[11/01] Acte contra la «Inquisició a Espanya» - Rossi - Liabeuf - Journé - Sallitto - García Aguilar - Dalmau - Veiga - Soler - Stazi - Tresca - Lacour - Pujol - Gimeno - De André - Lourau - Alorda - Langella

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Ressenya de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 16 de gener de 1897

- Acte contra la«Inquisició a Espanya»: L'11 de gener de 1897 se celebra als Salons du Printemps de París (França) una reunió per parlar sobre la «Inquisició a Espanya», fent referència a la repressió desencadenada durant l'anomenat«Procés de Montjuïc» i després de la celebració, el desembre anterior, del primer consell de guerra a Barcelona (Catalunya) contra els acusats. L'acte, organitzat per la Biblioteca Sociològica dels Treballadors Comunistes Llibertaris del XII Districte de París a benefici del periòdic Les Temps Nouveaux, comptà amb les intervencions de Georges Butaud, Sébastien Faure, Ernest Girault, Joseph Tortelier, Francis Prost, Roger Sadrin i L. Stroobant. Els oradors denunciaren les tortures infligides als companys catalans i la campanya propagandística de certa premsa a sou del Govern espanyol de negació d'aquesta repressió. A la sortida de la reunió, que arreplegà una gentada, Roger Sadrin va ser detingut per la policia sense cap motiu.

Naixements

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules-Gabriel Journé, citat a vegades com Journet. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

- Francisco García Aguilar: L'11 de gener de 1906 neix a Montejaque (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Francisco García Aguilar. Fill d'una família pagesa, cap els 20 anys començà a compaginar la feina de jornaler i d'obrer surer amb la d'electricista. En els anys republicans milità, amb altres companys (Antonio Benítez Pinos, Cristóbal i Francisco Calle Naranjo, Juan De Miguel García, Bartolomé Espinosa Melga, Antonio Furmon Morales, Jacinto García Escalante, Francisco i José Melgar Calle, Francisco Montes García, Francisco Montes Melgar, Manuel Sánchez Gallego, etc.) en el SindicatÚnic de Treballadors de Montejaque de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1936, quan el cop militar feixista, s'enrolà en la Columna «Pedro López» i va combatre fins el final de la guerra. Ferit en un hospital en acabar la contesa, aconseguí creuar els Pirineus amb crosses. A La Sala (Llenguadoc, Occitània) treballà de miner. Durant l'ocupació, aconseguí fugir dels alemanys i el març de 1943 arribà a Marsella, on treballà en una empresa de serveis públics i organitzà un grup de la CNT, amb Alabar, Morato i altres, grup que es fusionà amb el format per Acracio Bartolomé Díaz. El desembre de 1943 assistí al Ple de Marsella en representació d'aquesta ciutat. En 1945, arran de la divisió confederal, s'arrenglerà amb els escindits. Posteriorment visqué a Marsella treballant d'obrer portuari. Després de la reunificació confederal s'abocà a la CNT. Assistí a les Conferències de Narbona (Llenguadoc, Occitània), d'abans i després de la mort del dictador Francisco Franco. Fins el seu final lluità per una CNT unificada. Francisco García Aguilar va morir el 3 de gener de 2000 a Marsella (Provença, Occitània).

***

Certificat de defunció de Josep Dalmau Ferran

- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).

***

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948) [militants-anarchistes.info]

- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de«Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).

***

Francisco Soler Ciércoles

- Francisco Soler Ciércoles: L'11 de gener de 1915 neix a Bergé (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Soler Ciércoles, conegut com Paco Soler. En 1936 entrà a formar part del Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), així com de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquell mateix any assistí al míting del Congrés de Saragossa (Aragó, Espanya) i en aquesta època era tresorer i comptable de la Federació Local de Barcelona de la CNT. Quan esclatà la Revolució, es traslladà a Tremp (Pallars Jussà, Catalunya), on organitzà les Joventuts Llibertàries i els grups de la FAI, intervingué en mítings i prestà la seva ajuda en el sindicat local. Després passà a la secretaria de Propaganda del Comitè Provincial de les Joventuts Llibertàries de Lleida i s'integrà en un batalló d'Artilleria de la«Columna Durruti», seguint a sa companya, la militant anarquista Florencia Vicente Carreras. Des de finals de 1936, amb sa companya, entrà a formar part de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya). El 2 juliol de 1937 tingué un fill, Renacer Soler Vicente, que també serà militant llibertari. En 1939, amb el triomf franquista, va caure presoner dels feixistes italians a València i va ser tancat als camps de concentració de Los Almendros i Albatera, d'on va sortir amb avals falsos gràcies a la seva companya. Aconseguí passar els Pirineus i poc després va ser detingut pels alemanys i portat a treballar a una base submarina a Bordeus (Aquitània, Occitània). Pogué fugir, però va ser novament detingut i tancat al camp de concentració de Vernet. Després de la II Guerra Mundial, milità en la CNT i ocupà càrrecs de responsabilitat. En 1946 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) de la CNT i posteriorment fou secretari de Propaganda de la Regional d'Aude-Erau-Losera-Pirineus Orientals-Gard i delegat pels Pirineus Orientals al Ple d'Aymare de 1952. Amb altres companys (Andrés Clavero Flores, Eulalio Esteban, Florencio Gallego, Mariano Puzo Cabero, etc.) formà part dels grups de suport a la resistència antifranquista i fou membre del Comité Ibérico de Liberación (CIL, Comitè Ibèric d'Alliberament); per aquests fets, en 1963 va ser detingut a Perpinyà. Participà en el grup teatral «Talía» de Perpinyà i, amb Jordi Gonzalvo Benedicto i son fill Renacer Soler Vicente, publicà el butlletíEl Cencerro. Després dels conflictes interns dels anys seixanta, en 1965 s'integrà en els Grups de Presència Confederal. Francisco Soler Ciércoles va morir el 17 de gener de 1988 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

Defuncions

Cesare Stazi

- Cesare Stazi: L'11 de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a Fabriano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia.

Continua...

---