El racisme i l´antiesquerranisme a Mallorca: Miquel Segura (exPP) i Ramón Aguiló (exPSOE) - Brutals atacs contra els nous mallorquins (els fills dels immgrigants) i contra l´esquerra de les Illes
El país finit de Miquel Segura i Ramon Aguiló
Per ANTONI TROBAT (Diari AraBalears)
Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no magrada. La poruga i covarda dels que salineen amb lestat i loligarquia la daquí i la dallà, que són les mateixes endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines plenes dels Tomeus que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora i suposadament catòlica que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre il·lustre de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. Lexsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, dadhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. La Lola Flores del nacionalismo catalanista, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar dhomòfobs i carregats de ressentiment. (Antoni Trobat)
Fa dies, lescriptor, periodista i joier pobler Miquel Segura, home del PP durant anys i panys, de qui recordo haver gaudit el 'Memòria xueta', escrivia en un diari de la competència que el sorprenia el fet que els primers nascuts de lany 18 fossin infants amb noms de tradició ni catalana ni castellana. Així, Segura , ara Mihael Bar Haim, després dautoconfessar-se com a no procliu a allò que anomena multiculturalisme es mostrava obertament recelós que a Son Llàtzer el primer infant nat fos una Yanira, a Son Espases un Kanter Ikkea, a Manacor una Jana Nassiri, i a Eivissa un Gael de qui feia constar, per si podíem pensar que era fill de pares europeus amb interès per la mitologia celta, que els seus progenitors eren oriünds de lEquador, a Amèrica Llatina, i per tant, fosquets de pell. Un país sense Tomeus no va enlloc, es lamentava el qui fou ferm defensor de Jaume Matas.
Miquel Segura o Mihael Bar Haim de qui aplaudeixo sincerament el retorn a les arrels però no la defensa del sionisme hauria de saber que allò que permet a una societat progressar és el mestissatge. El mestissatge de veritat. Ho saben els sectors més progressistes de lIsrael que ell diu admirar, absolutament espantats de la deriva dretana, endogàmica, racista amb els palestins i amb els jueus àrabs els mizrahim, que fan més o manco la mateixa cara que Segura i que jo i condescendent amb lintegrisme religiós, que viu el país dels tarongers de Haifa usurpats als seus legítims propietaris lany 48. Només cal llegir escriptors en llengua hebrea com Etgar Keret o Amos Oz. Només cal interpretar la realitat sense bilis.
Per a mi Segura representa, en allò polític, una mallorquinitat que no magrada. La poruga i covarda dels que salineen amb lestat i loligarquia la daquí i la dallà, que són les mateixes endèmicament. Que només mira pels seus interessos. Individualista.Egoista. Que va contra els interessos de les classes populars mallorquines plenes dels Tomeus que diu vindicar. El Segura orgànic de la dreta conservadora i suposadament catòlica que tant de mal ha fet a la seva estirp ha acabat, curiosament, defensant pràcticament el mateix que un altre il·lustre de la política illenca: Ramon Aguiló, exbatlle de Palma. Lexsociata reconvertit en nacionalista espanyol que va flirtejar amb la UPyD de Rosa Díez, aquests dies feia befa, també a premsa, del discurs que Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, va pronunciar per la Diada, en què apel·lava a un país inclusiu, dadhesió lliure, divers i que portàs per senyera la pau, la multiculturalitat i el progrés. La Lola Flores del nacionalismo catalanista, li enflocava el palmesà al solleric en uns termes que no crec marcià qualificar dhomòfobs i carregats de ressentiment.
Segura i Aguiló. Ramon i Miquel. Aguiló i Segura. Miquel i Ramon. Allò rural i allò urbà. Dues cares duna mateixa moneda. El PP i el PSOE dun temps llunyà, que ara potser es diran diferent, però amb una visió de com ha de ser Mallorca que al cap i a la fi és la mateixa. Subalterna. Rendida. Provinciana. Descohesionada. Una terra amb mallorquins, forasters i estrangers regida pel sistema polític i econòmic del que, cadascú amb els seus matisos certament Aguiló sembla que va ser un gestor digne i hagués pogut evolucionar cap a bé tot i que no ho va fer, ells han estat còmplices i executors.
I això no ho oblidarem. Ni ho oblidaran nous illencs com Yanira, Kanter Ikkea, Jana Nassiri i Gael, que estan cridats a construir una Menorca, una Formentera, una Eivissa i una Mallorca millors. Més justes i sobiranes. Allunyades del model de desenvolupament que ens ha devastat lentorn i les vides. On tenir un nom amazig, tres llengües familiars diferents del català, torrar halal per Sant Sebastià i recuperar, si es vol, les antigues Sopes dels Reis, que lamiga Margalida Mulet mha fet redescobrir aquesta setmana, siguin quelcom de normal en un mallorquí que defensa Mallorca més enllà duna mera adscripció administrativa. No serà senzill. I, segurament, un cop vençuda la mentalitat que representen MiquelsSegures sic i RamonsAguilós sic la principal batalla serà dins el propi mallorquinisme. Però, aquesta, és una història per un altre dia.