Carver i Bonnard (i la nova censura)

¿Diríeu que el dirty realism de Raymond Carver, amb tot el seu catàleg de vides devastades, té res a veure amb el colorisme feliç de Pierre Bonnard, figura prominent del grup dels nabís? Sí, i tant: llegiu aquest poema.

I gaudiu dels quadres, ara que encara podem. Després dels episodis del Balthus del Met de Nova York, el de les delicades nimfes prerafaelites de Waterhouse a Manchester o el de la campanya de promoció vienesa amb el gran Egon Schiele, vés a saber per on aniran les coses.

Bé, el poema de Carver:

Els nus de Bonnard

 

 

La seva dona. La va pintar durant quaranta anys.

Una vegada i altra. El nu del darrer quadre,

el mateix nu jove que el primer. La seva dona.

 

Tal com la recordava, jove. Com era quan era jove.

La seva dona a la banyera. Al tocador,

davant el mirall. Despullada.

 

La seva dona amb les mans sota els pits

mirant el jardí per la finestra.

El sol que li confereix calidesa i color.

 

Tot el que es viu floreix, a fora.

Ella, jove i tremolosa i tan desitjable.

Quan va morir, ell va pintar un temps més.

 

Un grapat de paisatges. Després va morir.

I el van posar al seu costat.

De la seva dona jove.

 

(traducció mallauger)