Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Guelfi - Vecín - Comfort - Roux - Lachaume - Ayuso - Bueno - Sanftleben - Rygier - Cuadrado - Flores

0
0
[10/02] Execucions de Jerez - «La Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Guelfi - Vecín - Comfort - Roux - Lachaume - Ayuso - Bueno - Sanftleben - Rygier - Cuadrado - Flores

Anarcoefemèrides del 10 de febrer

Esdeveniments

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892

- Execucions de Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la plaça Belén de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot pels botxins de Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández Reina (Busiqui), José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida arran de la revolta pagesa del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la Revolució social!», una insurrecció camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren detinguts i torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer la rosca a Busiqui; després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i, finalment, el granadí acabà amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze minuts el temps que passà perquè tot acabés. Després, per exemple públic, els cadàvers romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran la radicalització de les postures d'alguns grups anarcocomunistes partidaris de la línia d'acció directa i individual. L'atemptat de Paulí Pallàs, del 24 de setembre de 1893, obrirà la dinàmica de repressió-anarcoterrorisme-repressió, que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.

***

Capçalera de "La Révolte"

Capçalera de La Révolte

- Surt La Révolte: El 10 de febrer de 1935 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic bimensual La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una mena de continuació de Lucifer. Organe de Pensée Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va ser editat pels germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la redacció i de l'administració, i Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la qual fou continuada per D. Fourton. Tractà especialment el procés judicial anomenat de «Les esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era un dels protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935, publicà un «Appel aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la Federació Local dels Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G. Coupe, Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D. Fourton, Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L. Lorillard, Arthur Mallet, Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i Jean Serru, entre d'altres. El periòdic edità al menys dos fullets, Le 6 février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir? (1936), de Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números, l'últim el 5 de juny de 1936.

Anarcoefemèrides

Naixements

Octave Jahn

Octave Jahn

- Octave Jahn: El 10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per «provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per «provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917 a Ciutat de Mèxic (Mèxic).

***

Eugène Bigel a Caiena

Eugène Bigel a Caiena

- Pierre Bigel: El 10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, partidari de l'acció directa, Pierre Eugène Bigel. Sos pares es deien Michel Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera benestant, estudià a l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins als 12 anys i una de ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta població. Son temperament exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a treballar d'antuvi com a aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont& Fould» d'Apremont-sur-Aire (Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la seva violència. Després va fer feina en diversos establiments de Charleville, entre ells«Périn Frères» i«Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a Revin (Xampanya-Ardenes, França). Després de diversos informes policíacs, sembla que la seva conducta va ser bona, però el seu natural romangué violent. Gràcies als seus companys de feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a llegir publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista, decantant-se per la«propaganda pel fet» com a única solució per intimidar la patronal i posar fi a les vagues que havien esclatat a les fàbriques«Faure» de Revin, vagues que es perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891. Participà en aquestes vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis Bourgeois, intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de Revin. L'estiu d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren a Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns cartutxos de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de juliol, un aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de Charleville, enginy que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven embalats en un catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom, fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El 17 de juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració van ser detinguts els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la vall del Mosa. També fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc la nit de l'11 al 12 de juny de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de 1891 l'Audiència de les Ardenes el condemnà per«destrucció amb dinamita d'edificis públics» a set anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària. Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França, França), on va ser sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes per ser jutjat novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de 1894 va ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de treballs forçats i a 10 anys de prohibició domiciliària per aquests incendis –Clovis Bourgeois i Désiré Badré van ser condemnats a la mateixa pena, mentre que Joseph Badré, Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser deportat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs mesos després, l'11 de novembre de 1895.

***

Giuseppe Pasotti

Giuseppe Pasotti

- Giuseppe Pasotti: El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill d'una família que havia participat en les lluites republicanes i anticlericals als Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son germà Romolo socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el moviment anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de presó per haver impedit fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels animadors en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut per la seva participació en les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la deserció. En 1916 s'instal·là a Milà on s'adherí a la secció local de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou perseguit per un delicte de premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de Milà per«incitació a la desobediència i a la deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa companya, Maria Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer mecànic, esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de Milà. Quan esclataren a Itàlia els moviments populars inspirats en la Revolució russa fou un dels capdavanters, però no s'adherí a la III Internacional i sempre restà fidel al pensament anarquista. Més tard, s'oposarà radicalment al feixisme i en 1924 va haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la repressió engegada pels escamots d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa, començà a treballar com a muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de Varese, feina que li permetia viatjar a través del país i mantenir contacte amb els companys llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de l'execució de Sacco i de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes. Obligat a amagar-se, emigrà clandestinament a França en 1929, instal·lant-se d'antuvi a París. En 1930, després de treballar uns mesos a Alemanya aprenent l'ús dels motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya, Maria Linari, a Tolosa de Llenguadoc, on reprengué les seves activitats llibertàries. En aquesta ciutat freqüentà la llibreria del professor antifeixista italià Silvio Trentin, lloc de reunió dels emigrats italians de la regió. En aquesta època exercí de corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata dei Refrattari, que apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de Ginebra. El maig de 1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la regió, les activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès. Dirigí una pensió, al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà nombrosos companys. En 1935, juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa, Luigi Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada, perquè el 31 de maig de 1936 participà a Chambéry en el Congrés de la LIDU. A partir de juliol de 1936 i fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment llibertari espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que partien cap a la Península a combatre. El seu domicili, al carrer Grande-la-Réal, esdevingué el centre d'organització i de pas dels voluntaris italians (Centrone, Girotti, Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya. També s'allotjà a casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un escamot de La Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta d'Acció Revolucionària Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri, que serà assassinat pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el periodista Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de 1936 la policia el considerà com un dels principals activistes del moviment llibertari dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de Perpinyà de la Federació Anarquista del Midi, que segons informes policíacs comptava 25 membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que tenia la seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité), al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra el representant consular italià que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes franquistes a Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona non grata per les autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat comès l'11 de març de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista espanyol Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de correspondència d'unes cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el 2 de juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de correspondència» pel tribunal de Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i Léon-Jean Grégory. El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i, buscat per la policia, es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament detingut per «infracció a l'ordre d'expulsió» i, després d'un breu tancament, s'amagà durant unes setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet. Continuà, però, entrant regularment a la Península i participant en l'organització de l'ajuda entre París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera de 1938, gràcies al suport dels anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a Tunísia, on reprengué les activitats polítiques i organitzà un grup anarquista en col·laboració amb el periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta, que havia freqüentat Milà durant els anys vint i també Tolosa. El 5 d'abril de 1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com a presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En 1943, després de la invasió de Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a Algèria. Encara que antimilitarista, s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les forces francobritàniques, però sense portar armes, per la qual cosa fou nomenat intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la guerra, tornà a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI tingut a Bolonya entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a delegat dels grups de la Vall d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona de Ferrara, a començaments de 1948 s'instal·là a Pontelagoscuro, però, decebut per la situació política que prenia el seu país gens revolucionària --«Compromís Històric» entre el Partit Comunista Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--, retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el 21 d'abril de 1951 a Tunísia.

***

Giuseppe Guelfi

Giuseppe Guelfi

- Giuseppe Guelfi: El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País Niçard, Provença, Occitània) l'anarquista Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi Contri, Umberto Fei, etc.). Sos pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la seva adolescència a Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos pares, on s'acostà al moviment anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i mecànic. En 1914 va ser cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de cavalleria. Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per deserció militar, en 1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser localitzat a Savona (Ligúria) i detingut. Després de complir tres anys de reclusió militar a Gaeta (Laci, Itàlia), s'expatrià novament. A França desenvolupà una intensa tasca subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va ser buscat per la mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el localitzaren en diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica, Països Baixos, Portugal i Espanya. El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat (Catalunya) i aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb altres anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi Sofrà, Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va ser inclòs en el «Butlletí de recerca» de la policia. En el número de març de 1933 de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta («Restles Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al periòdic L'Adunata dei Refrattari, on explicava la revolució anarquista de gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats polítics, col·laborà en el periòdic anarcosindicalista català Solidaridad Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats informes sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a l'estranger. La policia l'encarregà la desarticulació d'un comitè nacional d'agitació anarquista a Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè d'Agitació Antifeixista de Montreuil (Illa de França, França). El juny de 1934, després de la seva denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys anarquistes, tots amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots donaren resultats negatius. També fallà l'intent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el nom de Paolo Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista Internacional (SAI). La seva següent missió fou enviar informes sobre els confinats polítics de l'illa de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les confidències, entre d'altres, del periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova York (Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres colònies penitenciàries (Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les presons de Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos, sobre els projectes insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com a delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir del confinament. Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de Nàpols (Campània, Itàlia).

***

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]

- Alberto Vecín Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba (Vega de Valcarce, Lleó, Castella) l'anarcosindicalista Alberto Vecín Gómez, també conegut com Capitán Gallego i Cesareo Gancedo Gómez. Quan esclatà la Revolució espanyola fou responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i Negra» al front d'Aragó (Espanya). Després de la militarització de les milícies la columna esdevingué 127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la guerra, per evitar represàlies contra sa família, restà a Lleó i canvià son nom pel de Cesareo Gancedo Gómez. Després del conflicte bèl·lic treballà de paleta i patí diversos consell de guerra, però, sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco suportà nombrosos controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar als seus ideals llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de desembre de 1993.

***

Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946

- Alex Comfort: El 10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres, Anglaterra) i l'investigador científic, metge, sexòleg, gerontòleg, psiquiatra, novel·lista, dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i anarquista Alexander Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort, funcionari d'educació, i de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes. Amb 14 anys, mentre feia experiments per millorar la fórmula de la pólvora a l'Escola Highgate de Londres, una explosió li volà la mà esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines». En 1938, quan encara estudiava en aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic (1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb son pare a l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare, aleshores retirada, l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al Trinity College de la Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de Londres (actual Royal London Hospital) i a diverses institucions acadèmiques (Col·legi Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.), arreplegant sis graus de diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica, psiquiatria, etc.). Després de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres, esdevingué professor de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de Londres. En 1945 es diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en 1950 i en 1963 al Col·legi Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel Harris i en 1946 tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944 edità, amb John Clifford Bayliss, la revista New Road. New directions in european art and letters. Anarquista, antimilitarista i pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que li impedia anar al front, es declarà objector de consciència i el 2 d'abril de 1943, en plena II Guerra Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la població civil alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU, Unió per la Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace and disobedience (1946); On this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert Camus, autor a qui admirava; i Authority and delinquency in the modern state. A criminological approach to the problem of power (1950). Sota el pseudònim Obadiah Hornbrooke, intercanvià una correspondència pública i agre polèmica en defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista». Entrà a formar part del cercle intel·lectual editor (Marie Louise Berneri, Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.) del periòdic anarquista Freedom. En 1948 Freedom Press li va publicar el llibre Barbarism and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the standpoint of anarchism, basat en un cicle de conferències que realitzà al London Anarquist Group (LAG, Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal» (AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però més tard renuncià al seu comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per incondicionals soviètics. Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels 100», format per destacats intel·lectuals. Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que recorregué 83 quilòmetres entre Londres i Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre ells Bertrand Russell, per incitació a la desobediència civil durant una important protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va escriure la cançó protesta One man's hands, que va ser musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any publicà el fullet de cançons pacifistes Are you sitting comfortably? The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre de 1963) de la revista Anarchy li dedicà un monogràfic. Durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta s'especialitzà en biogerontologia i (biologia de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica (prolongació mèdica de la vida humana) i dedicà molts d'esforços a la seva divulgació, formant part del Club for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British Society for Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la Recerca sobre l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos anys abans, publicà la seva traducció del sànscrit del tractat d'erotologia clàssica medieval Koka Shastra i en 1968, quan es trobava en una reunió científica a Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de Medicina. En 1972 publicà la seva obra més coneguda The joy of sex. A gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va escriure en dues setmanes i autèntic best-seller traduït a multitud de llengües i amb el qual guanyà tres milions de dòlars pels 12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de ser conegut com Dr. Sex i que les seves altres obres fossin desconegudes. Després de la publicació d'aquesta obra, es divorcià de Ruth Harris i mesos després, en 1973, es casà amb l'economista Jane Tristram Henderson, la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un romanç des de feia una dècada –les famoses, i agosarades, 84 il·lustracions de The joy of sex es basaven en instantànies polaroids que els amants s'havien autofotografiat. El Center for the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de les Institucions Democràtiques) li donà una feina i la parella es traslladà a Santa Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou conferenciant en el Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto, Califòrnia, EUA) i també va ser professor en l'Institut de Neuropsiquiatria de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En aquesta època la parella era assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les muntanyes de Santa Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de sexualitat lliure i d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson es cansà de l'amor lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el denuncià per incompliment de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i s'instal·là al comtat de Kent. En 1989 publicà una carta en The Guardian contra la imposició de l'impost regressiu (Poll Tax) i la política econòmica del govern presidit per Margaret Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral severa i a partir d'aquest moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador dels seus interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson morí d'una hemorràgia. Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions, com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One World, Peace News, Public Opinion, Resistance, etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three new poets (1942, amb Roy McFadden i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle play (1942), The almond tree. A legend (1942), A wreath for the living (1942), Cities of the plain. A democratic melodrama (1943), Elegies (1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual behaviour in society (1950), Civil defence. What you should do now! A message to every householder (1950), And all but he departed. Poems (1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel (1961), Come out to play (1961 i 1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The nature of human nature (1966), The anxiety makers. Some curios preoccupations of the medical profession (1967), Art and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism (1971), «What rough beast?» And «What is a doctor?» (1972), More Joy of sex. A lovemaking companion to The Joy of Sex (1973), A good age (1976), The novel and our time (1977) I and that. Notes on the biology of religion (1979), Poems for Jane (1979), The fast of love. Loving, loving and growing up (1980), Practice of geriatric psychiatry (1980), Tetrach (1981), Reality and empathy. Physics, mind and science in the 21st century (1984), Imperial patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The philosophers (1989), Anarchism and religion (1991), The new Joy of Sex. A gourmet guide to levemaking for the nineties (1992), Writings against power and death. The anarchist articles and pamphlets (1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual fantasies (1997), Kisses and caresses (1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març de 2000 en una residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire, Anglaterra). El seu arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for Research in Sex (KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana, EUA) i la seva documentació política a la biblioteca de l'University College London (UCL).

Alex Comfort (1920-2000)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Jacques Roux

Jacques Roux

- Jacques Roux: El 10 de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins la cel·la que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de París, (Illa de França, França). Nascut el 21 d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània), aquest capellà roig, era vicari de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades cruel, serà un precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els mercaders, les seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de l'Estat parlamentari, així com diversos representants de l'autoritat. És l'autor del cèlebre Manifeste des Enragés (Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar els pillatges de magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes, incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste des Enragés serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es va sentir atacada i va detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció de guillotinar-lo, a través del tribunal revolucionari. La repressió s'abatrà tot d'una entre els seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés, serà dissolt.

Jacques Roux (1752-1794)

***

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925

Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic Le Petit Parisien del 10 de febrer de 1925

- Georges Lachaume: El 10 de febrer de 1925 mor a Clichy (Illa de França, França) l'anarquista Georges Lachaume. Havia nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa de França, França), treballà com a ajustador i milità en el grup de Bezons (Illa de França, França) de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el fetge; portat a l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França, França), Georges Lachaume va morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Achille Lausille.

***

Processats pels «Fets de Labastida». A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

Processats pels «Fets de Labastida».
A dalt, d'esquerra a la dreta: Estanislao Barredo Ruiz, Nicanor Quintana Pérez, Luis Apraiz (advocat), Isidro Quintana Martínez, Ponciano Quintana Martínez, Daniel Martínez Velasco, Laureano Quintana Martínez i Eugenio Ayuso Bravo. A baix, d'esquerra a dreta: Formerio Amurrio León, Ángel Barrón Martínez, José Gil Cámara i Máximo Rodríguez González

- Eugenio Ayuso Bravo: El 10 de febrer de 1937 és afusellat a Vitòria (Àlaba, País Basc) l'anarcosindicalista Eugenio Ayuso Bravo. Havia nascut cap el 1909 a Lleó (Castella, Espanya). Jornaler de professió, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Labastida (Àlaba, País Basc). Participà activament en el moviment insurreccional anarquista del 8 i 9 de desembre de 1933 a Labastida. En aquella ocasió s'encerclà la caserna de la Guàrdia Civil, un número de la Benemèrita resulta mort i un sergent fou ferit. Detingut per aquests fets, va ser jutjat pel Tribunal d'Urgència amb 31 companys entre el 29 i el 30 de desembre de 1933 a la presó de Vitòria i va ser condemnat a 12 anys de presó major per «delicte contra la forma de govern». Després de presentar un recurs, a mitjans d'abril de 1935 la Sala Sexta del Tribunal Suprem l'absolgué. Quan estava empresonat, però, va ser jutjat el 16 de febrer de 1935 per un consell de guerra i condemnat a dos anys de presó per «insult a la força armada» i enviat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya). Va ser apressat, juntament amb sa companya, pels militars franquistes poc després del cop militar feixista de juliol de 1936. L'agost d'aquell any, durant la seva detenció, va estar a punt de ser assassinat pel capità de requetès Liborio Gil, qui el va amenaçar amb una pistola perquè contés on tenia amagats diversos explosius. Eugenio Ayuso Bravo va ser jutjat en consell de guerra, condemnat a mor i afusellat el 10 de febrer de 1937 al mur del cementiri de Santa Isabel de Vitòria (Àlaba, País Basc).

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images