Anarcoefemèrides del 4 de gener
Esdeveniments
Un exemplar de Freiheit
- Surt Freiheit: El 4 de gener de 1879 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari en llengua alemanya Freiheit (Llibertat). D'antuvi socialdemòcrata, el periòdic creat per Johann Joseph Most evolucionarà amb el seu autor cap a l'anarquisme; els subtítols també evolucionaran: òrgan socialdemòcrata (1879-1880), òrgan socialrevolucionari en llengua alemanya (1880-1882), órgan dels socialistes revolucionaris (1882-1885), òrgan internacional anarquista en llengua alemanya (1885-1897),órgan dels anarquistes comunistes en llengua alemanya (1897-1908) iórgan dels anarquistes alemanys a Amèrica (1908-1910). Acabarà editant-se a Nova York, on tindrà una gran influència en els cercles d'emigrats anarquistes alemanys i intentarà unificar totes les forces revolucionàries nord-americanes. A la mort de Johann Most en 1906, Max Bagainski i Henry Bauer seguiran editant el periòdic fins al 13 d'agost de 1910. En varen ser responsables de la redacció a més de Johan Most, Johann Christoph Neve, Karl Schneidt, Hermann Stellmacher, Karl Schröder, Josef Kaufmann, John Müller, Moritz Schultze i Max Baginski. Hi van escriure les millors plomes de l'anarquisme internacional. Johann Most hi va publicar per lliuraments gran part de les seves obres més importants. El periòdic també es distribuïa clandestinament a Alemanya, Àustria, Bohèmia i Hongria.
***
Capçalera del primer número de La Débacle Sociale
- Surt La Débacle Sociale: El 4 de gener de 1896 surt a Ensival (Valònia, Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista La Débacle Sociale. D'antuvi va tenir periodicitat bimensual, però a partir del número 6 (22-29 de març de 1896) passà a ser setmanal. L'edició, administració i gerència la portaven Jean Bosson i H. Sevrin. Hi trobem articles d'Henri Beylie, L. Copain, Jules Deprez, Jacques Deronck, Michel Dumas, Flaustier, Émile Gravelle, Edmond Hénin, Gustave Jacques, Roger Laurent, Jules Moineau, J. Nossab, H. Sevrin, Victor Serfant, Slovak, Henri Zisly, Max Buhr, Guillaume De Greef, Augustin Hamon, Raoul Henry, Julien Lessire, H. Lencou, Ferdinand Monier, A. Poulain, Albert Provost, Élisée Reclus, Séverine, Henri Zisly, entre d'altres. Publicà una cançó en cada número i un fulletó per lliuraments: Les Vagabons, de Raoul Henry. En sortiren, com a mínim, 10 números, l'últim el del 19 d'abril al 3 de maig de 1896. Edità el fulletó Pour l'anarchiste Jules Moineau, d'Émile Royer, defensa del company anarquista Moineau que fou condemnat a 25 anys de treballs forçats per haver posat una bomba davant una església de Lieja, sense altres desperfectes que trencament de vidres i erosions als murs. Aquest periòdic era continuació de Le Plébéen (1895) i fou represa per La Vérité (1896-1897).
Naixements
Maurice Mac-Nab segons una revista de l'època
- Maurice Mac-Nab: El 4 de gener de 1856 neix al Château de Fay (Vierzon, Centre, França) el poeta, cantautor, intèrpret i dibuixant d'origen escocès Jean Valérien Maurice Mac-Nab. Es va guanyar la vida un temps com a funcionari de Correus. Instal·lat a París, va començar a interpretar els seus famosos monòlegs al club literari de Les Hydropathes i a cantar les seves obres al«Café de l'Avenir», al Barri Llatí. Després va actuar al cabaret «Le Chat Noir» de Montmartre, on va declamar les seves «cançons-reclam». Amb l'obra paròdica Le Grand Métingue du Métropolitain (1880), amb música de Camille Baron, on fa parlar un obrer revolucionari ebri portat a comissaria després d'una manifestació, va conèixer la celebritat i és una cançó clàssica de la contestació que encara es cantada pels militants revolucionaris en algunes concentracions. Després d'haver escrit una tesi doctoral burlesca sobre la ressaca i amb la salut destrossada, va morir de sobte el 25 de desembre de 1889 a l'hospital Lariboisière de París (França). Entre les obres que va publicar, podem destacar Poèmes mobiles (1886) i Poèmes incongrus (1887), i les pòstumes Chansons du Chat Noir (1890) i Nouvelles Chansons du Chat Noir (1891). En col·laboració amb el compositor Hirleman el 13 de juny de 1900 va estrenar pòstumament al Théâtre des Folies-Dramatiques de París una opereta en tres actes, Malvina 1ère. El teatre de Vierzon porta actualment el nom de«Théatre Mac-Nab».
***
Filippo
Pernisa
- Filippo Pernisa:
El 4 de gener de 1878 neix a Massa Lombarda (Emília-Romanya,
Itàlia)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo
Pernisa. Bastaix
de professió, la seva feina el deixà coix. Durant
els anys noranta començà a
col·laborar en la premsa anarquista com a
distribuïdor i corresponsal. El gener
de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la
desocupació,
fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una
multa. Aquest
mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i
altres processats,
manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione
d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una
reunió clandestina
a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre
dies a la presó. En
1909, fugint de la vigilància policíaca,
marxà a Trieste buscant feina, però va
ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels
responsables de la Lliga
dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió
Sindical Italiana (USI), i
membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del
destacat
anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment
actiu com a
sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria.
En 1912 va ser buscat per la
policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a
Líbia. El juny de
1914 participà activament en les manifestacions de la«Setmana Roja» a Massa
Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi,
però va ser alliberat
pocs dies després arran de l'agitació portada a
terme a la regió. En 1927, sota
l'amenaça de ser detingut, passà a la
clandestinitat i s'amagà a les valls de
Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa
família, renuncià a tota
activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de
brisa. En 1943
s'integrà a la lluita armada de resistència
contra el feixisme enquadrat en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional) de Massa
Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici
del 8 de setembre de
1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un
escamot d'uns cinquanta
feixistes amb un camió armat amb una metralladora
realitzà una incursió a la
localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24
d'octubre de 1943 quan
intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda
(Emília-Romanya,
Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i
morí poc després a
l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població
assistí al seu
enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup
llibertari de Massa
Lombarda prengué el nom de «Gruppo Anarchico
Filippo Pernisa». L'octubre de
1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i
altres companys
inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on
caigué ferit de mort.
Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
Paolo
Luppi
- Paolo Luppi: El 4
de gener de 1881 neix a Rovereto sulla Secchia (Novi di
Modena, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista
Paolo Luppi. Sos pares es deien
Antonio Luppi i Adelaide Goldoni. Es guanyava la vida fent de
cadiraire. Membre
del Partit Socialista Italià (PSI) de Rovereto sulla
Secchia, després d'una
breu estada a Ginebra (Ginebra, Suïssa),
començà a realitzar propaganda entre
els treballadors de la zona i s'adherí al moviment
anarquista. Amb Onofrio
Gilioli i Egisto Colli va ser membre destacat del Fascio Rivoluzionario
(FR) de
Rovereto sulla Secchia i fou un dels protagonistes de la vaga de
bracers i de
bovers, que paralitzà aquesta localitat entre
març i agost de 1912. Aquest conflicte
social va ser un dels més intensos que es realitzaren durant
tot el període del
govern de Giovanni Giolitti, també per la voluntat de
l'Associació Agrària
local d'utilitzar aquesta lluita com a prova d'una nova«resistència» a les
demandes obreres. Durant aquesta vaga, que rebé el suport de
les tres Cambres
del Treball actives aleshores, va ser detingut, jutjat i condemnat a
dos mesos
i a 17 dies de presó. En 1917, durant la Gran Guerra, va ser
enrolat en
l'Exèrcit Reial i en 1918 va ser llicenciat i
retornà al seu poble natal. El
juliol de 1921 marxà cap a França per a fer feina
com a fuster, però a finals
de 1922 retornà a Itàlia a causa de la mort de sa
mare. El setembre de 1924 va
ser detingut com a presumpte autor de lesionar el vicesecretari del
Sindicat
Feixista de Novi di Mòdena, però
després de tres mesos de presó preventiva va
ser alliberat per manca de proves. En els anys successius va estar
contínuament
vigilat, sota la sospita de participar en reunions clandestines, i les
autoritats impediren la seva eventual expatriació a
França. Encara que va
mantenir les seves idees, deixà de prendre part en
activitats polítiques. Paolo
Luppi va morir el 20 de maig de 1939 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia). Son
fill, Bruno Luppi (Erven), va ser un
destacat membre de la resistència antifeixista comunista.
***
Gustave
Cauvin, a la dreta amb uns papers, amb Eugène Reboul, primer
director de la Filmoteca Pedagògica de
Sant-Etiève (Sant-Etiève, 1926)
- Gustave Cauvin:
El
4 de gener de 1886 neix a Marsella (Provença, Occitania)
l'anarquista, antimilitarista,
sindicalista revolucionari i propagandista antialcohòlic,
neomaltusià i del
cinema social Gustave Virgile Cauvin. Quan tenia 17 anys
abandonà Marsella i
s'instal·là a Lió
(Arpitània).
Després marxà cap a París
(França), on
aprengué
l'ofici de barber. Simulant una crisi nerviosa, va ser
exclòs
del servei
militar i el juny de 1907 es va fer càrrec del magatzem de
son
pare quan aquest
morí –segons un informe de la policia de 1910, per
mor de
la propaganda
antimilitarista que feia al magatzem es quedà sense clients
i sa
mare hagué de
vendre el fons. En aquesta època era membre, amb altres, com
ara
son germà
Henri Cauvin i Auguste Berrier, de la Joventut Sindicalista
Revolucionària
(JSR) de Marsella. El novembre de 1907 entrà com a cobrador
en
la companyia de
màquines de cosir Singer. Amb son germà
organitzà
un sistema de vendes
fictícies, el benefici de les quals anava destinat a la
propaganda; descobert,
va ser acomiadat per malversació de fons. Després
va ser
contractat com a obrer
jornaler a la fàbrica Valabrègue al barri
marsellès de Saint-Mauront, on va fer
propaganda anarquista i antimilitarista. El juny de 1908
prengué
la paraula a
la Borsa de Treball en un míting de protesta contra les
matances
de vaguistes
de Villeneuve-Saint-Georges (Illa de França,
França).
Entre 1908 i 1911
col·laborà en L'Ouvrier
Syndiqué,òrgan de la Unió de Cambres Sindicals Obreres de
les Boques del Roine, on es
publicaren nombrosos articles llibertaris, signats, entre d'altres, perÉdouard
Barrat, Auguste Berrier, Auguste Durand, F. Pons, Augustin Sartoris,
etc. Membre
del llibertari Grup Intersindical, va ser nomenat gerent del seuòrgan de
premsa L'Ouvrier Conscient. Organe
mensuel révolutionnaire syndicaliste
rédigé par des ouvriers
confédérés
(1909). També milità en el Comitè de
Defensa Social (CDS) i prengué part en la
campanya per l'alliberament de Branquet, condemnat a 20 anys de
treballs
forçats per l'atracament del Crèdit
Lionès de Marsella. Corresponsal de La
Guerra Social, el 6 de maig de 1909
organitzà un míting de Gustave Hervé
al barri marsellès de Les Chartreux on
assistiren dos mil persones. Durant la tardor de 1909, quan la campanya
de
suport a Francesc Ferrer i Guàrdia, desafià en
duel Guy de Cassagnac,
propietari del diari bonapartista L'Autorité,
que havia insultat el pedagog català en aquesta
publicació. Durant la
manifestació del 13 d'octubre de 1909, arran de
l'afusellament de Ferrer i
Guàrdia, s'enfilà en una finestra de la
Prefectura i arengà els congregats. En
1910, casat i sense infants, treballà de barber a la
perruqueria Cabassu, al
número 42 del passeig del Meihan de Marsella. El
març de 1910 signà els
cartells «À bas Birirbi!». Durant la
campanya antiparlamentària entre abril i maig
de 1910, va ser candidat abstencionista per a la II
Circumscripció de Marsella-Saint-Louis
i el 21 de juny d'aquell any va ser condemnat pel Tribunal Correccional
a 15
dies de presó. Després es va especialitzar en la
propaganda antialcohòlica i
neomaltusiana i desenvolupà una intensa activitat com a
secretari adjunt de la
Federació Obrera Antialcohòlica (FOA). Fou
redactor de la revista neomaltusianaRénovation.
Després de descobrir la
força del cinema arran d'una conferència
antialcohòlica on es mostraven imatges
de alienats en plena crisi de delirium
tremens que emocionaren els assistents, organitzà
nombroses reunions
públiques amb el suport de projeccions
cinematogràfiques. Alhora, feia difusió
dels mètodes anticonceptius i per haver distribuït
els impresos «Com evitar
l'embaràs», va ser denunciat per«ultratge als bons costums»; jutjat a porta
tancada pel Tribunal Correccional de Marsella el 21 de març
de 1912, el 16
d'abril va ser condemnat a 300 francs de multa. El febrer de 1912
prengué la
paraula a la Borsa del Treball de Marsella durant una
representació del Teatre
Social en suport del periòdic La
Bataille
Syndicaliste. Quan les vagues de Postes,
Télégraphs et Téléphones
(PTT,
Correus, Telègrafs i Telèfons) i dels
ferroviaris, es dedicà al sabotatge,
tallant fils telegràfics de la línia
París-Lió-Mediterrània (PLM). A finals
de
1912 marxà cap a París, on esdevingué
el conferenciant oficial de la Lliga Nacional
Contra l'Alcoholisme (LNCA) i de la FOA, realitzant gires
propagandístiques per
tot arreu amb l'ajuda de Jean Calandri. A París fou membre
de la Unió dels
Sindicats del Sena. Durant la tardor de 1913 va ser nomenat
administrador adjunt
de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple»,
la qual havia ajudat a crear i de la
qual fou una figura clau, destacant en els aspectes
pedagògics del cinema
social. En 1914 publicà el fullet Antialcoolisme
Néo-Malthusianisme, que recollia les seves
declaracions en els judicis de
Marsella i en les apel·lacions d'Ais de Provença
(1912-1913). Donat de baixa en
l'Exèrcit per problemes cardíacs, durant la Gran
Guerra continuà amb les seves
gires propagandístiques antialcohòliques, en les
quals oferia alhora
pel·lícules divulgatives sobre el tema i
publicà el fullet Une campagne
anti-alcoolique à travers de France (1917). En la
postguerra treballà en la construcció a
París, s'afilià la socialista Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i al Sindicat Obrer de la
Construcció del Departament del Sena de la
Confederació General del Treball
(CGT), i milità en la Lliga de l'Ensenyament i en la
francmaçoneria (Gran
Orient de França). En aquesta època era delegat
general de la LNCA i
col·laborava en el seu òrgan
d'expressió L'Étoile
Bleue. El maig de 1919 fou un dels organitzadors del
Congrés Antialcohòlic
de l'Oest celebrat a Nantes. En 1921 s'instal·là
a Lió i el maig d'aquest any,
amb el suport de l'alcalde de Lió Édouard Herriot
creà el «Cinematògraf
Escolar». En 1922 fundà a Lió el
periòdic contra l'alcoholisme Fraternité.
L'11 de gener de 1925 constituí
i dirigí l'Oficina Regional del Cinema Educatiu de
Lió (ORCEL), que animà, amb
el suport d'Édouard Herriot, fins a la seva mort. Vivia al
número 14 de la
plaça Jean-Macé de Lió. Va ser
candidat de l'SFIO en les eleccions legislatives
de 1928 per a la II Circumscripció de
Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps,
Arpitània), però va ser derrotat en la primera
volta pel radical Laurent
Bonnevay per més de 10.000 vots contra 2.601. A partir de
1928 organitzà a Lió
la Quinzena del Cinema Educatiu. L'abril de 1933, com a delegat de la
Lliga
Francesa de l'Ensenyament, marxà a Alger
(Algèria) amb la finalitat de muntar
una secció departamental d'aquesta organització.
Durant la II Guerra Mundial
formà part de la Resistència i en 1942
destruí, abans de l'entrada dels
alemanys a Marsella, els arxius del «Carnet B» dels
antimilitaristes i altres
documents referents a militants revolucionaris. Després de
la II Guerra Mundial
sembla que s'afilià al Partit Comunista Francès
(PCF). Creà l'anomenada
Cooperativa de l'Ensenyament Laic. És autor de nombrosos
fullets, com ara Renseignements et
instructions sur le
fonctionnement du cinéma éducateur
(1926), Le cinémaéducateur (1927 i 1936), Vouloir.
Rapport sur l'activité et le développement de
l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1927 (1928), Le
cinéma éducateur à l'école
et dans nos oeuvres (1928), L'Office
Régional du Cinéma Educateur de
Lyon (1928), Persévérer.
Rapport sur
l'activité et le développement de l'Office
Régional du Cinéma Éducateur de Lyon
en 1928 (1929), Résister
(1930), Dix ans après. Rapport sur
l'activité et le
développement de l'Office Régional du
Cinéma Éducateur de Lyon en 1930
(1931), Éclairer. Le
Cinéma éducateur
dans la défense laïque, la propagande contre les
maladies sociales, la lutte
contra la guerre (1932), L'image
animée pour l'amusement et l'éducation des petits
et des grands à la ville et à
la campagne (1937) i L'enfer des
gosses (1937), entre d'altres. Gustave Cauvin va morir l'1 de
novembre de
1951 en un hospital de Viena del Delfinat (Roine-Alps,
Arpitània).
***
- Armand Guerra:El 4 de gener de 1886 neix a Llíria (Camp de Túria, País Valencià) el propagandista, periodista, escriptor i cineasta anarquista José María Estívalis Calvo, més conegut comArmand Guerra. Nascut en el si d'una família pagesa molt creient, després de fer d'escolà i estudiar al seminari, va trencar totalment amb la religió i va començar a treballar amb 13 anys en una impremta a València. En 1907 per mor d'una vaga de tipògrafs ha de romandre un temps a presó. En 1908, amb son germà Vicente, marxa a París on entra en els cercles anarquistes francesos. En 1909 el trobem a Ginebra i poc després a Niça, on publica el periòdicTierra y Libertad, prohibit a Espanya. En 1911 travessa Itàlia i s'estableix al Caire (Egipte), on participa en la publicació del periòdic trilingüe L'Idea. Després de la prohibició d'aquest diari, fa un periple per la Mediterrània abans de retornar a Deauville (França), on treballarà en una impremta i s'apassionarà pel cinema. En 1913, a París, crea la cooperativa cinematogràfica«Le Cinéma du Peuple» i roda algunes pel·lícules de caràcter social, com ara La Commune --on els actors i els figurants seran reclutats dels medis llibertaris i apareixeran ancians communards--,Les misères de l'aiguille, Un cri dans la jungle, Le vieux docker, entre altres pel·lícules mudes. Col·laborarà igualment en diversos periòdics anarquistes, com ara Tierra, publicat a Cuba; SIA; Nosotros;Umbral; Popular Filme; L'Indomptable; o Réveil, de Bertoni. En 1915 la seva activitat llibertària li valdrà l'expulsió de França, instal·lant-se aleshores a Lausana i més tard a Madrid, on crearà la seva pròpia empresa cinematogràfica, que produirà sis films. En 1921 marxa a Berlín on treballarà durant 10 anys als estudis cinematogràfics de l'UFA, abans de retornar de bell nou a Espanya en 1931. En 1932, amb son germà Vicente, treballa per al «Cine Popular Español» i intentarà muntar uns estudis de cinema (Estudios Hispano-Cineson). En juliol de 1936 es troba a Madrid filmant la pel·lícula Carne de fieras quan esclata la revolució. Un cop acabat el film, marxarà al front per filmar els esdeveniments per compte de la CNT de la qual era membre. En 1937 pren part com a orador en diversos mítings al sud de França (Narbona, Perpinyà, Montpeller, Marsella, Nimes, Beaucaire, St. Guilles, St. Henri, La Ciotat). De tornada a Espanya és detingut per la policia stalinista des d'abril a finals d'agost de 1938 a una nau al port de Barcelona. En febrer de 1939 aconsegueix embarcar cap a Seta i arribar fins París, fugint així dels camps de concentració del sud francès. Després de trobar sa família a Saint-Mandé, Armand Guerra va morir d'aneurisma el 10 de març de 1939 a París (França). El seu llibre A través de la metralla (1938) testimonia els combats heroics de les forces revolucionàries llibertàries contra el feixisme. En 1999 el director Ezéquiel Fernández retratarà sa vida en el documental Armand Guerra, requiem pour un cinéaste espagnol.
***
Angiolo
Bignami
- Angiolo Bignami:
El 4 de gener de 1896 neix a Florència (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Angiolo
Bignami, també citat Angelo.
Son pare
es deia Alfonso Bignani. Entrà a formar part del moviment
anarquista durant els
anys del Govern de Giovanni Giolitti (1901-1914). En 1916 es
traslladà a
Pistoia (Toscana, Itàlia), on es va fer representant
comercial d'un negoci
d'antiguitats. Amb l'excusa dels seus viatges, el 2 d'agost de 1923
aconseguí
el passaport i s'exilià a França.
S'instal·là a Toló
(Provença, Occitània), on
les autoritats consulars informaven de les seves activitats
antifeixistes i
subversives. En aquesta època va ser inscrit en el registre
de fronteres i en
els butlletins de recerca amb la nota de detenció i de
repatriació. Quan l'esclat
de la Revolució espanyola, l'11 de setembre de 1936
arribà a Catalunya i
s'enrolà en la Columna Italiana«Rosselli», enquadrada en la Columna«Ascaso»
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). A començament de 1937, amb la
militarització de les milícies,
passà a la companyia de metralladores del I
Batalló «Matteotti» de la 120
Brigada Mixta de la 26 Divisió de l'Exèrcit
Popular de la II República
espanyola. El maig de 1938, durant un enfrontament
bèl·lic va ser greument
ferit a les cames; hospitalitzat, Angiolo Bignami va morir el novembre
d'aquell
any. No obstant això, altres fonts apunten que en 1941 era a
La Sanha
(Provença, Occitània).
***
Renzo
Cepelli
- Renzo Cepelli: El
4 de gener de 1903 neix a Mòdena (Emília-Romanya,
Itàlia) el forner anarquista
Renzo Cepelli. Sos pares es deien Remigio Cepelli i Santa Vezzelli. A
començaments de la dècada dels vint
formà part del moviment anarquista de
Mòdena, juntament amb destacats militants, com ara Luigi
Evangelista, Rivoluzio
Gilioli, Antonio Gramantieri, etc. En 1924, durant un escorcoll, se li
van
segrestar periòdics i fullets de propaganda anarquista.
Aquell mateix any va
ser denunciat com a sospitós d'haver distribuït
manifests incitant a l'«odi de
classes» en ocasió del Primer de Maig. Es
traslladà a França, on residí alguns
anys. De bell nou a Mòdena, el juliol de 1937 va ser
sorprès en una posada de
la perifèria amb altres antifeixistes i va ser amonestat
formalment per les
autoritats feixistes. L'octubre de 1942 va ser detingut amb Medardo
Lusvardi,
Ettore Panini i altres antifeixistes, com a sospitosos de ser els
autors
d'escrits difamatoris contra Benito Mussolini i el feixisme.
Després de la II
Guerra Mundial continuà militant en el moviment anarquista,
tant en l'àmbit local
com en el nacional. Entre el 16 i el 20 de març de 1947
participà en el II
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) i va ser nomenat
membre de la seva Comissió de Correspondència
nacional amb seu a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), nou organisme que
substituí el Consell Nacional triat
en el Congrés de 1945 celebrat a Carrara (Toscana,
Itàlia), i del qual formaren
part destacats militants, com ara Primo Bassi, Attilio Bazzocchi,
Antonio
Scalorbi, Pio Turroni, etc. També assistí entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949
al III Congrés Nacional de la FAI que se celebrà
a Liorna (Toscana, Itàlia) i al
IV Congrés Nacional d'aquesta organització que se
celebrà entre el 8 i el 10 de
desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia). A
Mòdena va ser un dels principals
exponents de la FAI i en 1951, quan es va promoure la
constitució dels Gruppi
Anarchici Riuniti (GAR, Grups d'Anarquistes Reunits), en fou un dels
seus
responsables. En 1954 participà en la constitució
de la Federació Sindical
Regional d'Emília (FSRE) de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI). Renzo
Cepelli va morir el 9 d'agost de 1974 a Mòdena
(Emília-Romanya, Itàlia).
***
- Melcior Niubó
Santdiumenge: El 4 de gener de 1912 neix a la Fuliola
(Urgell, Catalunya) el
dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i animador de
pel·lícules de
dibuixos animats anarquista Melcior Niubó i Santdiumenge,
conegut sota diversos
pseudònims (Niu, N, Niu-Bo,Santdiumenge, etc.) i que va fer
servir
el nom d'Óscar Daniel.
Era fill d'una
família humil mancada d'antecedents artístics i
aprengué el seu ofici de manera
autodidacta. Estudià a l'escola pública de la
seva localitat i, un cop se li va
despertar la seva vocació artística,
freqüentà tallers de creadors plàstics i
acadèmies lliures. Quan tenia 18 anys
s'instal·là a Barcelona (Catalunya) i
començà a treballar d'il·lustrador i
dibuixant per a diverses editorials,
especialment per a l'Editorial Bruguera, on
il·lustrà col·leccions de
novel·les
populars i revistes infantils (AEI, La Alegría Infantil, Pulgarcito, etc.). L'agost de 1930
exposà, amb Salvador Nabau Fitó (Nab),
obra diversa a l'Ateneu Popular de La Fuliola de Tàrrega
(Urgell, Catalunya). En
1930 exposà al Saló d'Humoristes i
participà en els successives edicions fins a
l'any 1936. En 1931 es casà civilment amb Maria Daniel
Baró –el primer
d'aquestes característiques que es realitzà a la
província de Lleida– i
s'instal·là amb sa companya al barri de
Gràcia de Barcelona. En aquests anys
col·laborà amb dibuixos i caricatures en la
premsa obrera i anarquista, i
satírica, dels anys republicans (La
Campana de Gràcia, El
Día Gráfico,L'Esquella de la Torratxa, Fotogramas, Front,La Humanidad, ¡Ja...
ja!, Lecturas, Lleida, La
Mainada, Papitu, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.).
També va
fer mítings per al moviment anarquista a diferents
localitats catalanes. En
1932 presentà, amb Salvador Nabau Fitó, una
exposició de dibuixos, caricatures
i aquarel·les als locals de la Societat Coral Sadurnienca de
Sant Sadurní d'Anoia
(Alt Penedès, Catalunya). Entre el 21 de gener i el 12 de
febrer de 1933
participà a la Galeria Emporium en el I Saló
d'Humoristes de l'Associació
d'Humoristes de Barcelona. En 1933 s'implicà en la campanya
abstencionista
promoguda per la Confederació Nacional del Treball (CNT) per
a les eleccions
parlamentàries de novembre d'aquell any. En 1934 va fer el
servei militar al
Regiment d'Infanteria Núm. 20 d'Osca (Aragó,
Espanya) i el 17 de febrer de 1935
va ser jutjat en consell de guerra per «incitació
a la sedició». L'abril de
1935 va fer una exposició de 85 dibuixos i caricatures als
locals de la
Palestra de Tàrrega, organitzada per la Unió
d'Estudiants Targarins (UET). En
1936 exposà obra seva al Saló dels Idealistes
Pràctics de Barcelona. Durant la
guerra civil, segons alguns, s'afilià al Bloc Obrer i
Camperol (BOC) i al
Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM); també
entrà a formar part de
l'Agrupació d'Escriptors i Artistes Socials, promoguda pel
POUM i constituïda
el 29 de juliol de 1936, i en la qual formaven part Antoni Vila
Franquesa (Shum), Jordi Arquer
Saltor, Josep
Comabella Rabassa, Josep Contel, Leandre Cristòfol Peralba,
Antoni García
Lamolla, Julián Gómez García (Julián
Gorkin), Salvador Roca Roca, Emili Sabater, Francesc
Serinyà Zarauz i Joan
Baptista Xuriguera Parramona, entre d'altres, molts d'anarquistes.
Durant els«Fets de Maig» de 1937, participà en les
lluites de carrer al costat dels
anarquistes contra la reacció estalinista. En 1938 es
presentà com a voluntari
al front d'Aragó i realitzà tasques de correu
motoritzat; l'octubre d'aquell
any guanyà un premi de 500 pessetes en un concurs de
caricatures antifeixistes
organitzat pel diari VanguardiaPostal, òrgan del Sindicat de
Correus de
la Unió General de Treballadors (UGT). El gener de 1939,
quan el triomf
franquista era un fet i deixant sa família a Barcelona,
passà a peu els
Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers,
on coincidí amb el
dibuixant i col·laborador de Solidaridad
Obrera Gustau Vila Bergadà (Grapa).
Al camp de concentració realitzà dibuixos sobre«la bona acollida dels
refugiats republicans a França». Quatre mesos
després va ser traslladat al camp
de concentració de Brams, on també va fer
dibuixos. En 1940 visqué a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on col·laborà
en algunes revistes sota el pseudònim Óscar
Daniel. Durant l'ocupació
alemanya, a finals de 1941, retornà a Barcelona, amb el nom
d'Óscar Daniel,
pseudònim que ja havia fet
servir des de 1936, i s'instal·là al barri de
Horta, incorporant-se en
diferents revistes (Lecturas, Pulgarcito, TBO,
etc.). Entre 1942 i 1949 treballà per a l'estudi
d'animació«Dibujos Animados Chamartín», a la Casa
Batlló d'aquesta ciutat, participant en
nombroses pel·lícules, especialment en la
secció de fons i de maquetes, com araLa sartén de Civilón
(1942), Garabatos José Nieto
(1944), Garabatos Valeriano León
(1944), etc. En
1943 va fer una exposició a les Galeries Laietanes de
Barcelona. En 1949 entrà
a treballar en l'empresa de dibuixos animats «Estela
Films», on col·laborà en
la pel·lícula Erasé
una vez...
(1950). Posteriorment es guanyà la vida com pogué
fent dibuixos (historietes
infantils, llibres de literatura infantil i de poemes, postals,
felicitacions nadalenques,
acudits gràfics, quaderns per acolorir, etc.) per a
diferents editorials (Baguñà
Hermanos, Bruguera, Ediciones Generales, Hércules, Hispano
Americana, Mateu, Roma,
TBO, Toray, Torras, etc.). En 1963 exposà al Centre
Lleidatà de Barcelona una
sèrie de caricatures dels membres d'aquesta
associació. Melcior Niubó
Santdiumenge va morir el 31 de desembre de 1982 a l'Hospitalet de
Llobregat (Barcelonès,
Catalunya) i fou enterrat al seu poble natal. En 2013 el Reial Cercle
Artístic
de Barcelona li va retre una exposició d'homenatge.
Homenatge a
Melcior Niubó Santdiumenge «Niu», en Barret
Picat (Linyola, juny de 2013)
***
Notícia
sobre el rebut del recurs de cassació de René
Fraudet apareguda en el periòdic parisenc L'Ouest-Éclair
del 12 de gener de 1940
- René Fraudet:
El
4 de gener de 1916 neix a Romorantin (Centre, França)
l'anarquista René André
Fraudet. Operador de cinema, el novembre de 1938, quan es trobava
desocupat, fou
un dels creadors del Bureau de Défense des Peuples Coloniaux
(BDPC, Oficina de
Defensa dels Pobles Colonials) de París (França),
en estret contacte amb
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i del qual formaven part
totes
les tendències de l'esquerra (André Berthon,
Camille Drevet, Félicien Challaye,Édouard Depreux, André Ferrat, J. P. Finidori,
Marcel Fourrier, Daniel Guérin,
Robert Louzon, Gérard Rosenthal, Léon Werth,
etc.); també fou el gerent del seuòrgan d'expressió, Bulletin
Mensuel d'Information
du Bureau de Défense des Peuples Coloniaux. El
juny de 1939, arran de la
condemna a 15 mesos de presó de Fernand Vintrignier, gerent
de la revista SIA,
substituí aquest en el seu càrrec. L'1
de setembre de 1939 va ser detingut per«provocació dels militars a la
desobediència» i tancat a la presó
parisenca de la Santé. El gener de 1940 el
recurs de cassació al seu empresonament va ser rebutjat pe
Tribunal Militar de
París. Arran de la declaració de guerra, va ser
condemnat a cinc anys de presó
per la difusió del fullet Paix
Immediate
de Louis Lecoin i Nicolas Faucier. En 1950 el seu domicili, al carrer
Clavel
del XIX Districte de París, encara estava sotmès
a vigilància policíaca. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Léo
Volin
- Léo Volin: El 4 de gener de 1917 neix a París (França) el militant i historiador llibertari Léo Eichenbaum, més conegut comLéo Volin(oVoline), tercer fill del destacat militant anarquista rus Volin. Anarquista, com son pare, als 20 anys va marxar a Espanya on s'incorporarà en una columna anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva unitat, el 6 febrer de 1938, va ser encerclada i anihilada pels feixistes després de 24 hores de batalla --de més de 4.000 milicians només en quedaren 532. El 28 d'octubre de 1940 va retrobar son pare a Marsella i en 1986 va reeditar l'obra d'aquestLa Révolution inconnue, augmentada amb les seves conclusions. Léo Volin va morir el 5 d'agost de 2002 a Clamart (Illa de França, França).
***
- Leiva: El 4 de gener de 1918 neix a Úbeda (Jaén, Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista i periodista José Expósito Leiva, més conegut pel segon llinatge. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, durant la guerra civil començà a destacar com a portaveu d'aquesta organització: el gener de 1937 en fou elegit membre del Comitè del Centre; el febrer de 1938 secretari de Propaganda del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL); redactor de Joventud Libre,òrgan de les Joventuts Llibertàries; etc. En 1938 publicà una conferència sobre Buenaventura Durruti en el llibre col·lectiu Hora Durruti. Conferencias pronunciadas ante el micrófono de Unión Radio. En acabar el conflicte, fou detingut al port d'Alacant; empresonat a la fortalesa alacantina de Santa Bàrbara, fou condemnat a mort el 24 de febrer de 1940 davant un consell de guerra a Madrid, pena que fou commutada per 30 anys de presó l'octubre d'aquell any a causa de la seva joventut. El setembre de 1943 sortí en llibertat provisional i, des de la clandestinitat, ocupà càrrec rellevants en el moviment llibertari: membre del Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) nomenat el juliol de 1944 al Ple de San Fernando; membre per la CNT entre octubre de 1944 i setembre de 1945 de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD); secretari general del IX Comitè Nacional de la CNT entre maig i juliol de 1945, després de la detenció del seu predecessor Sigfredo Catalá Tineo. Després marxà a França i a continuació ocupà, en nom de la CNT, la cartera del Ministeri d'Agricultura en el primer Govern de José Giral Pereira de la II República en l'Exili a Mèxic, entre l'agost de 1945 i el març de 1946, i el mateix càrrec en el segon Govern del mateix polític, entre l'abril de 1946 i el gener de 1947; fet que escandalitzà la militància anarquista contrària al col·laboracionisme en l'exili. En aquests anys mantingué sempre postures col·laboracionistes i reformistes. En 1946 signà un document en pro d'un plebiscit per a un sistema de govern a Espanya i en 1948 es mostrà partidari de crear un partit llibertari. El març de 1948 sortí a Buenos Aires, publicat per la Unió Socialista Llibertària, el seu llibre En nombre de Dios, de España y de Franco. Memorias de un condenado a muerte, on relatà les seves vivències per les presons d'Alacant, Santa Bàrbara, Santa Engracia i Pamplona després de la guerra civil --aquest llibre fou reeditat a Barcelona en 1978. En 1949 s'establí a Caracas (Veneçuela). En 1961 publicà un article totalment partidari de l'acció política que acabà per marginar-lo de la CNT, aleshores reunificada i absolutament contrària a la política parlamentària. Durant els seus últims anys va fer de corresponsal professional per a France Presse i per a altres agències periodístiques. Durant sa vida va col·laborar en diferents publicacions llibertàries, com ara 19 de Julio, España Libre, Exilio, Revolución, etc. José Expósito Leiva va morir el 26 d'agost de 1978 a Caracas (Veneçuela).
***
Notícia
sobre un nomenament d'Alberto Payán apareguda en el
periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 17 de juny de 1950
- Alberto Payán: El 4 de gener de 1923 neix a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Alberto Payán. El juliol de 1936, quan el cop militar feixista, sa família es trobava a Tànger (Marroc) on son pare treballava de lampista i ell estudiava a l'Escola Francesa. L'abril de 1937 tota sa família aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on continuà els seus estudis a l'escola catalana. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939, tota sa família, llevat de dos germans majors que lluitaven al front, creuaren els Pirineus. Son pare va ser internat als camps de concentració d'Argelers i de Bram i ell, que només tenia 16 anys, i una part de sa família van ser enviats al departament de les Vosges (Lorena, França). Després de tres mesos, quan la guerra era imminent, va ser enviat a un camp de refugiats a Garait (Llemosí, Occitània). El maig de 1940, amb la declaració de guerra, el camp va ser clausurat i esdevingué la seu d'una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Mentre ses germanes eren enviades a realitzar tasques agrícoles, ell fou destinat a la construcció d'una fàbrica de cartutxos. Durant l'ocupació treballà als boscos per abastir de fusta les fàbriques d'esclops. En 1944 s'afilià a la Federació Local de Garait de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que comptava aleshores amb una trentena de militants. Va ser nomenat comptable d'aquesta Federació Local, encarregat de distribuir els segells de cotització als militants. En 1946, buscant feina, s'establí a Montluçon (Borbonès, Alvèrnia, Occitània) on trobà feina a la fàbrica Dunlop, treball en el qual restà fins al 1981. Militant de la Federació Local de Montluçon de la CNT, entre 1962 i 1963 fou secretari d'Administració de la CNT del Massís Septentrional (Occitània). En 1978 fou nomenat tresorer de la Federació Local de Montluçon i entre 1982 i 1989 exercí d'administrador de la CNT del Massís Septentrional. El seu testimoni va ser recollit per Pierre Buboisset en el seu llibre La CNT en exil. Une présence libertaire espagnole dans le Puy-de-Dôme de 1945 à 1975.
---
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
.jpeg)
.jpeg)