Anarcoefemèrides del 21 de desembre
Esdeveniments
L'atracament de la rue Ordener segons la revista L'Oeil de la Police
- Atracament del carrer Ordener: El 21 de desembre de 1911, cap a les nou del matí, davant el número 148 del carrer Ordener de París (França), membres de l'expropiadora«Banda Bonnot» (Jules Bonnot, Octave Garnier, Raymond Callemin i un quart home no identificat) assalten Ernest Caby, recaptador de la«Société Générale» (una de les principals empreses de serveis financers d'Europa), i Alfred Peemans, el seu guardaespatlles --dies abans, el 14 de desembre, Bonnot, Garnier i Callemin havien furtat un automòbil (un«Deleunay-Belleville» de luxe) amb la intenció de fer-lo servir per als seus projectes il·legalistes. Quan veuen venir el empleats de la «Société Générale», Garnier i Callemin es precipitaren fora del cotxe, restant Bonnot al volant. Garnier disparà dos trets sobre el cobrador, que caigué greument ferit, i el guardaespatlles sortí corrent i cridant; mentre Callemin recollí el seu maletí i ambdós van fugir en direcció cap el cotxe, alhora que Bonnot disparà a l'aire per evitar la intervenció dels vianants. Un cop Callemin i Garnier van ser dins del cotxe, Bonnot arrancà, però a Callemin li va caure el maletí a la cuneta. En baixar a recuperar-lo i veure que una persona s'acostava, li disparà sense ferir-la i tornà a pujar al cotxe. Segons diversos testimonis, el quart home no identificat hauria intervingut en aquell moment. Immediatament després, Bonnot arrencà i la banda emprengué la fuita. Aquesta acció fou la primera vegada en la història en la qual va ser emprat un cotxe per cometre un atracament i aquest fet tingué força ressò. L'endemà la feta fou portada de tots els diaris, però el grup il·legalista anarquista quedà decebut en comprovar que el botí només consistia en alguns títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar, i 5.126 francs i 53 cèntims en lluïsos d'or i de plata. L'automòbil fou abandonat a Dieppe, quan es quedà sense benzina, i desprès el grup tornà a París en tren. Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà vanament negociar els títols. Mentrestant la policia descobrí que l'atracament estava vinculat amb el moviment anarquista, notícia que en transcendí a la premsa sensacionalista augmentà encara més el ressò mediàtic de l'acció i parlant de «conspiració anarquista internacional» i d'«Internacional Negra». A partir d'aquell moment, La«Société Générale» armà els seus empleats que transportaven valors i oferí una recompensa de 12.500 francs a qui donés informació sobre la «quadrilla del cotxe».
***
Portada d'un exemplar de Crisol
- Surt Crisol: El 21 de desembre de 1935 surt a Sant Sebastià (País Basc) el primer número de Crisol. Semanario Anarquista. Portavoz de la Federación Comarcal de Sindicatos Únicos de Guipuzcoa. L'últim número és el 6, de 25 de gener de 1936, i va deixar-se de publicar per problemes tècnics --havien de muntar la maquinària d'impremta i després ja no va sortir més. Textos sobre cultura, sindicalisme local, vida orgànica cenetista, anarquisme universal, etc. Va defensar la reunificació amb el sector trentista, es va mostrar escèptic amb l'Aliança Obrera a causa de l'electoralisme socialista i va reafirmar el seu apoliticisme. L'administrador n'era Damián Cuberos i el cap de redacció Patricio Ruiz. Entre els seus col·laboradors podem citar Melchor Rodríguez, Magino Fernández, Miguel Altuna, P. Aguado, F. Martín, L. Moncayo, V. M. Villa, Eduardo a. Puertas, José Villaverde, Isaac Puente, Eugen Relgis, Barbedette, Lacaze, Juan Frax.
***
Portada
de Sense
Pàtria
- Surt Sense Pàtria: L'hivern de 2008
surt a Catalunya el primer
número de Sense Pàtria.
Publicació anarquista de tirada intermitent. Era
una iniciativa del Projecte Editorial «Prou!» i es
distribuïa per Internet.
Tractà diversos temes, com ara l'ecologia, el decreixement,
l'autonomia obrera,
la repressió, el sistema carcerari, l'antifeixisme,
antiparlamentarisme, el
sindicalisme, l'antimilitarisme, etc. Recollia articles d'altres
publicacions i
hi van col·laborar Gaspar F. P., Gabriel Pombo da Silva,
Joaquín, K. Towich,
Datrebil, etc. En sortiren quatre números,
l'últim l'octubre de 2010. El
col·lectiu editor també publicà un
butlletí contrainformatiu, Prou!Info,
del qual sortiren 54 números fins al desembre de 2010.
Naixements
Elia Corti
- Elia Corti: El
21 de desembre de 1869 neix a Viggiù (Llombardia,
Itàlia) l'escultor anarquista
Elia Corti. Son pare es deia Giovanni Corti. Aprengué
l'ofici d'escultor en
marbre a Itàlia i en 1892 emigrà als Estats
Units. S'instal·là a Barre (Comtat
de Washington, Vermont, EUA), un dels centres més destacats
de l'escultura
nord-americana i on hi havia una de les comunitats anarquistes
més importants
dels EUA. D'antuvi treballà a la pedrera i
després com a escultor a «Barclay
Brothers Granite Company», la major empresa de granit de la
ciutat. Destacà
tant que abandonà la seva feina a la fàbrica i
muntà una empresa pròpia amb
alguns socis, entre ells Samuele Novelli (Sam),
esdevenint un dels escultors més reputats de la sevaèpoca. Una de les seves
obres més importants fou els baixos relleus del monument
dedicat al poeta
Robert Burns, situat al Vermont History Center de Barrer.
També destacà en la
seva militància llibertària dins de l'estesa
comunitat italiana local. Amb son
germà Guglielmo Corti (William
o Bigin) i son cunyat John Comi (Crosta), també escultors,
militaren en
el mateix grup anarquista, un dels molts grups del moviment llibertari
de Barre,
el qual es dividia per l'origen ètnic, l'idioma i la
professió, i del qual va
ser secretari. Es va casar amb Ernestina Maria Comi (La
Miet) i tingué tres filles petites (Lelia, Mary i
Emma). El 3
d'octubre de 1903, quan el socialista Giacinto Menotti Serrati,
director d'Il Proletario de Nova
York, enfrontat a
l'anarquista Luigi Galleani i els seus seguidors, havia de realitzar la
conferència The Methods of
Socialist
Struggle a l'Old Labor Hall, al carrer Granite de Barre, es
desencadenà una
baralla entre socialistes i anarquistes que acabà a trets, i
ell va rebre un
dispar a l'estómac, allotjant-se la bala a la columna
vertebral. Elia Corti va
morir hores després, el 4 d'octubre de 1903 a l'Hospital
Heaton de Montpelier
(Comtat de Washington, Vermont, EUA) i va ser enterrat dos dies
més tard, en un
dels funerals més concorreguts de Barre, al cementiri d'Hope
d'aquesta
localitat. La seva sepultura, realitzada en una peçaúnica de granit, va ser
esculpida per son germà, Guglielmo Corti, i per son cunyat,
John Comi. Tots
tres van ser socis de l'empresa d'escultura en granit«Novelli & Corti». La
vídua retornà, amb les seves tres filles, a
Viggiù. Allessandro Garetto (Alex),
guardaespatlles de Giacinto
Menotti Serrati, va ser detingut acusat del crim; jutjat, va ser
condemnat el
23 de desembre de 1903 a vuit anys de presó, amb l'atenuant
de «provocació»; un
cop sortí en llibertat de la presó de Windsor
(Comtat de Windsor, Vermont,
EUA), on havia purgat la pena, retornà a Barre,
però poc després marxà cap a
Itàlia. Giacinto Menotti Serrati, considerat per Galleani
l'inductor del crim,
va ser absolt.
Elia Corti
(1869-1903)
***
Membres de la Secció
Italiana de la Columna Ascaso
- Natale Cicuta: El 21 de desembre de 1894 neix a Oneglia (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Natale Cicuta. Després de fer els estudis elementals, començà a militar ben jove en el moviment llibertari de Oneglia i treballà com a pintor en el sector de la construcció. Durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i en 1915 va ser enviat al front, on fou ferit. En 1919 va ser desmobilitzat i retornà a Oneglia on reprengué la seva militància llibertària. L'octubre de 1922 va ser processat amb altres companys acusat d'«acaparament de municions i preparació d'explosius», però finalment va ser absolt per manca de proves. Durant aquests anys ajudà nombrosos militants a passar il·legalment la frontera cap a França. En 1923 emigrà clandestinament a Montecarlo on entre 1924 i 1925 participarà en l'aventura armada contra Itàlia de les legions garibaldines de Ricciotti Garibaldi, que en realitat es tractava d'un agent provocador al servei de la policia mussoliniana. En 1927 va ser expulsat de França i en 1928 formava part d'un grup anarquista italià (Nastini, Mantovani, Cantarelli, Bianconi, Montaresi i Paini) que actuava a Brussel·les (Bèlgica). Durant els anys trenta formà part del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i col·laborà en el periòdic Il Risveglio Anarchista, publicat per Luigi Bertoni a Suïssa. El desembre de 1936 marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. En 1938 el trobem a París (França) participant en les activitats del Comitè de Suport a la Revolució Espanyola. En 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet i després aconseguí arribar a Brussel·les, on restà durant tota la guerra. En 1950 retornà a França i a Niça s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI), passant després a Itàlia. En 1957 va ser el delegat d'Imperia (Ligúria) al Congrés de la FAI celebrat a Senigallia i en 1961 al portat a cap a Rosignano Solvay. Més tard retorna a França. Natale Cicuta va morir el 2 d'agost de 1973 a Menton (Provença, Occitània).
***
Francisco
Conesa Alcaraz mort al Mas Clarà, l'única foto
coneguda d'ell
- Francisco Conesa Alcaraz:
El 21 de desembre de 1921 neix a Barcelona
(Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Francisco Conesa
Alcaraz, conegut com Antonio
Sánchez Sánchez.
En 1950 s'exilià a França. Instal·lat
a Lió (Arpitània), treballà de xofer i
s'integrà en el grup d'acció llibertari de
Francesc Sabaté Llopart (Quico
Sabaté). Durant la nit del 28 al 29 de desembre de
1959 creuà la frontera
francoespanyola amb Quico Sabaté, Antoni Miracle Guitart,
Regelio Madrigal
Torres i Martín Ruiz Montoya. Francisco Conesa Alcaraz va
ser abatut d'un tret
al cap el 4 de gener de 1960 en una emboscada parada per la
Guàrdia Civil al
Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter,
Gironès, Catalunya), amb tots
els altres companys llevat de Quico Sabaté que
aconseguí escapar, encara que
caigué dos dies després, el 5 de gener a Sant
Celoni (Vallès Oriental,
Catalunya).
Defuncions
- Ateo Garemi: El 21 de desembre de 1943 és afusellat a Torí (Piemont, Itàlia) el militant comunista i després anarquista i resistent antifeixista Ateo Tommaso Garemi. Havia nascut el 6 de març de 1921 a Gènova (Ligúria, Itàlia). De jove emigrà amb sa família a França on va treballar com a llenyataire. Quan tenia 17 anys s'allistà com a voluntari en les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola. En 1940 s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) i, després de l'ocupació alemanya de França, s'uní al maquis dels Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) --Ilio Barontini, Giovanni Pesce, Italo Nicoletto, Francesco Leone, etc.--, essent un dels combatents més audaços de la regió de Marsella. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, el Partit Comunista Italià (PCI) el cridà perquè formés part de la resistència al seu país. El 22 de setembre d'aquell any entrà a Itàlia i començà a militar en un grup anarcocomunista (Dario Cagno, Primo Guasco, Giuseppe Bravin, Francesco Valentino, Dante di Nanni, etc.) enquadrat en els Grups d'Acció Patriòtica (GAP), primer escamot de la resistència encarregat de realitzar accions a la zona de Torí, com ara el llançament de pamflets antifeixistes i antinazis al cinema Apollo, després de la interrupció de l'espectacle. El matí del 25 d'octubre de 1943, amb l'anarquista Dario Cagno, la influència del qual decantà Garemi pel pensament llibertari, executà a trets de pistola en una emboscada el dirigent de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (MVSN) --cos paramilitar de l'Itàlia feixista--, Domenico Giardina, cap d'Aprenents i d'Enrolament de la República Social Italiana (RSI), confonent-lo, provablement, amb el tristament cèlebre Piero Brandimarte, cap dels esquadrons d'acció feixistes autors de les matances perpetrades a Torí entre el 17 i el 19 de desembre de 1922. Poc després, arran de la delació d'un soldat feixista infiltrat, el grup va ser desmantellat. Detingut per la policia feixista el 27 d'octubre de 1943, fou torturat amb Dario Cagno, processat i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Torí per complicitat en l'assassinat de Giardina. Ateo Garemi va ser afusellat el 21 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia). Dos dies després Dario Cagno corregué la mateixa sort. Poc després de la mort de Garemi, per honorar la seva memòria, la 45 Brigada Garibaldi, que actuava al Vèneto, esdevingué la XXX Brigada d'Assalt Garibaldina «Ateo Garemi», més tard rebatejada com «Gruppo Divisioni Garemi». Després de la II Guerra Mundial fou col·locada una placa a la caserna de Monte Grappa en record dels resistents afusellats. A Arles (Vallespir, Catalunya Nord) existeix un carrer dedicat a la seva memòria.
***
Miguel
Omaña Fernández
- Miguel Omaña Fernández: El 21 de desembre de 2005 mor a Eibar (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Miguel Omaña Fernández. Havia nascut el 30 d'agost de 1917 a Udías (Cantàbria, Espanya). En 1936 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la secretaria general de la Federació Local del seu poble. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'incorporà a un batalló confederal de Cantàbria i lluità fins que va ser apressat per les tropes franquistes. En 1943 recobrà la llibertat i se sumà a la lluita clandestina a la comarca càntabra de Torrelavega. En aquests anys treballava a la Societat Nacional d'Indústries Aplicades Celulosa Espanyola (SNIACE). En 1950 emigrà a Eibar (Guipúscoa, País Basc) i, com que no hi havia CNT, s'afilià a la Unió General dels Treballadors (UGT) clandestina. Durant els anys setanta participà en la reconstrucció de la CNT i entre 1982 i 1992 fou el nexe d'unió entre els cenetistes d'Eibar i la resta de la regional. En 1993 fou un dels militants que constituïren el Sindicat d'Oficis Diversos de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) de la CNT. A partir de l'any 2000 caigué malalt de trombosi i posteriorment de càncer. Miguel Omaña Fernández va morir el 21 de desembre de 2005 a Eibar (Guipúscoa, País Basc); incinerat, les seves cendres van ser escapades a la muntanya Kalamua. Sa companya fou Leandra Arriola, amb qui tingué un fill.
***
Jean
Vasca
-
Jean Vasca: El 21
de desembre de 2016 mor a Ribièiras (Llenguadoc,
Occitània) el poeta, cantautor
i compositor llibertari Jean Stievenard, conegut com Jean
Vasca. Havia
nascut el 25 de setembre de 1940 a Bressuire (Poitou-Charentes,
França). Nasqué
accidentalment a Bressuire, ja que sos pares eren de les Ardenes i
s'havien
refugiat allà fugint de la guerra. Passà la seva
infantesa a Cherleville
(Ardenes, França) i sa adolescència a
París (França), on estudià a
l'Institut
Louis Buffon. A finals dels anys cinquanta estudià Lletres a
la Sorbona de
París i va fer de professor auxiliar als instituts
Charlemagne i Henri IV. A
començament de la dècada dels seixanta
començà a cantar als cabarets de la rive
gauche (La Colombe, Chez Georges, L'Écluse, La
Contrescarpe, etc.)
interpretant cançons seves o les d'altres autors amics
(Georges Brassans, Jean
Ferrat, Léo Ferré, René-Louis
Lafforgue, Henri Salvador, etc.). Mantingué una
estreta amistat amb altres artistes emergents, com ara Maurice Fanon,
Henri
Gougaud, Body Lapointe, Colette Magny, Hélène
Martin, Christine Sèvres, etc.
També va fer amistat amb Luc Berimont, que el va introduir
en el món de la
radiodifusió. Entre 1962 i 1963 portà
l'emissió de poesia Présence du verbe.
En aquesta època presentà a la Biennal de
París el seu Poèmeélectronique nº
3, on cantà i llegí textos seus sota un
fons de músiques electròniques
enregistrades, gràcies al suport d'André Almuro.
En 1964 aparegué el seu primeràlbum, Les routes, arranjat per Jacques
Malbert i Barthélémy Rosso,
guitarrista de Léo Ferre i de Georges Brassens. Son segonàlbum, Chanson 4étoiles, aparegut en 1965, guanyà el
Premi Henri Crolla. En 1967 esdevingué
redactor en cap d'alguns números de la revista Guitarre
et Musique. En
1968 guanyà el Premi de l'Acadèmia de la
Cançó pel seu tercer àlbum L'Ange
exterminateur. En els anys setanta, amb Jean-Max Brua, Gilles
Elbaz,
Jean-Luc Juvin i Jacques Bertin, formà part de l'anomenada«La Bande des Cinq»,
cantautors amb la mateixa sensibilitat musical i poètica. En
1972 presentà el
seu espectacle Écoutez-voir, al
cafè-teatre Le Tripot de París. En 1974
publicà el seu cinquè àlbum Un
chant, que inicià la seva
col·laboració
amb l'arranjador Michel Devy. En 1978 aparegué el seu
vuitè àlbum Célébrations,
que guanyà el Gran Premi de l'Acadèmia del Disc i
en 1979 guanyà el Gran Premi
de l'Acadèmia Charles Cros pel seu àlbum De
doute et d'envoi. El gener
de 2016 publicà el seu últim àlbum, Saluts!.
Va cantar a diferents
teatres parisencs (L'Olympia, Théâtre de la Ville,
Café de la Danse, Le Tripot,
La Tanière, Le Cithéa, Grand
Théâtre, Théâtre Dejazet, La
Mainate, etc.) i
realitzà gires artístiques arreu de
França, com ara la de Maisons de la Culture
(1971), la de 1977 (Lió, Besançon, Bourges,
Bordeus, Grenobla, etc.) o la de
1987 per tot França, i de l'estranger
(Txecoslovàquia, Suïssa, Algèria,
Alemanya, etc.). També publicà poemaris, com ara Jaillir
(1969), L'écarlate
et l'outremer (1973), Chansons. Succursales du
soleil (1978), Je
vis, j'écris, je chante (1981), Le cri,
le chant (1986), Solos
solaires (1992), L'été
d'être (2002) i La concordance des
chants.
Poèmes et chansons (1964-2014) (2015). Els seus
temes són la vida, la mort,
la revolta i l'anticonformisme, entre d'altres. Va participar en
diferents
gales de suport d'iniciatives anarquistes, com ara les de Radio
Libertaire, les
del Théâtre Libertaire de París o el
disc de diversos autors Chanteurs
indignés (2012), col·laborant en
diversos festivals del Llenguadoc on
vivia.
Actualització: 21-12-17