinal» i l'any següent de la Lliga
Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou
gerent i col·laborador de la redacció dels
periòdics de Carrara Il Cavatore
(1911-1921) i Il '94 (1911-1920),
bimensual
anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També
assistí a les reunions de la
Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota
l'acusació de
ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca
d'Itàlia de Carrara en senyal
de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi,
però va ser
absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un
feixista,
però també va ser absolt. Després
d'aquests episodis repressius, marxà de
Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i
s'instal·là a Vilafranca
de Mar, a prop de Niça (País Niçard,
Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa
companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença,
Occitània), acollit al
domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a
petició de les
autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito
Mussolini, s'ordenà
la seva detenció, però pogué fugir i
marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a
Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la
policia
de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat
com a antifeixista
a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a
Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi–també va fer servir el
de Battista Izze–, on
treballava de
marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se
inscrit
pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de
persones a detenir. Entre
1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la
Revolució espanyola. En
1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat
a dos
anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18
mesos, per «violació del
decret d'expulsió» i per«incitació a l'odi de classes», pena que
acomplí a la
presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940,
quan estava tancat a la presó
marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici
entre Itàlia i França,
les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i
lliurament
dels ciutadans italians detinguts a França, però
ell es negà retornar a Itàlia
i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es
traslladà a Califòrnia
(EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en
1958 treballava en
una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo
(Califòrnia,
EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini
va morir
el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19
de novembre de 1973– a Berkeley
(Alameda, Califòrnia, EUA).
***
Juan
Baeza
- Juan Baeza: El 2
de març de 1902 neix a Almería (Andalusia,
Espanya) l'anarquista Juan Baeza,
conegut per la seva transcripció al francès Jean
Baeza o com Jean l'Espagnol.
Emigrà a França i
s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de
França,
França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de
França, França), on treballà
de lampista i participà en els cercles llibertaris
parisencs. En 1935, quan es
trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les
vasectomies
voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de
Bordeus
(Aquitània, Occitània) al domicili de la parella
formada per André i Andrée
Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a
assistent del doctor Norbert
Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi
(«Afer de les Esterilitzacions
o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant
això, ell aconseguí fugir
el 31 de març de 1935, però hagué de
deixar abandonats sa companya i sos dos
infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa
propaganda
anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i
estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la
resta de
companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de
presó, a 100 francs de
multa i a 10 anys de prohibició de residència.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Afusellats republicans, per Torsten Jovinge
- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).
***
Romà
Meler Artigas
- Romà Meler
Artigas: El 2 de març de 1919 neix a
Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i
anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de
néixer, sa família es
traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11
anys deixà l'escola i començà a
treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc
després s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932
participà activament en els
Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un
braç i es donà la paradoxa que el
patró volgué donar-li feina, però els
seus companys el rebutjaren per ser un
actiu sindicalista i pensar que només els portaria
problemes. En 1936, quan
esclatà la Revolució, organitzà les
Joventuts Llibertàries a Guardiola de
Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A
més d'això,
desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica
en la CNT i participà en el
procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet.
En els anys
posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra
Mundial fundà les
Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità
activament en la CNT de l'Exili.
Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel
Molina
Mateo (Juanel), entre d'altres. En
1948
s'establí a París i treballà com a
soldador elèctric, feina que exercirà durant
més de trenta anys. Més tard retornà a
Occitània i, després dels conflictes
interns del Congrés de Montpeller de 1965,
s'arrenglà amb els crítics i entrà a
formar part dels Grups de Presència Confederal.
***
Franco
Leggio (París, 1971)
- Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial«La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».
Defuncions
Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)
- Pablo Biel Gimeno:El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.
***
Necrològica
de Domènec Bachero apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de juny de 1965
- Domènec Bachero:
El 2 de març de 1965 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Domènec Bachero, també citat
amb el seu nom en castellà com Domingo
Bachero. Havia nascut cap el
1895. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de
Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents
ocasions.
L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel
Farreras Munner, Josep
Gardeñas Gil (Petroli),
Elisa Gimeno,
Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera
Ordeix i Esteban Turó, del
comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de
Catalunya (OPAC),
promoguda per la CNT, però que no comptà amb el
suport de la FAI. Entre el 31
de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la
Conferència
Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà
al Palau de
Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució
milità en el Sindicat Únic de la
Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la
CNT. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena
que va ser
commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va
ser posat en
llibertat vigilada i continuà militant en la CNT
clandestina, fet pel qual patí
diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de
març de 1965 a Barcelona
(Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les
Corts d'aquesta ciutat.
***
Necrològica
de Gregorio Benet apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 26 de maig de 1968
- Gregorio Benet:
El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània)
l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Havia nascut cap el 1887 a
Navarrés (Canal
de Navarrés, País Valencià).
Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí
(Vallès Occidental, Catalunya).
En diverses ocasions, fugint de la repressió,
s'amagà a la seva població natal.
En una d'aquestes estades forçades, es casà amb
sa companya. Durant les èpoques
que la CNT fou il·legalitzada, participà en
nombroses assemblees clandestines.
En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos
polítics i dels vells
militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada
pel
periòdic El Luchador. En
1939, amb el
triomf franquista, passà a França i
milità en la Federació Local de la CNT de
Carcassona. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies
després, el 2 de
març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc,
Occitània).
***
Cartell
de la Ligue International des Combattants de la Paix
- Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.
***
Necrològica
de Pedro Fernández apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de setembre de 1972
- Pedro Fernández:
El 2 de març de 1972 mor a Crançac (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
Pedro Fernández. Havia nascut cap el 1905 a Sorbas (Almeria,
Andalusia,
Espanya). Quan era molt jove emigrà a Catalunya i
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Lluità als fronts durant la
guerra civil. En 1939,
amb el triomf franquista, passà a França i va ser
enviat a treballar a les
mines de carbó de Crançac. Hi va treballar fins
que va ser declarat «inepte per
a la feina» i rebé una pensió per la
seva silicosi del cent per cent. Milità en
la Federació Local de Crançac de la CNT.
***
Salvador
Puig i Antich
- Salvador Puig i Antich: El 2 de març de 1974 mor executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l ’atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.
---