Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -
Per Miquel López Crespí, escriptor
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a novel·les-testimoni. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document daquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, dinnombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de lambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària damics, amors, lluites que ens han fet talment com som? (Miquel López Crespí)
Abans descriure Allò que el vent no sendugué (El Tall Editorial) i Joc descacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a lobra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També mhavien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap dun parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).
Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a novel·les-testimoni. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document daquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, dinnombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de lambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària damics, amors, lluites que ens han fet talment com som?
Com pintar un mural a lestil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! Tal com érem hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.
Allò que va fer moure la inspiració de lescriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, lestada a la presó lany 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, lAutodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la sagrada unidad de España. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i lempresonament a tots els que hi havíem participat: lexmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de lOEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són lanècdota que dóna peu a lescriptor per a descriure multitud de personatges daquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa dobrir els camins tancats de la història.
Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no sendugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi dentendre certs paisatges morals de la història de lilla de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves uns joves- que satrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)
Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc descacs). Amb el títol La bandera de la Llibertat, Janer Manila hi escriu: Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no sendugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi dentendre certs paisatges morals de la història de lilla de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves uns joves- que satrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de limperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos somplirien dherbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia sacabarien els comerciants desclaus?. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.
Però també aquells joves hagueren de veure com sesfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni sen salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no sen va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura nha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn dun sol tema: la complicitat de molts daquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap lautor fins a quin extrem la literatura és a linterior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts danys de depuració de la pròpia escriptura lhan portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg duna vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts daquells companys de lluita han baratat la revolució per una cadira. Els anys de presó escriu-, les llargues nits dinterrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que savenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Daquests vergonyosos acords sen va dir transició.
La novel·la potser nhauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica duna època que lautor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del Jardí de les delícies de Hieronymus el Bosch. Sens parla de la infantesa del jove rebel i era un temps i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens democió, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai shagués poblat de monstres que venien dun món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes doli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de lescola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris dargent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, laigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió destrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de lamor als llibres, de les pors, de com ha de veures abocat a la desfeta de les successives capes dil·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De lúnic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no sen va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, lautenticitat de lamor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta.
Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.
Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar lexèrcit de secundaris, de militants de base que encapçalen les lluites daquells anys de lluita contínua per la Llibertat. (Miquel López Crespí)
Si hagués de respondre a la pregunta de quin personatge de les novel·les consider més important, crec que seria difícil esbrinar-ho. Estim molt els meus personatges, tant els autèntics com els de ficció. Tots són bastits amb sang i carn del meu cos. Formen part indestriable de la meva vida. Entre els personatges reals destacaria la presència (amb noms canviats, evidentment) de Mateu Morro, Josep Capó, Jaume Obrador, Andreu Ferret, Domingo Morales, Isidre Forteza, Antoni Mir i tants i tants amics i amigues del món. Sense oblidar lexèrcit de secundaris, de militants de base que encapçalen les lluites daquells anys de lluita contínua per la Llibertat.
És evident que em sent molt identificat amb aquests personatges que he anomenat; però sovint els protagonistes d' Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs només són lexcusa per avançar, a través del record, per latmosfera d´una època irrepetible. En aquestes novel·les testimoni no hi surten directament Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, el Che, Andreu Nin, Trotski, els meus pares, loncle José, que va ser cap de transmissions de la 22a Brigada Mixta de lExèrcit Popular de la República... ni Lenin ni Karl Marx! Però la seva presència, lempremta que deixaren en els nostres esperits dadolescent, hi és present amb força, condicionant tot el panorama daquestes obres. Ben igual que la presència de la guerra civil, el Maig del 68, els anys de la Nova Cançó, la Revolució Russa, les lectures dautors catalans, espanyols i darreu del món. La formació cultural i política de lautor afecta, com és normal, el desenvolupament de les obres literàries. Qui pot escapar de les influències exteriors, de la realitat que lenvolta, com una xarxa invisible, però poderosa?
El meu llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008, El Tall Editorial) situa lorigen de la nostra dedicació a la literatura i avança informació de primera mà sobre els darrers llibres publicats. Vist amb perspectiva històrica, les meves primeres narracions (les que podem trobar en els llibres Notícies denlloc i La guerra just acaba de començar, així com també les obres de teatre Autòpsia a la matinada, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, Atzucac...), a més de voler representar una ruptura estètica amb el passat, un combat per anar trobant un nou codi narratiu entroncat als corrents de la literatura mundial que minteressen, són igualment un manifest subversiu contra el feixisme i contra la podridura ideològica del capitalisme que li dóna suport. La transgressió subversiva, la ruptura que proposen aquestes obres, també esdevé una ruptura personal, activa, contra la societat burgesa que ens esclafa i manipula. Per això lestreta unitat existent entre les propostes culturals rupturistes i la militància en organitzacions antifeixistes i anticapitalistes. Per a nosaltres shavia acabat la torre divori en què havien viscut alguns escriptors rendistes i profeixistes del passat. No res a veure amb la pràctica literària del clergat i alguns escriptors tradicionals que havien donat suport al cop destat del general Franco, cas concret dintel·lectuals dels tipus Llorenç Villalonga, Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Riber, Maria Antònia Salvà i tants daltres.
De la situació cultural i política que condicionà bona part de la generació literària dels 70 en podeu trobar prou informació en els articles dAlexandre Cirici Plor sobre el crepuscle dels anys setanta (Serra dOr, núm. 273) i en les reflexions de linvestigador Pol Sureda publicades en el web alternatiu El Talp sota el títol Per una dissecció de la postmodernitat. Treballs que mhan fet recordar amb precisió des de quins fonaments començ a escriure, quins són alguns dels esdeveniments que em condicionen els primers llibres, la decisió dentrar a militar en organitzacions marxistes revolucionàries. Deia Alexandre Cirici en larticle citat: Abocats ja a lestiu del darrer dels anys setanta, comença a ésser hora de considerar quin balanç cal fer de la dècada que sacaba.
Per a pensar-hi, és bo de dibuixar primer una silueta de lapassionant dècada dels seixanta, que va precedir-la. Va ésser un temps de gran impuls cap a la llibertat, des de les darreres descolonitzacions Camerun, el Congo i Algèria--, la lluita complexa de Martin Luther King i dels Panteres Negres pels drets dels negres americans, la dels pacifistes contra la guerra del Vietnam, el Concili Ecumènic i la Pacem in Terris, la relativa liberalització artística russa [i.e. soviètica] Evtuixenko i lexposició del Manège--, la insurrecció dels estudiants de Berkeley contra lalienació, amb la bandera de Marcuse, la dels situacionistes dEstrasburg, dels provos dAmsterdam, dels estudiants de Berlín, amb Dutschke, de la caputxinada de Barcelona, del Maig de Cohn-Bendit, a París, i la primavera de Dubcek, a Praga. Al costat de tot això hi havia les recerques evasives, col·laterals, dels hippies, de les drogues, de lunisex, dels flowers, dels gurus, dels Beatles, de Hair, de la Revolució Sexual, etc.
La tensió cap endarrere també hi era present, amb la substitució de Joan XXIII per Pau VI, de Khruixtxov per Kossiguin i Bréjnev, de Ben Bella per Bumidian, de Papandreu per Papadópoulos, de Sukarno per Suharto, i drames com els assassinats de Kennedy, de Che Guevara i de Luther King.
Una tercera línia daventura daquesta dècada era leconòmica i la tècnica, amb lapogeu de la societat de consum i la cursa espectacular cap a lespai, des de la volta al món del satèl·lit de Gagarin fins al desembarcament a la Lluna dArmstrong i Aldrin, mentre la gent fingia creure en les possibilitats tècniques infinites del mite de James Bond.
A nivell artístic, Alexandre Cirici ens recorda quines eren les coordenades, les línies de força que omplien tota la nostra perspectiva, obligant-nos a qüestionar bona part de lherència cultural del passat. El resum dAlexandre Cirici és prou sucós i significatiu: Lart daquesta dècada extraordinària va ésser també una gran aventura, dominada per la voluntat dabolir les fronteres entre lart i la vida que emprengueren, per camins diferents, el Pop-Art, el Happening, les formes participatives del Cinetisme, la Recerca Visual i les Intermedia. Els Assamblatges i els Environaments es desenvoluparen dintre del mateix clima dabolició de fronteres i dintercomunicació entre lart i la vida real, i encara més lartificació del record personal a lestil de Boltanski. Els ballets de Merce Cunningham, com la Música a lespai de Cage, el teatre de Handke, el Teatre Vivent de Porter i Salvat, el Teatre Pobre de Grotowski, el Living Theatre, el desenvolupament de nous espectacles, com el Strip-tease o la Pantomima, voregen la mateixa qüestió comunicativa en la qual la representació tendeix a cedir el lloc a la realització dactes autèntics.
Els grans fets artístics col·lectius com el festival rock de Monterey o els fabulosos de Woodstock i de lilla de Wight coronaren les il·lusions daquesta època, alimentades durant la dècada pel folk urbà i la cançó de protesta.
Joan Baez cantant We shall overcome resumeix en una imatge tota la meravella il·lusionada dels seixanta.
És aleshores, sota aquestes influències, que començ a escriure les primeres narracions que sortirien publicades en els reculls A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), i algunes de les que sortiran molt més endavant en Notícies denlloc (Palma, Documenta Balear, 1987) i Necrològiques (València, Editorial Amós Belinchón, 1988).
Mhe allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors duna herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge dalguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, lart com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. (Miquel López Crespí)
Mhe allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors duna herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge dalguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, lart com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de lart, la cultura i la política no shauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat lobra dAntonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de lintel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, laprofundiment en les qüestions de lhegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de lintel·lectual en les societats de classes, la necessària creació duna cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa independència de lintel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era lEstat espanyol daleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des duna nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, lil·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills dun dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per a ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem daprendre.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que la història de la literatura així ens ho confirma: les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari dun autor, les motivacions conscients i subconscients que limpulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més duna vegada, lescriptor basteix columnes de fum al seu voltant per tal de dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir lobra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constatar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més sha aproximat al coneixement de les coartades duns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir lobra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a lobra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a lhora de relacionar lobra escrita de lautora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren lexistència de lautora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari duna escriptora.
Fa uns dies, una periodista em demanava per quins motius havia novel·lat aquells anys decisius. Li vaig respondre que no ho sabia amb certitud. Potser perquè la vida sacaba i volem deixar constància del temps que ens ha tocat viure? Ja hem fet els setanta anys. Hem escrit poesia, novel·la, poesia, assaig i sovint ens hem notats summament influïts per aquella època. Recordeu que som fills de la postguerra. Els historiadors, les enciclopèdies literàries, ens defineixen com a membres de la generació literària dels 70, malgrat que molts dels autors situats en aquestes coordenades tenguem idees literàries i polítiques divergents. Potser l´únic que ens unifica és època, la situació concreta de la nostra formació en els 50 i 60. Tots, sigui quin sigui el camí que hem escollit, ens hem alletat en els mateixos ambients i, llevat algunes excepcions, som de les mateixes classes socials. Ho he escrit en diversos articles i nhe deixat constància en llibres com Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Cort Edicions), No era això: memòria política de la transició (El Jonc Edicions), Lantifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i transició a Mallorca (Roig Editorial) i Novel·la, poesia i teatre (memòries 1968-2008) (El Tall Editorial).
Possiblement les novel·les Allò que el vent no sendugué i Joc descacs, ben igual que les obres de teatre Carrer de Blanquerna, Acte únic i Els anys del desig més ardent (i alguns dels meus poemaris) volen ser una provatura, qui sap si inútil, de barrar el pas a la desmemòria, al discórrer inexorable dels anys. Aleshores érem joves, teníem vint anys i volíem canviar el món malgrat que fos al preu de la nostra vida! Quan et trobes sol, a casa, davant el paper en blanc, veient com avancen, inexorables, les manetes del rellotge, et sents com un nàufrag provant de sobreviure enmig d´una tempestat. Què va ser de les paraules enceses daquelles reunions clandestines, dels mítings a la facultat o damagats al bosc on ens reuníem, els habitatges clandestins, els congressos fets als llocs més inversemblants: lesglésia del poble, un convent de monges... Qui podria saber en el futur com eren aquells anys prenyats d´esperances de llibertat? I dels amors que agombolaren els anys juvenils? Què restaria en el futur dels encesos juraments, de les primeres besades enamorades, del ressò de la veu que ens ensenyà que existien mons desconeguts més enllà de la grisa vida quotidiana que ens encerclava? Tot plegat és una desesperada fugida de la Mort que ens persegueix, ansiosa per veure la nostra sang, per convertir la nostra vida en cendres?
No us ho sabria dir. Per a mi sempre ha estat un misteri endevinar on neix la força misteriosa que obliga un creador a escriure, cantar, compondre, pintar, esculpir.