Anarcoefemèrides del 16 de febrer
Esdeveniments
Port de Barranquilla
- Primera vaga general colombiana:
Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910
esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la
construcció,
ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de
Barranquilla, Puerto
Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera
vaga general de la
història de Colòmbia, despertà la
solidaritat d'amplis sectors de la població i
obligà els empresaris a concedir un lleuger augment
salarial. A diferència dels
moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels
vint, els vaguistes de 1910
tenen encara una fràgil consciència de la seva
autonomia i barregen a les idees
anarcosindicalistes predominants --idees«estrangeres», com les qualificaren
els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a
causa de la seva
situació geogràfica estava menys aïllada
que la resta del país, rebia la
influència de mariners i d'immigrants anarquistes i
socialistes--, nocions marxistes,
liberals i, fins i tot, tradicionalistes.
***
La llibreia lionesa La Plume Noire
- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.
***
Capçalera del primer número d'Antisistema
- Surt Antisistema:El
16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema.
Periódico
anarquista de Barcelona --més tard
portarà els subtítols«Periòdic
anarquista de Barcelona i rodalies» i«Periòdic anàrquic»--, editat
pel Fòrum
Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en
castellà
--amb alguns articles en català-- i un tiratge inicial de
4.000 exemplars. Era
continuació d'Albesòs, editat
per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia
ser un fòrum informal d'anàlisi, de
contrainformació i de difusió de les
lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la
repressió,
l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació,
l'habitatge, l'economia, el
veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política
exterior, el
sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem
citar Severo
Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández,
Kabiria, Acratón,
Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras,
Diana Reig, Victor
Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30
números,
l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En
Veu Alta. Publicació
Intermitent de la Xarxa Anarquista.
Naixements
James Guillaume (1866)
- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia«Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi aniràíntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Octave Mirbeau
- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatreLes mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les --Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900--; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).
***
W. C. Owen fotografiat per Anglo French Photo Co. (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]
- William Charles Owen:El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquestaèpoca esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a LosÁngeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment --va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit --després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»-- i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
William Charles Owen (1854-1929)
***
Ubaldo
Tacconi
- Ubaldo Tacconi: El
16 de febrer de 1885 neix a Verona (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino
Ubaldo Tacconi. Sos pares
es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida
treballà d'oficinista
temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en
el
moviment llibertari i segons la policia era un dels«instigadors anarquistes»
més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de
1907 va ser denunciat
juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i
Francesco Orna)
per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del
monument del rei Humbert
I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En
1908 el trobem a Gènova (Ligúria,
Itàlia), on freqüentà els anarquistes
locals i participà en les seves
activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De
Luisi, Giovanni
Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i
mantingué
la corresponsalia dels periòdics Conquista
i Guerra di Classe.
Entrà a fer feina
com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i
després en les oficines
d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals
de 1910 era secretari de la
secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians
(SFI). Durant la Gran
Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino
(Campània, Itàlia). Després
del conflicte bèl·lic retornà a Verona
i es mostrà força actiu en la Cambra del
Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva
comissió executiva. Entre
1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els
anarquistes
Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni,
entre
d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio
Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a
membre del
reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc
després, sembla, s'afilià al Partit
Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en
l'intent de reconstruir la Cambra
del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi,
socialista des del 1896 i
empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser
traslladat a Milà
(Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana
(Sicília). En 1927
Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia
sospità de les seves
visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls
contra ell tingueren
resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on,
després de diversos
escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà
les activitats
polítiques. Ubaldo Tacconi va morir el 18 de gener de 1935 a
Verona (Vèneto,
Itàlia).
***
Francesc
Isgleas en un miting de la CNT a l'Olímpia (Barcelona, 21
de juliol de 1937)
- Francesc Isgleas Piarnau:
El 16 de febrer de 1892 --altres fonts citen
altres anys (1893, 1894 i 1895)-- neix a Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà,
Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau --citat en
ocasions Piernau--,
també conegut com Panxo.
Fill d'un obrer surer, heretà la
professió i aprengué l'ofici de taper. Abans de
fer el servei militar, ja se
sentia atret pel pensament anarquista. En sortir de
l'exèrcit, començà a militar
en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a
col·laborar en el periòdic Acción
Social Obrera i a assistir a l'Escola Horaciana del seu
poble. El 22
d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de
Guíxols, i en 1926 la
parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants
més, Teresa i
Josep. A començament dels anys vint
començà a destacar com a organitzador obrer
i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional
de Catalunya de la
CNT en representació de Girona. L'abril d'aquest mateix any
acompanyà els
membres de l'escamot (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu
Cusidó i Ramon Casanelles
Lluch) que assassinà el president del Consell de Ministres
espanyol Eduardo
Dato Iradier des de Blanes a L'Escala de camí cap a la
frontera. El juliol de
1922, en plena repressió governamental contra la CNT,
representà els SindicatsÚnics de Sant Feliu de Guíxols en la
Conferència Regional de Sindicats de
Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot
patronal
que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya
Nord) buscant
feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a
Girona el 13 de
setembre de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de
Rivera.
Immediatament s'integrà en la lluita contra la dictadura a
l'Empordà i a altres
comarques catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.),
va treure --amb
Fortunato Barthe-- a Sant Feliu de Guíxols Acción
Social Obrera, patí
detencions i un desterrament a Sòria. En 1930, un cop
caiguda la dictadura,
destacà en el Ple Regional de Catalunya que es
realitzà per reorganitzar la
CNT. Un cop instaurada la II República espanyola, entre el
31 de maig i l'1 de
juny de 1931, participà en representació del
sindicat de Sant Feliu de Guíxols,
en la Conferència Regional de la CNT de Catalunya que
tingué lloc a Barcelona,
en el decurs de la qual presidí una de les sessions. Entre
el 10 i el 17 de
juny de 1931 representà els sindicats de diverses localitats
gironines (Cassà
de la Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós,
Celrà, Calonge,
Salt, etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la
CNT celebrat al
Teatro Conservatorio de Madrid. En 1932 parlà en un
míting antielectoral a
Badalona i arran de l'aixecament llibertari de Fígols
d'aquest any va ser
detingut. El març de 1933 assistí en
representació de diverses localitats
gironines al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya
celebrat a Barcelona,
on formà part de la ponència que
condemnà l'actitud dels sindicats de Sabadell,
i intervingué en dos grans mítings a Barcelona,
un per l'abstenció, amb Claro
José Sendón, Josep Corbella
Suñé, Avelino González Mallada i Jaume
Rosquillas
Magrinyà, i altre el març organitzat per la
Federació Anarquista Ibèrica, amb
Bru Lladó Roca, Tomás Herreros Miguel, Teresa
Claramunt Creus, Liberto
Callejas, Abelardo Saavedra del Toro i Frederica Montseny. En 1934, en
representació de la CNT, s'entrevistà amb
Lluís Companys. El gener de 1936
signà la ponència sobre les aliances que aprovava
la Conferència Regional de la
CNT de Catalunya celebrada al cinema Meridiana de Barcelona. L'1 de
maig de
1936 inaugurà el IV Congrés Confederal de la CNT
a Saragossa i participà en nom
de Sant Feliu de Guíxols en la ponència sobre
l'aliança revolucionària. El juny
d'aquest mateix any va fer un míting a València
amb Serafín Aliaga Lledó,
Antoni Alorda García i David Mayordomo. Lluità
als carrers barcelonins
combatent la reacció el juliol de 1936 i a Girona va estar a
punt de ser
afusellat pels feixistes triomfants, però va ser alliberat
el mateix dia. El 21
de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de
Sant Francesc de
Girona, es manifestà partidari de les milícies
confederals com a mitjà de
derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució.
Durant la guerra
desenvolupà diverses tasques orgàniques:
substituí Diego Abad de Santillán en
el Comitè Central de Milícies Antifeixistes,
participà en la redacció de la
ponència que elaborà el pacte amb la
Unió General de Treballadors (UGT) en la
Conferència Regional (1936), fou delegat de Catalunya en el
Ple de Regionals
(setembre de 1936), va ser nomenat responsable --amb M. Jordi Frigola i
EnricÁlvarez Semper-- de la Comissaria de Defensa Militar de les
Comarques de Girona
(a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser conseller de Defensa de la
Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig de 1937),
formà part de
la ponència que creà la Comissió
Assessora Política (CAP) en el Ple de la CNT-FAI de
Catalunya (juny de 1937),
fou membre del Consell Superior de Guerra del govern
republicà, assessorà el
Comitè Regional de Catalunya de la CNT (des del juliol de
1937), representà la
CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE)
(abril de 1938), formà part del Comitè Executiu
de la CNT de l'MLE (maig de
1938), demanà la dimissió de Marià
Rodríguez Vázquez (Marianet)
i criticà la seva gestió en la secretaria
(octubre de
1938), fou l'últim secretari de la CNT de Catalunya fins al
final de la guerra,
etc. Quan el triomf feixista era un fet, el 9 de febrer de 1939
creuà els
Pirineus i fou membre del Consell General de l'MLE (1939) en
representació de
la CNT. Després va ser tancat al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure
amb sa família s'instal·là a
Perpinyà fins que les tropes alemanyes el detingueren
i el tancaren al camp de Vernet. El juliol de 1942 va ser traslladat al
camp de
Djelfa (Algèria). Després de l'Alliberament,
mantingué tesis puristes i fouíntim del cercle Montseny-Esgleas, però no
ocupà càrrecs orgànics importants.
Entre 1945 i 1946 va fer mítings a París i a
Narbona. Instal·lat a París, en
els anys cinquanta i seixanta participà en plens regionals,
fou assidu del
centre confederal i va fer mítings. En 1967 morí
la seva companya Rosa Alsina.
Un cop mort el dictador Francisco Franco, el maig de 1976
retornà a Catalunya i
ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu
de Guíxols. Francesc Isgleas
Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 a Barcelona (Catalunya).
Actualment un
carrer d'aquesta localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de
Catalunya
es troba dipositat part del seu arxiu.
Francesc Isgleas Piarnau (1892-1977)
***
Henk
Eikeboom
- Henk Eikeboom:
El 16 de febrer de 1898 neix a Amsterdam (Països Baixos) el
mestre, poeta,
traductor, periodista i editor antimilitarista, anarquista i
anarcosindicalista
Hendrik Willem Eikeboom, més conegut com Henk
Eikeboom i que va fer servir el pseudònim Bob de Mets. Son pare treballava
d'enquadernador i era sagristà de
l'església protestant de Muiderkerk d'Amsterdam. A l'escola
primària va
escriure els seus primers poemes i ja va deixar palès el seu
esperit rebel.
Estudià per a mestre i durant aquests anys entrà
en contacte amb organitzacions
socials de caire marxista, però ben aviat,
gràcies a Willy Broekman, la seva
futura companya, entrà a formar part del moviment
anarquista. Com a objector de
consciència, el juny de 1918 va ser condemnat a cinc anys i
set mesos de presó.
A partir de 1919 començà a col·laborar
en la premsa llibertària i aquest mateix
any esdevingué administrador de«Libertas» l'editorial del periòdic De Vrije Socialist (El Socialista
Lliure), publicació en la qual
col·laborà fins el 1923. Gran admirador de Domela
Nieuwenhuis, en 1921 fou un dels organitzadors del Congrés
de la Internationale
Anti Militaristische Vereeniging (IAMV, Organització
Internacional
Antimilitarista), organització en la qual ocupà
diversos càrrecs de responsabilitat,
i presidí el Dienstweigerings Actie Comité (DWAC,
Comitè d'Acció per l'Objecció
de Consciència). El 5 de març de 1921, molt
influenciat pel dadaisme, fundà,
amb Anthon Bakels i Erich Wichman, el Rapaille Partij (RP, Partido
Rapaille),
també anomenat Vrije Socialistische Groep (VSG, Grup
Socialista Gratuït) o Sociaal-Anarchistische
Actie in Nederland (SAAN, Acció Social-Anarquista dels
Països Baixos), partit
polític conegut per les seves accions contra el vot
obligatori i el sistema
parlamentari, ridiculitzant la democràcia partidista, i del
qual fou el
tresorer. En aquests anys formà part de la Sociaal
Anarchistische Jongeren
Organisatie (SAJO, Organització de la Joventut Social
Anarquista). En 1925
publicà amb Erich Wichman, que d'una estada l'any anterior a
Itàlia s'havia
transformat en feixista, el llibre Het
Fascisme in Nederland. Pro en Contra. Fortament impressionat
per la
transformació del seu gran amic al feixisme, en 1926
publicà el fullet Mussolini, een
ziektegeval. Politiek-psychologische
analys (Mussolini, una malaltia. Anàlisi
psicologicopolítica). Milità en
l'organització anarcosindicalista Nederlandsch
Syndicalistisch Vakverbond (NSV,
Federació Sindicalista Holandesa), adherida a
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Separat de Willy Broekman, en 1927 es
casà amb Annie van
Harselaar. Entre 1933 i 1938 fou un dels redactors del
periòdic
anarcosindicalista De Arbeider (El
Treballador) i fou uns dels membres més actius de la
Vereniging Anarchistische
Uitgeverij (VAU, Societat Editorial Anarquista), que edità
llibres de destacats
anarquistes (Rudolf Rocker, Piotr Arshinov, etc.) i en la qual
ocupà càrrecs de
responsabilitat (administració, secretaria, etc.). El
desembre de 1933
participà en la fundació de la Sociaal
Anarchistische Actie (SAA, Acció Social
Anarquista). En aquests anys col·laborà en
diverses publicacions llibertàries (De
Wapens Neder, De Vrijdenker,De
Transportarbeider, Naar de Vrijheid,
etc.) i visqué de la venda de llibres de segona
mà, molts d'ells de caràcter eròtic,
que aleshores eren considerats pornogràfics.
Realitzà nombroses conferències i
xerrades, a més de diferents debats públics, com
ara amb el feixista Arnold
Meyer del Zwart Front (ZF, Front Negre). Quan l'ocupació
alemanya dels Països
Baixos durant la II Guerra Mundial, mantingué la seva
militància, però en 1941,
quan s'assabentà de la detenció de militants
comunistes, es va passar a la
clandestinitat a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos).
Per mor d'una
delació, el desembre de 1941 va ser detingut pels ocupants
nazis i reclòs a les
presons d'Scheveningen de La Haia i d'Amersfoort (Utrecht,
Països Baixos). El març
de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Vught
(Brabant
Septentrional, Països Baixos) i arran del «Dolle
Dinsdag» (Dimarts Foll) del 5
de setembre de 1944, quan va córrer el rumor que els
Països Baixos estaven a
punt de ser alliberats pels aliats, va ser deportat a Alemanya.
D'antuvi
romangué al camp de Rotenburg, una divisió del
camp de concentració de
Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya), però
després va ser traslladat. Henk
Eikeboom va morir l'11 de maig de 1945 al camp de
concentració nazi de Sandbostel
(Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya).
Traduí obres de diferents
autors (Max Hodann, Lev Tolstoi, etc.) i és autor de Dagboek-fragmenten uit mijn arresttijd
(1919), De anarchist en het huwelijk
(1921 i 1989), Het rood blazoen
(1923), De
ondergaande wereld. Een rede over dezen tijd en zijn problemen
(1923), Asflat. Poésieérotique (1924), Die
untergehende Welt. Eine Zeitrede
(1925), Prometheus. Spreekkoor
(1926), Begrafenis van een vermoorden
arbeider (1932), Kruistochten door
eigen en anderer werk (1933), Opruiing?
De arbeider weigert dienst tegen den oorlog. Verdedigingsrede
(1934), Zonnewende. Symphonie der bevrijdende
gedachte (1934), Kruistochten
(1935), De loden soldaat en andere
vertelses versjes en plaatjes voor kinderen (1935), Spanje, revolutie kontra fascisme. Doeleinden van
strijd, onze hulp
(1936), Gevangenis-gedichten
(1939), Francisco Ferrer. Een woord ter
herdenking
(sd), entre d'altres. Son fill, Rogier Eikeboom, també fou
un destacat militant
anarquista. En 1986 Pszisko Jacobs publicà la biografia Henk Eikeboom, anarchist.
***
Notícia
de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el
diari madrileny El
Sol de l'1 d'octubre de 1926
- Antoni Blanco Blanch:
El 16 de febrer de 1902 neix a Sanui (Llitera,
Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Blanco
Blanch --a
vegades citat Blanc. De ben jovenet
emigrà a Badalona (Barcelonès,
Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que
empenyeren una
xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920
participà activament en
la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles
anarquistes de
Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de
març de 1921 fou
acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés
Alpuente, Francisco
Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de
l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al
carrer Prim de Badalona, en el
qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc
Vilà Olivar, ambdós
membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat
amb altres
companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926
va ser
detingut amb son germà Bartomeu, també militant
anarquista, acusat d'haver
participat en el robatori a mà armada del cobrador de la
Casa Torres que resultà
ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou
membre del Comitè d'Acció
Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual
mantingué
contactes conspiradors amb el capità Fermín
Galán per acabar amb la dictadura
de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de
desembre de 1930 a
Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de
la fortalesa de Montjuïc per
entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En
març de 1933 representà el
Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys
bèl·lics
comptà amb l'amistat i confiança de Joan
Peiró que l'incorporà al Ministeri
d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de
Francisco Largo
Caballero. A més, ocupà diversos
càrrecs que el sindicat confederal li encomanà.
Després fou director de la fàbrica de productes
químics «Casa Cros
Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans
1937 fins a l'acabament de la
guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser
reclòs en diversos
camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de
Treballadores Estrangers
(CTE) que fou enviada a fortificar la «Línia
Maginot». El maig de 1940, quan
realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i
internat
d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein
(Saxònia, Alemanya), depenent del camp de
concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940
va ser deportat, sota la
matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de
concentració de Mauthausen. El 24
de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652,
al camp de Gusen.
Antoni Blanco Blanch va morir el 19 de novembre --algunes fonts citen
l'11 de
setembre-- de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).
***
Silverio Ros Andrés
- Silverio Ros Andrés: El 16 de febrer de 1902 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida. Silverio Ros Andrés va morir el 29 de setembre de 1973 a Agen (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca d'Amleto Astolfi
- Amleto Astolfi: El
16 de febrer de
1903 neix a Milà (Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Amleto Astolfi, també
conegut com Amleto Franzini.
Gràcies
a la influència de Giuseppe Nardi, company de sa germana
Angelica, començà a
militar molt jove en els cercles anarcoindividualistes. El
març de 1921 es va
veure implicat, amb Latini Diavolindo, en un atemptat realitzat al parc
Scipione, a prop de la Central Elèctrica de Via Gadio, i a
la bomba al teatre
Diana de Milà i va ser condemnat per «homicidi
polític» a 15 anys de presó. El
febrer de 1931 va ser alliberat de la presó d'Alessandria
(Piemont). Com que no
trobà feina del seu ofici de mecànic,
emigrà clandestinament a França,
gràcies
a la xarxa d'evasió d'Alfredo Brocheri, i d'antuvi
s'instal·là a Drancy (Illa
de França), a casa sa germana, i més tard a
Fontenay, al domicili del company
Angelo Damonti. Treballà com a obrer envernissador i
participà activament en
les activitats de l'anarquista Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP,
Comitè Pro
Víctimes Polítiques), amb Angelo Damonti,
Fioravante Meniconi, Mario Mantovani,
Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entre d'altres. El novembre de
1933 fou un
dels fundadors a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi
Italiani (FAPI,
Federació Anarquista dels Refugiats Italians) i
formà part de la redacció del
seu òrgan d'expressió, Lotte
Sociali,
que publicà a París vuit números entre
el 15 de desembre de 1933 i el febrer de
1935 i el gerent del qual fou Jean Girardin. Fou el responsable, amb
Arturo
Pirola i Bauer, del periòdic bilingüe Nella
Mischia / Dans la Mêlée, que
publicà a París dos números entre
novembre i
desembre de 1934. El 26 de desembre de 1934 se li va decretar
l'expulsió,
juntament amb Angelo Damonti i Pietro Sini, i marxà cap a
Brest (Bretanya) sota
el nom fals d'Amleto Franzini,
instal·lant-se
a casa del company Ulisse Merli (Carlo
Franzini). La policia el va inscriure en la llista dels«subversius terroristes».
Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya,
marxà amb altres
companys a Barcelona (Catalunya) per a ajudar la revolució.
De bell nou a
França, el juny de 1939 va ser detingut, jutjat i condemnat
a sis mesos de
presó a Rennes, però quan la seva veritable
identitat va se descoberta, fou
internat, juntament amb 379 refugiats italians, al camp de
concentració de
Vernet. El novembre de 1941 va ser traslladat a Menton i el desembre
d'aquell
any va ser extradit, condemnat a cinc anys de confinament i enviat el
febrer de
1942 a Ventotene. El maig de 1942 va ver traslladat a la
colònia agrícola de la
Gorgona. Més tard lluità contra el nazifeixisme
com a partisà llibertari dels«Patrioti Brigata Malatesta» a la zona del Pavese
llombard. Després de
l'Alliberament col·labora en el periòdic Il
Comunista Libertario, que publicà a
Milà 16 números entre desembre de 1944 i octubre
de 1945 i que va
ser dirigit per Mario Mantovani. Posteriorment cessà la seva
militància
anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
Amleto Astolfi (1903-?)
---