Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

[04/02] «Ilota» - Matança de Riotinto - «Le Cravacheur» - Berlioz-Arthaud - Roinard - Haywood - Salsou - Durand - Planas - Margarita - Evangelisti - Prévert - Viallet - Quillard - Willette - Boccato - López Penedo - Vidal Passanau - Aigon - Trenc - Stoïnov - Quintal - Villanueva - Bebić

0
0
[04/02] «Ilota» - Matança de Riotinto - «Le Cravacheur» - Berlioz-Arthaud - Roinard - Haywood - Salsou - Durand - Planas - Margarita - Evangelisti - Prévert - Viallet - Quillard - Willette - Boccato - López Penedo - Vidal Passanau - Aigon - Trenc - Stoïnov - Quintal - Villanueva - Bebić

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'"Ilota"

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup«socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una«aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

"El año de los tiros", obra d'Antonio Ponce

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes --la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda-- i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses --diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons--, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres --no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones --natius, com eren denominats per«La Companyia»--, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts --mai no es va saber el nombre exacte-- i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de "Le Cravacheur"

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLe Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

Anarcoefemèrides

Naixements

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc "La Lanterne" del 5 de gener 1883

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard:El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul-Napoléon Roinard. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica --també conegut com «teatre odorífer»-- i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Bill Haywood

Bill Haywood

- Bill Haywood:El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del«paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869- 1928)

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i«naturianista» partidari de la«propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial,«de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per«apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemitaÉdouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella:El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la«propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella --o Virelles, segons alguns autors. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola --Smith& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern-- i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico --sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner--, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims --Barricata, Evelino Margharita,Red, Evelino Iglesias,Ilario di Castelred, etc.-- va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels«Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup«M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

- Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Amedeo Evangelisti. El 15 de desembre de 1929 es refugià a França, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat, passant a Bèlgica. A començaments del gener de 1935 retornà a França; detingut, el 30 de gener d'aquell any va ser condemnat a quatre mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Jacques Prévert

El jove Jacques Prévert

- Jacques Prévert:El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Jacques Préver va morir l'11 d'abril de 1977 a Omonville-la-Petite (Normandia, França).

***

Louis Viallet

Louis Viallet

- Louis Viallet: El 4 de febrer de 1903 neix a Vaumas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis Viallet. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de 1985 a Chavroches (Alvèrnia, Occitània).

Louis Viallet (1903-1985)

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en «Le Livre des masques» de Remy de Gourmont (1896)

Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1896)

- Pierre Quillard: El 4 de febrer de 1912 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Havia nascut el 14 de juliol de 1864 a París (França). Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup«Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux iÉphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article«L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12424

Latest Images