Anarcoefemèrides de l'1 de març
Esdeveniments
Capçalera de L'Agitateur
- SurtL'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses --el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 --l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números --l'últim el 18 de febrer de 1893--, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.
***
Colonia penal de Tremiti
- Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci --nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)-- i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.
***
Capçalera
del primer número de Le Naturien
- SurtLe Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.
***
Fàbrica
ocupada a Torí (1920)
- Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.
***
Capçalera de Lucifer
- Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.
Naixements
Fermín Salvochea,
pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric
Municipal de Cadis)
-
Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de
març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya)
Fermín
Salvochea y Álvarez, una de les figures més
importants de l'anarquisme hispà
del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i
president
del seu cantó. Va néixer al primer pis del
número 32 de la plaça de las Viudas
(avui carrer Fernando García de Arboleya), en una
família de la burgesia
liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern
s'havia establert a Cadis
procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins
de la comarca
(Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa
María) i la seva mare, Maria del
Pilar Álvarez, era cosina del polític i
economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan
tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les
tradicions de la
burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit
perquè
es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui
idiomes; hi roman cinc
anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va
dedicar a estudiar més
els problemes socials de l'època --entrà en
contacte amb cercles radicals,
progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils,
sense deixar
l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va
conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a
Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les
doctrines del «socialisme
utòpic» i de l'ateisme. És conegut per
tothom per la seva tolerància i generositat.
En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un
projecte
d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates
gaditanes de San
Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa
en la Revolució de
1968 («La Gloriosa»), com a home de
confiança dels conjurats i enllaç del
general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè
Democràtic
l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de
1868, nomenat segon
comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la
Llibertat» amb el qual
defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i
fou tancat a la
fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a
Corts
Constituents, sense que el Govern provisional reconegués
aquesta elecció, i el
febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva
campanya
andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment
d'octubre de 1869.
Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez,
José Paúl y Angulo i Rafael
Guillén Martínez, escamots armats contra el
govern a la Serra de Cadis, prenent
Alcalà de los Gazules, però són
derrotades per les tropes governamentals i
l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de
gener de 1870
encapçala una manifestació antibonapartista arran
de l'enterrament del
periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a
l'amnistia promulgada
per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en
la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els
bakuninistes
Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a
les idees
republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el
23 de març de 1873
fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del
revolucionari Cantó de
Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu
comitè
administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía
quan la desfeta de
l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments
de 1874 per un Consell de
Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos
anys empresonat al
Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876,
però novament fou traslladat a
La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre
conèixer a fons el
pensament anarquista i comprendre la insuficiència del
republicanisme federal,
alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans.
Renuncia a l'indult
que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no
abraçava tothom. En
1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí
arriba a Gibraltar;
després d'una temporada a Lisboa i Orà,
s'establirà a Tànger. Va retornar a la
Península, després de l'amnistia que
seguí a la mort d'Alfons XII, i es va
lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees
anarcocomunistes. El
febrer de 1886 fundà el periòdic El
Socialismo, on reivindica la vaga
general com a eina de lluita, i que serà força
perseguit per les autoritats,
fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la
presó. En 1891 participà
en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting,
amb Ricardo Mella i Juan José
García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van
convocar, per primera vegada a
l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí,
va preconitzar
l'abstenció, ja que pensava que només la
revolució social podia salvar el
proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José
Ponce i Juan José
García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la
col·locació de bombes a Cadis i
empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí
l'aixecament de
Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el
12 de
febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou
tancat a la presó
de Valladolid sota règim d'incomunicació, per
negar-se a escoltar missa, i les
condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se
tallant-se les venes;
després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou
traslladat a la
presó de Burgos, on la seva situació
millorà. En 1899 fou excarcerat juntament
amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000
gaditans el va rebre
clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es
va establir a
Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els
ingressos d'una
representació de vins i escrivint per a diversos
periòdics (El
Liberal,El
Heraldo, El País). Durant aquests
anys madrilenys freqüentarà el Centre
Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de
Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca
i Tierra y Libertad
--apreciava força Soledad Gustavo. En 1900
participà activament en
l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en
l'estrena d'Electra
de Pérez Galdos i en la preparació del
Congrés d'aquell any. Des de Madrid
participà en l'organització de la vaga general de
Barcelona de 1902. En 195 a
La Línea es reuní amb Vallina per preparar un
atemptat contra el rei com a
esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys
traduirà i editarà
fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger
acusat de delictes
d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va
escriure en nombrosos
periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción
Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la
FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga
General, La
Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El
País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El
Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El
Trabajo, La Voz del Obrero del Mar,
etc. És autor de La
contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos
de la Escuela Moderna (1905, en
col·laboració) i de diverses traduccions (Milton,
Louise Michel, Kropotkin,
Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt
amic de Blasco
Ibáñez, Nicolás Estévanez,
de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín
Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia,
Espanya) d'una
lesió de columna produïda quan va caure de la taula
on dormia --oficialment«meningomielitis aguda»-- i amb situació
econòmica desesperada. El seu
enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb
més de 50.000
persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a
bots i barrals quan
la comitiva passava per l'ajuntament;
l'alcalde va ordenar que el
fèretre
entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti
fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular
que diu: «Plou més
que el dia que enterrarenBigote.»,
nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva
figura fou novel·la per
Blasco Ibáñez en La bodega i
per Valle-Inclán en Baza de espadas,
i és el protagonista de molts tanguillos
populars gaditans.
Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)
***
Foto policíaca d'Albino Ponchia (2 de juliol de 1894)
- Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari
de Sycamore The
True Republican del 30 de març de 1921
- Alfredo Bagaglino:
L'1 de març de 1868 neix
a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista
Alfredo Bagaglino. Emigrà als
Estats Units –en 1910 ja hi era– i
s'instal·là al comtat de LaSalle County
(Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica
Cariglio, i sos fills.
Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista, estava
subscrit
al periòdic Cronaca Sovversiva.
Després
de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de
carbó d'Spring
Valley (Illinois, EUA), el març de 1921 va ser deportat pel
govern nord-americà,
juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a
Itàlia per mor del
seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio
Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va
ser condemnat a la deportació
en colònia penitenciària, on romandrà
alguns anys. En 1928 estava confinat a
l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de
1936 a
Torí (Piemont, Itàlia).
***
- Milly Witkop: L'1 de març de1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes, la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.
***
Àngel Samblancat Salanova
-Àngel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari«Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz,La Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris«Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva,Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo,La Campana de Gràcia, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva,Heraldo de España, Inquietudes,La Lucha, Lucha Social,El Mercantil Valenciano, Mi Revista,El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía,Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,La Tierra,Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944). Àngel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Necrològica
d'Ángel Catalán Herrera apareguda en el
periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 13 de gener de 1972
***
Otto Wolf
- Otto Wolf: L'1 de març de 1902 neix al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia) l'anarcosindicalista Otto Wolf. Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada«Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós«Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi.
***
Eutilio
Vignoli durant la guerra d'Espanya
- Eutilio Vignoli:
L'1 de març de 1905 neix a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini.
Va fer
estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el
moviment anarquista.
Treballà com a dependent i després com a
mecànic. En 1929, fugint de la
repressió feixista, s'exilià clandestinament a
França, on continuà militant en
el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la
guerra d'Espanya,
s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso» i lluità
al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre
de 1937 retornà a França. A
Niça se li decretà l'expulsió per«sojorn irregular» i el maig de 1938
embarcà
clandestinament per a Tunísia, on restà un any.
Pocs dies abans de l'esclat de
la II Guerra Mundial, retornà a França,
però va ser detingut per infracció al
decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de
presó. Un cop lliure, va
ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol
de 1941 va ser
extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de
1941 va ser condemnat
a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que
l'1 de juny de 1942 va ser
commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio
Vignoli va morir l'1
de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Ángel
Ruiz de Pinedo González
- Ángel Ruíz de Pinedo González: L'1 de març de 1909 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el metge anarcosindicalista Ángel Adrián Ruíz de Pinedo González –el seu nom apareix citat de diverses maneres (Ángel R. De Pinedo, Ángel Pinedo, etc.). Fill d'un republicà radical, estudià el batxillerat a Àlaba i després medicina a les universitats d'Oviedo (Astúries, Espanya), entre 1923 i 1924; de Barcelona (Catalunya), entre 1924 i 1929; i Santiago de Compostel·la (La Corunya, Galícia), entre 1929 i 1932. Durant la seva estada a Barcelona entrà a formar part del moviment llibertari i quan estudiava a la Universitat de Santiago va ser nomenat president del Sindicat de Sanitat de Santiago de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou, amb José Rodríguez Portugal, membre de la Comissió Organitzadora que el 10 de setembre de 1931 lliurà els estatuts del sindicat al Govern Provincial de la Corunya. Quan exercia de facultatiu a Pobes (Àlaba, País Basc), visitava freqüentment son amic Isaac Puente Amestoy, metge llibertari que vivia aleshores a Maeztu (Àlaba, País Basc), desplaçant-se amb bicicleta. Fou un metge molt interessat en la higiene i el control de la tuberculosi, malaltia social per excel·lència. El gener de 1933 es va veure implicat en l'obscur assumpte de les bombes d'Igualada (Anoia, Catalunya) i va ser empresonat governativament des del 18 de gener. El 23 de juliol de 1933 va ser detingut amb 157 militants de la CNT, dels quals més de seixanta (David Alday, Albino Arpón, Constantino García, Nicolás González, Antonio Hernández, Faustino Herrera, Sabino Landa, Antonio López de Calle, Joaquín Manzano, Pedro Olazagutia, Isaac Puente, Braulio Quintana, Félix Ruiz, Teodosio San Miguel, Víctor Varela, Bernabé Villambiste, etc.) acabaren a la presó, clausurant-se la seu del sindicat. Quan el cop militar feixista de 1936, va ser detingut i tancat el 28 de juliol al Convent dels Carmelites d'Àlaba. Sembla que no va ser «passejat» perquè era membre d'una coneguda família de Vitòria. Cap a finals de la guerra va estar pres a Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya). Jutjat en consell de guerra, el 29 de febrer de 1940 va ser condemnat, gràcies a influents persones que l'avalaren, només a quatre anys de presó i aquell mateix mes va sortir sota llibertat vigilada. Un cop lliure continuà militant en la clandestinitat i treballà de manera irregular al sanatori antituberculós de Leza (Àlaba, País Basc), en col·laboració amb el doctor Carreras, que el protegia. També es va amagar en una bodega d'aquesta població. En 1944 va ser detingut a Vitòria, juntament amb el metge anarquista Cándido López de Ullíbarri, i va ser alliberat un any després en espera de judici. El 23 d'agost de 1945 va novament detingut i empresonat, juntament amb una vintena de resistents, acusats tos d'«associació il·lícita i propaganda il·legal»; el 24 de novembre d'aquell any va ser alliberat. Després de casar-se el febrer de 1946 amb Felisa Bartolomé Berasategui, marxà cap a París (França), on la seva relació professional amb l'ambaixador de Veneçuela li va facilitar l'exili en aquest país des del 2 de setembre de 1948. A Veneçuela visqué a Caracas, San Carlos i, sobretot, a Mérida, on treballà de metge en un hospital i a la universitat. Participà de manera destacada en la campanya andina contra la tuberculosi. En 1953 obtingué la nacionalitat veneçolana. En 1973 retornà a la Península. Ángel Ruíz de Pinedo González va morir el 7 de maig de 1975 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat al panteó familiar del cementiri de Santa Isabel d'aquesta població.
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
.jpeg)
.jpeg)