Anarcoefemèrides
del 13 de desembre
Naixements
Notícia sobre Jean Hautstont apareguda en el periòdic parisenc Le Rappel del 21 de gener de 1905
- Jean Hautstont:
El 13 de desembre de 1867 neix a Brussel·les
(Bèlgica) el music anarquista Jean
Hautstont. Durant els anys 1890, amb sa companya L. Hubertine,
albergà
nombrosos companys anarquistes estrangers, com ara el
francès Pichancourt, el
qual va ser expulsat en 1891. En 1892 col·laborà
amb el periòdic brussel·lès La Misère. Organe anarchiste bimensuel
i, segons informes policíacs, «es privava de
menjar per donar els diners» al
seu impressor, Albin Villeval, i ajudar la publicació. En
aquesta època, ben
igual que son germà gran Charles Hautstont, destacat luthier
anarquista,
estigué en relacions amb l'intel·lectual
anarquista Élisée Reclus quan aquest
fou professor de la Universitat Lliure de Brussel·les.
També, amb son germà
Charles, entre 1892 i 1893, col·laborà en el
periòdic brussel·lès La
Lutte pour l'Art, editat per un grup
de joves artistes anarquistes. En 1894 era membre de la
Federació del Jura de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i entre
1895 i 1904 edità
amb son germà Charles a Brussel·les la«Bibliothèque des Temps Nouveaux», que
publicà un nombre considerable de fullets de diversos autors
(Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Fins al
maig de 1895 treballà com a
contrabaixista al Théâtre de la Monnaie i
després va fer diverses gires
artístiques, com ara al Caire (1895) i a la Xina (1896). El
30 d'abril de 1898
el seu domicili fou escorcollat per la policia. En 1903 un informe
policíac
cita que residia a París. El gener de 1905
estrenà el drama líric en un acte Lidia,
amb lletra d'Alexandra David-Néel
(Alexandra Myrial), que
publicà l'any
següent; i després compongué el drama
líric Résurrection,
basat en l'obra de Lev Tolstoi. En 1907 l'Escola Municipal Estienne de
París li
publicà el llibret Notation
musicale
autonome, basée sur la classification des sons
d'après le nombre de leurs
vibrations et l'état actuel du développement
physiologique de l'organe de
l'ouïe, supprimant toutes les difficultés de la
notation diatonique et
répondant aux besoins de plus en plus complexes de l'art
contemporain;
aquest nou sistema de notació musical, alternatiu al sistema
de notació
diatònica a l'ús, basat sobre la
classificació dels sons d'acord amb la seva
vibració i en conjunció amb el desenvolupament
fisiològic de l'oïda humana i
pel qual s'interessà Claude Debussy, tingué un
notable èxit i el llibre fou
traduït l'any següent al xinès. En 1909
havia obtingut el passaport amb la
finalitat de fer una gira artística per Rússia.
En 1913 publicà Solfège
i en 1920 compongué l'himne
nacional de la naixent República de Xina. En 1936 era membre
de la Societat
d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Manuel Ribeiro
- Manuel Ribeiro: El
13 de desembre de 1878 neix a Albernoa (Beja, Alentejo, Portugal) el
poeta,
escriptor, periodista, traductor i propagandista anarquista i
anarcosindicalista, i més tard comunista i, finalment,
catòlic conservador,
Manuel António Ribeiro. Després d'educar-se a
l'Escola Secundaria de Diogo de
Gouveia i a l'Institut de Beja, es traslladà a Lisboa per
estudiar medicina,
carrera que no acabà. En 1908 començà
a militar en el moviment anarquista i la
primera col·laboració en la premsa
llibertària és de l'any següent. Entre
1912
i 1914 col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista O Sindicalista
i, més tard, fou un dels fundadors del periòdic
del
mateix corrent llibertari A Batalha,
amb qui col·laborà fins el març de
1921. Entusiasta de la Revolució d'Octubre,
el maig de 1919 fundà la Federació Maximalista
Portuguesa (FMP), organització
bolxevic de la qual formà part de la seva
Comissió Executiva, ocupant el càrrec
de secretari general, a més de dirigir el seuòrgan d'expressió, Bandeira
Vermelha, fundat el 5 d'octubre
d'aquell any i un dels principals embrions del comunisme
portuguès. Empleat dels
Caminhos de Ferro Portugueses (CFP, Ferrocarrils de Portugal) i
partidari del
sindicalisme revolucionari, l'octubre de 1920 va ser detingut, tancat
durant un
mes a la presó de Limoeiro i acomiadat de la feina per
solidaritzar-se amb una
vaga de ferroviaris. Fou un dels fundadors i principals impulsors del
Partit
Comunista Portuguès (PCP), s'integrà en la seva
primer direcció i fou director
i principal redactor d'O Comunista,
el primer òrgan del PCP. Durant el seu empresonament es va
veure influenciat
pel misticisme i es va interessar per l'estudi de l'art sacre, acabant
convertint-se
en 1926, en privat, al catolicisme. En aquesta època
dirigí la revista catòlicaRenascença i
fundà, amb el pare
Joaquin Alves Correia, Era Nova. En
els any trenta cooperà amb el PCP en iniciatives
unitàries antifeixistes.
Intentà establir una síntesi
intel·lectual entre el comunisme i el catolicisme,
el «catocomunisme». Traduí obres al
portuguès de Gorki, Tolstoi, Kropotkin i Paul
Eltzbacher. Fou un els autors més llegits dels anys vint del
segle passat a
Portugal i entre les seves obres, considerades neorealistes, podem
destacar la
seva «Trilogia social» [A
catedral
(1920), O deserto (1922) i Ressurreição
(1923)], Na linha de fogo.
Crónicas subversivas
(1920), «Trilogia nacional» [A
colina
sagrada (1925), Planície
heróica
(1927) i Os vínculos eternos
(1929)],A verdadee dos anjos (1926), Batalha nas sombras (1928),
Novos horizontes. Democracia cristã
(1930), Sarça ardente
(1942), Rosa mística e outros
poemas (2013,
pòstum), etc. A partir de 1932 treballà a la
Biblioteca Nacional de Portugal i
de conservador a l'Arxiu Nacional de Torre do Tombo. Manuel Ribeiro va
morir el
27 de novembre de 1941 a Lisboa (Portugal). El seu arxiu i biblioteca
es trobem
dipositats a la Biblioteca Municipal de Beja. Entre el 13 de setembre i
el 18
d'octubre de 2013 es pogué veure a la Biblioteca General de
la Universitat
d'Évora l'exposició «Manuel Ribeiro, o
trabalho e a cruz» (Manuel Ribeiro, el
treball i la creu).
***
Jules Le Gall
- Jules Le Gall: El 13 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i maçó Jules Le Gall. Obrer metal·lúrgic i soldador a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), treballà al mateix taller que el militant llibertari Victor Pengam. En 1903 ambdós fundaren el grup local de la Joventut Sindicalista (JS), un dels primers creats a l'Estat francès, i que ben aviat comptà amb una seixantena de militants a l'Arsenal. Després de les grans vagues de maig i juny de 1904, el 4 de juliol d'aquell any es creà la Borsa del Treball de Brest (oficina d'ocupació, biblioteca, caixa de resistència, cursos professionals, campanyes d'educació, etc.) i ell va ser nomenat secretari, amb Pengam de tresorer i controlador de comptes. El setembre de 1904 fou delegat al VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) celebrat a Bourges. El 3 d'octubre de 1905 va ser demandat, amb Pengam, per «incitació a la desobediència a militars», però el gener de 1906 va ser absolt. El 4 de maig de 1906, arran d'un escorcoll a la Borsa de Treball, va ser detingut amb altres 17 companys sindicalistes. El Primer de Maig de 1907 pronuncià un ardent i subversiu discurs i arran d'aquest fet el 28 d'agost va ser detingut per «incitació a l'assassinat i al pillatge» i tancat com a pres comú a la presó de Bouguem de Brest. Seixanta dies després va ser jutjat per l'Audiència de Quimper i el 28 d'octubre condemnat a tres mesos de presó. En sortir-ne, l'1 de desembre de 1907 va ser rebut a l'estació de Brest per una manifestació de companys. Acomiadat de l'Arsenal, esdevingué gerent d'una llibreria cooperativa fundada amb els guanys d'una tómbola organitzada per un comitè de suport presidit per Pengam. En 1908 creà el grup llibertari «La Guerre Sociale» i col·laborà en el periòdic Prolétaire Breton, on defensà les tesis de la vaga general. En 1909 va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1910 participà en la creació del Cercle Neomaltusià, que es reunia la carrer Fautras i on setmanalment Pengam organitzava xerrades diverses (higienisme, contracepció, alimentació racional, etc.). En 1911 creà un nou grup llibertari, «Les Temps Nouveaux», on Pengam exercí de tresorer, i que acabà adherint-se a la Federació Comunista Anarquista (FCA). En aquesta època col·laborà en el periòdic parisencLes Temps Nouveaux i en el diari de la CGT La Bataille Syndicaliste. El desembre de 1912 el citat grup s'adherí al Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda que portava a Brest la propaganda pacifista. Després de la Gran Guerra regentà una petita quincalleria i la policia el qualificà com a «educador de la joventut sindicalista, anarquista, orador, violent». A començaments del gener de 1921 s'inicià en la francmaçoneria entrant a formar part de la lògia«Amics de Sully» del Gran Orient de França. També fou president del Comitè de Defensa Social (CDS) i cap al febrer d'aquell any reconstituí un grup llibertari (René Martin, René Lochu, Gourmelin, Jean Tréguer, etc.) que es reunia a la Casa del Poble --antiga Borsa del Treball del carrer Guyot. També animà un grup teatral per al qual va escriure algunes obres, com ara Manant, voici le soleil. El gener de 1925 participà en la creació a Brest del Comitè de Vigilància contra el Feixisme i el Clericalisme, organització creada per respondre les mobilitzacions catòliques i que excloïa els comunistes. A començaments de juliol de 1925 va ser detingut arran dels nombrosos escorcolls portats a terme a la Casa del Poble i a diferents domicilis de militants anarquistes i comunistes de Brest. Entre 1925 i 1935 col·laborà en Le Libertaire,òrgan de la Unió Anarquista (UA). En 1927 conegué Nestor Makhno i col·laborà en el periòdic Le Flambeau (1927-1934) de Brest. Com a membre del Comitè Sacco-Vanzetti, el 8 d'agost de 1927 presidí el míting que es realitzà a Brest en el seu suport. El 6 de gener de 1932 va ser un dels organitzadors de la contramanifestació d'un míting d'extrema dreta. Entre el 30 i el 31 de maig de 1936 presidí, com a «venerable» de la lògia «Amis de Sully», el Congrés de Lògies de l'Oest. Durant la guerra d'Espanya participà en accions de solidaritat i de suport a la revolució que s'estava produint. L'agost de 1940, durant la posada en marxa de les lleis de repressió de les societats secretes, va ser detingut per la policia i interrogat sobre les seves activitats maçòniques --els arxius de la lògia«Amis de Sully» havien estat destruïts el 15 de juny. El desembre d'aquell any va ser interrogat per la policia alemanya i el juliol de 1941 detingut al seu domicili del barri de Recouvrance de Brest i tancat a la presó marítima de Pontaniou, a prop de Nantes. L'abril de 1943 va ser traslladat al camp de transit i d'internament nazi de Royallieu a Compiègne (Picardia), on el 19 de gener de 1944 va ser deportat amb 1.942 altres detinguts polítics al camp de concentració nazi de Buchenwald on va ser enregistrat sota la matrícula 41.186. Jules Le Gall va morir el 13 de juny de 1944 al camp d'extermini de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya). En 1999 es creà a Brest l'Associació dels Amics de Jules Le Gall i el 30 de maig de 2009 van ser inaugurats uns jardins amb el seu nom en aquesta ciutat.
***
Portada
del fullet de Deniau-Morat
- Deniau-Morat: El
13 de desembre de 1882 neix al XII Districte de París
(França) l'anarquista i
antimilitarista, i després socialista, Eugène
Deniau, més conegut com Deniau-Morat.
Es guanyà la vida fent de
comptable. En 1903 edità el pamflet antimilitarista Pourquoi nous sommes antimilitaristes i
publicà en el número del 24
d'octubre de 1903 del setmanari Les Temps
Nouveaux l'article «Organisation et autonomie
individuelle», que va ser
reproduït en el número del 15 de març de
1904 del periòdic L'Ouvrier
Syndiqué. El 30 de setembre de 1905
participà, amb Marcel
Sembat, Miguel Almereyda i Victor Méric, en la
reunió «Pourquoi les casernes?»,
a la Sala des Tableaux, al número 102 del carrer d'Avron de
París, organitzada
per l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). El 14
d'octubre de 1905
va fer la conferència «L'homme libre davant la
conscription» a la Universitat
Popular «Zola», al número 44 del carrer
Planchat de París. Durant quatre anys
col·laborà en el setmanari Le
Libertaire.
El 31 de març de 1907, diumenge de Pasqua,
participà, amb E. Armand, Émilie
Lamothe, Charles Malato, Jean Goldsky i André Lorulot, en la
conferència contradictòria«Dans l'attente des messies», a la Sala du
Progrès Social, al número 92 del
carrer Clignancourt de París. En aquest mateix any de 1907
intentà, sembla que
sense èxit, un projecte de vida comunista
llibertària i buscà un terreny en un
radi de 50 quilòmetre al voltant de París. En
1908 s'integrà en el Grup
Internacional Anarquista (GIA), fundat per Georges Roussel a
París, i fou redactor
i gerent del seu periòdic Terre et
Liberté, que només publicà
dos números. En 1909 participà en una enquesta,
amb altres sindicalistes revolucionaris (Georges Sorel, Robert Louzon,
Georges Deherme,
Jean Grave, A. Morel, Isidore Bonin, Michel Darguenat, Paul Ader, Raoul
Lenoir,Émile Janvion, Émile Guillaumin, Bernard, Georges
Guy-Grand) sobre la monarquia
que es va publicar sota el títol La
monarchie
et la classe ouvrière. L'octubre de 1912
s'afilià a la socialista Secció
Francesa de l'Internacional Obrera (SFIO) del departament d'Indre i
Loira
(Centre, França) i defensà el seu canvi
ideològic en un amarg article publicat
en el setmanari La Guerre Sociale
del
18 de desembre de 1912. A partir del 3 de setembre de 1913
publicà en diferents
números de La Guerre Sociale
un
crític article titulat «Les dogmes
anarchistes», que també va ser publicat
aquell mateix any en el diari socialista La
Sentinelle, de La Chaux-de-Fonds
(Neuchâtel, Suïssa). Abans de la Gran Guerra vivia
al número 14 del carrer
Furtado-Heine del XIV Districte parisenc. Inscrit en el«Carnet B» dels
antimilitaristes, quan esclatà la I Guerra Mundial va ser
mobilitzat i el març
de 1916 estava destinat a la Secció IV d'Infermers Sanitaris
establerta a Le Mans
(País del Loira, França). Durant el curs de les
hostilitats, destacà per la
seva actitud pacifista i revolucionària. Es va
instal·lar a Vernou-sur-Brenne (Centre,
França), on sa segona esposa administrava una oficina de
correus, i fundà la secció
local de l'SFIO, assegurant-se la secretaria provisional en 1920. Cap
el febrer
de 1920 entrà a formar part de la comissió
administrativa de la Federació
Socialista d'Indre i Loira i col·laborà en Le
Réveil d'Indre-et-Loire, òrgan
socialista departamental, on signà articles afins
al sector «reconstructor», és a dir,
partidaris amb reserves a l'adhesió de
l'SFIO a la Internacional Comunista. Entre el 25 i el 30 de desembre de
1920
fou delegat de la Federació Socialista d'Indre i Loira per
al Congrés de Tours
(Centre, França) i signà i defensà la
moció «reconstructora» de Jean Longuet.
En 1921 va ser nomenat secretari adjunt de la Federació
d'Indre i Loira de
l'SFIO i en 1922 fou delegat al Congrés Nacional d'aquest
partit socialista. El
març de 1923 abandonà l'SFIO i
esdevingué secretari de la Federació d'Indre i
Loira del Partit Comunista Unitari (PCU), al voltant de Ludovic-Oscar
Frossard.
El setembre de 1926 es reedità el seu fullet Pourquoi
nous sommes antimilitaristes, amb portada de Maximilien
Luce. Durant un temps col·laborà en La
Bonne Guerre (1919-1936), de Jean Sartori, però
després abandonà l'escena
política. Després de la II Guerra Mundial
s'afilià al Partit Socialista (PS). Deniau-Morat
va morir el 31 d'octubre de 1946 a Cormey (Centre, França).
***
Notícia
sobre el procés de François Kuhn apareguda en el
periòdic parisenc Le Temps del 6 de
maig de 1908
- François Kuhn:
El
13 de desembre de 1882 neix a Vevey (Vaud, Suïssa)
l'anarquista i sindicalista
revolucionari François-Joseph Kuhn, conegut com Le Suisse de Vevey. Obrer fuster de
professió, procedia d'una
família de Laufenbourg (Argòvia,
Suïssa). Partidari del sindicalisme revolucionari,
el 23 de març de 1907 participà en la vaga
general esdevinguda al cantó de Vaud
promoguda per la Fédération des Unions
Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR,
Federació d'Unions Obreres de la Suïssa de cultura
francesa). Dos dies després,
a resultes dels enfrontaments amb la gendarmeria, decidí
fugir i passà a França,
on llogà una petita mansarda al número 4 del
carrer Bachelet del barri de
Clignancourt de París. El 8 d'agost de 1907 va ser condemnat
en rebel·lia pel
Tribunal de Policia de Vevey a tres mesos de detenció per«fets de vaga»,
injúries i amenaces als gendarmes. En aquest judici, 48
persones més, entre
elles nou dones, van ser condemnades a penes de dies i de mesos de
presó. Des
de París va escriure a La Voix del
Peuple,òrgan de la FUOSR, de Lausana (Vaud, Suïssa) per
denunciar els motius de la
seva condemna. Un any més tard, formà part del
Grup Internacional (francesos,
suïssos, russos, armenis, etc.), cofundat amb Georges Roussel,
que editava a
Brussel·les el periòdic anarquista Terre
et Liberté. El 9 d'abril de 1908 va ser detingut
per la policia a l'estació
de Maisons-Alfort (Illa de França, França),
juntament amb Melchior Roux i
Georges Roussel, en possessió de 10 cartutxos de dinamita,
tres metres de cordó Bickford
(metxa de seguretat per aús miner) i sis detonadors. Tancat a la presó de
la Santé de París, dies
desprès va ser alliberat amb Roussel per manca de proves. El juny de 1909 va se novament detingut a
Marsella (Provença,
Occitània) i portat amb cotxe cel·lular a la
frontera suïssa, on fou lliurat a
la policia i tancat a la presó de Vevey per a purgar la
condemna de 1907. La
Unió Obrera (UO) li adreçà el seu
suport i la Secció de Ginebra va fer una
col·lecta al seu favor. El 10 de juliol de 1909 La Voix du Peuple publicà un
article sobre ell, però l'any següent
es va perdre tot contacte amb la seva persona.
***
Jean Goldsky a la presó
-
Jean Goldschild: El 13 de desembre de 1890 neix a
París (França) el periodista
i militant anarquista Jean Goldschild, també conegut com Jean
Goldsky o Jacques
Guerrier. Nascut en una família jueva nombrosa de
vuit infants, quan tenia
13 anys hagué d'abandonar l'escola. Son pare, Gustave
Isidore, obrer brodador
en tul, va ser un vell militant republicà que fou durant sis
anys president de
la Lliga dels Drets de l'Home del barri parisenc de Combat-Villette i
secretari
de la XIX Secció del Partit Socialista; però,
l'abril de 1910, va dimitir del
partit perquè no el trobava prou revolucionari i
formà un grup d'acció
revolucionària al XIX Districte de París. Jean
Goldschild, que aviat adoptà el
pseudònim Goldsky, s'adherirà
de molt jove al moviment llibertari. Com a
anarquista individualista, participà en
l'experiència de la colònia
anarcocomunista de Saint-Germain-en-Laye fundada en 1906 per Ernest
Girault,
André Lorulot i Émilie Lamotte. En 1907 fou
l'administrador del primer número
del butlletí L'Anarchiste, que fou un
fracàs i que només publicà un
altre número. En aquesta època
col·laborà en el periòdic
individualista L'Anarchie
(1905-1914), d'Albert Libertad, qui el setembre de 1908
tingué una brega amb
Gustave Goldschild que l'havia acusat de confident. Deixeble de Gustave
Hervé i
dels seu periòdic La Guerre Sociale, al
costat de Miguel Almereyda i
d'Eugène Merle formarà part de les«Jeunes Gardes» (Joves Guàrdies). El
setembre de 1907 fou condemnat per l'Audiència del Sena a
tres mesos de presó
per haver redactat i editat, juntament amb altres companys, un manifest
de
protesta contra la matança de Raon-l'Étape del 28
de juliol d'aquell any.
L'abril de 1909 serà nomenat membre del comitè
directiu de la Federació
Revolucionària creada durant un congrés
d'anarquistes i d'antimilitaristes, que
tindrà lloc a la Maison des
Fédérations de París (rue de la
Grange-aux-Belles),
promogut per Miguel Almereyda, René de Marmande, Georges
Durupt i altres.
Aquesta federació preconitzarà l'ús de
l'«acció directa» amb la finalitat de
destruir radicalment la societat capitalista i autoritària.
En aquests anys
col·laborà en diversos periòdics, com
ara Germinal (1904-1914), L'Insurgé
(1910-1911), Le Libertaire i l'òrgan
anarquista revolucionari Les
Révoltés (1909), el redactor del qual
fou Georges Durupt. En 1912 es casà
amb la militant socialista Marthe Louis-Lévy. Malgrat tenir
el «Carnet B» dels
antimilitaristes, en 1913 començà a realitzar el
servei militar en el IV Regiment
d'Artilleria a la guarnició de La Rochelle i quan
esclatà la Gran Guerra fou
mobilitzat en serveis auxiliars, però ell, ofuscat per la«Unió Sagrada»,
demanà servir en primera línia. Enviat al front,
va haver de ser evacuat poc
després i a partir de 1915 el seu entusiasme
patriòtic es va veure apaivagat,
ja que publicà en Les Hommes du Jour,
una reivindicació de Romain
Rolland. A finals de 1915 fou destinat a París per a tasques
administratives de
l'Estat Major. El març de 1916 esdevingué
secretari general de redacció de Le
Bonnet Rouge, el periòdic d'Almereyda, i, el 25 de
setembre, el Ministeri
de la Guerra li concedí una pròrroga
d'incorporació. En aquest periòdic, i fins
el 12 de desembre de 1916, sota el pseudònim de Général
N..., signa
articles més o menys pacifistes. Entre maig i juny de 1917
publicà, amb Duval (Darbourg
o Mondor), administrador de Le Bonnet
Rouge, un periòdic anomenatLa Tranchée Républicaine.
Mantingué durant tot el conflicte
bèl·lic una
actitud ambigua que no fou ben acollida ni en els cercles llibertaris
ni els
sectors reaccionaris. Duval, que realitzava freqüents viatges
a Suïssa, fou
detingut i el 24 de setembre de 1917 també Goldsky, sota
l'acusació de«complicitat d'intel·ligència amb
l'enemic». Duval, qui fins al final proclamà
la seva innocència, fou afusellat i Goldsky fou condemnat el
15 de maig de
1918, pel III Consell de Guerra de París, a vuit anys de
treballs forçats i a
cinc anys de prohibició de residència.
Gràcies a les campanyes de premsa, a la
intercessió de la Lliga dels Drets de l'Home i del seu
advocat Pierre Loewel,
qui en 1922 publicà el fullet Goldsky est innocent,
permeteren que no
fos enviat a les colònies penitenciàries
d'ultramar i que purgués la pena a
Clairvaux. El febrer de 1924 mantingué durant 12 dies una
vaga de fam;
transferit a l'hospital de Troyes, en sortir fou internat a l'ala
política de
la presó de Clairvaux i alliberat anticipadament el 10
d'agost de 1924, però no
rehabilitat. Després de l'alliberament
reemprengué la seva tasca periodística i
en 1926 fundà Paris-Phare i en 1932 Midi-Journal,
dirigint un
temps l'Oficina General de la Premsa Francesa (OGPF). En aquestaèpoca fou un
dels dirigents del Partit Radical Francès (PRF), esdevingut
tot d'una Moviment
Radical Francès (MRF), trencant amb els cercles anarquistes,
fet que implicarà
ser atacar per Loréal en Le Libertaire.
Durant els seus últims anys
col·laborà en el periòdic
anarcopacifista de Louis Lecoin Liberté.És
autor de En prison. Roman contemporain (1924), Le
grand voyage ou«L'antichambre de la mort» (1929) i La
dame de l'Ariana (1937, amb
Charlotte Charpentier). Jean Goldschild va morir el 18 d'agost de 1969
a Lo Mont de Marçan (Aquitània,
Occitània).
Correspondència seva es troba dipositada a l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
Lucía
Sánchez Saornil
- Lucía Sánchez Saornil:El 13 de desembre de 1895 neix en el si d'una família pobra del carrer Labrador del barri de Peñuelas de Madrid (Espanya) l'escriptora, poetessa, feminista i militant llibertària Lucía Sánchez Saornil. Eugenio, son pare, era un republicà que treballava com a telefonista del duc d'Alba i sa mare, Gabriela, va morir ben aviat i també son germà, cosa que obligà Lucia a fer-se càrrec de son pare i d'una germana més petita. Va estudiar al Centro de Hijos de Madrid i pintura a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Va començar a treballar a la Companyia de Telèfons a partir de 1916 i des de molt jove es lliga als renovadors de la poesia, primer com a modernista i després com a ultraista --trobem poemes seus en revistes literàries des de 1916 com Los Quijotes, Grecia, Cervantes,Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol,Manantial--, però amb un sentit crític aliè a molts ultraistes. Va freqüentar Larrea, Gerardo Diego, Borges, Garfias, Vighi, Guillermo de Torre i Adriano del Valle, entre altres literats. La seva presència en l'anarquismeés segura des de finals de la Dictadura de Primo de Rivera i, ja afiliada en la Confederació Nacional del Treball (CNT), va participar en la gran vaga de la Telefònica després de la qual va patir represàlies, primer amb un trasllat a València en 1927, despatxada en 1931 i finalment readmesa l'octubre de 1936. A Madrid, entre 1933 i 1934, va participar en la redacció de CNT i en la secretaria de la Federació Nacional d'Indústria ferroviària. Durant el període republicà va desenvolupar una extensa tasca de propaganda i va col·laborar en els més importants rotatius llibertaris, quedant marginades les seves tendències poètiques que, però, recuperaria durant la guerra. Va participar en l'assalt del Cuartel de la Montaña quan va esclatar el cop militar feixista i es va dedicar a tasques periodístiques al front. En 1937 apareix com a cap de redacció d'Umbral, a València, on coneixerà la que serà sa companya la resta de sa vida, América Barroso. Va intervenir en l'organització de col·lectivitats agràries a Castella. A finals de 1937 es trasllada a Barcelona. Va exercir importantíssimes feines d'organització de les dones, com ara en la participació directa en la fundació de«Mujeres Libres», ocupant la secretaria general i essent la seva portaveu, i en la realització de mítings (Elda, etc.). En maig de 1938 va ocupar la secretaria general de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), organització en la qual ja havia exercit càrrecs importants --secretària de premsa i de propaganda al costat de Baruta, Carrasquer i altres, i secretària del seu consell mundial en 1938 a la sortida de Pedro Herrero--, fet que li implicarà haver de realitzar nombrosos viatges a França a la recerca de queviures. En 1939 es va instal·lar a França, on durant elsúltims mesos de la guerra va mantenir-se molt activa a Perpinyà i més tard a París (1940) i a Montalban. En l'exili va viure del retoc fotogràfic i a Montalban va ser a més secretària de una associació quàquera. Va retornar clandestinament a Madrid per trobar-se amb son pare malalt entre 1940 i 1941, i segons altres fonts davant el perill d'acabar als camps nazis, en 1942. Després de ser reconeguda a Madrid, es va traslladar a València, on va viure clandestinament fins al 1954, quan va legalitzar la seva situació, treballant del retoc de fotografies, i a Amèrica en un consolat. No sembla que milités en la clandestinitat llibertària. Després de ser-li diagnosticat un càncer, va passar els últims anys de sa vida immersa en una angoixant recerca de la fe. Lucía Sánchez Saornil va morir el 2 de juny de 1970 a València (País Valencià). Sempre va utilitzar el pseudònim Luciano San-Saor. Podem trobar escrits seus enAvance Marino, CNT, El Libertario, Más lejos, Mujeres Libres, La Revista Blanca, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Umbral, entre d'altres. És autora de Versos sobre Durruti (1937),Horas de revolución (1938),Romancero de Mujeres Libres (1938). En 1996 l'editorial Pre-Textos i l'IVAM va publicar Poesía, conjunt de la seva obra poètica coneguda, que no és tot la que va escriure, editat per Rosa María Martín Casamitjana i amb la col·laboració d'Antonia Fontanillas. Pionera de la reivindicació del desig lèsbic, els seus poemes eròtics dedicats a la bellesa femenina tenen una força i originalitat poc comuns.
***
Daniel Agadia Fernández centre penitenciari d'El Dueso el setembre de 1953
- Daniel Agadia
Fernández: El 13 de desembre de 1916 neix
a Pola de Lena (Astúries, Espanya) el militant anarquista i
anarcosindicalista
Daniel Agadia Fernández. Fuster de professió,
formà part de les Joventuts
Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà
Aurelio, de 28 anys, també
militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La
Guardia
(Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil
ocupà càrrecs de comandància
militar en l'Exèrcit Popular de la II República
espanyola. En acabar el
conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb
l'alliberament, en
1945, treballà com a marmitó a la base
nord-americana d'Orleans (Centre,
França) i vivia al número 275 del carrer de
Bourgogne. Poc després retornà a la
Península i lluità en la clandestinitat,
participant en nombroses missions
orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya),
jutjat i condemnat
a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al
penal de El Dueso (Santoña,
Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al
taller de fusteria. El 31 de
maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la
Comissió Internacional contra
el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un
francès i un noruec, que el van
interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions
dels
detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel
Comitè
Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en
l'exili per ser
remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una
investigació sobre les
presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe. Un cop lliure,
s'instal·là a Gijón
(Astúries,
Espanya), on es casà amb Covadonga Quirós.
Després de la mort del dictador
Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a
Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys
vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos.
Daniel Agadia
Fernández va morir el 8 de gener de 1990 a Gijón
(Astúries, Espanya).
***
David
T. Wieck
- David Wieck: El
13 de desembre de 1921 neix a Saint Louis (Missouri, EUA) el professor,
teòric
llibertari i activista anarquista i pacifista David Thoreau Wieck. Fill
d'uns
destacats activistes socials; son pare, Edward A. Wieck, era un miner
del carbó
i escriptor autodidacte, i sa mare, Agnes Burns Wieck, filla d'un
miner, era
coneguda com The Mother Jones of Illinois,
per la seva tasca d'organitzadora dels treballadors de Progressive
Miners of
America (PMA) i com a membre de la Women's Trade Union League (WTUL,
Lliga
Sindical de Dones) --en 1991 son fill li dedicà la biografiaWoman from Spillertown. A Memoir of Agnes
Burns Wieck. En 1934 sa família es
traslladà a la ciutat de Nova York quan
Edward Wieck va ser contractat com a investigador en el Departament
d'Estudis
Industrials de la Russell Sage Foundation. Entre 1935 i 1936 David
milità en la
Young Communist League (YCL, Lliga de Joves Comunistes),
però, després de veure
l'experiència de la Revolució espanyola, es
passà sense reserves al moviment
anarquista. Entre 1937 i 1941 estudià filosofia a la
Universitat de Columbia i
posteriorment va fer estudis de postgrau, amb Leo Wolman, amb un estudi
sobre
el procés de centralització dels United Mine
Workers of America (UMWA, Unió de
Miners Americans) --The United
Mineworkers of America. A study in centralization. Durant la
II Guerra
Mundial David va ser tancat, a partir de juliol de 1943, sota la
matrícula
2674, a la presó federal de Danbury (Connecticut, EUA)
durant 34 mesos per
objector de consciència i negar-se a prestar els seus
serveis a l'Exèrcit
nord-americà. En aquesta època també
lluità contra la segregació racial i
contra el sistema penitenciari federal i
col·laborà en la revista anarquista Liberation.
Després de la
guerra retornà
a la ciutat de Nova York i entrà en el consell editorial de
la revista Why?, que poc
després es transformà en Resistance,
publicació anarquista en la
qual van col·laborar, entre d'altres, Audrey Goodfriend,
Paul Goodman, Dorothy
Rogers, John Cage, James Baldwin, Paul Maddock, Robert Duncan, David
Koven,
Kenneth Rexroth i Diva Agostinelli --que esdevingué sa
companya--, i la qual edità
fins al 1954 quan deixà de publicar-se. En 1950
ajudà l'antimilitarista
anarquista Lowell Naeve a escriure el seu llibre de memòriesA field of broken stones. Entre 1956
i
1961 realitzà el doctorat de filosofia, amb una tesi sobre
l'estètica del còmic,
a la Universitat de Columbia i en 1960 començà a
ensenyar filosofia en el
Rensselaer Polytechnic Institute de Troy (Nova York, EUA). Entre 1960 i
1961
col·laborà en The
Journal of Aesthetics
and Art Criticism. Formà part, amb Dennis
Sullivan, Kathryn Sullivan, Larry
Tifft i altres, de Justice Studies Association (JSA,
Associació d'Estudis sobre
la Justícia) i del grup anarcopacifista The Free Association
(L'Associació
Lliure) d'Albany, amb Denis Sullivan, Ken Mazlen i David Porter, entre
d'altres.
En 1987 es retirà com a professor emèrit de la
Universitat de Columbia. Durant
els últims anys de sa vida patí d'Alzheimer,
malaltia que el portà a la tomba. Publicà
els seus assaigs en obres conjuntes, com ara Anarchism
(1970), Anarchism.
Nomos XIX (1978), Reinventing
Anarchy: What are anarchists thinking these days (1979) i Reinventing Anarchy. Again (1996). David
Wieck va morir l'1 de juliol de 1997 a Albany (Nova York, EUA). El seu
arxiu
personal es troba dipositat a la Tamiment Library & Robert F.
Wargner Labor
Archives de Nova York.
Defuncions
Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894
- François Guy: El 13 de desembre de 1899 mor a Marsella (Provença, Occitània) el cultivador socialista, i després anarquista, François Guy. Havia nascut el 12 d'agost de 1843 a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Membre del«Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista«La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquesta època mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament.
---