Anarcoefemèrides del 5 de gener
Esdeveniments
Ressenya de l'acte apareguda a La Vanguardia del 7 de gener de 1936
- Míting contra la
pena de mort: El 5 de gener de 1936 se celebra al teatre
Olympia de Barcelona
(Catalunya) un segon míting --el primer havia estat el 22 de
desembre de 1935--
organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Barcelona contra la pena de mort i per
advocar
per l'indult dels qui s'hi trobin condemnats. Aleshores
el sistema
jurídic de la II República espanyola
tenia dictades 30 penes de mort. Presidit per Isidro
Martínez, a l'acte van
pronunciar discursos Francisco Carreño, Buenaventura
Durruti, Manuel Pérez i
Joan García Oliver. Durruti afirmà que la CNT no
obstaculitzava el vot, però
deixà clar que el triomf electoral de les esquerres no
solucionaria res: els
propietaris s'acostarien cada vegada més al feixisme enfront
del qual només es
podria respondre amb la Revolució Social. En acabar es van
llegir les següents
conclusions: indult dels revolucionaris condemnats a
l'última pena, abolició de
la pena de mort, amnistia àmplia i total de tots els presos
polítics i socials
i reobertura dels sindicats i centres culturals catalans clausurats, i
llibertat dels presos governatius. Al míting assistiren
milers de persones i en
acabar, com era costum en aquests casos, es recaptà una
important suma de
diners per ajudar els presos.
Naixements
Manuel González Prada (1905)
- Manuel González Prada: El 5 de gener de 1844 neix a Lima (Perú) l'assagista, pensador, periodista i poeta anarquista José Manuel de los Reyes González de Prada y Ulloa (Manuel González Prada). Pertanyia a una de les famílies més aristocràtiques i més religioses de Lima. Per ambdues bandes familiars descendia de Galícia (Península Ibèrica), però també tenia sang irlandesa per part d'una de les seves àvies maternes, filla de mare espanyola i pare irlandès; aquest, de llinatge O'Phelan, va emigrar d'Irlanda en el segle XVIII per motius religiosos a les catòliques colònies del rei d'Espanya. Els seus pares van ser Francisco González de Prada --alt magistrat reaccionari i que arribarà a vicepresident de la República peruana pel partit conservador durant el govern del general Echenique-- i Josefa Álvarez de Ulloa, però va renegar de la seva aristocràcia i es va identificar amb els indígenes, els pagesos, els proletaris i els marginats peruans; com el seu nom real el disgustava per les seves connotacions, va triar signar més abreujadament amb el nom més popular de Manuel González Prada. Altra de les seves rebel·lies va ser adoptar la peculiar ortografia fonètica inspirada en els principis d'Andrés Bello. Després d'estudiar en un col·legi anglès de Valparaiso, on va prendre anglès, francès i alemany, va abandonar els estudis al Seminari de Santo Toribio, on l'havia matriculat son pare, i més tard va deixar els estudis de Dret al Convictorio de San Carlos perquè s'ensenyava el Dret Romà en llatí, llengua de l'Església, que rebutjava per ser una part essencial del clergat; però amb una àmplia i profunda cultura --va deixar una biblioteca de tres mil volums. Durant vuit anys va viure reclòs en la seva hisenda de Mala dedicat a les tasques del camp i a investigacions químiques, per fabricar midó industrial. Durant la guerra amb Xile (Guerra del Pacífic entre 1879 i 1883) va participar en l'organització de l'Exèrcit de Reserva per defensar Lima de l'atac xilè i va lluitar en les batalles de San Juan i Miraflores. Per a després dedicar-se activament al periodisme en publicacions com El Comercio, d'on el van despatxar, o en efímeres revistes, com ara Los Parias o La Lucha. Després va passar a la política, militant en el moviment lliurepensador, en el feminisme i en l'anarquisme, declarant-se sempre profundament antiespanyol. La seva postura hipercrítica des del punt de vista polític i també en el camp literari li va implicar tenir un bon grapat d'enemics i es va veure embolicat en nombroses polèmiques periodístiques, en les quals mai no es va defensar i sempre va atacar. Va fundar el «Círculo Literario» i en 1886 en va ser elegit president, el qual segons ell havia de convertir-se en el «Partit Radical de la Literatura», però que va acabar constituint-se en el partit polític Unió Radical en 1891, on des de les seves tribunes va lluitar contra tota idea vella i decadent en idees i en literatura, tot reivindicant l'europeïtzació del Perú, alhora que la descentralització, el laïcisme i l'indigenisme. Entre 1891 i 1898 va viatjar per Europa, on va fer amistat amb Zola, Renan i Unamuno, i a París va tenir una disputa amb Paul Verlaine a causa de l'honor maculat d'una senyora, insultada en mig del carrer pel poeta simbolista en estat d'embriaguesa. En tornar del seu viatge a Europa en 1898 va començar a divulgar les idees anarquistes que havia descobert a Barcelona i cada vegada es va identificar més amb els moviments obrers anarcosindicalistes, alhora que és censurat en tota la premsa burgesa de l'època, tancant tots els periòdics que publiquessin els seus articles. En 1898 fundarà els periòdics anarquistes Germinali El Independiente, des d'on llança potents atacs contra l'Església, els sectors conservadors i l'oligarquia terratinent. Entre 1902 i 1904 publicarà articles anarquistes sota pseudònim en el periòdic llibertari Los Parias. Com a prosista, destaca especialment per les seves Pájinas libres (1894), que li van implicar l'honor de l'excomunió, La Anarquía (1907) i Horas de lucha (1908), col·lecció d'assaigs on mostra els seus plantejaments àcrates. Va defensar totes les llibertats, fins i tot les de culte, consciència i pensament i es va manifestar a favor d'una educació laica. Sense pertànyer a la maçoneria, entre 1904 i 1905 va escriure discursos --González Prada tenia veu de soprano, és a dir, tan aguda com la d'un infant, i per això no podia declamar ell mateix cap dels seus discursos-- per a lògies maçòniques. Literàriament va evolucionar des del postromanticisme fins al ple modernisme en reacció contra la tradició espanyola, cosa que el va portar a fixar els seus models en altres literatures; molt preocupat pel llenguatge i l'estil, quan va començar va tenir models alemanys: va traduir Schiller, Chamisso, Heine, etc. La seva prosa assagística, força treballada estilísticament, simula no obstant això l'espontaneïtat; busca la concisió i és farcida d'ironia, cultura i humor. Com a poeta va publicar Minúsculas (1901) i Exóticas (1911), que són vertaders catàlegs d'innovacions mètriques i estròfiques, com els delicats rondeles i triolets, que va adaptar del francès. En les seves Baladas peruanas, publicades pòstumament en 1935, va recollir tradicions indígenes i escenes de la conquesta espanyola que van ser escrites a partir de 1871. També va reunir una col·lecció d'epigrames i sàtires en Grafitos (1917); en aquest gènere es mostra un gran escriptor, fulgurant i intel·ligent, a causa del seu poder de síntesi i la precisió dels seus atacs contra escriptors, polítics i idees. És l'inventor del vers poliritme sense rima, impulsant el vers lliure en la poesia llatinoamericana. Menció a part mereix el seu Discurso del Politeama (1888), on planteja --tot criticant l'Església, l'Exèrcit i l'Hispanisme-- el problema de si el Perú existeix o no com a nació, ja que des de la creació de la República peruana aquest tema havia estat eludit --molts els pròcers criolls es definien com a «espanyols americans»: culte a l'hispanisme, «Madre Pátria», menyspreu a l'indigenisme, etc. Un aspecte important del seu pensamentés el de la reivindicació del feminisme i de la crítica del pseudofeminisme burgès en els seus escrits, deutor de la filosofia atea, anticlerical i anarcofeminista de la seva esposa, la francesa Adriana de Verneuil. Durant els seusúltims anys va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional de Lima, càrrec que va ocupar fins al final dels seus dies, llevat un breu període d'un cop d'Estat (1914-1915) en el qual hi renunciarà en senyal de protesta. Manuel González Prada va morir d'un infart cardíac el 22 de juliol de 1918 a Lima (Perú) i la major part de la seva producció anarquista es publicarà pòstumament.
***
Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893
- Léon
Léauthier: El
5 de gener de 1874 neix a Manòsca (Provença,
Occitània) l'anarquista partidari
de la propaganda pel fet Léon Jules Léauthier.
Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt
petit. Estudià les primeres lletres en una escola religiosa
de Manòsca i
després marxà pensionat a una escola laica de
Marsella. Obrer sabater, a Marsella participà en nombroses
conferències de Sébastien Faure. A partir
d'aquest moment fou un assidu lector
de la premsa anarquista (Le Père Peinard,La Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina, el 20 d'abril de 1893
arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren treball als seus tallers de
reparació de
calçat. El 24 de setembre va ser acomiadat i
decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de
Saint Nazaire. En arribar, va ser
destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond Marpaux,
Placide
Catinaux i Briens) i on trobà els penats Clément
Duval, Pini, Meyrueis i
Chenal. Especial amistat va fer amb
l'anarquista Clément Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894
durant la repressió sorgida arran de la revolta anarquista
de la colònia
penitenciària de l'illa de Sant Josep (Illes de la
Salvació, Caiena, Guaiana
Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste. L'affaire
Léauthier (1893-1894), reeditat
en 2011 sota el títo Léauthier
l'anarchiste. De la propagande per le fait à
la révolte des bagnards (1893-1894).
***
Nelly Roussel
- Nelly Roussel: El 5 de gener de 1879 neix a París (França) l'assagista, poetessa, periodista, lliurepensadora i anarcofeminista Nelly Roussel. En 1903 va participar en el Congrés Internacional de Lliurepensadors, on va fer el discurs de clausura, ben igual que en el de l'any següent. En 1904 va participar en els actes contra la celebració del Centenari del Codi Civil francès. Va militar amb Paul Robin en la difusió de les idees neomaltusianes, contra la ideologia natalista del poder i de la Llei de 1920 que reprimia la contracepció i la seva propaganda. Va ser una de les fundadores de la Lliga de la Regeneració Humana. Oradora de talent, va fer conferències arreu de França exaltant la maternitat conscient i a disposar del propi cos, tot escarnint el masclisme, ja sigui de dretes o d'esquerres; moltes conferències les acabava amb«l'escena simbòlica» dramàticaPar la révolte, que va representar per primera vegada l'1 de maig de 1903. Va reclamar independència total per a les dones, fundada en unes noves relacions entre els sexes. Va col·laborar en periòdics i revistes de dones (La Fronde, La Mère éducatrice,La Voix des femmes, La Femme affranchie), antinatalistes (Génération consciente, Régéneration,Le Néo-Malthusien, Action), lliurepensadors (La Libre Pensée Internationale) i llibertaris (Le Libertaire). Entre els seus llibres podem destacar Pourquoi elles vont à l'église: comédie en un acte,Paroles de combat et de paix, Quelques discours (1903), Quelques lances rompues pour nos libertés (1910), Paroles de combat et d'espoir (1919), Ma forêt (1920), Trois conférences (1930, pòstum), Derniers combats (1932, pòstum), L'eternelle sacrifiée (1979, pòstum), entre d'altres. Va ser companya de l'escultor Henri Godet. Nelly Roussel va morir de tuberculosi el 18 de desembre de 1922 al sanatori de Buzenval de París (França). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Biblioteca Marguerite Durand de París. En 2006 Elinor Accampo li va dedicar una biografia Blessed motherhood, bitter fruit: Nelly Roussel and the politics of female pain in Third Republic France.
***
Miguel Almereyda
- Miguel Almereyda:El 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Alguns diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra, el cas és que ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per «incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu«patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». Durant la nit del 13 al 14 d'agost Miguel Almereyda va ser «suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes (Illa de França, França). Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.
***
Simone Piccinini
- Simone
Piccinini: El 5 de gener de 1883 neix a Albino
(Llombardia, Itàlia)
l'anarquista Simone Piccinini. Sos pares es deien Tobia Piccinini i
Felicia Dentella
i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide
Piccinini, dirigent
de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini
es traslladà a
Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo.
Treballà a l'empresa tèxtil
Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de
porter. Tenia els
tres últims dits de la mà esquerra amb
contractura. En 1914 s'integrà en el
Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio
Colla, Egidio Corti
i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei
militar en el Batalló de
la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys
vint estava subscrit
a la publicació anarquista Fede!
i freqüentà
els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la
premsa
anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment
de material
explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de
l'anarquista Luigi
Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va
ser
escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat
fotogràfic d'Errico
Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo
Matteotti, una gran
reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador
socialista Giuseppe Scalarini
titulat Luce e ombra i la
fotografia
de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i
segrest del material, la
policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a
detenir-lo. Un cop lliure,
el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu
domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre
de 1930 va ser
esborrat del registre de subversius de la província de
Bèrgam, però el seu
document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava
l'epígraf de «sospitós en
la línia política». El 6 d'octubre de
1930 partí, amb passaport en regla, de
Bèrgam cap a París (França) amb la
finalitat de trobar feina, però problemes de
salut l'obligaren a retornar aviat. Simone Piccinini va morir el 16 de
gener de
1934 a Bèrgam (Llombardia, Itàlia).
***
Dionisio
Castillo Gómez
- Dionisio
Castillo Gómez: El 5 de gener de 1898 neix a
Almedina (Ciudad Real, Castella,
Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Dionisio
Castillo
Gómez, conegut com Manuel
i Macario. Durant les eleccions del
25
d'abril de 1933, com a membre de la comissió de control de
l'escrutini d'Almedina,
trencà una urna després de constatar que hi havia
més paperetes que votants i
els presents impediren que llancés per la finestra el
president de la comissió.
En 1938 va ser nomenat membre del Consell Municipal d'Almedina en
representació
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou el
president de la junta
encarregada de l'expropiació de les granges abandonades del
poble. Amb el
triomf franquista, va ser detingut i tancat a la presó de
Salamanca (Castella,
Espanya). El 30 de juliol de 1940 va ser jutjat en consell de guerra i
condemnat a 12 anys i un dia de presó. Cinc anys
després, va ser alliberat. A
mitjans de 1954 entrà en contacte amb la
resistència antifranquista, organitzà
un comitè de l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD) i posà el seu
domicili a disposició de la guerrilla, esdevenint agent
d'enllaç i participant
sobretot en l'ajuda als fugitius de les zones de Navalcaballo i de
Villamanrique.
Al seu domicili es realitzaren diverses reunions
d'organització del Partit
Comunista d'Espanya (PCE) i era el lloc de distribució de la
propaganda enviada
des d'Albacete i de la qual n'era responsable Antonio Esteban Garvi.
Una nit de
juny de 1947 el seu domicili va ser encerclat per forces de l'ordre i
membres
de la Falange, però aconseguí fugir i
marxà a les muntanyes, integrant-se en el
grup guerriller encapçalat per Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
responsable d'una de les unitats de la V Agrupació
Guerrillera del Centre, comandada per Cecilio Martí Borjas (Timochenko). Després de la
rendició i la
col·laboració d'alguns d'aquests guerrillers de
la V Agrupació Guerrillera del
Centre amb la Guàrdia Civil, l'octubre de 1947 les
autoritats franquistes
delmaren aquesta guerrilla. El 24 d'octubre de 1947 va ser capturat amb
altres
quatre companys –Eugenio Sánchez
Diéguez (Fernando),
Eduardo Carmona Martínez (Porrones),
José Patón Moya (Tuertecillo)
i Arcángel
Alamo Romero (Palizas)– i
l'endemà altres
dos –Antonio Esteban Garvi i Lister.
El 17 de juny de 1949 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid
(Espanya),
juntament amb altres guerrillers de la zona de Ciudad Real i Albacete,
i fou
condemnat, com els altres companys, a la pena de mort. Totes les penes,
a
excepció d'Eugenio Sánchez Diéguez que
fou executat dos dies després, va ser
commutades, la seva per la de 20 anys de presó. El novembre
de 1959, després
d'haver purgat 12 anys de tancament, va ser posat en llibertat
condicional a la
presó de Burgos (Castella, Espanya). Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
Dionisio Castillo Gómez (1898-?)
***
Santos
Emilio Benito Artola
- Santos Emilio Benito
Artola: El 5 de gener de 1901 neix a Sartaguda (Merindad
d'Estella, Navarra)
l'anarcosindicalista Santos Emilio Benito Artola. Sos pares es deien
Leandro
Benito i Venancia Artola. Llaurador, militava en la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Estava casat amb Fermina Amatria Ochandarena (Sabina Ochandorena), amb qui tenia dos
infants. Santos Emilio Beniot Artola va ser afusellat el 17 de novembre
de 1936
a Pamplona (Navarra) pels feixistes.
***
Joan
Recasens Farré
- Joan Recasens Farré: El 5 de gener de 1905 neix a Cunit (Baix Penedès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Recasens Farré. Treballador manual i fill de pagesos, havia tingut poca escolaritat. En 1928 s'establí a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) i fou un dels militants més destacats de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. L'abril de 1931 va ser un dels signant de l'acord final de la llarga vaga de l'empresa de ciment Griffi on treballava, mantinguda des del 20 d'agost de 1930 fins al 22 d'abril de 1931. En 1932 va ser nomenat president de l'Ateneu de Divulgació Social «El Porvenir», entitat de caire llibertari, en la qual hi havia una secció «pro Escola Racionalista»; aquest ateneu va ser clausurat per la Guàrdia Civil el maig de 1933. El març de 1933 fou delegat del Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Vilanova i la Geltrú al Ple Regional de Sindicats de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT. Participà activament en els fets revolucionaris del 6 d'octubre de 1934 i en diversos conflictes sindicals. Per la seva militància, a vegades havia de fugir de Vilanova i la Geltrú i amagar-se a Barcelona, però mai no va ser empresonat. Va ser un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries de la comarca del Garraf. En plena guerra civil, el setembre de 1936, formà part d'una Comissió Especial de Sanitat i Assistència Social en representació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 5 i el 17 de març de 1937, en representació de la CNT, fa ser regidor del Consell Municipal vilanoví i alcalde-president de la ciutat entre el 17 de març de 1937 i el 7 de setembre de 1938, quan s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i enviat al front bèl·lic. En 1938 fou delegat del Garraf al Ple Ampliat de Federacions Locals i Comarcals de les Joventuts Llibertàries de Catalunya. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers (Rosselló, Catalunya Nord). Aconseguí fugir-ne i visqué clandestinament a la zona de Marsella fins el final de la II Guerra Mundial. A causa d’una malaltia que va minvar les seves capacitats, va haver de treballar al seu domicili amb una màquina de tricotar. Joan Recasens Farré va morir el 20 de febrer de 1975 a Marsella (Provença, Occitània).
***
Necrològica
de Juan Romera apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste
del 15 de març de 1979
- Juan Romera: El 5
de gener de 1906 neix a Cuevas de Vera (actual Cuevas del Almanzora,
Almeria,
Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Romera. Quan era molt
jove emigrà
al barri de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya) i
s'afilià al Sindicat del Transports de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Fou molt amic d'Alejandro García, militant del
Sindicat de Barbers de la
CNT. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer
contra el cop militar
feixista i després lluità com a
milicià als fronts. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i fou internat en
diversos camps de concentració. Després
de reunir-se amb sa família, s'establí amb
aquesta a Montalban, on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Juan Cuevas
va morir el 19 de desembre
de 1978 a Montalban (Llenguadoc, Occitània).
***
Juan
Alcaraz Saura (dreta) i Cayetano Zaplana Zapata
- Juan Alcaraz
Saura: El 5 de gener de 1921 neix a La Aparecida
(Cartagena, Múrcia, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Juan Alcaraz Saura. En 1937
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i, juntament amb
altres joves de la
localitat, fundà el «Grupo Acracia», que
s'integrà en la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL) i del qual va ser nomenat
secretari. Amb el
suport del mestre de l'escola, aquest grup organitzà una
sèrie de xerrades i
classes a adults, gairebé tots analfabets, que tingueren
molt d'èxit. El 5 de
març de 1939, quan es dirigia amb bicicleta a l'arsenal de
Cartagena (Múrcia,
Espanya), on havia estat destinat per a fer el servei militar, va ser
interceptat per un escamot armat de la «Quinta
Columna» franquista, però
aconseguí fugir i es presentà en el
Comitè Comarcal de la CNT assetjat pels
feixistes. Amb una trentena de companys confederals, pogué
fugir del setge i
embarcà al creuer Miguel de
Cervantes
que els evacuà a Algèria. El 7 de març
de 1939 arribà a la base naval de
Bizerta (Bizerta, Tunísia), ja que les autoritats franceses
els havien negat
refugi a Orà. En arribar, els refugiats van ser reclosos en
diferents indrets i
enviats a diverses companyies de treball. Durant els mesos posteriors,
treballà
en la construcció del ferrocarril que havia d'unir el sud de
Tunis (Tunísia) i
la línia Mareth (Gabès, Tunísia),
però quan esclatà la II Guerra Mundial van
ser evacuats a la reraguarda. Traslladat a la Skira, una gran platja al
nord de
Gabès, on l'exèrcit francès
emmagatzemava una gran quantitat d'armament i
munició, va ser destinat a carregar tot el material en trens
davant l'avanç de les
tropes italianes. Un cop acabada la tasca, va ser portat a les planes
de les
muntanyes de Khenchela (Khenchela, Aurès,
Algèria) per realitzar feines
forestals i construir camins i ponts. Després va ser enviat
a les mines de
Kenadza (Béchar, Algèria) on treballà
per a la Societat Minera «Houillères de
Kenadza». Després de patir tota mena de
maltractaments, va ser internat durant
tres mesos al camp disciplinari d'Hadjerat M'Guil, situat en mig del
Sàhara i
que era més conegut com «La Vall de la
Mort»; en aquest camp d'extermini
moriren nombrosos companys. Quan les tropes aliades envaïren
el nord d'Àfrica,
marxà cap a Orà (Orà,
Algèria). En aquesta ciutat treballà com a
cambrer, es
casà i tingué tres fills. Quan la guerra
d'Algèria emigrà a la metròpoli i
s'instal·là amb sa família a
Avinyó (Provença, Occitània), on
milità en la
Federació Local de la CNT. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
retornà a Cartagena i s'integrà en el Sindicat
d'Oficis Diversos de la CNT de
la localitat, ocupant durant molts d'anys la seva tresoreria i la del
Comitè
Regional de Múrcia. Juan Alcaraz Saura va morir el 30 de
desembre de 2011 a
Cartagena (Múrcia, Espanya). Deixà
inèdites unes breus Memorias de un
exilio.
Juan Alcaraz Saura
(1921-2011)
***
Claude Raffara
- Claude Raffara: El 5 de gener de 1937 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista Claude Raffara. Començà a militar en els anys seixanta en diversos grups dels suburbis de regió parisenca de la Federació Anarquista (FA). Enginyer de formació, abandonà la seva feina a plataformes petroleres i es dedicà a l'apicultura i a la compra i venda d'antiguitats. En 1973 s'instal·là a Cabassa (Provença, Occitània). El seu ofici d'antiquari li permeté recórrer tota la geografia de l'Estat francès i fer contactes amb nombrosos grups i militants anarquistes. Durant les seves estades a París, recollia materials àcrates de la llibreria Publico que després distribuïa als grups llibertaris occitans. Com a membre de diversos grups llibertaris («Région Toulonnaise» i «Nada», de la FA; i «Libertad»), participà en les grans mobilitzacions d'aquestes, com ara en la lluita antinuclear a Malville (1977), en suport de «Radio Libertaire», contra la Guerra del Golf, contra la Cimera del G8 a Gènova, etc. Claude Raffara va morir de sobte el 23 de desembre de 2007 a Toló (Provença, Occitània) a conseqüència d'una infecció pulmonar i les seves exèquies es realitzaren a Cabassa el 27 de desembre, on els companys i sa companya Marianne li reteren un homenatge i posaren una placa en memòria seva.
Defuncions
Giuseppe Fanelli
- Giuseppe Fanelli: El 5 de gener de 1877 mor a Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el revolucionari republicà i després membre de la Internacional i agitador anarquista Giuseppe Fanelli. Havia nascut el 13 d'octubre de 1827 a Nàpols (Campània, Itàlia), aleshores Regne de Dues Sicílies. Fill d'una família benestant, son pare, Lelio Fanelli, originari de Martina Franca, era un literat, jurisconsult, agrònom i geògraf afamat, que s'establí a Nàpols per exercir l'advocacia; sa mare fou Marianna Ribera. Giuseppe Fanelli començà els estudis d'arquitectura i d'enginyeria, però els abandonà cridat per la revolució. D'antuvi republicà, quan tenia 18 anys s'adherí a la «Giovine Italia» (Jove Itàlia), el moviment de Giuseppe Mazzini. En 1948, durant la primera guerra d'independència italiana, que obre l'època del «Risorgimento», es presentà voluntari a Milà per a l'expedició de Cristina Trivulzio di Belgioioso i combatrà a Milà i al Tirol. En aquesta època coneixerà personalment Mazzini, del qual esdevindrà amicíntim. Després de l'armistici de Salasco, el 9 d'agost de 1848, pel qual els revolucionaris italians hagueren de suportar les imposicions austríaques i acceptar el que s'havia pactat anteriorment en el Congrés de Viena, es va refugiar al cantó suís de Ticino. En 1849 participà en els combats per la defensa de la República romana i a Vascello obtindrà el grau de coronel. Amb la caiguda de la República es va veure obligat a exiliar-se, primer a Còrsega i després a Malta. En 1857 va entrar clandestinament a Itàlia i participà a Gènova en la insurrecció armada organitzada per Carlo Pisacane i Giovanni Nicotera. L'objectiu és enderrocar el regnat de Ferran II de les Dues Sicílies, però prop de Sapri, els revolucionaris topen amb les tropes reials que anihilaran l'escamot insurgent i 85 revolucionaris moriran, entre ells Pisacane; Fanelli fugirà primer a Esmirna, després a Malta i finalment a Londres. En 1860 va prendre part en l'expedició dels Mil Camises Vermelles al costat de Giuseppe Garibaldi i a Calatafimi caigué ferit. Distingit amb el grau de coronel, organitzà un escamot de cacciatori (franctiradors) del Vesuvi, que participà activament en la batalla del Volturno. Després de la campanya, decebut per l'èxit moderat i monàrquic de l'empresa, s'allunyà de Garibaldi i es retirà una temporada a les possessions familiars de Martina Franca. En 1863 passà un temps a Polònia per fer costat la revolució que s'hi desenvolupava. De tornada a Nàpols, en 1866 trobà Mikhail Bakunin a Ischia, el qual va fer que les seves idees polítiques giressin cap el socialisme llibertari, decantant-se per les idees internacionalistes, federalistes i antiautoritàries, trencant alhora amb el centralisme estatista de Mazzini, però sense abandonar la maçoneria a la qual s'havia afiliat des de feia temps. Amb Carlo Gambuzzi i Severio Friscia, formà part dels primers adherits a l'organització secreta de Bakunin, la Fraternitat Internacional. Però amb Garibaldi no trencarà i en 1866 participarà en la tercera guerra d'independència en els combats al Trentino entre les tropes italianes i les forces austríaques --a Bezzecca caigué ferit--, així com en el intent d'alliberament de Roma. L'abril de 1867, amb Friscia i Gambuzzi, creà l'associació«Libertà e Giustizia» (Llibertat i Justícia), el president de la qual fou Friscia, relacionada amb l'associació obrera «Amore e Soccorso» (Amor i Ajuda), amb uns criteris d'admissió molt estrictes. El setembre de 1868, a Berna (Suïssa), va participar, amb Friscia, Gambuzzi, Tucci i Bakunin, en el II Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat. En aquest congrés la minoria anarquista se separa de la Lliga i funda l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, que decideix adherir-se a la Associació Internacional dels Treballadors (AIT), també coneguda com Primera Internacional. El 8 d'octubre de 1868 partirà de Ginebra cap a Espanya amb la missió encarregada per Bakunin de constituir els primers grups de la Internacional dins els grups republicans federals --fou introduït i acompanyat per Fernando Garrido Tortosa, José María Orense, José Guisasola Goicoechea i Josep Rubaudonadeu, entre altres. Primer passà per Barcelona i després per Madrid i encara que no coneixia els idiomes peninsulars, les idees anarquistes trobaren ràpidament un ressò força favorable. Més enllà de la creació de la Internacional a la Península --la primera secció de l'AIT es creà a Madrid, sota el programa de l'Aliança bakuninista, i alguns mesos més tard, el 8 de maig de 1869, es creà la segona secció a Barcelona--, el viatge de Fanelli esdevingué una mena de mite fundador del moviment anarquista espanyol. De tornada, el febrer de 1869 a Nàpols, treballarà amb els cercles internacionalistes, juntament amb militants com Errico Malatesta o Carlo Cafiero. Sota les recomanacions de l'antiparlamentari Bakunin, que pretenia que usés la representació amb finalitat revolucionària, es presentà a les eleccions per al parlament italià i el desembre de 1870 Fanelli sortí elegit diputat per Torchiara --ja havia estat diputat en 1865 pel Col·legi de Nàpols, càrrec que va mantenir fins a 1874 i que li reportà importants avantatges en els seus desplaçaments. En aquesta època participà en la creació del periòdic La Campana de Nàpols. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 participà en la Conferència de Rimini, durant la qual es decidí la creació d'una Federació Italiana de la Internacional, que esdevindrà la Federació Anarquista Italiana (FAI), i que refusarà participar en el congrés«autoritari» de l'Haia previst per al 2 de setembre de 1872. El setembre d'aquell any, participarà com a delegat en el Congrés de Saint-Imier, que marcarà la fundació de la Internacional antiautoritària. A causa de la tuberculosi, que s'havia encomanat arran d'una estada a la presó, i per trastorns mentals, Giuseppe Fanelli serà internat a l'asil del senyor Fleurent de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) on el 5 de gener de 1877 morirà a conseqüència d'una hemorràgia cerebral. L'endemà fou enterrat al cementiri de Nàpols (Campània, Itàlia), al costat de Vincenzo Pezza, i son company Carlo Gambuzzi va fer el discurs d'homenatge.
***
Alice
Télot (Jacques
Fréhel)
- Jacques Fréhel: El 5 de gener de 1918 mor a París (França), a causa d'un congestió pulmonar, l'escriptora anarquista Alice Télot, més coneguda sota el pseudònim literari de Jacques Fréhel. Havia nascut el 6 de febrer de 1861 a Saint-Servan (Bretanya). L'abril de 1899 conegué l'escriptor anarcoindividualista Henri Ner (Han Ryner) amb qui engegà un relació amorosa gairebé clandestina, ja que ella treballava en la protecció de la infància i en la beneficència privada. Ambdós treballaren entre finals de 1900 i començaments de la dècada de 1910 com a negres per a un escriptor fulletonista. És autora de poemes, de novel·les i de reculls literaris, com ara Dorine (1890), Bretonne (1891), Déçue (1893), Tablettes d'argile (1894), Vaine pâture (1899), Le cabaret des larmes (1902), Les ailes brisées (1903, Premi Jules Favre) i La guirlande sauvage (1911). Entre les seves obres destaca Le précurseur (1905), reeditat pòstumament (1979 i 1989); aquesta novel·la filosòfica, al voltant d'una història d'amor, descriu una mena de falansteri femení basat en els principis de l'estoïcisme, l'epicureisme i el feminisme. Col·laborà en diferents publicacions periòdiques (Boulevard Montmartre, Le Figaro Illustré, La Fronde,Le Livre, Les Loups, La Nouvelle Revue,Nouvelle Revue Internationale Européenne, La Revue Hebdomadaire, Le Rythme, L'Union Agricole de Quimperlé,L'Union de la Haute-Marne, etc.). Els seus protagonistes gairebé sempre són dones. En 1958 Han Ryner publicà La sillage parfumé, recull de records sobre la seva companya i on publicà nombroses cartes que ella havia cremat.
---