Anarcoefemèrides del 9 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de La Federación Igualadina
- Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any.
***
Capçalera del primer
número de Le Bandit
du Nord
- Surt Le Bandit du Nord:El 9 de febrer de 1890 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic setmanal Le Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que signava anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François Donolet i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet revolucionari Écho de la misère (1889) i només va publicar dos números: el 9 i el 16 de febrer.
***
Portada
del primer número d'Alba
Roja [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud
- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de
1948 surt a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el primer número del
periòdic Alba
Roja. Publicación mensual.
Difusión de ideas sociales. Aquesta
publicació del moviment llibertari
espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts
Llibertàries, tingué com a editor
Marío Díez Sánchez, com a
director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola
Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton
Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta
mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a
la Península i a Mèxic.
Naixements
Alceste Marini
- Alceste Marini: El
9 de febrer de 1866 neix
a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Alceste Marini. Sos
pares es deien Gaetano
Marini i Fortunata Costa. Fuster de professió, durant molts
d'anys portà una
vida itinerant, viatjant arreu d'Itàlia, França i
nord d'Àfrica. En 1889 va ser
amonestat formalment per un jutge de Liorna per la seva manera de
viure. En
1890 fou condemnat a tres mesos de presó per«contravenció de
l'amonestació» i
l'any següent patí altres tres mesos de
reclusió per reincidència. Després
residí en diverses poblacions (Marsella, Pistoia, Canes,
Niça, Gènova i Florència),
tenint problemes amb la justícia per vagabunderia i per
manca de recursos. En
1892 va ser detingut a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i el 25 de maig d'aquell any la
Comissió Provincial de Confinament de Liorna el condemna a
tres anys d'assignació
domiciliària i fou deportat a la colònia
penitenciària existent a l'arxipèlag
de Tremiti. En 1895 aconseguí la llibertat, però
sota vigilància especial. El
12 de juliol de 1899 va ser fitxat novament per la Prefectura de
Policia de
Liorna que el qualificà de «dedicat més
a l'oci que al treball», de «pèssima
fama pel seu caràcter prepotent» i de«propagandista de la teoria anarquista,
capaç d'influir en els seus companys de Liorna, Pisa,
Marsella i altres ciutats
italianes i franceses». També l'informe
policíac citava que a Florència
(Toscana, Itàlia) va ser acusat d'agressió i
d'«injúries al rei i la reina»,
però que finalment el procediment judicial contra ell no va
ser admès. En 1904
el trobem a Tunísia, en 1906 es traslladà a
Niça (País Niçard,
Provença,
Occitània) i en 1908 romania a Bona (actual Annaba,
Algèria), sempre en
contacte amb anarquistes i subversius. En 1911 va ser considerat per
les
autoritats «anarquista perillós» i en
1913 marxà cap a Lo Pòrt de Boc
(Provença, Occitània), on treballà de
pintor i freqüentà els cercles revolucionaris.
Cap el 1922 era de bell nou a Marsella, on
freqüentà destacats anarquistes (Angelo
Ancillotti, Giulio Bacconi, Ugo Boccardi, Paolo Bonatti, Giuseppe
Clerico, Vezio
Del Nudo, Emilio Giammattei, Odaire Martelli, Alfeo Pietrini, Albino
Zazzeri,
etc.). En 1926 vivia a La Ciutat (Provença,
Occitània), on s'integrà en el
cercle anarquista al voltant de Paolo Schicchi i s'encarregà
de la difusió del
periòdic parisenc La Diana,
del marsellèsIl Pozzo dei Traditori i
publicacions
anarquistes sicilianes. En 1927 vivia a La Sanha (Provença,
Occitània) i a
altres ciutats provençals, en estret contacte amb destacats
anarquistes, com
ara Paolo Bonatti, Giuseppe Clerico, Corrado Faiani, Emilio Giammattei,
Adarco
Giannini, Odaire Martelli i Marino Pucci. A finals d'aquest any
rebé
correspondència de Paolo Schicchi i va ser acusat d'haver
enviat a l'anarquista
Calogero Aronica Pontillo un sobre amb el primer número de La Diana i un retall del
periòdic parisenc Il Becco Giallo,
contenint un article injuriós contra Benito Mussolini.
En 1928 retornà a Marsella i en 1929 visqué al
barri d'Endoume d'aquesta ciutat.
En 1937 va ser inscrit en el registre de subversius recercats de Liorna
i en
1941 l'anarquista Lanciotto Persico explicà que des de feia
uns anys havia estat
admès en un llar d'ancians, però en 1942 les
autoritats italianes deien que era
a l'estranger. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
Foto policíaca de Tomaso Sartorio (ca. 1894)
- Tomaso Sartorio: El 9 de febrer de 1870 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a França, el 16 de maig de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis
- Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).
***
Bontemps en un retrat realitzat per sa companya Aline Aurouet (1969)
- Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista, naturista i conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan ha de deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se a treballar. S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els seus estudis de manera autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i pacifistes i col·labora en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic creat per Sébastien Faure. Fins al començament de la Gran Guerra farà de comptable aquí i allà. Incorporat al front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril de 1919. Comptable i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la Revolució russa, però l'abandonarà ràpidament després d'adonar-se del seu error. Passa després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a la Guerra i en diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment naturista sorgit al voltant del periòdic Vivre d'Abord. En 1937, participa en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport dels republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a Bourges, però serà llicenciat poc abans de la invasió i podrà retornar a París. Durant l'Ocupació seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de Correctors parisenc. Després de l'Alliberament, reprendrà la seva col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la Federació Anarquista, tant en 1945 com en 1953, participant especialment en la redacció dels actuals estatuts de la Federació Anarquista. Durant els anys 50 definirà en multitud de fulletons el seu concepte d'«individualisme social» i manifestarà les seves preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben entès. A més a més de nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista, naturista i atea (Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense de l'homme, Le Droit de vivre, Liberté, La Raison, Le Réfractaire etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves conferències, com ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à travers les âges (1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité (1927), Les majordomes du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant (1928), Les serfs du Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P. Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit libertaire (1946), Le démocrate devant l'autorité (1949), Synthèse d'un anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme et le réel: essai d'un rationalisme libertaire (1963), Individualisme Social (1967), o Pro Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps va morir el 14 d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París (França) i els seus arxius es troben dipositats al parisenc l'Institut Francès d'Història Social (IFHS).
***
Josep Puig Serrau
- Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut en una família llibertària, quan tenia tres anys aquesta s'instal·là en una petita vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat d'una temporada a Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i cap al 1920 s'establí a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys treballà en la construcció com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la instauració de la II República milità activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT --carnet confederal número 4 (son germà Gregori en tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa, fets pels quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres companys en consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En 1936 col·laborà en el periòdic Vida Nueva, de Terrassa. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en els Grups de Defensa de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en una unitat confederal amb la qual lluità al front d'Aragó fins el final de la guerra. En 1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera. Finalment pogué fugir del camp i, després d'un any amagat per les muntanyes, el març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de la II Guerra Mundial visqué com pogué i després s'instal·là a Autariba, on formà part de la CNT local. Josep Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc, Occitània).
Defuncions
Émile Masson
-Émile Masson:El 9 de febrer de 1923 mor a París (França) el militant, escriptor i propagandista socialista llibertari Émile Masson (Emil ar Mason, en bretó) --va utilitzar el pseudònims Brenn, Ewan Gweznou i Ion Prigent. Havia nascut el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer estudis molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona (París) i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va freqüentar els cercles socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a París va fer amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars (1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va ensenyar a Loudun, a Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès) entre 1904 i 1921. En 1908 va establir correspondència amb Jean Grave i va començar a interessar-se per la llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el socialisme llibertari (i no jacobí) en el món proletari bretó. Va començar a publicar Rebelles, contes «anarquicobretons», i va escriure diversos articles per a Les Temps Nouveaux i per a periòdics de la Federació Regionalista Bretona i del Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va col·laborar estimant que la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la seva identitat i de la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins, però també a certs llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan, en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé, socialista revolucionari del periòdic La Guerre Sociale, impulsarà una propaganda socialista i antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants Pierre Monatte i François Le Levé; però l'amistat amb Hervé es trencarà pel canvi ideològic d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar també en bretó i en francès la revista mensual llibertària d'educació pagesa Brug/Bruyères. Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en la follia bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La Bretagne libertaire. Entre les seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de collège (1905), Les rebelles (1908), Les bretons et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes (1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
Necrològica
de Nicasio Domingo Gascón apareguda en el
periòdic saragossà La Voz de Aragón
del 10 de febrer de 1933
- Nicasio Domingo
Gascón: El 9 de febrer de
1933 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat anarquista
i anarcosindicalista
Nicasio Domingo Gascón –el primer llinatge a
vegades citat com Domínguez
i el segon com Gascó.
Havia nascut cap el 1860 a
Saragossa (Aragó, Espanya). Fuster de professió,
es guanyava la vida fent cadires
en bova i espardenyes i era membre de la Societat de Cadiraires. Fou
amic del
revolucionari cubà José Martí, quan
aquest residí a Saragossa entre maig de
1873 i novembre de 1874. El desembre de 1893 va ser processat amb
altres
companys (Antonio Alberg, Manuel Beilou, Pascual Benabarre,
Joaquín Ejarque,
Nicolás Gutiérrez i Luis Martínez) per
un delicte de «provocació a la
rebel·lió
per mitjà de la premsa i de la propaganda sediciosa
anàrquica» per articles
publicats en el periòdic saragossà El
Rebelde. En 1895 fou responsable de
correspondència dels periòdics
anarquistes saragossans El Eco del
Rebelde i El Invencible,
tots dos
publicats. El maig de 1897 va ser condemnat en consell de guerra a Osca
(Saragossa,
Aragó, Espanya) a dos anys de presó correccional
per «propaganda de sedició a
les forces que marxaven cap a Cuba»; un company seu, Pedro
Ruiz Layunta, en va
ser condemnat a sis mesos. L'octubre de 1901 participà, en
representació de «La
Autonomia», societat que presidia, en el II
Congrés de Societats de Resistència
de la Federació Regional de Treballadors d'Espanya (FRTE)
que se celebrà a
Madrid (Espanya). El 8 de setembre de 1901 va fer un míting
amb Francisco Salas
al Teatre Principal d'Osca. En 1903 participà en
l'Excursió Nacional de
Propaganda amb Teresa Claramunt Creus i Gregorio Jiménez
Zapatero, que els
acompanyà amb el seu ase. El 7 d'agost de 1904
participà en dos grans mítings a
la Casa Lonja de Saragossa, un per preparar la vaga general per les
vuit hores
amb altres organitzacions, i altre, anarquista i prohibit per
Governació, per a
demanar la llibertat dels presos socials. Fou un dels organitzadors de
les
protestes que es realitzaren el gener de 1905 a Saragossa per
l'encariment de
les subsistències. També fou membre del
Comitè Pro Escoles Racionalistes de
Saragossa. El 21 de març de 1907 parlà, en nom de
la Federació Local de
Societats Obreres, en la «Festa del Racionalisme»,
que se celebrà al Teatre
Pignatelli de Saragossa, organitzada pel Patronat d'Escoles Laiques de
Saragossa que presidia. El 25 de juliol de 1909 va ser detingut amb
altres
companys (Lucas Castelar Cavero, Juan Domingo i Venancio
Sarría) per«desordres» antimilitaristes en suport de la«Setmana Tràgica» de Barcelona i
tancat. En 1910 fou un dels redactors del periòdic Cultura y Acción. El 2 d'agost
de 1910 participà en un gran míting
al Circ de Saragossa sobre la vaga que hi havia aleshores a Bilbao
(Biscaia,
País Basc); un míting semblant i per a la mateixa
finalitat es repetí l'1 de
setembre d'aquell any a la Plaça de Braus de Saragossa. Per
aquests mítings, el
novembre de 1910 va ser processat, amb Luis Fons, per«incitació a la vaga
revolucionària»
i Teresa Claramunt Creus per «injúries contra la
Benemèrita». Fou un dels
fundadors, el 19 de desembre de 1912, del Cercle Obrer d'Estudis
Socials de
Saragossa, societat que passà a presidir a partir de 1914.
El 22 de gener de
1917 va ser detingut per la Guàrdia Civil durant la vaga
general de Saragossa
en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics. El
16 de desembre de 1917
participà, amb Ángel Laborda, Antonia
Maymón Giménez, Francisco Pérez i
Antonio
Roa, en un míting en favor de l'amnistia celebrat al Cercle
Republicà-Socialista de Saragossa. El 12 de gener de 1920 va
ser detingut a
Saragossa amb altres 16 anarcosindicalistes. El 10 de novembre de 1920
va ser
detingut a Saragossa amb Agustín Pallaruelo, per«coaccions», però dies
després, 19 de novembre, va ser posat en llibertat
perquè havia mort la seva
companya a Calatorao (Saragossa, Aragó, Espanya).
Formà part de la comissió del
congrés anarquista de 1923, al costat de Maura Bajatierra
Morán, Manuel
Buenacasa Tomeo i Francisco Goñi. L'abril de 1924
entrà a formar part del Comitè
Nacional de la CNT clandestina a Saragossa (Ángel Benito
García, José Montuenga
Galvano, Ángel Peribáñez Ranera,
Fernando Ramos Sánchez, José Torregrosa i
Salvador Valero Bercé), encapçalat pel secretari
José Gracia Galán, que va
caure el 2 de juny de 1924 i tots els seus membres van ser empresonats.
Durant
la dictadura de Primo de Rivera restà a Saragossa i en 1930
fou un dels
reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Fou amic de
Anselmo Lorenzo Asperilla i de Ricardo Mella Cea, entre d'altres. Sos
tres fills,
Antonio, Juan i Nicasio Joaquín Domingo també van
ser militants anarquistes i
anarcosindicalistes. Nicasio Domingo Gascón va morir el 9 de
febrer de 1933 a
Saragossa (Aragó, Espanya). El fet que un dels fills
s'anomeni com el pare pot
fer que algunes dades biogràfiques se solapin.
***
- Lorenzo Nannini:
El 9 de febrer de 1935 mor a Pietranera (Bastia, Còrsega)
l'anarquista Lorenzo
Nannini. Havia nascut el 6 d'agost de 1866 a Cargedolo (Frassinoro,
Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien
Giuseppe Nannini i Marianna
Marchetti. Es guanyava la vida fent de mosso de botiga i a la petita
població
on va néixer destacà com a anarquista, topant
especialment amb les forces
catòliques de la zona. En 1901 es traslladà a
Còrsega, on desenvolupà diferents
activitats. En 1914 retornà a Cargedolo i intentà
realitzar tasques de
propaganda anarquista entre els obrers i pagesos de la zona, sense
obtenir
grans resultats. Segons la policia, es va veure obligat a romandre en
un hostal
perquè fins i tot sa família el rebutjava per les
idees anarquistes que
professava. De bell nou a Còrsega, obrí un
restaurant al port de Bastia. Entre
1924 i 1927 retornà al seu poble per curtes estades per
qüestions de salut,
però sempre retornant a Còrsega. En 1929 va
escriure al cònsol italià a Còrsega
una invectiva contra el règim feixista. Identificat per la
policia com a distribuïdor
de material i de propaganda antifeixista entre els italians de
Còrsega, i cap a
Itàlia, va fer servir el seu restaurant per convocar
reunions antifeixistes de
l'illa. Algunes d'aquestes reunions tenien com a finalitat recaptar
fons per a
la premsa i per al Socors Roig Internacional (SRI). Per mor d'aquestes
activitats, en 1932 va ser inscrit en el butlletins de recerca i en els
registres de fronteres com a anarquista a identificar i escorcollar.
Lorenzo
Nannini va morir el 9 de febrer de 1935 a Pietranera (Bastia,
Còrsega).
***
Adrián
del Valle Costa
- Adrián del Valle Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa, més conegut sota el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a Barcelona (Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va introduí en la lectura amb Las ruinas de Palmira de Volney --d'aquí agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys d'estudiant, va ser redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any ingressà en l'Associació Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de la qual formà part i on conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887, en llegir el periòdic anarcocol·lectivista El Productor, es decantà per l'anarquisme; es passà per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire, capdavanters d'aquesta publicació, l'introduïren en la redacció --signà els seus articles, entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo, sobre socialismo», amb el pseudònim Palmiro-- i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup anarquista«Benevento». En 1889 col·laborà en l'organització del II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que l'animà a continuar en la militància, i l'any següent marxà amb Esteve a París i a Londres; en aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile Pouget, Charles Malato, Piotr Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que emigrés a Nova York. Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps a Tampa (Florida, EUA), on col·laborà en la premsa llibertària (La Revista Cubana, El Esclavo i Verdad y Tierra), es traslladà a Nova York, on dirigí El Despertar i col·laborà en Cultura Obrera. En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat per les autoritats espanyoles retornà a Nova York, on fundà El Rebelde. Defensor de la independència cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos conspiradors revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa s'alliberà del colonialisme espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una intensa tasca propagandística i periodística. En 1899 fundà El Nuevo Ideal, col·laborà en nombroses publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y América, El Mundo, Revista y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo de Cuba, La Reforma Social, La Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari de redacció de Revista Cubana de los Amigos del País --s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la institució la qual arranjà segons criteris biblioteconòmics moderns--, va ser membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore Cubano» i dirigí alguns periòdics (El Tiempo, El Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví articles pacifistes i contra el conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917 publicà en El Dependiente un dur atac contra el Comitè Pro-conferències Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del projecte i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball), organització autoritària i conservadora. Fou molt amic d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i setembre de 1927, a petició de Federico Urales, publicà una mena de memòries del seus records barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor del naturista social i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista Cubana. També defensà en els seus articles el neomaltusianisme. En 1930, després de molts anys allunyat, visità la Península i mantingué estretes relacions amb la família Urales, la qual li va publicar nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos, etc.). Traduí Cuba a pluma y lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba antes de Colón, de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en nombroses publicacions d'arreu del món i no només llibertàries, com ara Acracia, Almanaque de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El Esclavo, Ética, Eugenia,La Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero, etc. Entre les seves obres podem citar Narraciones rápidas. Marta (1894), Fin de la fiesta. Cuadro dramático (1898), El ideal del siglo XIX (1900), Socialismo libertario (1902), Cuentos inverosímiles (1903 i 1921), Por el camino (1907), Parnaso cubano (1908, antologia), Ferrer. Recopilación de documentos históricos que immortalizarán al caído (1909), Cultura psicofísica. Para vivir cien años (1911 i 1920), Los diablos amarillos (1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones y leyendas de Cienfuegos (1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como pluralidad (1924), Kropotkine, vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social (1926), El naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado (1886-1892) (1927), Compendio de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del País de La Habana (1930), Historia documentada de la conspiración de la Gran Legión del Águila Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices de las Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del País (1793-1896) (1938), etc.
***
Aladino
Benetti
- Aladino Benetti:
El 9 de febrer de 1946 mor a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Aladino Benetti. Havia nascut el 3 de novembre de
1894 a
Bagnolo San Vito (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien
Attilio Benetti i
Cesira Allegretti. La família emigrà al Brasil, a
l'Estat de São Paulo, però el
pare morí de febrer groga quan ell només tenia
dos anys. Amb sa mare i dos
germans retornà a Itàlia, on la
família visqué en condicions miserables. No
podent continuar amb els estudis primaris per qüestions
econòmiques, es posà a
fer feina de mecànic i de ferrer. Quan tenia 14 anys
trobà feina de componedor
caixista en una impremta. Cap el 1911 entrà a treballar en
una fàbrica de
motors industrials i esdevingué torner. Un any
després perdé la feina i
s'enrolà de voluntari en la Marina. Embarcat en un vaixell
de guerra, participà
en la Guerra de Líbia i després en la Gran
Guerra. En acabar el conflicte
bèl·lic, retornà a la vida civil i
obrí un petit taller de mecànica, però
posteriorment decidí passar il·legalment a
França. Trobà feina en algunes
oficines mecàniques de la regió parisenca i
s'acostà al moviment anarquista. El
febrer de 1921 retornà a Itàlia i
s'establí a Gènova (Ligúria,
Itàlia).
Esdevingué revisor de l'empresa municipal d'autobusos i
freqüentà les reunions
anarquistes i començà a involucrar-se en les
lluites sindicals, fet pel qual va
ser acomiadat de la feina. Amb sa companya obrí un petit«menjador obrer» a la
plaça Cavalletto, que esdevingué immediatament un
dels principals llocs de
reunió del moviment anarquista genovès. Quan els
escamots feixistes prengueren
els carrers, patí continus atacs (segrests, pallisses,
insults, oli de ricí,
intents d'incendiar el restaurant, etc.), fets que s'havien de sumar a
la
continua pressió (detencions, escorcolls, etc.) exercida per
la policia, i per
tot això hagué de deixar el restaurant. En 1925
trobà feina en l'Agència de
Transport Marítim «Marelli». Un informe
policíac de 1926 el considerava com un
dels «caps» de la Unió Anarquista
Italiana (UAI) de Gènova i sospitava que
estava relacionat amb el Comitè Pro-Víctimes
Polítiques de París. Per tot això,
el novembre de 1926 les autoritats feixistes el deportaren per dos anys
a
l'illa de Lipari. Detingut a finals del 1927, va ser posat a
disposició del
Tribunal Especial, però va ser absolt per manca de proves.
Després d'acomplir
la pena, retornà a Gènova, on va ser
contínuament vigilat i de tant en tant
empresonat preventivament per diversos motius (visita d'alguna
personalitat
feixista a la ciutat, l'avarada del creuer Bolzano,
etc.). En el curs de 1932 va ser detingut 32 vegades, fet que
gairebé li va
impossibilitar la militància política, encara que
mantingué contactes
epistolars amb alguns companys. Entre el març de 1930 i el
setembre de 1933
mantingué correspondència amb Errico Malatesta i,
després de la seva mort, amb
la companya d'aquest, Elena Melli. En aquest context de
contínua persecució,
tingué moltes dificultats de trobar un treball estable, ja
que les empreses que
el contractaven rebien regularment informes de la policia sobre la seva«perillositat» i invariablement l'acomiadaven. Per
aquesta raó, decidí obrir
una petita botiga, però a començament de 1937 la
poca feina el va obligar a
tancar-la i posar-se a fer feina de manobre al port. El setembre de
1937 decidí
traslladar-se a Milà (Llombardia, Itàlia) amb sa
mare i sa germana. Encara que inscrit
en la llista de «persones perilloses que cal arrestar en
determinades
circumstàncies», la Prefectura de Milà
no aplicà aquesta regla estrictament i
finalment aquest fet li va permetre una vida normal. Després
de diversos
treballs, a començament de 1939 va ser contractat com a
torner en la «Società
Italiana Ernesto Breda per Costruzioni Meccaniche» de Sesto
San Giovanni, a
prop de Milà. L'octubre d'aquell any, va caure malalt i es
va descobrir que
patia tuberculosi. Hospitalitzat d'antuvi al Sanatori de Vialba
milanès, el 10
de febrer de 1940 va ser traslladat al de Pineta di Sortenna (Sondalo,
Llombardia, Itàlia). L'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, les
autoritats feixistes proposaren el seu internament «en
consideració a la seva
perillositat» i, malgrat el seu malmenat estat de salut,
enviat al camp de
concentració de Manfredonia (Pulla, Itàlia).
Setmanes després, davant la seva
constant depauperació i les nombroses crisis, el Ministeri
de l'Interior decidí
traslladar-lo al sanatori de Garbagnate (Llombardia, Itàlia)
i, posteriorment,
als de Vialba (Llombardia, Itàlia) i de Pineta di Sortenna,
on va romandre fins
a 1943. L'agost de 1944 es pogué reunir amb sa
família a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia) i el 22 d'abril de 1945
participà amb son fill en la
batalla final per l'alliberament de la ciutat. Més tard, fou
un dels promotors
del naixement de la Cambra del Treball, de la qual va ser membre de la
seva
secretaria en representació dels anarquistes.
També va ser nomenat inspector
confederal i com a tal gestionà alguns conflictes sindicals,
anant i venint per
la província de reunió en reunió. Fou
un dels fundadors, amb Vincenzo Chiossi,
de la constitució de la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Mòdena, que
tingué la seu al mateix edifici de la Cambra del Treball, i
de la qual va ser
nomenat secretari. Com a tal, elaborà un manifest-programa
que va ser difós
arreu la província l'agost de 1945. Els companys de
Gènova li van demanar que
es traslladés a aquesta ciutat i ell acceptà. En
arribar, reprengué la seva
militància, participant activament en la FCL de
Ligúria, encarregant-se de
promoure la publicació del periòdic d'aquesta
organització, L'Amico del Popolo,
que sortí el 3 de
març de 1946. Abans que es publiqués aquest,
però, Aladino Benetti va morir el
9 de febrer de 1946 a Gènova (Ligúria,
Itàlia). La seva correspondència amb
Errico Malatesta es troba dipositada a l'«Istituto per la
Storia della
Resistenza e delle Società Contemporanea» de
Mòdena.
---