Anarcoefemèrides del 16 de desembre
Esdeveniments
Louise Michel durant el Consell de guerra de 1871
- Judici a Louise Michel: El 16 de desembre de 1871 és jutjada en Consell de guerra a París (França) per un tribunal militar del govern de Versalles per les seves activitats durant la Comuna de París la mestra i militant anarquista Louise Michel. L'acusació la culpava dels següents càrrecs: intent de capgirar el govern; encoratjar la ciutadania a armar-se i portar-la a la guerra civil; possessió i utilització d'armes, i de portar uniforme militar i de fer d'infermera; falsificació de documents; utilització de documentació falsa; planificació de l'assassinat d'ostatges; i detencions il·legals, tortura i assassinat. Va ser condemnada a la deportació en recinte fortificat a Nova Caledònia. Després d'haver estat tancada a la presó central d'Auberive, va ser embarcada en «La Virginie» el 24 d'agost de 1873 cap a Nova Caledònia, on va arribar quatre mesos més tard després d'una travessia closa en una gàbia a les bodegues del vaixell. En 1880 va recobrar la llibertat arran d'una amnistia.
***
Anagrama
de la futura AIT
- Conferència Sindical
de Berlín
(1920): Entre el 16 i el 21 de desembre de 1920
té lloc a Berlín (Alemanya),
convocada per l'holandès Nationaal Arbeids-Secretariaat
(NAS, Secretariat
Nacional del Treball) i per l'alemanya Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD,
Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), una
conferència sindical
anarcosindicalista amb la finalitat de crear les bases per a la
reconstrucció
de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). La
Revolució russa de
1917 estimulà molts revolucionaris que confiaren en el
bolxevics, com ara els
congressos de la FAUD i de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de 1919,
però el congrés rus de Moscou de 1920
deixà ben clar quin era el caràcter que
els comunistes russos volien donar al sindicalisme i per
això sorgí la
necessitat de crear alternatives. En aquesta conferència
estigueren
representades l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del
Món), la FAUD, la Federació Obrera Regional
Argentina (FORA), sector minoritari
de la Confederació General del Treball (CGT), el Shop
Steward & Workers'
Committee Movement, la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC,
Organització Central de Treballadors Suecs), el NAS, amb el
rus Belensky
d'observador i l'adhesió de la Unione Sindacale Italiana
(USI, Unió Sindical
Italiana), la CNT, la Norsk Syndikalistik Federation (NSF,
Federació
Sindicalista Noruega) i l'Oposició de les Unions
Professionals de Dinamarca; la
CGT, finalment, marxà per no desitjar una nova
Internacional. Una comissió
formada per l'IWW, la FAUD i el NAS redactà resolucions, que
foren finalment
aprovades, basades en els principis de la lluita de classes,
l'anticapitalisme,
antiestatisme, l'acció directa revolucionària, la
independència dels partits
polítics i internacionalisme. L'associació que es
volia crear prengué el nom
provisional de Internacional Revolucionària dels
Treballadors (IRT). La
Conferència va fer una crida a totes les organitzacions
sindicalistes
revolucionàries i industrials a prendre part en el
congrés convocat per a maig
de 1921 a Moscou pel Consell Provisional de la Internacional Sindical
Roja
(ISR) amb la finalitat de fundar una Internacional unificada. A
més a més es va
fundar una Oficina d'Informació (Rocker, Tanner, Lansik) per
afavorir la
preparació del congrés moscovita. Els grups
anarquistes que finalment van
participar en aquest congrés pogueren comprovar in situ la repressió que
patien els anarquistes russos i significà el trencament amb
els bolxevics.
Després de diverses trobades, la refundació de
l'AIT fou un fet en el Congrés
de Berlín que tingué lloc entre el 25 de desembre
de 1922 i el 2 de gener de
1923.
Naixements
Romualdo Pappini
- Romualdo Pappini:
El 16 de desembre de 1863 neix a Torí (Piemont,
Itàlia) el propagandista anarquista
Romualdo Pappini. Sos pares es deien Ferdinando Pappini i Teresa
Bianco. Es
guanyava la vida com a mecànic. Insubmís al
reclutament, el desembre de 1883 va
ser condemnat a tres mesos de presó. Posteriorment, durant
el servei militar,
després d'haver assolit del grau de caporal, va ser degradat
per les seves
idees subversives i assignat a la I Companyia de Disciplina establerta
a
Venècia (Vèneto, Itàlia). Un cop
llicenciat, retornà a Torí i va ser detingut
en diverses ocasions per «ociós i
vagabund». En 1887 passà a França i
s'enrolà
en la Legió Estrangera, signant per cinc anys, als quals
s'hagué de sumar un
any més que passà a la garjola per
desobediència. A França va completar la seva
formació llibertària i es va veure molt
influenciat per l'anarcoindividualisme
de Max Stirner. Admirador de François Claudius
Koënigstein (Ravachol),
aprengué la fabricació
d'objectes explosius, perfeccionant-los. A finals de 1893 va ser
expulsat de
França i retornà a Torí, on es
dedicà activament a la propaganda anarquista i a
l'explicació de l'ús dels materials explosius. A
principis de 1894 va fer una
conferència a Barriera di Lazo (Torí, Piemont,
Itàlia) sobre la fabricació
d'artefactes explosius i informacions del fullet anarcoterrorista L'indicateur anarchiste. El
març de 1894
es va veure implicat en l'anomenat «Cas Malato»–l'intent d'aixecament revolucionari
promogut per Charles Malato el 7 de febrer de 1894 a la zona de Biella
(Piemont, Itàlia)– i processat amb altres companys
(Luigi Alasia, Ferdinando Capisano,
Antenore Giovanni Conelli, Achille Gouthier, Carlo Gribaldo, Alberto
Guabello, Giacomo
Marchello, Flavio Sogno, Pietro Stura, etc.); va ser condemnat a 14
mesos i 20
dies de reclusió, amb l'afegitó d'un any de
vigilància, per «associació
criminal» i per ser un dels caps de la revolta. Entre els
documents que se li
segrestaren, a més d'una foto de Ravachol amb la
màxima «Si vols ser feliç,
penja, per l'amor de Déu, el teu
patró», es trobava un opuscle francès
amb el
projecte de destrucció de l'Òpera, la
traducció autògrafa de L'indicateur
anarchiste amb fórmules
d'explosius, un quadern amb pàgines manuscrites titulat Svolgimento delle teorie anarchiche nella massa
lavoratrice, i
diversos números de publicacions anarquistes (La
Révolte, L'Insurgé,Le Père Peinard, etc.).
Després d'acomplir
la pena, se li va assignar residència durant dos anys i va
ser portat a la
colònia penitenciària de l'arxipèlag
de Tremiti, on participà, amb altres
companys (Pasquale Binazzi, Aristide Ceccarelli, Salvatore Corsaletti,
Roberto
D'Angiò, Alfredo Del Lungo, Ettore Grassi, Emilio Leombroni,
Carlo Lodi,
Federico Manfredi, Davide Musetti, Alfredo Tranini, etc.), en
l'aixecament de
l'1 de març de 1896, durant el qual va morir l'anarquista
Argante Salucci. Pel
seu comportament, va ser condemnat a 15 mesos per«violació de l'assignació de
residència, resistència i lesions». El
novembre de 1896 aconseguí la llibertat
condicional i immediatament s'embarcà cap a l'Argentina, fet
que implicà un
manament de captura immediata per no haver acomplit la condemna
sencera.
Retornà clandestinament a Itàlia i l'abril de
1900 va ser detingut i empresonat
per concloure la pena que li quedava. En 1901, un cop lliure,
manifestà la
intenció de penedir-se i es traslladà a
Tànger (Marroc) portant una recomanació
del prefecte per a les autoritats d'aquesta ciutat. A Tànger
formà part del Centro
Obrero Socialista (COS, Centre Obrer Socialista),
majoritàriament format per
treballadors espanyols, participant en diverses iniciatives. En 1903 el
consolat de Barcelona (Catalunya) informà que havia
interceptat una circular
des de Tànger signada per ell on s'anunciava la
creació d'un Comitè Internacional
de Defensa (CID) destinat als obrers, que no era altra cosa que el COS
en
estret contacte amb els anarquistes andalusos i catalans. En 1905 es
casà amb
una espanyola, de família «honorable»
segons la policia, amb qui tingué fills.
A partir d'aquest moment es dedicà a la seva feina i
allunyà del COS. En 1906
aconseguí una discreta posició, esdevenint
viatjant comercial d'una empresa
belga, i va convèncer les autoritats italianes de la seva
reconversió i del seu
allunyament de les idees subversives. Desconeixem la data i el lloc de
la
seva
defunció.
***
Foto policíaca de Claude Deffosse (ca. 1894)
- Claude Deffosse:
El 16 de desembre de
1864 neix a Arleuf (Borgonya, França) l'anarquista Claude
Deffosse –el seu
llinatge sovint citat de diferents maneres (Defosse,Defossa, Delfosse,Lafosse). Sos
pares es deien Louis Deffosse i Jeanne Coussant. Es guanyava la vida
portant
cotxes de cavalls. En 1894 el seu nom figurava en una llista
d'anarquistes a
vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. Fugint de
la repressió, es refugià a Londres (Anglaterra),
on visqué el número 18 de
Little Goodge Street. Segons un informe policíac,
retornà l'octubre de 1894 a
Saint-Denis (Illa de França, França). Desconeixem
la data i el lloc de la
seva
defunció.
***
Amédée Dunois fotografiat per l'Agence Meurisse en un congrés comunista a Marsella
- Amédée Dunois:El 16 de desembre de 1878 neix a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent de Le Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquestaèpoca col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO:Les partis politiques devant le socialisme, Le Premier Mai. Esquisse historique, L'action socialiste au parlement (1910-1914),Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc.Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen (Baixa Saxònia, Alemanya) on sucumbirà, menys d'un més abans de l'alliberament del camp, el 21 de març de 1945.És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).
***
Una de les obres de José Torralvo
- José Torralvo Bermejo: El 16 de desembre de 1880 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc. José Torralvo Bermejo va morir el 5 d'abril de 1943 a Rosario (Santa Fe, Argentina).
***
Julio
Camba fotografiat per Alfonso (ca. 1920)
- Julio Camba: El
16 de desembre de 1884 neix a Vilanova de Arousa (Pontevedra,
Galícia) el
periodista, humorista i escriptor anarquista, i després
franquista, Julio Camba
Andréu. Fill d'una família de classe mitjana, son
pare, Manuel Camba Bóveda,
compaginava la feina de mestre d'escola amb la de metge rural i sa mare es deia Juana
Andreu Temes; son germà
major Francisco Camba també va ser periodista i escriptor.
Després de fer estudis
a l'escola del seu poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria
de Marín
(Pontevedra, Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en
un grup de
lliurepensadors qui s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes
fonts en diuen 16–,
en saber que sos pares el volien ficar al seminari perquè es
fes capellà, fugí
de casa seva i s'embarcà de polissó en un vaixell
cap a l'Argentina. A Buenos
Aires treballà amb un amic de sa família i
s'introduí en els cercles
anarquistes, especialment els individualistes, vinculant-se amb el grup
editor
del periòdic La Protesta Humana
i amb
la Federació Obrera Argentina (FOA), que va veure
néixer. En aquesta època
començà
a escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests,
pamflets,
etc.) i a col·laborar en els periòdics
anarquistes La Protesta, dirigit
per Diego Abad de Santillán i Emilio López
Arango, i La Protesta Humana.
També
participà activament en la vaga general de 1902. Per totes
aquestes activitats,
en aplicació de l'anomenada «Llei de
Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre
de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián
Troitiño, Ramón
Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel
Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de
l'Argentina cap a
Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva
Galícia
natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a
Galícia, començà a
col·laborar en El Diario de
Pontevedra,
però ràpidament s'instal·là
a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions
anarquistes, com ara El Porvenir del
Obrero. Mesos després creà el seu propi
periòdic, El Rebelde
(1903-1905); aquest setmanari literari de continguts
obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich
Nietzsche, va ser
dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les
col·laboracions de Pietr Kropotkin–l'única
col·lecció gairebé completa dels 51
números d'El Rebelde es
conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–,
Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus,
Anselmo Lorenzo, Francisco
Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja,
José Martínez Ruiz (Azorín),
José María Blázquez de Pedro,
Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en
llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes
d'impremta. El 23
de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista
modernista Afirmación. A
partir de 1905, i fins
1907, col·laborà com a cronista en el
periòdic republicà El
País. En 1907 va ser contractat pel
periòdic España Nueva
com a cronista parlamentari
i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la
política. En
aquests anys col·laborà en diversos
periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,El Intransigente, Los
Lunes del Imparcial, La Voz,
etc.) i en les publicacions
anarquistes La Anarquía Literaria,La Revista Blanca i Tierra
y Libertad. En aquest any, durant el procés per
l'atemptat
contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906),
va ser
cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista
regicida Mateu Morral
Roca, però sempre reconegué, durant el judici i
en articles de premsa, que el
coneixia escassament. També en 1907 publicà el
llibre El destierro, on narra la
seva etapa Argentina i la seva
introducció en el pensament anarquista. En 1908
entrà a formar part com a
corresponsal en la plantilla del periòdic La
Correspondencia de España i va ser enviat a
Constantinoble (Imperi Otomà),
on cobrí el moviment dels anomenats «Joves
Turcs», les eleccions i el canvi de sultà
d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de
redacció i El Mundo el
va enviar com a corresponsal
a París (França) i a Londres (Anglaterra). En
1912 començà a escriure en el
diari conservador La Tribuna sota
el
pseudònim Diario de un
Español.
Retornà a Londres i també envià
cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir,
aprengué el francès, l'anglès i
l'alemany. En 1913 començà a
col·laborar per al
diari monàrquic ABC,
contribució que
durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort.
En 1916, en el
context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York,
EUA), per a cobrir
les eleccions de 1917 en els quals guanyà el
demòcrata Woodrow Wilson. Una
d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista
per al
diari liberal El Sol.
Repetí a Berlín
i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia).
De bell nou a ABC, cobrí
la corresponsalia de Nova
York i retornà a Espanya després del crack
del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves
idees anarquistes ja
s'havien refredat força. En 1930 viatjà a
Mèxic i, ben igual que el seu viatge
a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia
sobre aquests. Durant la Guerra
Civil espanyola, que passà gairebé tota a
Portugal, les seves cròniques, on
expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren
en l'ABC de Sevilla (Andalusia,
Espanya). En
1948 es publicaren les seves Obras
completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un
recull de les seves
publicacions. En 1947 s'instal·là de manera
intermitent com a hoste de l'Hotel
Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril
de 1954,
ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer
Joan March Ordinas,
per a qui havia treballat de negre.
Entre 1951 i 1953 col·laborà en el
periòdic franquista Arriba.
També va escriure per a La
Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser
anomenat per alguns
com el Brillant-Savarin espanyol,
però també pel pòquer, joc que
l'obligava a escriure més per necessitat
econòmica
que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme«Mariano de Cavia» del diariABC. Publicà nombrosos
llibres, molts
d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las
alas de Ícaro (1913), Londres
(1916), Alemania, impresiones de un
español (1916), Playas,
ciudades y montañas (1916), Un
año en otro mundo (1917), La
rana viajera (1920), Aventuras de
una
peseta (1923), El matrimonio de
Restrepo (1924), Sobre casi todo
(1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer
(1929), Haciendo de República
(1934),La ciudad automática
(1934), Esto, lo otro y lo de más
allá (1945), Etc., etc.
(1945), Mis páginas mejores
(1956 i 2012), Ni fuh ni fah
(1957), Millones
al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de
1962, com a
conseqüència d'una embòlia, a la
Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972
i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos
de Julio Camba» que es reunia al
restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi
periodístic
que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls
dels seus articles,
molts d'ells inèdits, com ara Maneras
de
ser periodista (2013), Caricaturas
y
retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un
corresponsal español (2014) i Galicia
(2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes
sota el
títol «¡Oh,
justo, sutil y poderoso
veneno!». Los escritos de la Anarquía.
***
Kim
Jwa-Jin
- Kim Jwa-Jin: El 16 de desembre de 1889 neix a Hongseong (Chungcheong, Corea) el destacat guerriller anarquista Kim Jwa-Jin, més conegut com Baekyao«El Makhno coreà». Nascut en una família benestant, son pare fou Kim Kyeong-Gyu. Quan tenia 15 anys, va vendre la seva casa, amb més de 80 habitacions, on sa família havia viscut de generació en generació, i es va mudar a una de més petita. Tres anys després, alliberà 50 famílies esclaves i públicament cremà els registres d'esclavatge, alhora que proporcionà a cada família prou terra per viure; aquest fou el primer acte d'emancipació d'esclaus a la Corea contemporània. També obrí l'Escola de Homyeong, dedicada a fomentar les ciències modernes entre les classes populars, i creà la«Fundació Giho Heunghakhoe», que becava joves de les zones rurals per a fer estudis a Seül. Cap al 1909, amb Yi Chang Bong, fundà un orfenat a Seül. A més d'això creà diverses empreses que funcionaven en règim cooperativista i dirigí un diari a Hongseong. Ben aviat començà la seva lluita contra l'imperialisme japonès i en 1919 concebí l'Exèrcit del Nord per aconseguir la independència de Corea, ocupada per les tropes nipones. El 21 d'octubre de 1920, ja amb el grau de general, va parar una emboscada a Chingshanli (Sibèria), amb el suport d'altre general dels exèrcits independentistes Hong Beom-Do, a un regiment de 3.000 soldats japonesos encapçalats pel comandant Kano, causant 1.200 baixes mortals a l'exèrcit invasor, incloent Kano, i centenars de ferits. Poc després Kim portarà els seus exèrcits a la victòria en la cabdal batalla de Cheongsanni (Manxúria). Amb aquest triomf, fou nomenat president del Comitè Executiu coreà i intentà unificar tots els grups del moviment independentista a Manxúria, on vivien més de dos milions d'immigrants coreans. Quan la Federació Anarquista Comunista de Corea (FACC) fundà una comunitat rebel independent a la província de Shinmin, a la Manxúria ocupada pel Japó en 1929, sota l'administració de l'Associació Popular de Corea, fou nomenat cap de les seves forces armades i encarregat de dirigir la guerrilla contra les tropes nipones. La comuna llibertària de Shinmin s'estructurà de manera descentralitzada i federal, constituint-se en tres tipus de consells (municipals, de districte i regionals) i funcionant de manera cooperativa per fer front a les necessitats vitals (agricultura, educació, finances, etc.). Encara que les tropes japoneses estaven millor armades, Kim defensà amb èxit la comuna llibertària de Shinmin i amb el suport d'altres grups del nord-est d'Àsia pogué resistir els ocupants. La figura de Baekya passà a ser llegendària a Manxúria i a Corea del Nord. Kim Jwa-Jin va ser assassinat el 24 de gener de 1930 a Shinmin (Manxúria), quan reparava un molí d'arròs que la FACC hi havia construït. Malgrat que el criminal material del seu assassinat, un militant de les Joventuts del Partit Comunista de Corea (PCC), mai no fou trobat, l'instigador directe del crim fou detingut i executat. Després de l'assassinat de Baekya, el moviment anarquista a Manxúria i a Corea fou objecte d'una repressió en massa. Japó envià exèrcits per atacar la comuna llibertària de Shinming des del sud, alhora que els estalinistes soviètics i xinesos, anteriorment aliats dels anarquistes, atacaren pel nord. Durant l'estiu de 1932, els anarquistes més destacats de Shinmin van ser assassinats i la guerra des dels dos fronts resultà insostenible. Els llibertaris passaren a la clandestinitat i la comuna llibertària de Shinmin fou anihilada. Kim Jwa-Jimés recordat tant a Corea del Nord com a Corea del Sud com a un dels líders de la independència nacional. En 1991 Hongseong restaurà la seva casa natal i en va fer un museu. Anualment, per l'octubre, se celebra un festival en honor seu.
***
Valentín
de Pedro (ca. 1922)
- Valentín de
Pedro: El 16 de desembre de 1896 neix a San Miguel de
Tucumán (Tucumán, Argentina)
el periodista, escriptor, poeta, dramaturg i traductor anarquista
Valentín de
Pedro Antón, que va fer servir el pseudònim Valentín
de la Villa. Fill d'immigrants castellans, sos pares es deien
Juan de Pedro
i Joaquina Antón. Va fer els estudis secundaris a Buenos
Aires (Argentina) i
aprengué taquigrafia, activitat amb la qual serví
al poeta Rubén Darío, la
biografia del qual va escriure anys després. Quan era molt
jove s'inicià en el
periodisme i treballà en la revista humorística PBT de Buenos Aires, en la qual
obtingué un premi. Encara menor
d'edat, viatjà com a polissó en un vaixell de
càrrega que hi anava a Espanya i
va ser retornat al port d'origen quan va ser descobert intentant
desembarcar.
En 1916 publicà el quadern de poesies El
ritmo de la idea i en aquesta època va escriure la
seva primera obra
teatral, Con las alas rotas. En
1917
marxà cap a Espanya com a corresponsal de les publicacions
de Buenos Aires Caras y Caretas, Plus Ultra i La
Gaceta. Instal·lat
a Barcelona (Catalunya), en 1918 col·laborà en la
revista Un Enemic del Poble. En
1918 viatjà a Mallorca, on va ser allotjat
a Valldemossa (Mallorca, Illes Balears) per la parella
intel·lectual formada
per Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. El febrer de 1919
fundà a
Barcelona la revista Río de la
Plata.
En 1920 publicà la seva primera obra a Espanya, Cartas de amor de Clara Matei. En aquestaèpoca visqué la bohèmia i
va fer amistat amb l'escriptor Rafael Cansinos Assens, assistint a les
tertúlies de Ramón María del
Valle-Inclán, José Ortega y Gasset i Manuel
Azaña
Díaz. Entre 1921 i 1922 viatjà per
Veneçuela. En 1922 retornà a la
Península i
aquest mateix any publicà el seu assaig España
renaciente. Opiniones. Hombres.
Ciudades. Paisajes i la traducció del
portuguès de l'obra de Raúl BrandâoLa farsa. En 1923
col·laborà en Los
Hombres Libres. En aquests anys publicà
articles assíduament en els periòdics madrilenys Estampa, La
Libertad i La Nación.
L'1 d'octubre de 1927 fundà
la revista de crítica teatral La
Farsa.
Publicación semanal de obres teatrales (1927-1936)
i a partir d'aquest any
col·laborà en el diari La
Prensa de
Buenos Aires. En 1932 col·laborà en El
Amigo del Pueblo. Afiliat a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
durant la Revolució espanyola formà part de les
Milícies de Premsa, col·laborà
en publicacions llibertàries (CNT,Castilla Libre, Juventud
Libre, Solidaridad
Obrera, etc.) i fou redactor en cap d'El
Sindicalista. Durant els anys bèl·lics
fou director de l'Escola
Professional de Capacitació Teatral, organitzada pel
Sindicat Únic Regional
d'Espectacles Públics de la CNT del Centre a la Sala Ariel
del Teatre Lope de
Vega (abans Teatre Alcázar), al carrer madrileny
d'Alcalá, on també impartí la
classe d'Història del Teatre i Literatura
Dramàtica. El 13 de febrer de 1938
participà en l'homenatge al militant anarcosindicalistaÁngel Pestaña Núñez que
es realitzà al teatre Fuencarral de Madrid. Amb el triomf
franquista, l'abril
de 1939 va ser detingut, reclòs a les presons madrilenyes de
Les Saleses i de
Porlier, jutjat i condemnat a 30 anys de reclusió. A la
presó s'assabentà que
havia estat pare, fruit d'una relació mantinguda amb una
jove anomenada
Aurelia. El 10 d'abril de 1941 va ser alliberat per la seva
nacionalitat
argentina i retornà al seu país –el
juny de 1943 la seva pena va ser commutada
oficialment i reduïda a 12 anys. En 1942 va fer un viatge a
Tucumán, on va ser
rebut calorosament. A Buenos Aires visqué amb la seva
companya, l'actriu catalana
Maria Boixader; reconegué son fill, encara que mai el va
integrar a sa família,
i treballà per a l'Editorial Sopena, col·laborant
en la revista Leoplán.
Entre gener i febrer de 1942
publicà les seves experiències a la
presó («Quiebros de la
cárcel») en el diariCrítica i aquest mateix
any va
escriure la novel·la La vida por
la
opinión. Novela del asedio de
Madrid –reeditada
en 2014–, sobre
aquesta terrible etapa de la seva vida. En 1964, amb Maximino Moyano i
Rafael
Rodríguez, creà la Companyia Argentina de
Comèdies. Entre les seves obres podem
destacar El sindicalismo frente a la política
(1920),La
compañera
(1922), Delatores (1923), La novia del gaucho (1924), «La
Prensa» de Buenos Aires. Historia del gran diario argentino;
su nacimiento y
prosperidad (1925), El
hijo del
Rey (1927),Nuevo Parnaso Argentino (1927), El poder del ejemplo
(1928), Veinticuatro hores fuera
del col·legio
(1930),Pobre Aurelia
(1940),Viaje de vuelta. Itinerario lírico
(1944), Próceres argentinos en
España
(1954), América en las letras
españolas
del Siglo de Oro (1954 i 1961), Vida
de Rubén Darío (1965) Rimas,
leyendas, teatro y artículos (1966), Antología
de la poesia castellana (1966) i Cuando en
España estalló la paz.
Galería de condenados tras la Guerra Civil: escritores,
periodistas y políticos
(2014). Com a dramaturg publicà El
caudillo (1925), El veneno del tango
(925) i El
hechizo del mar (1933), entre moltes altres.
Valentín de Pedro va morir el
7 de novembre de 1966 a Buenos Aires (Argentina).
Valentín
de Pedro
(1896-1966)
***
Remedios
Varo
- Remedios Varo: El 16 de desembre de 1908 neix a Anglès (Selva, Catalunya) la pintora anarquista María de los Remedios Varo y Uranga. Filla d'un enginyer hidràulic lliurepensador i esperantista andalús (Rodrigo Varo y Cejalbo, natural de la cordovesa Cabra) i d'una devotíssima catòlica d'origen basc (Ignacia Uranga Bergareche, nascuda a Panamà d'Argentina). De ben petita mostrà una inclinació natural per la pintura, que li servirà d'escapament en els col·legis de monges on fou educada. Durant la infància canvià sovint de residència, en funció dels treballs del pare (diverses localitats peninsulars, Tànger, Casablanca, etc.). En 1924, quan la família s'establí definitivament a Madrid, son pare l'encoratjà, amb el disgust de sa mare, a ingressar a l'Escola de Belles Arts de San Fernando, on Salvador Dalí fou company de classe. En 1930, en acabar els estudis, es casà a Sant Sebastià amb l'anarquista basc Gerardo Lizárraga, que havia estat company a l'Acadèmia, i la parella s'instal·là a París durant un any. En 1932 s'establí a Barcelona, on exercí juntament amb son company l'ofici de dibuixant publicitari i cartellista i freqüentà els cercles llibertaris, especialment el Sindicat de Dibuixants de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1935 se separà de Lizárraga i coneixerà el pintor Esteban Francés, qui la introduí en el cercle surrealista d'André Breton. Més tard, s'integrà en el grup Logicofobista, que pretenia representar els estats mentals interns de l'ànima, fen servir formes suggeridores. Una obra d'aquest període serà L'agent double (1936). Durant la Guerra Civil espanyola s'acostà encara més al moviment anarquista i a través d'aquest conegué el poeta Benjamin Péret --qui lluità el març de 1937 al front d'Aragó, a Pina de Ebro, enquadrat en la«Columna Durruti»--, amb qui establí una relació amorosa i amb qui se'n va anar per segona vegada a París. En 1940 participà amb el seu quadre Record de la Walkíria (1938) en l'Exposició Internacional Surrealista de la Galeria d'Art Mexicà i aquest mateix any obtingué el primer premi en el Primer Saló de Pintura Femenina de Mèxic. En 1941, la parella abandonà la França ocupada per les tropes nazis, després de passar per un camp d'internament del Govern de Vichy, i emigrà a Mèxic ajudada per Varian Fry. En 1947 se separà de Benjamin Peret, qui retornà a París, i aquest mateix any viatjà a Veneçuela integrada en una expedició científica de l'Institut Francès d'Amèrica Llatina com a il·lustradora entomològica. A Veneçuela continuà treballant com a cartellista publicitària (Bayer, etc.) i treballà durant un curt període per a l'Institut de Malariologia veneçolà. En 1949 tornà a Mèxic, on continuà la seva tasca d'il·lustradora publicitària. En 1952 es casà amb el refugiat polític austríac Walter Gruen, amb qui va romandre fins al final dels seus dies. Animada per Gruen deixà la publicitat i es consagrà exclusivament a la pintura. En 1955 va participar en una exposició col·lectiva a la galeria Diana de la Ciutat de Mèxic; després vindrien les exposicions individuals, la quarta i última a la Galeria Juan Martín en 1962. En 1964 li fou dedicada una gran exposició retrospectiva d'homenatge al Palau de Belles Arts de Mèxic. Gairebé tota la seva obra és a col·leccions particulars i museus americans, sobretot mexicans. Al país asteca va fer amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera, però es va fer més amb artistes més acostats al moviment llibertari, com la pintora surrealista Leonara Carrington, Octavio Paz, Gunther Gerzso, i Kati i José Horna. A més de l'obra pictòrica va escriure llibres, com ara De Homo Rodans (1959),Consejos y recetas (1985, pòstum) i els inèdits Lady Milagra i Costumbres tropicales (amb César Moro). Remedios Varo, considerada la introductora del surrealisme a Mèxic, va morir d'una aturada cardíaca el 8 d'octubre de 1968 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
Necrològica
de Julio Gimeno apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 12 de febrer de 1994
- Julio Gimeno: El
16 de desembre de 1914 neix a Massalió (Matarranya, Franja
de Ponent)
l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Juntament amb sos germans grans, fou
membre
de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran
de l'aixecament feixista de
juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar,
s'uní a la «Columna
Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i
més tard a la
zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25
Divisió. En
1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià) i va ser
empresonat primer al castell de la ciutat i després durant
set anys a Alcanyís
(Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional,
passà a França i
s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó
(Provença, Occitània), treballant en
l'agricultura i en la construcció al departament
occità de l'Arieja. En 1966 es
traslladà a Montpeller, on treballà en la
construcció fins a la seva jubilació.
Va ser tresorer de la Federació Local de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva
companya fou
Isabel Correa. Julio Gimeno va morir el gener de 1994 i fou incinerat
l'11 de
gener d'aquest any a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).
***
Dolores Rodríguez Fernández
- Dolores Rodríguez Fernández: El 16 de desembre de 1915 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Dolores Rodríguez Fernández. Militant de les Joventuts Llibertàries, durant la dècada dels trenta es va fer la companya del destacat militant llibertari Antonio Cañete Rodríguez. Quan el cop feixista de juliol de 1936 contribuí a salvar i a amagar nombrosos companys al barri granadí de l'Albaicín. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i s'especialitzà en amagar guerrillers llibertaris. En 1948, fugint de la repressió, passà a França amb son company Cañete. A l'exili milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de Roanne. També formà part del grup artístic confederal «Iberia». Dolores Rodríguez Fernández va morir l'11 de juny de 1959 a Roanne (Roine-Alps, França).
Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)
---