[13/01] Estrena d'«En Folkefiende» - Campanya revisió Procés Montjuïc - Vaga contra la Llei de Residència - Vetllada pro Radowitzky - «Tinta y Libertad» - Ferré - Campagnoli - Gil Balañà - Pietroni - Orsolini - Pignat - Asensio - Monforte - Lamolla - Jiménez Herrero - Monteil - Zapata

Anarcoefemèrides del 13 de gener

Esdeveniments

Henrik Ibsen

- Estrena d'En Folkefiende: El 13 de gener de 1883 al teatre de Christiania d'Oslo (Noruega) l'escriptor i dramaturg Henrik Ibsen estrena la seva obra teatral En Folkefiende (Un enemic del poble). L'obra, precursora del«teatre de tesi», va tenir molta importància en el moviment anarquista i va ser representada infinitat de vegades per grups teatrals llibertaris. L'èxit als països del sud d'Europa pot tenir molt a veure amb la predisposició especial d'un públic predominantment de procedència obrera i influenciat per l'anarquisme. La visió de les obres ibsenianes representades tenia connotacions molt diferents a la que podia donar-se, per exemple, als països nòrdics. La clau de la popularitat a Catalunya es deu, sobretot, a la bona receptivitat d'aquest públic proletari respecte d'alguns problemes exposats, com poden ser la identificació que es fa amb la lluita dels protagonistes ibsenians contra tots els convencionalismes, l'exaltació dels instints, o la idea de l'oposició de l'individu contra la massa. En canvi, la lectura que feien crítics noruecs i alemanys de l'obra d'Ibsen resultava ben diferent, i se sorprenien de la bona acollida de l'autor per part de les classes populars italianes o espanyoles, atès que, per a ells, les peces teatrals del dramaturg escandinau reflectien una ideologia profundament conservadora i uns valors antidemocràtics. En 1893 es va estrenar al «Teatro Novedades» de Barcelona Un enemic del poble, abans fins i tot de l'estrena francesa de l'obra.

***

Montjuïc,"el castell maleït"

- Campanya per la revisió del Procés de Montjuïc: El 13 de gener de 1898 es publica en el periòdic El Progreso de Madrid (Espanya) l'article de Joan Montseny (Federico Urales)«Revisión de proceso. Las infamias de Montjuich» que engegarà una important campanya per demanar la revisió de les causes instruïdes en l'anomenat «Procés de Montjuïc», denominació aplicada al procés militar que seguí l'atemptat contra la processó del Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona (Catalunya), el 7 de juny de 1896, i que portà una dura repressió a l'obrerisme anarquista català i la detenció de més de 400 persones. Joan Montseny, que fou un dels deportats arran d'aquest judici el juliol de 1897, al vapor «Isla de Luzón», cap a Anglaterra, havia retornat clandestinament amb documentació falsa a la Península i es va instal·lar a Madrid, on va fer contacte amb Alejandro Lerroux, director d'El Progreso, amb qui ja havia tingut relacions epistolars. La seu del periòdic, al madrileny carrer de la Montera, es va veure inundada per cartes dels torturats a les masmorres de Montjuïc i aquestes serviren com a base dels futurs articles, gairebé diaris, que durant els mesos següents Montseny va publicar en una secció fixa que recollia escrits de comitès republicans, societats obreres, grups anarquistes i condemnats. També tingueren cabuda notícies sobre la situació dels familiars: dones, mares i infants. Una activitat tan intensa que portà Federico Urales a viure a la redacció del diari. A poc a poc la campanya reeixí i durant febrer i març de 1898 altres periòdics, especialment madrilenys i catalans, se sumaren a la campanya. Un d'aquests, El Pueblo de Cadis, fou el primer en utilitzar l'expressió de «castell maleït». A més, es donà un bot qualitatiu quan començaren a organitzar-se manifestacions. A Barcelona, a mitjans de febrer de 1898, unes 15.000 persones recorregueren els carrers de la ciutat fins lliurar a l'ajuntament un escrit on es demanava el càstig dels responsables i l'alliberament dels penats. Actes semblants tingueren lloc a La Corunya, Valladolid, Saragossa, Gijón i Sabadell. Un cop desaparegué El Progreso, des de començaments de juliol de 1898 Joan Montseny començà a editar el quinzenal La Revista Blanca, que, a més de voler imitar el model intel·lectual de la seva homònima francesa que tan important paper havia jugat per a la denúncia internacional de Montjuïc, pretenia recollir el testimoni del periòdic de Lerroux en pro de la revisió del procés.

***

Míting de la FORA contra la Llei de Residència

- Vaga contra la Llei de Residència: El 13 de gener de 1908 a l'Argentina comença una vaga general indefinida per exigir la derogació la Llei de Residència. Fou provada en el VII Congrés de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), celebrat a La Plata entre el 15 i el 19 de desembre de 1907. Es coneix com a «Llei de Residència» o«Llei Cané» la «Llei 4.144 de Residència» sancionada pel Congrés de la Nació Argentina en 1902 que permeté i facultà el govern a expulsar immigrants sense judici previ. La llei fou utilitzada per successius governs argentins per reprimir les organitzacions sindicals, expulsant principalment anarquistes i socialistes. Sorgí a partir d'una demanda formulada per la Unió Industrial Argentina al Poder Executiu Nacional en 1899, arran del qual el senador Miguel Cané presentà davant el Congrés de la Nació el projecte d'expulsió estrangers. Aquesta vaga pretenia ser «l'exponent més grandiós del queés i de la força que representa la FORA», però no va assolí les proporcions esperades, ja que la preparació fou massa llarga i l'Estat tingué temps suficient per avortar-la. Només va durar dos dies i portà com a conseqüència la clausura de locals i una gran quantitat d'obrers empresonats. La Llei de Residència va estar en vigor 56 anys i fou derogada durant el govern del president Arturo Frondizi.

***

Propaganda de l'acte publicada en el periòdic de Montevideo El Hombre del 6 de gener de 1917

- Vetllada pro Radowitzky: El 13 de gener de 1917 se celebrà al Centre Internacional de Montevideo (Uruguai) una vetllada a benefici de l'activista anarquista Simón Radowitzky, aleshores tancat a la colònia penitenciària d'Ushuaia (Tierra del Fuego, Argentina). L'acte, organitzat per l'Agrupació Propaganda Anarquista, amb el suport del Quadre Escènic «El Internacional», comptà la interpretació orquestral d'Hijos del pueblo, la representació de l'obra de Joaquín Dicenta Benedicto Juan José, la recitació de poesies i una conferència a càrrec del destacat intel·lectual anarquista Rodolfo González Pacheco, vingut expressament de l'Argentina per a aquest acte.

***

Capçalera de Tinta y Libertad

- Surt Tinta y Libertad: El 13 de gener de 2008 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic quadrimestral Tinta y Libertad. Boletín de la Coordinadora Nacional de Artes Gráficas, Comunicación y Espectáculos de CNT (Confederació Nacional del Treball). Fou continuació de La Tira de Papel i era l'òrgan anarcosindicalista cenetista del sector d'arts gràfiques, comunicació i espectacles. Les seves pàgines es dedicaren especialment a notícies sindicals i a campanyes per la llibertat d'expressió. Els articles es publicaren sense signar. En sortiren set números, l'últim l'abril de 2012.

Naixements

Hippolyte Ferré fotografiat per E. Appert

- Hippolyte Ferré: El 13 de gener de 1848 neix a França el communard i internacionalista anarquista Hippolyte Ferré. D'antuvi blanquista, en 1871 fou secretari del seu germà, Théophile Ferré (1846-1871), delegat de Seguretat General de la Comuna de París, i fou nomenat capità del 76 Batalló Federat. Arran de la caiguda de la Comuna, fou empresonat un temps, però acabà refugiant-se a Zuric (Zuric, Suïssa), mentre un consell de guerra el condemnà en rebel·lia a la deportació en recinte fortificat. Després s'instal·là a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on treballà de tapisser, i s'afilià a la bakuninista Federació del Jura, de la qual va ser nomenat secretari arran del congrés celebrat a La Chaux-de-Fonds entre el 6 i el 7 d'abril de 1874. El febrer de 1876 publicà --amb Pierre Jeallot, François Dumartheray, Charles Alerini i Jean-Louis Pindy-- el fullet Aux trevailleurs manuels partisans de l'action politique, primer text que parlarà de«comunisme anarquista». El 18 de març de 1877 assistí a la«Manifestació de la Bandera Roja» en record de la Comuna de París a Berna i fou ferit al cap durant els enfrontaments amb la policia. Entre el 19 i el 20 d'agost d'aquest mateix any participà en el congrés d'una Federació Francesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de caire bakuninista antiautoritari, que s'havia constituït l'abril anterior i en la qual Alerini, Paul Brousse, Dumarteray, Jules Montels i Pindy formaren la comissió administrativa inicial i que a partir del congrés Jeallot i Ferré reemplaçaran Brouse i Montels. Després de proclamada l'amnistia per als communards, tornà a França i s'establí a Levallois-Perret (Illa de França) i milità en el grup anarquista«La Solidarité» de Levallois. Entre 1882 i 1888, amb el suport de Courapied (L'Ancien) i de l'artista i pintor Francois Hoffman, intentà sense èxit federar els grups anarquistes de la regió parisenca. Entre 1887 i 1888 existí una efímera «Federació Socialista-Revolucionària del cantó de Neully», al voltant del grup anarquista de Clichy i del grup de Levallois «Les Déshérités». A partir de 1889 fou el tresorer de la «Societat fraternal dels antics combatents de la Comuna». Hippolyte Ferré va morir en 1913 a París (França). Sa germana, Marie Ferré (1852-1882), també fou militant anarquista iíntima de Louise Michel.

***

Arturo Campagnoli

- Arturo Campagnoli: El 13 de gener de 1874 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Arturo Campagnoli, també conegut per la seva versió portuguesa Artur Campagnoli. Sos pares es deien Vincenzo Campagnoli i Maria Cornazzani. En 1886 es traslladà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) amb sa família, on treballà de fuster i d'ebenista al taller de son pare. En 1890 va ser fitxat per la policia per les seves activitats anarquistes. En 1891 emigrà, amb son pare i altres familiars, a Brasil –arribà el juliol d'aquell any al port de Santos (São Paulo, Brasil) a bord del vapor Nord America– i s'establí a São Paulo (São Paulo, Brasil), on es reuní amb son germà Paolo. En 1892 edità, juntament amb Galileo Botti, el periòdic Gli Schavi Bianchi, el títol del qual feia referència a la substitució de la mà d'obra esclava, arran de l'emancipació recent dels negres, pels proletaris blancs de la immigració. El 15 d'abril de 1894 va ser detingut per primera vegada en sortir d'una reunió de preparació del Primer de Maig celebrada al Centre Socialista Internacional (CSI), juntament amb altres 16 anarquistes i socialistes de São Paulo (André Allemos, Giuseppe Bacchini, Augusto Bargioni, Galileo Botti, Alfredo Innocenzi, Antono Maffucci, Francesco Patelli, Suppo Serafino, Felice Vezzani, etc.), i va ser empresonat durant vuit mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). El 30 d'agost de 1894 va ser declarat insubmís al reclutament. El 16 de març de 1895 va ser detingut, quan repartia pamflets pels barris de l'Avinguda Paulista i de Ponte Grande, juntament amb altres anarquistes, entre ells son germà petit Luciano Campagnoli, Andréa Allemos, Galileo Botti, Alfredo Capricci, Giuseppe Consorti, Antonio Maffuci, Francesco Patteli, Attilio Venturini i Felice Vezzani, arran de desencadenar-se una important repressió contra el moviment llibertari brasiler després de la manifestació del 18 de març de commemoració de la Comuna de París. Expulsat del Brasil, passà a l'Argentina, on treballà de ramader i col·laborà en L'Avvenire, de Buenos Aires. El 2 d'octubre de 1896 va ser amnistiat del seu delicte d'insubmissió al reclutament. L'abril de 1899 s'embarcà amb un vaixell cap a Marsella (Provença, Occitània) i s'establí a París (França), on treballà d'orfebre. Un informe policíac de 1900 citava la seva pertinença a un grup anarquistes italians, format per una quarantena de companys (Silvio Corio, Francesco Giambaldi, Nino Samaia, de qui era íntim amic, Felice Vezzani, etc.), que es reunien al número 36 del carrer Tiquetonne o dins del restaurant Ferrari, al carrer Saint-Laurent de París. També aquest any les autoritats franceses declararen il·legal el Congrés Obrer Revolucionari, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 21 de setembre, i en el qual havia de ser delegat. El 29 de setembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França. Es traslladà a Londres (Anglaterra), on entrà a formar part del grup editor dels periòdics anarquistes L'Internazionale i el bilingüe Lo Sciopero Generale-La Grève Générale (1902), els redactors del qual van ser Carlo Frigerio i Silvio Corio. L'abril de 1902 embarcà a Dover (Kent, Anglaterra) cap a São Paulo amb la intenció de recaptar fons per a la publicació d'un número especial escrit per Felice Vezzani, però hagué d'abandonar el projecte i deixà de banda la propaganda a causa de diversos desacords. No obstant això, continuà subscrit regularment als periòdics anarquistes, fet pel qual va ser estretament vigilat, ben igual que sos germans Ercole, Luciano i Guido. En 1904 es traslladà a la petita localitat de Guaranema (São Paulo, Brasil), on un germà seu tenia una propietat, però mai no es va crear cap colònia anarquista, com assegura Afonso Schmidt en el seu llibre São Paulo de meus amores (1954). Fins al 1926 contribuí generosament de manera econòmica al sosteniment de la premsa anarquista italiana i sempre mantingué contacte epistolar amb destacats exponents del moviment llibertari italià, com ara Errico Malatesta. Fins al 1942 va ser vigilat per les autoritats brasileres. Arturo Campagnoli va morir en 1944 a São Paulo (São Paulo, Brasil).

***

Necrològica de Joan Gil Balañà apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 6 de novembre de 1990

- Joan Gil Balañà: El 13 de gener de 1914 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Joan Gil Balañà. En la seva joventut milità en ateneus llibertaris i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Quan l'Ocupació, el 27 de gener de 1941 va ser deportat pels nazis al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) i fou alliberat el 5 de maig de 1945 d'aquell camp. Retornà a França i treballà d'obrer impressor. Fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual era president en morir. També col·laborà en la revista Hispania,òrgan de la FEDIP, i fou condecorat a França per les seves accions socials. Joan Gil Balañà va morir el 13 de juliol de 1990 a París (França).

***

Anna Pietroni s'encarregà de la publicació d'Umanità Nova

- Anna Pietroni: El 13 de gener de 1925 neix a Roma (Itàlia) la militant anarquista Anna Maria Pietroni. Filla d'una família llibertària, son pare fou un ferroviari d'Ancona company d'Errico Malatesta, que fou perseguit i que perdé la feina durant el feixisme; son germà Manlio, fou condemnat el 8 de gener de 1940 per anarquista a nou anys de presó per un Tribunal Especial. Anna va fer estudis literaris a l'institut i prengué part en la Resistència antifeixista com a missatgera dels maquis. Després d'un matrimoni que només durà dies, es casà de bell nou amb el partisà comunista Veraldo Rossi (Aldo Rossi) i amb qui tindrà dos fills. Després de la II Guerra Mundial, abandonà el Partit Comunista Italià (PCI) amb son company i tornà a les idees anarquistes, col·laborant durant molt de temps en el setmanari Umanità Nova. Entre 1963 i 1965, amb son company i altres membres del grup romà de la Garbatella, participà en la publicació del butlletí La Bussola. Arran de les polèmiques suscitades en el moviment anarquista internacional sobre la qüestió cubana i de la dimissió d'Armando Borghi en el Congrés de 1965, entrarà amb Aldo en la nova redacció d'Umanità Nova. En 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara. Després del sagnant atemptat de la Piazza Fontana del 12 de desembre de 1969 a Milà, participà en la contrainvestigació amb el Collettivo Politico Giuridico di Difesa, que contribuí a desemmascarar aquest muntatge policíac i col·laborà en la campanya de suport de l'anarquista Giovanni Marini, condemnat a nou anys de presó per defensar-se d'un atac armat d'un grup feixista on morí un dels agressors. La parella animà durant anys el grup romà de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i els càmpings anarquistes internacionals. Anna Pietroni i son company Aldo Rossi va morir la nit del 27 al 28 d'abril de 1974 en un accident de circulació a l'entrada de Roma (Itàlia) quan tornaven d'una reunió.

Defuncions

Notícia sobre l'acte d'homenatge a Pirro Orsolini

- Pirro Orsolini: El 13 de gener de 1887 mor a Lucca (Toscana, Itàlia) el fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini. Havia nascut el 17 d'octubre de 1854 al popular barri de Porta a Mare de Pisa (Toscana, Itàlia). El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclatà una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa, desencadenant el pànic entre els manifestants. Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué:«Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Clovis Pignat

- Clovis Pignat: El 13 de gener de 1950 mor a Monthey (Valais, Suïssa) el militant anarquista i anarcosindicalista Clovis-Abel Pignat, també conegut com Tschombine Pategnon o Pierre des Marnettes. Havia nascut el 16 de novembre de 1884 a Vouvry (Valais, Suïssa). Sos pares foren Henri Pignat i Aurélie Lovet. Després d'aprendre l'ofici de vidrier, treballà en diverses feines de la construcció. Va ser un dels fundadors del sindicat revolucionari«Fédération des Unions Ouvrières de la Suisse Romande» (FUOSR, Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura francesa) del cantó de Valais i un gran propagandista de l'acció directa i de la «vaga salvatge». Entre 1906 i 1914 col·laborà en La Voix du Peuple, òrgan de la FUOSR. En 1906 organitzà un grup anarquista al cantó de Valais. L'abril d'aquest mateix any va ser tancat tres mesos i 19 dies a la presó del castell de Saint-Maurice per rebutjar el servei militar. Inscrit en les llistes negres, no pogué trobar feina. Va exercir nombrosos oficis (vidrier, paleta, llenyataire, serrador, agricultor, venedor ambulant, etc.) i en 1909 marxà a Itàlia, on va fer teatre de carrer i titelles per Pavia i pel centre del país per mantenir sa família, tot denunciant l'explotació i el clericalisme. De bell nou a Valais, en 1913 i 1914 va fer els discursos del Primer de Maig a Monthey. L'1 de maig de 1914 va crear a Vouvry el periòdic mensual àcrata francoitalià Le Falot / Il Fanale (El Fanal), que es publicà fins al 1919, i on defensà la via sindical com a única possible i s'oposà a la constitució d'un partit socialista de Valais. En aquesta època va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Le Réveil Anarchiste, de Luigi Bertoni. En 1916 fou novament empresonat durant dos mesos per les seves conviccions antimilitaristes. En 1918 signà una crida amb altres anarquistes demanant la nacionalitat a la Unió Soviètica per als desertors llibertaris italians a Suïssa detinguts en camps de treball. Entre 1921 i 1946 fou secretari permanent de la«Fédération des Ouvriers du Bois et du Bâtiment» (FOBB, Federació dels Obrers de la Fusta i de la Construcció), afiliada a la Unió Sindical Suïssa (USS).  Va fundar L'Action Ouvrière, que en 1922 esdevingué L'Ouvrier du Bois et du Bâtiment, òrgan de la FOBB de llengua francesa. En aquests anys promogué nombroses vagues, manifestacions, etc., les més importants de les quals foren la vaga de Ginebra (1928), la de Sion (1931) i la de Dixence (1935), i moltes de les quals van ser engegades sense el suport del Comitè central de la FOBB. Partidari de la independència sindical, sempre es trobà en conflicte amb els comunistes. En 1926 fou condemnat per un tribunal d'Aigle a 10 dies de presó i a 200 francs de multa per haver copejat el prefecte del districte de Vaud. En 1942 va participar en la festa organitzada per celebrar el setantè aniversari de Luigi Bertoni. Lucien Tronchet, altre militant anarquista suís, en va escriure una biografia: Clovis Pignat, una vocation syndicale internationaliste (1971).

Clovis Pignat (1884-1950)

***

Diego Asensio Pérez

- Diego Asensio Pérez: El 13 de gener de 1973 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Diego Asensio Pérez, conegut com El Pipa. Havia nascut el 3 de gener de 1911 a Cuevas de Almanzora (Almeria, Andalusia, Espanya). Emigrà a Barcelona (Catalunya), visqué a les «Cases Barates» de Can Tunis del barri barceloní d'Horta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou milicià en la Columna «Hijos del Pueblo». En aquesta època tenia per companya Antonia Alarcón Casquet. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració del Barcarès i d'Argelers. Després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Saint Juèri (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1940 va ser novament enviat al camp d'Argelers i al mes següent va ser integrat en una CTE a Elna (Rosselló, Catalunya Nord).

Diego Asensio Pérez (1911-1973)

***

- Juan Monforte Galbe: El 13 de gener de 1977 mor a Champclausson (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Monforte Galbe –el segon llinatge a vegades citat Galve o Gálvez. Havia nascut el 2 de desembre de 1902 a Andorra (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia 18 anys emigrà a Catalunya, on treballà de miner i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va mostrar-se especialment actiu sindicalment a les localitats bagenques de Súria i Sallent i a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat, Catalunya), fet pel va ser empresonat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser enviat a treballar a les mines de Champclausson, a la zona de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Champclausson de la CNT, de la qual va ser secretari.

***

Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

- Antoni García Lamolla: El 13 gener de 1981 mor a Dreux (Centre, França) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. Havia nascut el 24 de juny de 1910 a Barcelona (Catalunya). A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquesta època coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

***

Necrològica de Miguel Jiménez Herrero apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 15 de febrer de 1983

- Miguel Jiménez Herrero: El 13 de gener de 1983 mor a Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Jiménez Herrero. Havia nascut el 5 d'abril –segons alguns el 5 de maig– de 1899 a Saragossa (Aragó, Espanya). Impressor de professió, milità en el Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera formar part del grup que a l'entorn de Manuel Buenacasa Tomeo publicava a Blanes (La Selva, Catalunya) el periòdic El Productor. En 1923 va ser nomenat secretari del Comitè Nacional de la Federació de Grups Anarquistes d'Espanya (FGAE) i entre el 24 i el 25 de juliol 1927 participà en la conferència fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), celebrada a València (València, País Valencià), on obrí la sessió inaugural presentant un informe de gestió sobre l'activitat reorganitzadora que havia portat ha terme. Entre 1927 i 1928 col·laborà en la revista Prismas, publicada a Besiers (Llenguadoc, Occitània),òrgan oficiós dels anarquistes espanyols establerts a França, i des d'on defensà la necessitat que els anarquistes s'afiliessin a la CNT amb la finalitat d'eliminar el«desviacionisme» sindicalista i anarcosindicalista. El desembre de 1928 fou un dels responsables del grup «Solidaridad», iniciativa engegada per Ángel Pestaña Núñez per tal de reagrupar tots els sectors confederals sense distinció. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, ¡Despertad,Prismas, El Productor, El Sembrador, Solidaridad Obrera, El Vidrio,Suplemento de Tierra y Libertad, etc. En 1935 fou un dels redactors del periòdic barceloní Liberación. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, treballava com a mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari del barri del Carmel de Barcelona. Després marxà cap a Aragó i entre octubre i desembre de 1936 fou conseller d'Informació i Propaganda del Consell d'Aragó, i el desembre de 1936 passà a ocupar la secretaria de la Delegació i Presidència del Consell d'Aragó, fins a la seva dissolució manu militari per les tropes de la reacció comunista encapçalades per Enrique Líster Forján el juliol de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'establí primer a Bordeus (Aquitània, Occitània) i després a París. A França fou un dels majors representants de la tendència«apolítica» del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili, enfrontada a l'anomenada tendència«circumstancialista» o«política». En aquests anys col·laborà en Atalaya,CNT, Espoir,Le Combat Syndicaliste, Solidaridad Obrera, Umbral, etc. Fou el company de l'anarcosindicalista María Ascaso Budría, cosina dels germans Ascaso Abadía, amb qui tingué un fill, Miguel Jiménez Ascaso, que va ser un destacat militant de les Joventuts Llibertàries. Miguel Jiménez Herrero va morir el 13 de gener de 1983 Arnouville-lès-Gonesse (actual Arnouville, Illa de França, França) d'una crisi cardíaca.

***

Jean-Paul Monteil (ca. 1930)

- Jean-Paul Monteil: El 13 de gener de 1983 mor a Meusac (Llemosí, Occitània) l'electricista, corrector d'impremta i escriptor de cançons anarquistes Antoine Julien Jean-Paul Monteil. Havia nascut el 6 d'abril de 1900 a Neda (Llemosí, Occitània). Fill d'un vinyater, després de fer estudis clàssics a l'institut de Llemotges (Llemosí, Occitània) s'especialitzà en electricitat i aquesta fou la seva professió fins 1950. Alhora, començà la seva carrera d'autor de cançons a París (França). El 25 de novembre de 1922 es casà a París amb la cantant Jeanne Langlade i amb ella participà en el grup de poetes i cançonetistes revolucionaris anomenat «La Muse Rouge» (La Musa Roja), i en 1926, després de la jubilació de Clovis Poirier (Clovis), n'esdevingué el secretari. Va escriure les lletres de nombroses cançons socials, les quals van ser interpretades per colles de cantaires, a cabarets i en gales i festes populars d'entreguerres. La major part d'aquestes cançons es van publicar en els periòdics del grup, com ara La Muse Rouge, del que fou redactor en cap, i Nos Chansons, o van ser editades en petit format sobretot per l'editorial de Marguerite Greyval, on també treballava. A més de les seves cançons revolucionàries i pacifistes (Chanson de liberté, Debout camarades!, La Guerre, etc.), amb música de Cloërec-Maupas, també va escriure romances i cançons ballables. En 1931, juntament amb la majoria de cançonetistes de «La Muse Rouge», rebutjà entrar en la Federació del Teatre Obrer Francès (FTOF), d'obediència comunista, fet que provocà la ruptura amb al Partit Comunista Francès (PCF), el qual demanà als seus militants el boicot a «La Muse Rouge» i no assistir a les seves actuacions, no comprar les seves publicacions i no organitzar cap acte públic amb els seus membres. Aquest fet provoca una gran caiguda en els ingressos d'aquesta organització, que es va veure obligada a deixar de publicar partitures. No obstant això, continuà participant en gales de tota mena d'organitzacions (anarquistes, socialistes, sindicalistes, pacifistes, etc.). També acompanyà Victor Méric en les seves gires propagandístiques per un«pacifisme integral» organitzades per la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en 1933 va escriure, amb Louis Loréal, un himne per a aquest moviment, Patrie humaine, en memòria de Méric. El 14 d'abril de 1934 fundà, amb Roland Noget, Cantaret i altres companys, la Lliga Internacional d'Acció Pacifista i Social (LIAPS). El 10 de novembre de 1934 portà a terme una reunió pública contradictòria a l'Ajuntament d'Amiens (Picardia, França) organitzada per la LIAPS. El 27 de maig de 1936 participà, en nom de la LIPAPS, en un gran acte per l'amnistia total, per la derogació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) repressives i pel respecte del dret d'asil, que se celebrà a la Sala Wagram de París. Entre 1931 i 1939 col·laborà en Le Libertaire i La Patrie Humaine, i, després de la II Guerra Mundial, en Ce qu'il faut dire i Le Monde Libertaire. En 1939 va ser mobilitzat i, pels seus coneixements en electrònica (giroscopis, reparació de talls de cables, etc.), destinat en aplicacions militars. El juny de 1940 hagué de restar a París i fou destinat a l'Associació dels Obrers en Instruments de Precisió, on treballà durant tota l'Ocupació i alguns anys després. En el moment de l'Alliberament va escriure la cançó La Liberté est revenue. Entre 1950 i 1965 treballà com a corrector d'impremta i tingué temps per continuar amb les seva tasca d'autor i editor de cançons. En 1951 preparà i prologà la nova edició de La chanson d'un gars qu'a mal tourné, del cantautor anarquista Gaston Couté. Va fer costat nombroses orquestres de ball del seu Llemosí natal.

Continua...

---