Anarcoefemèrides del 7 de febrer
Esdeveniments
Capçalera
de L'Émancipation
- Surt L'Émancipation: El 7 de febrer de 1904 surt a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquista L'Émancipation. Organe Libertaire. Hebdomadaire. Portava com a epígraf una cita d'Élisée Reclus: «La políticaés l'art d'escorxar el poble sense fer-lo cridar.» Els responsables d'aquesta publicació van ser Georges Falempin (administrador), Nicolas Berthet (redacció) i J.-B. Chirat (impressor-gerent). Gabriel Jargeais hi col·laborà.
***
Portada del fullet de la conferència de Juan López
- Conferència de Juan López: El 7 de febrer de 1937 el destacat anarcosindicalista Juan López Sánchez, aleshores ministre de Comerç del Govern republicà de Francisco Largo Caballero, dóna una conferència al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) sota el títol«Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución». La conferència era la sisena d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'acte va ser presentat per Jacinto Torhyo, director de Solidaridad Obrera i secretari de les Oficines de Propaganda, que remarcà la importància que té el federalisme en el sindicat anarcosindicalista. López començà dient que l'esperit federalista de la CNT s'ha fet efectiu en les campanyes portades a terme per l'organització contra el centralisme absorbent de la capital de l'Estat, contra el caciquisme i contra totes aquelles tendències que atemptaven la llibertat dels pobles. Segons López, el federalisme, avançada de la Revolució,és fonamental per a guanyar la guerra. Després de lloar el potenciar creador de la Revolució, atacà el «vell nacionalisme de contingut reaccionari» que tendeix a allunyar-se de la resta de pobles per a crear una personalitat pròpia política i econòmica, interpretació del federalisme aquesta completament en desacord amb l'esperit obrerista. Continuà dient que el fet que la CNT participi en el Govern de la II República espanyola no significa que hagi abandonat els seus principis ni les seves tàctiques. La CNT interpreta el federalisme no com a un sistema d'aïllament, sinó com a un sistema superior de convivència social, dins del qual l'individu, com els pobles, poden aspirar a gaudir del màxim de llibertats. Segons López, el federalisme en temps de guerra no és practicable, ja que durant un conflicte bèl·lic el que s'imposa és la unitat fèrria de l'organització militar i econòmica, i recorda que tots els Estats organitzats federativament, en temps de guerra són els més unitaris. Segons el ministre, cal unificació militar i unificació econòmica per a guanyar la guerra. Juan López acabà la seva conferència fent una crida a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT). Finalment, pels altaveus del local sonaren els himnes Hijos del Pueblo i A las barricades, que el públic corejà amb entusiasme. Ràdio Barcelona i «ECN1-Radio CNT-FAI» retransmeteren la dissertació arreu de l'Estat. El text d'aquesta conferència va ser editat per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI aquell mateix any.
***
Portada
del número únic d'Il Cavatore
- Surt Il
Cavatore:
El 7 de febrer de 1959 surt a Carrara (Toscana, Itàlia) el
númeroúnic del periòdic anarquista Il
Cavatore.
Fontado da Alberto Meschi nel 1911. Editat per la
Unió Sindical Italiana
(USI) de Carrara, era una publicació en homenatge al
destacat
anarcosindicalista Alberto Meschi, mort poc abans, l'11 de desembre de
1958. El
número, el director responsable del qual fou Carlo
Venturotti, repassà la vida de
Meschi i del seu temps. Trobem col·laboracions de Giulio
Bacconi, C. Ferrari,
Carlo Venturotti i Adolfo Tolini.
Naixements
Notícia sobre el
judici de Charles Gallo aparegut en el diari
algerià La
Mahouna. Journal de l'arrondissement de Guelma
del 18 de juliol 1886
- Charles Gallo: El
7 de febrer de 1859 neix a
Le Palais (Belle-Île-en-Mer, Ar Mor-Bihan, Bretanya) el
militant anarquista
Charles Gallo. Fill de mare natural, aquesta, que també era
filla natural, es
quedà embarassada d'un sabater amb qui convivia. L'infant va
ser pujar per
l'àvia materna, serventa en una casa burgesa.
Després visqué de la caritat
pública fins als 14 anys, que entrà a treballar
12 hores diàries per un franc
vint-i-cinc la jornada en una filatura de cànem a Angers
(País del Loira,
França), propietat de l'exdiputat Max Richard. Durant les
nits llegia i
assistia a cursos d'adults. Intel·ligent i
estudiós, va ser convençut per un
dels seus professors dels cursos nocturns perquè es
presentés als exàmens d'admissió
de l'Escola Normal de Mestres d'Angers. A l'examen obtingué
la segona plaça per
ordre de mèrits –no fou el primer per la seva mala
cal·ligrafia– i entrà a
treballar d'ajudant de mestre en una escola d'una petita
població. Després va
fer de passant d'advocat i d'empleat. En aquests anys
estudià química pel seu
compte i entrà a treballar en algunes fàbriques,
però sempre era acomiadat per
discussions amb els seus patrons. Sense recursos i sense feina, en 1879
va ser
detingut per fabricació de moneda falsa i va ser condemnat a
cinc anys de
reclusió. Segons va explicar, entrà a la
presó com «col·lectivista
revolucionari»
i sortí com «anarquista». L'octubre de
1884 va ser alliberat i entrà a fer
feina en diversos comerços de Nancy (Lorena,
França), però sempre era acomiadat
per fer propaganda anarquista. Segons algunes fonts, en sortir de la
presó es
convertí al protestantisme, però això
no sembla creïble. L'abril de 1885, per
recomanació d'un protector, abandonà Rouen (Alta
Normandia, França), on vivia
aleshores, i passà a treballar de tipògraf a
Nancy. Segons informes policíacs,
estudiava moltíssim, es passava les tardes a la biblioteca
municipal, gastava
tots els seus diners en llibres polítics i parlava sovint de
Pietr Kropotkin. Segons
alguns, freqüentà el Partit Radical,
però trencà amb ells i creà un
efímer
Cercle d'Estudis Socials, que compta amb el suport d'una desena
d'obrers (Astier,
Bernard, Godard, Lapègue, Lépollard, etc.).
Rebia, del sabater parisenc Bouriant,
periòdics i fullets, i les reunions del grup es realitzaven
a la seva habitació
del barri de Les Trois Maisons de Nancy. En aquesta època
treballava de guardià
d'una casa rural, on segons la policia hauria albergat l'obre
François Martin,
buscat per la justícia a París i en suport del
qual hauria fet una col·lecta
abans de fer-lo passar a Luxemburg. La policia assenyalà que
també estava
subscrit als periòdics Le Cri du
Peuple
i La Guerre Sociale, que parlava
anglès i alemany i que estudiava l'hebreu. Cap el novembre
de 1885 el seu
protector de Rouen envià una carta anònima al
prefecte de policia assenyalant
que Gallo cada vegada era més anarquista, però
que sabedor d'un projecte
d'atemptat contra la Cambra de Diputats el rebutjà.
Galló va decidir cometre un
atemptat i des de Nancy va marxar cap a París amb un
revòlver que li havia
deixat un amic i amb 200 grams d'àcid prússic. A
París es registrà en un hotel
al número 64 del carrer Mouffetard sota el nom de Serge Pétrowich. El 5 de
març de 1886, a les 3 de la tarda, va
llançar des de les galeries superiors el flascó
d'àcid en mig de Borsa de
París. L'ampolleta no esclata, però escampa una
olor nauseabunda que provoca el
pànic i seguidament va disparar tres trets de
revòlver a l'atzar que no van
ferir ningú. Detingut, va ser internat a la presó
parisenca de Mazas, des d'on
va escriure diversos articles per al periòdic Le
Révolté i
unes memòries («Notes pour servir à
l'instruction de mon procés»). El 26
de juny de 1886 va ser jutjat a
l'Audiència del Sena i durant el procés va
provocar incidents que van fer
ajornar la vista: quan va entrar a la sala va cridar «Visca
la revolució
social! Visca l'anarquia! Mort a la magistratura burgesa! Visca la
dinamita!»
El 15 de juliol de 1886 va comparèixer de bell nou i a
declarar que sentia no
haver tingut èxit i no haver matat cap persona amb la seva
acció de «propaganda
pels fets de les doctrines anarquistes». Va ser condemnat a
20 anys de treballs
forçats i constret a relegació com a reincident.
Enviat primer a Avinyó
(Provença, Occitània) i al penal de
Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charentes,
França), el 6 de desembre de 1886 va sortir cap a la
colònia penitenciària de
Nova Caledònia, on va desembarcar el 29 de març
de 1887 a l'illa Nou (Nouméa,
Nova Caledònia) sota la matrícula 17.142. El 10
de setembre de 1887 va agredir
un guardià a qui va propinar un cop de pic al ventre,
però ell va sortir amb
dos tres al cap i un braç trencat. El 30 de desembre de 1887
va ser condemnat a
mort, però el 7 d'agost de 1888 aquesta pena va ser
commutada per treballs
forçats a perpetuïtat. En 1894, durant una visita,
injurià els membres de la
comissió disciplinària i el metge-major de l'illa
Nou el va fer internar a
l'asil d'alineats. En 1902 Jean Grave va llançar una crida
de suport en Les
Temps Nouveaux sobre la seva situació de«cadàver vivent». L'1 de gener de
1904 passà a primera classe. El 10 de juny de 1907,
després de vint anys de
relegació, acumulà 29 dies de presó
por «inconveniències», 165 dies de
presó
per «insolència, rebuig d'obeir,
imputació calumniosa, amotinament i robatori»,
i 292 dies de masmorra per «possessió d'escrits
anarquistes, rebuig d'obeir,
insults i amenaces als metges i imputació
calumniosa». L'1 de gener de 1908 la
seva pena va ser commutada per 15 anys de treballs forçats i
el 14 de desembre
de 1913 obtingué una reducció de pena de set
anys. En 1916 rebé tres noves
penes de 15 dies de cel·la i vuit nits de presó.
Charles Gallo va morir el 23
de setembre de 1923 a la infermeria del Camp Est de la
colònia penitenciària de
l'illa Nou (Nouméa, Nova Caledònia).
***
Henri
Gauche
- Henri Gauche: El 7 de febrer de 1870 neix a París (França) el militant i periodista anarquista Henri Gauche, també conegut com René Chaughi i Henri Chaughi. Fill d'una família de la burgesia, als 20 anys va descobrir el pensament llibertari. En novembre de 1893, La Revue Anarchiste publicarà un dels seus primers articles, consagrat a l'anarquista català Paulí Pallàs. Després va participar regularment en la premsa anarquista: La Révolte, de Jean Grave, en la revista artisticoliterària La Plume i en Courrier Européen. Durant la implantació de les mesures repressives antianarquistes conegudes com «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), entre 1893 i 1894, va ser empaitat per les autoritats. La Revue Libertaire, revista on va col·laborar i de la qual va ser secretari de redacció amb Charles Chatel, relata, en el número de febrer de 1894, l'escorcoll policíac del seu domicili. Per fugir de la histèria antianarquista del moment, es va exiliar un temps a Bèlgica i després a Holanda. De tornada a París en 1895, va encetar una llarga col·laboració amb Les Temps Nouveaux i en els seus suplements, articles que signava sota el pseudònim de René Chaghi, i no va dubtar a mantenir financerament el periòdic durant 20 anys de manera anònima. Sensibilitzat per la condició de la dona, va publicar, en 1898, en les edicions de Le Libertaire, el fullet Immoralité du mariage (1898) i La femme esclave (1901). En 1912 va publicar Les trois complices: les tueurs, les faiseurs de pluie, l'homme qui juge. En 1914, fent costat a la posició de Grave i de Kropotkin (Manifest dels Setze), es va presentar voluntari al front, però, a començaments de 1916, va declarar que havia comès un greu error. Després de la guerra va participar en les reunions mensuals del grup de Le Temps Nouveaux, abans de retirar-se a Elancourt. Henri Gauche va morir el 19 de juliol de 1926 a Elancourt (Illa de França, França).
***
Notícia de la detenció de Julie Béranger apareguda en el diari parisenc Le Figaro del 25 de febrer de 1919
- Julien Béranger: El 7 de febrer de 1874 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), en una família belga, l'antimilitarista, sindicalista revolucionari i propagandista anarquista Julien Béranger, conegut com Oscar. Obrer aprestador en la indústria tèxtil, durant els anys 1890 milità a Roubaix. L'1 de gener de 1894 va ser detingut i l'endemà son cosí Pierre Devillée, obrer encolador d'ordits; durant l'escorcoll dels seus domicilis es van trobar nombroses publicacions i fullets anarquistes i com que Julien Béranger era súbdit belga, va ser expulsat de França per les seves activitats de propaganda anarquista. El gener de 1897 retornà a Roubaix, on continuà amb les seves activitats llibertàries. L'11 de desembre de 1910 fou un dels fundadors del Grup d'Acció i d'Educació Sindicalista (GAES) de Roubaix, que arreplegava els llibertaris enquadrats la minoria sindicalista revolucionària de la zona, dominada per una Confederació General del Treball (CGT) controlada pel sector seguidor de Jules Guesde. El 7 de gener de 1911 fou un dels editors de la nova etapa de Le Combat. Organe comuniste révolutionnaire de Nord, del qual fou gerent, i que estava animat pel grup anarquista de Roubaix. Entre el 14 i el 16 d'agost de 1913 fou delegat per Roubaix en el Congrés Nacional Anarquista de París i participà en la redacció, amb Marc Pierrot, Sébastien Faure i Ernest Girault, del manifest fundacional de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR). Quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà contrari a la Unió Sagrada i en la primavera de 1916 signà el manifest pacifista «La pau per als pobles», oposat al «Manifest dels Setze». En aquest any formava part del grup anarquista «Le Combat» de Roubaix i com a militant pacifista distribuïa i feia propaganda del periòdic antimilitarista Ce qu'il faut dire (CQFD), de Sébastien Faure. Jutjat en consell de guerra, destacà per les seves coratjoses declaracions pacifistes. En 1917 caigué greument malalt i hagué de restar hospitalitzat en un sanatori del País del Loira. El 24 de febrer de 1919, arran de la repressió desencadenada per l'intent frustrat d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau per l'anarquista Émile Cottin, quan Béranger era gerent i administrador del periòdic anarquista parisenc L'Avenir International, va ser detingut al seu domicili d'Aubervilliers (Illa de França, França), on regentava amb sa companya una adrogueria i alhora una impremta clandestina; en l'escorcoll de casa seva es trobaren una gran quantitat de propaganda llibertària i se li va acusar d'editar el fullet Aux peuples assassinés. Les governements alliés contre les soviets. Tancat a la presó de la Santé de París, amb altres companys, va ser jutjat el 9 d'abril de 1919 pel VI Consell de Guerra de París i fou condemnat a un any de presó per«difusió d'informacions diplomàtiques amb la finalitat d'atiar el neguit en l'esperit de la població». En 1930 ja vivia a Le Courneuve i en 1935 fou un dels signats del«Manifest per a una conferència contra la guerra i la unió sagrada», publicat en Le Libertaire de juliol d'aquell any, conferència que finalment es realitzà a Saint-Denis (Illa de França, França). Julien Béranger va morir la primavera de 1939 a Le Courneuve (Illa de França, França) i la seva desaparició va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 10 d'abril d'aquell any.
***
Louis
Louvet (Niça, setembre de 1962) [CIRA - Lausana]
- Louis Louvet: El 7 de febrer de 1899 neix a París (França) el militant anarquista i anarcosindicalista Louis Louvet. Durant la primera part de sa vida va fer feina de conductor del tramvia elèctric parisenc. En 1922 es va adherir al grup de la Joventuts Socialistes i va participar en la creació de la Federació de Joventuts Anarquistes. El novembre de 1924 va esdevenir gerent de Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). A començaments de 1926, arran de divergències sobre l'il·legalisme, es va allunyar de la Unió Anarquista, arrossegant-hi joves militants. L'abril de 1926, per competir amb Le Libertaire que jutjat força sectari, reedita L'Anarchie, de tendència individualista. El 8 de gener de 1928 va prendre part en la fundació de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). Des del 1932 fins a la guerra es va consagrar amb sa companya Simone Larcher a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), continuant la tasca de Libertad, i a l'edició de la revista Controverse, on es reproduïen les conferències i es comentaven les discussions que provocaven aquests debats. En 1937, quan el tramvia va ser suprimit, va passar a fer feina com a corrector de premsa, participant activament en el Sindicat de Correctors d'Impremta des del 8 de gener d'aquell any. Sota l'Ocupació, va ser nomenat vicepresident de l'Associació de Suport Mutu de la Premsa, fundada clandestinament en 1942 i que va mantenir les seves funcions fins a l'Alliberament el novembre de 1944. A partir d'aquesta data, va reprendre les seves activitats militants llibertàries amb la creació, amb Charles-Auguste Bontemps, del Moviment Igualtat (MI) i del periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD). Entre el 6 i el 7 d'octubre de 1945 va participar com a membre del MI en els treballs del congrés constitutiu de la Federació Anarquista (FA) a París, a la qual es va adherir el febrer de 1946. En aquest any també va participar en la reconstitució de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1953 va prendre part en la reconstitució de la Federació Anarquista. En 1957 va pertànyer a la redacció de Le Monde Libertaire. A més de l'anarcosindicalisme i la participació orgànica en el moviment anarquista, el lliure pensament, l'anticlericalisme, el pacifisme i el neomaltusianisme van ser parts de les seves lluites durant sa vida, mantenint sempre un caràcter força independent. Va editar nombroses publicacions anarquistes, com ara Le Libertaire (1924), L'Éveil des jeunes libertaires (1925), L'Anarchie (1925), La Revue Anarchiste (1925), Controverse (1932), Ce Qu'il Faut Dire (1944-1945), Les Nouvelles pacifistes (1949), Contre-Courant (1951), etc. També va prendre part en diversos projectes editorials, com la Llibreria Sociològica, les EdicionsÉlisée Reclus, o l'Associació dels Amics de Volin, que publicarà La Révolution inconnu de Volin. Entre les seves obres podem destacar Charles d’Avray, pionnier et militant d’avant-garde, Découverte de l'anarchisme (1949), Les anarchistes du Moyen Âge (1951) i Histoire mondiale de l'anarchie (1951), entre d'altres. Louis Louvet va morir de càncer el 15 de març de 1971 a París (França).
***
Necrològica
de Félix García apareguda en el
periòdic tolosà Cenit del 14 de
maig de 1991
- Félix
García: El
7 de febrer de 1915 neix a Mazarrón (Murcia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Félix García. Miner a les mines d'alums de
Mazarrón, a començament de la dècada
dels trenta fou el secretari de les Joventuts Llibertàries
locals. Durant la
Revolució espanyola va ser designat per la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
per a organitzar i estructurar la
col·lectivització del seu poble. En 1939, amb
el triomf franquista, passà a França i va ser
internat durant nou mesos al camp
de concentració d'Argelers; posteriorment va ser integrat en
una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) per a treballar en la construcció d'una
pressa a la Savoia
(Arpitània). Gràcies a la intervenció
d'uns amics, pogué ser traslladat a La
Grand Comb per a treballar de minaire. Durant l'Ocupació
alemanya pogué
reunir-se amb sa companya Margarita i participar en la
reconstrucció
clandestina de la CNT. El 12 de febrer de 1943 va ser nomenat secretari
del
primer Comitè Comarcal de la CNT creat a la
regió. En acabar la II Guerra
Mundial, no suportant més, després de tres anys i
mig, el treball a la mina,
esdevingué paleta, ofici que exercí fins a la
seva jubilació. Ocupà nombrosos
càrrecs de responsabilitat orgànica en la
Federació Local de la CNT en l'exili de
La Grand Comba. Félix García va morir el 24 de
març de 1991 a La Grand Comba (Llenguadoc,
Occitània) i, seguint les seves últimes
voluntats, va ser incinerat al Centre
Funerari d'Aurenja (Provença, Occitània) i les
seves cendres dispersades al riu
Roine per sa companya Margarita, sa filla Mónica i son
nét Thierry.
***
Francisco Pérez Ruano
- Francisco Pérez Ruano: El 7 de febrer de 1919 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Pérez Ruano, conegut com Perico. En 1924 emigrà amb sos pares a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Quan tenia 14 anys començà a treballar i s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, un poc més tard, a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari. Quan esclatà la Revolució representà la CNT en el comitè de l'empresa socialitzada on feia feina. El gener de 1938 s'incorporà en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), en la qual lluità fins el final de la guerra com a soldat, donat la seva oposició a portar galons. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Vernet. Després fou enviat a una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) per talar arbres al nord de França. Traslladat al departament de les Landes (Aquitània, Occitània), aconseguí escapar-se, però va ser detingut a Dax (Aquitània, Occitània) i inscrit en una companyia per construir barraques i després passà a treballar a la base de submarins que construïen els alemanys a Bordeus. Quan l'ocupació, lluità contra els nazis enrolat en un grup francoespanyol. En 1944, en el Ple d'Agen, va ser nomenat secretari de Coordinació del Comitè Departamental de Lot-Garona i després de la II Guerra Mundial s'establí a Bordeus (Aquitània, Occitània), integrant-se en diversos comitès locals i ocupant diversos càrrecs orgànics (vocal, secretari, etc.). En 1945 fou un dels creadors, amb Francesc Sàbat Romagosa, Josep Padilla Boloix i Fidel Lechón, de la Comissió de Relacions i Solidaritat de Terrassa a l'exili, amb la finalitat de donar suport econòmic i mantenir contacte entre els confederals de Terrassa. Entre 1965 i 1967 i entre 1992 i 2000 ocupà la secretaria departamental de la Gironda. També, entre 1967 i 1971, fou secretari de Coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) i, entre 1973 i 1979, secretari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre 1973 i 1976 fou membre del Comitè Nacional de l'Aliança Sindical i entre 1963 i 1967 de la Comissió Internacional de Relacions (CIR) de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1967 representà la Norsk Syndikalistik Federation (NSF, Federació Sindicalista Noruega) en el congrés de l'AIT de Burdeos. En 1978 fou delegat al Congrés de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). Fou un dels encarregats de salvaguardar els arxius del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en 1981, amb José Muñoz Congost, formà part de la delegació del Comitè Nacional de la CNT encarregada de peritar els documents dipositats a l'Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca. En 1983 assistí com a observador al Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Fou assidu delegat a plens regionals i nacionals i a congressos de l'interior i de l'exterior, com ara Llemotges (1961), Tolosa de Llenguadoc (1963), Montpeller (1965), Marsella (1967 i 1975), Madrid (Ple Nacional de setembre de 1977 i Congrés de la Casa de Campo de 1979), Granada (1995), etc. Sa companya, Felicidad Díaz, també fou una destacada militant. Col·laborà activament, amb donacions i amb saber, amb el Centre d'Estudis Llibertaris «Frederica Montseny» de Badalona i del Centre d'Estudis Llibertaris«Francesc Sàbat» de Terrassa. Francisco Pérez Ruano va morir el 23 de setembre de 2009 a Bordeus (Aquitània, Occitània).
***
Foto
policíaca d'Idilio de León
- Idilio de León:
El 7 de febrer de 1944 neix al departament de Tacuarembó
(Uruguai) l'activista anarquista
Idilio de Léon Bermúdez –el segon
llinatge a vegades citat erròniament com Blum–,
conegut com El Gaucho, El Gauchito de
León, Àngel,El Pichi o Tito,
i que va
fer servir el nom Héctor Hugo
García
Fernández en la clandestinitat. Sos pares es deien
Timoteo de León i
Hilaria Bermúdez. Fill d'una família molt pobre,
només pogué estudiar la
primària i començà a treballar
(retolista, jornaler, mecànic, etc.) i a militar
molt jove. En 1964 s'adherí a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU) i
desenvolupà una intensa tasca al club social i esportiu«La Cumparsita» i a
l'Ateneu del barri de La Teja de Montevideo. Aquell mateix any
representà la
FAU en la marxa dels obrers de la canya de sucre a Montevideo,
organitzada per
la Unión de Trabajadores Azucareros d'Artigas (UTAA,
Unió de Treballadors
Sucrers d'Artigas). També participà en les
agitacions, manifestacions i
ocupacions organitzades per la Resistència
Obrero-Estudiantil (ROE). Entre el 9
i l'11 de setembre de 1964 participà en
l'ocupació de la Universitat de la
República en protesta per la ruptura de relacions
diplomàtiques amb Cuba. El 9
d'octubre de 1965 va ser detingut per realitzar pintades. En 1970
passà a la
clandestinitat i entrà a formar part del grup
d'acció «Resistència» de la
FAU. L'1
d'agost de 1970 va ser detingut amb Mario Roger Julián
Cáceres. Processat pels
delictes d'«atemptat a la Constitució en el grau
de conspiració, rapinya i
fabricació de certificat públic», va
ser reclòs a la presó de Punta Carretas de
Montevideo. Participà en la gran evasió del 6 de
setembre de 1971, amb altres
104 presos polítics i cinc presos comuns, organitzada pel
Movimiento de
Liberación Nacional - Tupamaros (MLN-T, Moviment
d'Alliberament Nacional –
Tupamaros). Després d'un temps amb els Tupamaros, es va
reintegrà en la lluita
de resistència en l'Organització Popular
Revolucionària (OPR), animada per la
FAU, i en el seu sector militar, l'«OPR 33»,
participant en cops d'expropiació
econòmica i en accions de suport sindical. Quan l'abril de
1973 la FAU-OPR es
va replegar-se «tàcticament» a
l'Argentina, el decidí restar en la lluita
armada a l'Uruguai. Expulsat de la FAU amb Julio Larrañaga,
creà amb aquest i
altres companys, entre ells els militants de l'equip«Puñales», el grup d'acció«Los Libertarios», que no tingué cap
relació orgànica amb la FAU. Idilio de
León va ser abatut per la milícia el 29 d'octubre
de 1974 durant una expropiació
a un camió de Pepsi-Cola a Montevideo (Uruguai).
L'endemà, el lloc de la seva
mort aparegué cobert de flors i el seu cos va ser enterrat a
la tomba número
1.123 del Cementiri del Nord de Montevideo.
Defuncions
August Reinsdorf
- August Reinsdorf: El 7 de febrer de 1885 és decapitat a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt) el tipògraf i agitador anarquista Friedrich August Reinsdorf, qualificat per alguns com «Pare de l'Anarquisme Alemany». Havia nascut el 31 de gener de 1849 a Pegau (Saxònia, Alemanya). Exiliat a Suïssa, el 7 de maig de 1876 a Lausana en un míting obrer pronuncià un virulent discurs de protesta contra les detencions de vaguistes i poc després, el 18 de juny, va ser arrestat, amb Rudolf Khan, durant una vaga de obrers de la sastreria, fet que donà lloc a una companya de mobilització arreu Suïssa. A partir de mitjans de juliol de 1876 començà a col·laborar en Arbeiter-Zeitung, primer periòdic anarquista de Berna, alhora que realitzava viatges a Alemanya amb la intenció de crear nuclis anarquistes a zones industrials (Berlín, Magdeburg, Leipzing, etc.). Expulsat de Lausana, s'establí un temps a La Chaux-de-Fonds, on el 21 d'agost de 1876 participà amb Jean-Louis Pindy en una reunió d'obrers alemanys i francesos. Establert a Ginebra, entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 va assistí com a delegat al VIII Congrés de la Internacional celebrat a Berna, on defensà les mateixes posicions antiestatites que Errico Malatesta, James Guillaume i Nikolai Zukovskij. A causa de la seva militància política, va ser expulsat de la «Societat Tipogràfica de la Suïssa de parla francesa» i aquesta exclusió provocà la constitució, el novembre de 1876, d'una secció de tipògrafs internacionalistes adherida a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). L'abril de 1877 passà a Alemanya i a Leipzig conegué el propagandista anarquista, amb qui establí una íntima amistat. En 1878, sota el pretext dels atemptats de Max Hödel i Karl Nobiling, el canceller Otto von Bismarck anul·la qualsevol resposta socialista i anarquista fent votar lleis de repressió contra la llibertat de reunió i d'associació. Juntament amb son company del grup anarquista de Berna Emil Werner, fundà a Berlín el periòdic Der Kampf, que va ser desmantellat per la policia del Reich i es va veure obligat a tornar a exiliar-se a Suïssa, des d'on enviava clandestinament impresos a Alemanya, fins i tot exemplars de Freiheit, periòdic anarquista en el qual col·laborà i que s'editava a Londres. L'estiu de 1880 es traslladà novament a Berlín, presumiblement amb la intenció d'assassinar el cap de Policia i per a realitzar preparatius per efectuar un atemptat contra el Reichstag. Els plans preveien excavar un túnel i col·locar els explosius sota els pilars centrals de l'edifici, per així aconseguir l'ensorrament total d'aquest durant la celebració d'una de les sessions del parlament. Però un agent infiltrat en l'organització a Londres, on militava exiliat Johann Most, informà les autoritats policíaques alemanyes i va ser detingut i empresonat tres mesos. Un cop lliure, va ser expulsat de Berlín i es traslladà a Leipzig, encara que poc després les autoritats d'aquesta ciutat també l'expulsaren. S'establí a prop de Kassel i tres setmanes després es va veure obligat a canviar de domicili pressionat per la policia, marxant novament a Suïssa. A Friburg va ser acusat per les autoritats d'abusar sexualment d'una jove menor d'edat i va haver de fugir; jutjat in absentia, va ser condemnat a tres anys de presó. Instal·lat a Munic, va ser tancat quatre mesos per «propagar pamflets anarquistes». El març de 1882 va ser detingut a la seva ciutat natal de Pegau acusat de robatori d'explosius, però quedà lliure per manca de proves i marxà a Berlín, on fou novament detingut i empresonat per fer servir identitat falsa. Malalt de tuberculosi i desesperat, emprengué una llarga travessia a peu a través d'Alemanya buscant refugi temporal a cases de companys. Finalment, creuà la frontera a França i la tardor de 1882 arribà a París. Perseguit per les autoritats gales, després d'uns mesos retornà a Alemanya. Després de breus estades a Stuttgart, Frankfurt, Mannheim i Hanau, a mitjans de març de 1883 s'instal·là a Elberfeld. En aquesta ciutat, seu d'una destacada indústria química, creà un grup anarquista, que es dedicà a fer atemptat amb explosius l'estiu d'aquell any. El 28 de setembre de 1883, a la muntanya de Niederwald (Rüdesheim am Rhein, Alemanya), durant la inauguració del Niederwalddenkmal, monument glorificador en memòria dels exèrcits germànics victoriosos contra França en la guerra de 1870 i de la unificació alemanya, els anarquistes Emil Küchler i Franz Reinhold Rupsch atemptaran infructuosament contra les vides de l'emperador Guillem I, dels prínceps i del canceller Otto von Bismarck. La bomba, col·locada al canal de drenatge d'un pont per on havia de passar el tren imperial, no va explotar perquè la metxa s'havia banyat per la pluja; per estalviar-se uns cèntims de marc no havien comprat una metxa impermeable. Després d'aquest intent frustrat, els anarquistes recolliren la dinamita i es desplaçaren a la ciutat propera de Rüdesheim on tenia lloc un concert festiu en commemoració de l'acte; col·locaren els explosius a la paret exterior del saló de festes, aconseguint en aquest cas la detonació, però causant només destrosses materials. La policia va descobrir més tard restes de l'explosiu al pont i es va destapar el complot. Reinsdorf, cervell d'aquesta acció de «propaganda pel fet», no va poder participar en l'acció perquè, a més de la tuberculosi, es va ferir el turmell travessant una via del tren durant els preparatius i va haver de restar al llit d'un hospital en l'últim moment. A mitjans d'octubre, dies després que abandonés l'hospital, una bomba va fer explosió a la prefectura de policia de Frankfurt originant danys a l'edifici. A finals de 1883 ingressà novament per dos mesos en un hospital per la seva tuberculosi i dos dies després de sortir-ne va ser arrestat per la policia. Detinguts els seus companys, van ser jutjats tots tres a finals de 1884 a Leipzig per «traïció a la pàtria» i condemnats a mort. Küchler, per la seva joventut va veure commutada la pena per cadena perpètua. Friedrich Reinsdorf va ser decapitat el 7 de febrer de 1885, juntament amb Rupsch, a la presó de Roter Ochse a Halle (Saxònia-Anhalt); les sevesúltimes paraules van ser: «Mort a la barbàrie! Visca l'anarquia!». El mateix 1885, Johann Most publicà a Nova York el fulletó August Reinsdorf und die Propaganda der That (August Reinsdorf i la propaganda pel fet). Aquest fet ha passat a la història amb el nom de«Niederwaldverschwörung» (La conxorxa de Niederwald). El seus descendents es van traslladar als Estats Units, on encara se'ls pot seguir el rastre. En 1975 el director alemany Günter Gräwert va realitzar la pel·lícula Ein deutsches attentat sobre el fet.
---