Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10325

[27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - López Ayesa - Szary - Considérant - Gandulfo - Matthai - Millán Calvo

0
0
[27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - López Ayesa - Szary - Considérant - Gandulfo - Matthai - Millán Calvo

Anarcoefemèrides del 27 de desembre

Esdeveniments

Portada del primer número de "La Protesta"

- Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

***

Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

- Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

Anarcoefemèrides

Naixements

Una de les obres fonamentals de Déjacque

- Joseph Déjacque: El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el «Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860; però, en la misèria, va caure en la demència --es pensava que era una nova reencarnació de Crist-- i va morir en 1864 al raval de Saint-Honoré de París (França).

***

Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

- Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música de Charles Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

Auguste Vaillant (1861-1894)

***

Andrés López Ayesa

- Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

- Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Polònia l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

Anarcoefemèrides

Defuncions

Victor Considérant

- Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle,La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845),Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

***

Juan Gandulfo Guerra fotografiat per Jorge Sauré

- Juan Gandulfo Guerra: El 27 de desembre de 1931 mor a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile) el metge anarquista Juan Gandulfo Guerra. Havia nascut el 16 de juliol de 1895 a la hisenda Las Vacas, a Los Vilos (Petorca, Xile)–actualment pertany a la regió xilena de Coquimbo. Fill d'una família benestant de Viña del Mar, sos pares es deien Salvador Gandulfo, enginyer, i Sofía Guerra. Va fer els estudis primaris a l'Escola O'Higgins de Viña del Mar i després seguí humanitats en el Liceu de Valparaíso. Més tard estudià medicina a la Universitat de Xile, ocupant un dels primers llocs de la seva promoció, acabant la carrera en 1920, encara que no pogué llicenciar-se fins l'any següent, a causa de la persecució i l'empresonament que patí en aquesta època. Quan era estudiant de medicina realitzà nombroses làmines a colores de gran qualitat artística sobre biologia i histologia que van seguir utilitzant-se fins a la dècada dels anys cinquanta. També en la seva època d'estudiant entrà a formar part del moviment anarquista i anarcosindicalista i col·laborà en diverses publicacions, com ara Claridad,òrgan de la universitària Federación de Estudiantes de Chile (FECH, Federació d'Estudiants de Xile), Juventud o Verba Roja, on manifestà les seves idees llibertàries fent servir diversos pseudònims (Iván, Juan Guerra, etc.). En 1918 fundà, amb els seus diners, la impremta Numen –inspiració, en llatí–, dedicada a la publicació de llibres i fullets anarquistes i lloc de trobada entre els estudiants i els obrers anarcosindicalistes de la Universitat Popular José Victorino Lastarria, centre d'ensenyament nocturn per a obrers i on s'impartí ensenyament primari i secundari clàssic. L'abril de 1920, quan presidia el Centre d'Estudiants de Medicina, va ser empresonat per desacatament al president de la República Juan Luis Sanfuentes Andonaegui, ja que havia declarat la seva incapacitat absoluta per a resoldre els problemes nacionals; en el judici va ser defensat per Carlos Vicuña i l'acusació va ser desestimada. Poc després, el 29 d'agost de 1920, va ser novament empresonat com a representant de la FECH per criticar el moment polític d'aleshores i per propiciar l'enteniment amb els obrers, romanent en una garjola de la penitenciaria de Santiago 98 dies. L'experiència carcerària el deixà fortament impressionat, ja que fou tancat juntament amb els presos«comuns». En aquestaèpoca entaula una estreta amistat amb el poeta Pablo Neruda. Conegut per la seva militància llibertària, li costà entrar a fer feina en un hospital, però finalment entrà a treballar a l'Hospital Arriarán i, després, a l'Assistència Pública. Fou un dels impulsor del Policlínic Obrer, creat per la Unió Local de la Secció Xilena del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que s'inaugurà l'11 de juny de 1923 i es perllongà fins al novembre de 1927, quan el Policlínic deixà de pertànyer a la IWW, encara que continuà amb la seva tasca fins al 1942. També col·laborà en el periòdic Acción Directa,òrgan d'expressió de la IWW, i en la Hoja Sanitaria IWW. Fervent lector de Piotr Kropotkin i Errico Malatesta, participà activament, amb altres companys (Alfredo Demaría, Julio Valiente, Augusto Pinto, Julio Rebossio, José Santos González Vera, etc.), en la Secció Local de la IWW fent conferències socials i biològiques. En 1923, gràcies al seu amic el cirurgià Agustín Inostroza, entrà com a cirurgià pediàtric, especialitzat en ortopèdia i cirurgia plàstica, al nou Hospital d'Infants Manuel Arriarán. També fou membre de l'Assemblea Obrera d'Alimentació Nacional. En aquest mateix 1923 realitzà els gravats en fusta per a la primera edició del llibre de Pablo Neruda Crepusculario–la segona edició i definitiva d'aquesta obra està dedicada a Gandulfo. En 1926 s'incorporà a l'antic Hospital San Vicente com a cap de la Policlínica del professor Lucas Sierra i aquest mateix any s'estrenà com a docent en cirurgia. Juan Gandulfo Guerra va morir el 27 de desembre de 1931 en un accident automobilístic de carretera a La Vinilla, a prop de Casablanca (Valparaíso, Xile), quan es dirigien a Viña del Mar a visitar sa mare; el professor d'angles i filosofia Eduardo Barrenechea morí de camí a l'hospital i l'altre acompanyant, el doctor Juan Garafulic, resultà greument ferit. Gandulfo fou enterrat al cementiri parroquial de Caleta Abarca (Viña del Mar, Valparaíso, Xile). En el seu honor el Policlínic Obrer passà a denominar-se «Policlínic Obrer Juan Gandulfo Guerra de la IWW» fins al seu tancament en 1942. La seva figura concorda amb el personatge Juan García en elsúltims toms de la novel·la històrica Alborada, de l'escriptora Inés Echeverría de Larraín (Iris). Existeix un «Premi Juan Gandulfo» que atorga la Societat de Cirurgians.

Juan Gandulfo Guerra (1895-1931)

***

Horst Matthai

- Horst Matthai: El 27 de desembre de 1999 mor a Tijuana (Baixa Califòrnia, Mèxic) el filòsof anarquista germanomexicà Horst Matthai Quelle. Havia nascut el 30 de gener de 1912 a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), en una família empobrida i de pare maçó. En la seva joventut participà en el moviment anarquista alemany. En 1938, davant la crisi econòmica, la pujada del nazisme i la possibilitat de ser enviat al front, com son germà que hi morí, fugí i s'instal·là a Mèxic, ja que aconseguí ser cridat per aquest país com a«expert en comerç internacional». Al país asteca, a més d'aprendre el castellà, treballà eventualment en el comerç de productes químics i agropecuaris relacionats amb l'avicultura. D'antuvi es va fer passar per anglès, per evitar el fort sentiment germanòfob que es respirava a Mèxic aleshores. Mentrestant, començà a estudiar filosofia, a més d'interessar-se per la psicologia, a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), on compartirà classes amb l'escriptor Carlos Monsiváis i els futurs filòsofs Leopoldo Zea i Emilio Uranga. En aquesta universitat es llicencià i doctorà en filosofia. Filòsofs espanyols refugiats a Mèxic (José Gaos, Joaquín Xirau, Wenceslao Roces i García Bacca) el van introduir en el pensament grec i alemany. A més realitzà estudis de llengües mortes i de sànscrit al Col·legi de Mèxic, aconseguint el grau de magisteri en educació atorgat per la Brigham Young University. En aquesta època es relacionà professionalment amb els mormons mexicans, que deixaran la seva petjada pel que fa el secretisme i l'espiritualisme. En la dècada dels seixanta se separà de sa primera esposa i treballà per a l'Institut Nacional Indigenista a la Serra de Puebla; aquests estudis antropològics el portaran a reivindicar el «renaixement del pensament prehispànic» i la seva idea de«no poder». Cap als anys vuitanta, s'instal·là a la Tijuana i es casà de bell nou, aquesta vegada amb una alumna. En aquests anys impartí classes de filosofia a la UNAM, al Cetys de Tijuana, a la Universitat Iberoamericana i, des del 1986, a l'Escola d'Humanitats de la Universitat Autònoma de la Baixa Califòrnia. Influït per Hegel, Max Stirner, Dilthey, Nietzsche i Heidegger, part de les seves idees aborden aspectes relacionats amb el solipsisme i l'anarquisme. El seu pensament vol fonamentar hermenèuticament el «retorn de la metafísica», basada en la retraducció i en la reinterpretació dels filòsofs presocràtics i de Hegel. La seva metafísica solipsista és la base del seu pensament anarquista; el contracte social de Rousseau va ser instaurat per assegurar la supervivència de l'individu, però un cop la societat ha posat en perill la supervivència de l'individu, aquest ha de renunciar al contracte social. El seu pensament està recollit principalment en la sèrie «Pensar y ser», que es publicà cronològicament en un ordre distint al de l'estructura lògica inicialment prevista per l'autor: Pensar y ser I. Ensayo de una fenomenología metafísica (1996), Pensar y ser II. La Escuela de Mileto (1995), Pensar y ser III. Heráclito, el obscuro (1997) i Pensar y ser IV. La teoría parmenídea del pensar (1990). Pòstumament es publicaren Textos filosóficos (1989-1999) (2002) i Todos los pensamientos son verdaderos (2007). Com a bon estudiós dels presocràtics, fou un apassionat dels aforismes i aquests són una part important de la seva obra escrita i oral (conferències, seminaris, classes, etc.). La seva posició antiestatista i atea ha influenciat pensaments com ara el nihilisme, l'existencialisme, l'anarquisme i, sobretot, l'anarcoindividualisme.

***

Manuel Millán Calvo a la presó

- Manuel Millán Calvo: El 27 de desembre de 2003 mor el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Havia nascut l'11 de setembre de 1925 a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya). Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per «rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia.

Escriu-nos

Actualització: 27-12-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10325

Latest Images

Trending Articles