Anarcoefemèrides
del 5 de febrer
Esdeveniments
Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa
- Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878 --24 de gener per al calendari julià-- a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.
Vera
Zasulic (1849-1919)
***
Cartell del míting
de Kropotkin
- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.
***
La
seu d'El Hijo de El
Ahuizote amb el provocador cartell
- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.
***
Capçalera
de La Lueur
[CIRA]
- Surt La Lueur: El 5 de
febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer
número del periòdic
multicopiat La
Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror.
Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista
(UA). Portava
l'epígraf «Ni Déu ni patró.
Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta
publicació van ser els germans Marcel i
Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós
van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació
al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número
tres d'aquesta publicació, on defensava Émile
Cottin, anarquista que el 19 de
febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges
Clémenceau, president
del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En
sortiren
cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.
Naixements
Johann Most
- Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).
***
Notícia
sobre l'organització de la gira propagandística
de
Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el
periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva
del 9 d'agost de 1913
- Luigi Raffuzzi:
El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) el propagandista anarquista
Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis
Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica
Topi. Es guanyava
la vida fent de pintor de la construcció. En 1887
passà a França per trobar son
germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una
condemna en rebel·lia de
quatre anys de presó per agredir, amb altres companys
anarquistes, uns guàrdies
de la Seguretat Pública. A París
(França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890
formà part del parisenc Grup
Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco
Cremonini,
Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any
retornà a Itàlia, on
es dedicà a la reorganització de la
Secció Anarquista d'Imola i d'altres
seccions de Romanya. En aquesta època
col·laborà en nombrosos periòdics i
números únics anarquistes i fou gerent de La
Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il
Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest
any va ser condemnat a
tres dies de presó per «ultratge» i
més tard denunciat per aferrar cartells
subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio
Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes
d'Imola en l'important
Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino,
Suïssa), ), on es va
decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista
Revolucionari (PSAR), que
agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs
(Andrea
Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati,
etc.). De
bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de
presó per«possessió d'arma», però
fugí cap a França. Constantment vigilat per les
autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a
continuació, amb son
germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on
mantingué estretes relacions
afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta
mateix any,
des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA),
juntament amb Vito
Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels
més fervents animadors del grup
anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre
juny de 1892 i novembre de
1894, va ser redactor d'Il Grido degli
Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua
italiana als Estats Units,
dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio
Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El
17 de març de 1900, des de
les pàgines de La Questione Sociale
de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí,
amb Pietro Cane,
com a representant de la disputa, política i personal, que
s'enfrontà a Giacomo
Ciancabila i al periòdic L'Aurora
de
Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador
italoamericà. Orador i
incansable propagandista, després del regicidi del rei
Humbert I d'Itàlia a
mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament
a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa.
L'agost de 1900 va
fer un míting al Clarenton Hall de Nova York
d'exaltació del regicidi i en 1901
publicà a Nova York vuit mil còpies el
número únic 29 Luglio.
Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de
tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes
italoamericans
novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la
memòria de Bresci i en 1902
edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903
publicà a Nova
York un altre número únic, suplement de La
Questione Sociale, distribuït gratuïtament
en cinquanta mil còpies, sota el
significatiu títol Umberto& Bresci.
El gener de 1912 retornà per un curt període a
Imola, però el febrer retornà de
bell nou a Nova York i després marxà cap a
Chicago, on va romandre gairebé un
any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà»,
que s'encarregava de buscar suport econòmic per al
periòdic anarquista Volontà
editat a Ancona (Marques,
Itàlia) i en 1913 promogué, des de les
pàgines de L'Era Nuova
de Paterson, una col·lecta de fons per al
finançament
d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico
Malatesta. El 17 d'octubre de 1915,
juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra,
Pietro
Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C.
Franchi, G.
Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna,
V.
Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio
Rivoluzionari (CFR,
Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra
la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle
Gaetano Bresci de Nova York.
En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta
Contra la Guerra de Nova
York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i
col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el
número del 28
d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti
catalani!», sobre els fets
de la «Setmana Tràgica» de Barcelona
(Catalunya). El 18 de gener de 1916
participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se
celebrà a la Union
Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un
número especial de Cronaca
Sovversiva («Contro la Guerra,
contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es
publicà el 18 de març d'aquell
any i on també col·laborà amb
l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa
companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda
Femenina de
Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i
enfortí les relacions amb Luigi
Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia
professional dels pintors de la construcció, per a no ser
una rèmora per a la
seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923
a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser
incinerat.
***
Manuel
Devaldès
- Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Evreux (Alta Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a Paris (França).
***
Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935
- Jesús Tobes
Cibrián:
El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc)
l'anarcosindicalista
Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges
citats com Torbes i Cirbián.
Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el
Sindicat de la Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat
d'haver
estafat l'assegurança d'accidents de la
feina. Després de la guerra civil s'exilià a
França i durant els anys quaranta
s'establí a Nantes (País del Loira,
França), on milità en la Regional del Nord
de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de
juliol de 1960 a França.
***
Luigi
Ballarin
- Luigi Ballarin: El
5 de febrer de
1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó,
anarquista i resistent antifeixista
Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi.
Fill
d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia
amb sa família quan son pare
es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb
son germà petit Giuseppe,
s'enfonsà en el món de la
delinqüència i arran de dues condemnes per robatori
de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910
al reformatori de
Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué
l'ofici de mecànic i realitzà el
servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri.
Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il
Toscanino, per la seva afició a fumar
cigars toscanos, i
esdevingué
anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va
ser empresonat per les
autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per
haver cantat en una fonda
cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i,
després de l'assassinat
l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans
d'un
escamot feixista, decidí exiliar-se a França.
S'establí a Saint-Priest
(Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la
fàbrica Berliet i on conegué sa
futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set
infants. Força
actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco
i
Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió.
Després d'una
sèrie d'atemptats –contra el cònsol
d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la
Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser
declarat sospitós
d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va
ser detingut per
la policia de Lió i tancat a la presó de Saint
Paul de la capital arpitana. Un
cop lliure el gener de 1928, fugí cap a
Brussel·les (Bèlgica) i després es
retrobà amb sa família a Seraing (Lieja,
Valònia). Per guanyar-se la vida
treballà a les mines de ferro de la regió i
visqué amb sa companya i sos infants
a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg),
conegut com a lloc de
reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de
1929, després
d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb
Elisa. Arran d'un
atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino
D'Ascanio contra el canceller
de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la
pistola amb la qual
realitzà l'atemptat i se li va decretar
l'expulsió l'agost i el novembre de
1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg
i, amb
Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de
Saint-Priest. El març
de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de
Viena del Delfinat.
Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny
(Illa de França, França), on van
ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu
domicili.
El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a
Lió. De bell nou
a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En
aquesta època freqüentà les
reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala
Tagliaferri,
del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una
nova pena
de dues setmanes de presó, però
aconseguí un ajornament de la seva expulsió.
L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució
espanyola i s'integrà en la
Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo
Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi.
Després dels fets de «Maig de 1937»
retornà a França. Entrà a treballar
d'obrer
de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de
Noisy-le-Sec (Illa de França,
França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet
de treballador que havia de
segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver
atupat un individu que
el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà
enmig, decidí retornar a
Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la
frontera, va ser tancat a la
presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat
a tres mesos
d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser
internat a Ancona
(Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un
bombardeig,
aconseguí fugir i reunir-se amb sa família.
Ajudà presoners anglesos i
americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a
més d'amagar soldats britànics
al seu domicili; per tot això se li va expedí un
certificat d'honor signat pel
Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània.
El maig de 1944
s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de
la Llibertat i participà en la Resistència a la
zona d'Adria, especialment en
accions per impedir el carregament de les collites de grans amb
destinació a
Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi,
formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont,
Itàlia). Detingut pels nazis,
va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera,
Alemanya).
Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els
companys. El camp fou alliberat
la primavera de 1945 i retornà a Adria, on
s'encarregà de la distribució de
queviures a la població i on se li va demanar que
acceptés el càrrec d'alcalde
de la població, cosa que refusà, decidint
retornar a França. A començament de
1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió
tres dels seus infants
proveïts amb documentació francesa,
passà clandestinament la frontera ja que
ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera,
va ser
atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i
l'abandonà enmig de
la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor,
pogué arribar
a París després de recuperar-se. L'abril de 1947
va fer venir sa companya i la
resta de la família, allotjant-se en una casa del XX
Districte parisenc. El 5
de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret
d'expulsió
de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre
la seva
participació en la Resistència i els seus lligams
francesos. En els últims anys
de sa vida col·laborà en Le
Libertaire.
El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi
cardíaca a París
(França), després d'haver confiat la
responsabilitat de sa família al company
Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).
***
Gino
Bibbi
- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.
***
Carnet
del SIA de Marceau Lefebvre
- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen --amb qui tingué un fill, Max--, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983.
***
Rafael
Pérez Mur
- Rafael Pérez
Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Amb sa
família emigrà a Barcelona
(Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa
de l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la
infància de Francesc Sabaté
Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la
Guàrdia Urbana de Barcelona
i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si
mantingué contactes amb el
grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948
i 1997 mantingué
correspondència amb Antoni Téllez
Solà. Després de la mort del dictador
Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles
Públics de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
col·laborà en les revistes
barcelonines Ideas-Orto, la qual
sostingué econòmicament, i El
Vaixell
Blanc, i en Progrés,
de
l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns
poemes seus
en el llibre col·lectiu España
sangra.
Poemas libertarios (1985). El gener de 1991
participà en l'homenatge retut
a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni
(Vallès Oriental, Catalunya).
Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a
Barcelona (Catalunya).
Defuncions
Severí Albarracín Broseta
- Severí
Albarracín Broseta: El 5
de febrer de 1878 mor a Barcelona (Catalunya) el mestre d'escola,
destacat
militant internacionalista i anarquista Severí
Albarracín Broseta, també
conegut com Gabriel Albagès. Havia
nascut en 1850 a Llíria (Camp de
Túria, País Valencia). Estudià per a
mestre a l'Escola Normal de València fins
que aconseguí el títol superior, alhora que
obtingué diversos premis per la
seva aplicació pedagògica. Militant de la
Joventut Republicana de València, cap
al 1870 portà una escola d'infants instal·lada al
Centre Republicà Instructiu
de Valencià fins que fou expulsat pel seu radicalisme.
L'abril de 1872 assistí
com a membre de la Internacional, però no com a delegat, al
II Congrés de la
Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) que tingué lloc a Saragossa, on fou
elegit, en substitució
de Francisco Mora, membre del II Consell Federal de la FRE, integrat
fonamentalment per seguidors de l'Aliança de la
Democràcia Socialista (ADS)
bakuninista i de la qual formava part, amb el càrrec de
secretari de la Comarca
del Sud. Entre desembre de 1872 i gener de 1873 prengué
part, en representació
del Consell Federal, en el III Congrés de la FRE a
Còrdova, on formà part de la
comissió que elaborà el dictamen sobre els«Mitjans per establir escoles
purament internacionalistes al nombre més gran possible de
poblacions» --on es
reivindica una instrucció antiautoritària,
anticlerical i antiburgesa,
impartida per obrers als locals de les mateixes societats obreres amb
l'obrer
com a destinatari-- i fou elegit vocal de la nova Comissió
Federal, organisme
que substituí l'anterior Consell Federal, que s'establiria a
Alcoi. El 7 de
gener de 1873 la comissió engegà les seves
tasques i fou elegit secretari de
l'Interior. Pocs dies més tard, va ser designat secretari de
Correspondència i
d'Estadística de les comarques Sud i Centre. Aliancista
radical, fou un dels
membres més extremistes i revolucionaris de la
Comissió Federal i jugà un paper
destacat en l'aixecament internacionalista d'Alcoi que
instaurà la revolució
social a la ciutat l'estiu de 1873. El 8 de juliol d'aquest any, com a
membre
de la Comissió Federal, dirigí la vaga genera en
demanda de millores salarials,
preludi de l'esclat revolucionari alcoià.
L'endemà, també encapçalà
la comissió
d'internacionalistes que s'entrevistà amb el batlle
republicà federal Agustí
Albors Blanes per exigir-li la dimissió i imposar-li la
cessió del seu
comandament al Comitè de Salvació
Pública al capdavant del qual es trobava.
Aquesta junta es va fer càrrec de la situació per
poc temps, ja que les
notícies de l'avanç de l'Exèrcit van
motivar la fugida de la comissió, encara
que pocs dies després una altra Junta
Revolucionària --integrada per internacionalistes
menys destacats-- va prendre de bell nou les rendes. Considerat com a
l'instigador de la Revolució del Petroli,
com fou batejada, fou requerit
per la justícia per a respondre als càrrecs de
sedició, incendi i assassinat,
però havia aconseguit fugir salvant la
documentació orgànica de la FRE, i va
ser processat i jutjat en rebel·lia.
S'instal·là a Madrid amb la Comissió
Federal i durant les persecucions i il·legalitzacions de
l'AIT treballà
constantment en la reorganització de la FRE, esquivant els
escorcolls
policíacs. El 9 d'abril de 1874 va ser detingut quan sortia
de correus, on
havia portat un paquet de 4.130 exemplars del Manifest de la
Comissió
Federal. A tots els treballadors de la Regió Espanyola
amb destinació a
Catalunya; per evitar que es descobrís la seva personalitat,
ja que estava
encausat pels fets d'Alcoi, es va fer responsables dels impresos
Nemesio Gili
--internacionalista, metge, advocat i exsecretari del president de la I
República espanyola Estanislau Figueras i Moragas--, el qual
al·legà que
Albarracín era el seu criat; finalment, i després
que Tomás González Morago
pagués una fiança, fou alliberat. Dies
després d'aquests fets, s'exilià a
Suïssa, sota la documentació de l'internacionalista
i aliancista barceloní
Gabriel Albagès. Establert a Locle, els companys anarquistes
de la Federació
del Jura, especialment l'antic communard Dargere,
li van proporcionar
feina dins el ram de la rellotgeria, tasca per la qual no estava
capacitat.
Després marxà a Neuchâtel, on
treballà com a gravador. En aquesta època
traduí
al castellà Esquisses historiques, de
James Guillaume, a qui conegué
personalment --la traducció l'acabà
José García Viñas--, a més
d'altres
destacats militants anarquistes (Mikhail Bakunin, Jean-Luis Pindy, Paul
Brousse, etc.). Com a membre del Comitè Federal del Jura i
del Comitè de l'AIT
va anar a Berna per assistir al Congrés de la Internacional
d'octubre de 1876,
on trobà els delegats de la FRE Trinidad Soriano i
José García Viñas, però
finalment no assistí després de barallar-se amb
aquesta delegació. Instal·lat a
Chaux-des-Fonts, va treballar pintant parets i fent de guixaire i es
relacionà
amb Piotr Kropotkin, amb qui travà una intensa amistat.
Cridat per la Comissió
Federal, el juny de 1877 tornà a la Península ja
malalt de tisi i s'establí a
Barcelona. El juliol de 1877 va escriure diverses cartes als companys
suïssos
on explicava la seva confiança en un aixecament
republicà dels partidaris de
Ruiz Zorrilla que servís per a esperonar la
revolució social que desitjava. En
aquests últims anys lluità contra la
tendència «política» i el
pragmatisme
sindicalista en el moviment anarquista. Severí
Albarracín Broseta va morir el 5
de febrer de 1878 a Barcelona (Catalunya) de tuberculosi, assistit pels
metges
anarquistes José García Viñas i
Nemesio Gili. Curiosament, un carrer a Alcoi
porta el seu nom.
---