Sextina emmordassada

¿Què més dir, Jaime Gil, d’aquesta Espanya

que té un trist algutzir com a monarca,

que abat el vol feliç de la paraula

amb l’escopeta vil d’una mordassa

i en què els joglars són condemnats a viure

tres anys i mig en un calabós negre?

Sense més armament que la paraula,

sense por de furgons ni de mordassa,

milers han dit que ja no hi volen viure,

que volen deixar enrere un món tan negre,

que el seu és un país sense monarca,

que el seu és un país que no és Espanya.

Jutges i policies de mal viure,

ministres i fiscals d’esperit negre,

amarats de la fel del mal monarca,

han contestat, paraula per paraula:

tocar la unitat mística d’Espanya

es paga amb cops, amb cel.la i amb mordassa.

Tot sembla un vell malson en blanc i negre,

un aiguafort de Goya, que va viure

i va retratar el fang que enfanga Espanya;

tot és com un guinyol en què un monarca

va callant els ninots amb la mordassa,

un vell ball de bastons sense paraula.

Mirau els de la porra i la mordassa,

aclamats pels racons de tota Espanya!

Tastau aquestes sopes de pa negre

de gent que riu i gent que no pot viure!

Mirau-los bé, restau sense paraula:

com llepen els darreres del monarca!

Propòs que ens revoltem contra el monarca

i que obrim les presons de la paraula.

I que ens torquem el cul amb la mordassa.

Propòs deixar el malson d’aquesta Espanya.

Com qui omple de grafits el mur més negre,

bastirem el país on volem viure.

I ho pos blanc sobre negre, us don paraula:

estimarem l’Espanya que vol viure

sense patir mordassa ni monarca.