Anarcoefemèrides
del 4 de desembre
Naixements
Errico Malatesta (1891)
- Errico Malatesta:
El 4 de
desembre de 1853 neix a Santa Maria Maggiore (Càpua,
Campània, Itàlia)
--actualment Santa Maria Capua Vetere (Campània,
Itàlia)-- l'agitador,
propagandista i teòric anarcocomunista Errico Malatesta, una
de les figures més
importants de l'anarquisme italià i internacional. Fou fill
d'una família de la
petita burgesia comercial i terratinent d'idees liberals; son pare,
Federico
Malatesta, i sa mare, Lazzarina Rastoin, de Marsella, posseïen
una pròspera
fàbrica de pells assaonades. D'antuvi va fer estudies en una
escola dels pares
escolapis i després es matriculà a la Universitat
de Nàpols, on estudià
medicina durant tres anys, però sense aconseguir la
graduació. En aquests anys
juvenils fou partidari de les idees republicanes de Giuseppe Mazzini.
El 25 de
març de 1868 la Comissaria de Nàpols li
demanà explicacions sobre una carta de
caràcter subversiu, on criticava les injustícies
locals, que havia dirigit a
Víctor Manuel II, però gràcies a la
seva curta edat no tingué conseqüències.
El
19 de març de 1870 fou detingut a resultes d'un incident
organitzat per un
cercle estudiantil republicà de la Universitat de
Nàpols. A partir de 1871, any
en el qual fou expulsat de la universitat per agitador,
després de veure la
repressió de la Comuna de París,
abandonà les idees republicanes i
abraçà
l'anarquisme; aquest mateix anys s'afilià a la
Federació Local de Nàpols de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la
qual acabarà exercint
de secretari de la Secció Italiana. En aquestaèpoca aprendrà l'ofici de
mecànic i d'electricista, del qual viurà la resta
de sa vida. Entre el 15 i el
16 de setembre de 1872 participà en el Congrés de
Saint-Imier (Berna, Suïssa)
de l'AIT antiautoritària, on va fer una forma amistat amb
Mikhail Bakunin.
Orador de primera categoria, durant els anys següents
realitzà una gira
propagandística i d'agitació per diversos
països (Suïssa, Espanya, Egipte,
Romania, França, Bèlgica i Regne Unit). En 1874
fou detingut a Bolonya
(Emília-Romanya). El 19 d'octubre de 1875 entrà
en la maçoneria amb la
finalitat de difondre el pensament llibertari, però
sortí definitivament el 18
de març de 1876, indignat per la decisió de la
seva lògia d'organitzar una recepció
d'honor a Giovanni Nicotera, que acabava de ser elegit ministre de
l'Interior.
En 1876, en el Congrés de Florència de la
Federació Italiana de l'AIT
antiautoritària, amb Andrea Costa, Carlo Cafiero i Emilio
Covelli, proclama el
comunisme anarquista; aquesta declaració toparà
amb la posició oficial
col·lectivista bakuninista i oficial de l'AIT
antiautoritària. En 1877
participà en la temptativa insurreccional al Matese
(Campània), on proclamà el
comunisme llibertari en diverses localitats; malgrat el
fracàs i la seva
detenció, aconseguí la seva absolució
i la dels seus companys, aconseguint un
gran popularitat entre la classe obrera. En 1882 a Egipte
lluità contra el
colonialisme anglès. El març de 1885, per evitar
la persecució a Europa, fugí a
l'Argentina. En aquest país promourà
l'organització proletària, fundarà
sindicats (com ara la Societat de Resistència Cosmopolita
d'Obrers Forners en
1887) i participarà en el fort debat ideològic
amb el anarcoindividualistes. En
1886 intentà desastrosament trobar oro a la
Patagònia. Enquadrat en els grups
anarquistes italians de l'exili, com ara el Cercler Comunista
Anàrquic, formarà
part de la redacció del periòdic en llengua
italiana La Questione sociale.
En 1888 serà falsament acusat de falsificar moneda i
prendrà la decisió,
després d'una curta estada a Montevideo (Uruguai), de
retornar. En 1889 arribà
a Itàlia, on es dedicarà a fundar
periòdics i revistes llibertàries: L'Associazione
(1889), L'Agitazione (1897), L'Internazionale
(1901), La
Rivoluzione Sociale (1902), Volontà
(1913), Umanità Nova
(1920), Pensiero e Volontà (1924), etc.;
les tres últimes seran força
importants en el moviment llibertari internacional d'aleshores,
aconseguint
gran prestigi i popularitat. El gener de 1891, en el Congrés
de Capolago
(Ticino, Suïssa), fundà el Partit Socialista
Anàrquic Revolucionari (PSAR), que
agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs
(Pietro
Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.).
Entre 1891 i 1892 va fer una gira propagandística per
Espanya amb son amic Pere
Esteve i participà en la revolta popular de Jerez
(Andalusia). Buscat per la
policia, retornà a Londres, on en 1896 assistí al
Congrés Socialista
Internacional. En 1897 entrà clandestinament a
Itàlia. En 1898, a resultes dels
motins del pa, va ser condemnat a set mesos de presó a
Ustica (Sicília) i a
arrest domiciliari a l'illa de Lampedusa (Sicília); d'on
aconseguí fugir cap al
Regne Unit, via Tunísia, i després passar als
Estats Units. En 1900 visqué a
l'Havana (Cuba) i després marxà a Nova York (Nova
York, EUA) i a Londres
(Anglaterra), on va fer feina de mecànic electricista durant
13 anys, sempre,
però, al dia de les lluites socials i dels debats sorgits en
el pensament
social. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el
Congrés
Internacional Anarquista d'Amsterdam (Països Baixos), on va
debatre sobre la
necessitat o no d'organitzar-se en el moviment anarquista i sobre les
relacions
entre l'anarquisme i el sindicalisme. Aquest mateix any
publicarà diversos
articles atacant el sindicalisme com a meta de l'anarquisme, segons la
seva
opinió els anarquistes havien de participar en els
sindicats, però com a un
instrument i no com a l'objectiu final, que per a ell sempre era
l'anarquia, i
per això calia crear organitzacions polítiques
anarquistes. En 1914 intervingué
en el Congrés del «Fascio Comunista
Anarchico» i en la campanya insurreccional
dirigida contra la monarquia de la Casa de Savoia i el
Vaticà. Aquest any també
prengué part en la «Setmana Roja»
d'Ancona (Marques, Itàlia), fets pels quals
es va veure obligat a exiliar-se. Quan esclatà la Gran
Guerra, es mostra
absolutament partidari d'oposar-se activament a la guerra a tots els
països, ja
que aquella lluita fratricida només fomentava els interessos
de les classes
explotadores; opinió que topava directament amb Piotr
Kropotkin, partidari de
l'alineació amb les«democràcies» (França i Regne
Unit). Aquesta separació
ideològica entre Malatesta i Kropotkin es
concretarà en l'oposició directa del
primer al «Manifest dels Setze», patrocinat pel
segon. En 1919 tornà a Itàlia i
ajudà a la creació de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) i va fer contactes amb
els «Arditi del Popolo». Entre 1919 i 1920
participà, amb Gabriele D'Annunzio,
en l'episodi de la Regència Italiana del Carnaro. En 1920
formà part del
moviment d'ocupacions de fàbriques per part dels
treballadors que es donà a
Itàlia, fomentant el desenvolupament de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI). Amb l'arribada de Mussolini al poder, fou processat
pels seus
articles antifeixistes publicats en diverses publicacions, especialment
en Umanità
Nova. A la presó de San Vittore
realitzà, amb Armando Borghi i altres
companys, una vaga de fam i finalment seran alliberats el 30 de juliol
de 1921.
Confinat al seu domicili pel feixisme, completament aïllat i
malalt d'una
afecció pulmonar, Errico Malatesta va morir a causa d'una
greu crisi
respiratòria el 22 de juliol de 1932 a Roma
(Itàlia) al costat de sa companya
Elena Melli i sa filla Gemma.
- André Colomer: El 4 de desembre de 1886 neix a Cervera (Segarra, Catalunya) el poeta, anarquista individualista i, finalment, comunista André Colomer. Immediatament sa família es va traslladar a París (França). Amb 12 anys descobreix l'ideal anarquista gràcies a la lectura de l'obra de Zola. Estudiant secundària a Bordeus va decidir prendre's un any sabàtic que va esmerçar viatjant per la Mediterrània; després va acabar els estudis de batxillerat i a Louis-le-Grand va preparar l'examen d'ingrés a l'Escola Normal Superior, però sense èxit. En 1906 va fer el servei militar a Perpinyà. Més tard va fer de professor al col·legi de Blois i a l'institut de Lakanal, però no va durar gaire. Va instal·lar-se a París, on va començar a escriure i a fer de periodista. Va fundar dues revistes: La Foire aux chimères (1907) i L'Action d'Art. Organe de l'individualisme héroïque (1913), amb Devaldès i Lacaze-Duthiers. En 1911 va ser empresonat a Cherche-Midi per haver-se negat a realitzar un període militar de reserva de 28 dies, però és llicenciat i alliberat per malaltia. El setembre de 1914 no es va presentar al consell que havia d'acceptar o no la seva baixa a l'exèrcit i s'estima més fugir amb sa companya Madeleine a Itàlia. En 1915 la Gran Guerra el porta a la clandestinitat, però serà descobert i enviat a Perpinyà; la seva mala salut fa que sigui definitivament llicenciat justament el dia de l'armistici. A partir de 1919 va escriure en el setmanari Le Libertaire i va arribar a ser-ne el secretari de redacció. Com a membre del Club des Insurgés (Club dels Insurgents) va fer mítings i conferències. En 1920 va crear el Sindicat dels Escriptors i el Sindicat d'Autors Dramàtics i es va convertir en el secretari del Comitè Intersindical de l'Espectacle. En 1921 va cofundar la Confederació General del Treball Unitari (CGTU), que, malgrat bona part d'aquest sindicat estigués format per comunistes, ell no es va sentir impressionat gaire per la Revolució russa de 1917, pensat, a causa del seu anarcoindividualisme, que el concepte marxista de Revolució és un mite i una paraula buida. L'agost de 1922 va esdevenir director de La Revue Anarchiste. El 24 de novembre de 1923 va destapar-se el «cas Daudet» on Colomer revelarà que Le Flaoutter era un agent provocador, confident de la policia. En 1925 va fer una conferència a Montpeller titulada «Dos monstres, Déu i Pàtria, assolen la humanitat», que va influir força Léo Malet. En aquest mateix any va publicar les seves memòries, À nous deux, Patrie!: la conquête de soi-même, on dedicarà el capítol XVIII a la Banda Bonnot («La novel·la dels Bandits Tràgics»). Arran de la «tesi de l'assassinat» de Philippe Daudet que polemitza amb Colomer, aquest deixarà Le Libertaire i crearà el setmanari L'Insurgé. Journal d'action révolutionnaire et de culture anarchiste (1925-1926), on col·laboraran Madeleine Colomer (Hauteclaire), Sébastien Faure, Enrique Vlolatería, Maurice Wullens i Léo Malet (Noël Letam), entre altres. El febrer de 1927 cau novament greument malalt i alguns mesos després es passarà al bolxevisme, adherint-se al Partit Comunista Francès (PCF), fet que serà durament criticat pels seus companys anarquistes. Acollit amb sa família a Moscou (Rússia), hi morirà poc temps després, el 7 d'octubre de 1931. Entre les seves obres podem destacar Bonimini contre le fascisme,Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923), la novel·la Roland Malmos i l'obra teatral Le réfractaire.
***
Antonio
D'Alba
- Antonio D'Alba: El
4 de desembre de 1891 neix a Roma (Itàlia) l'anarquista, que
atemptà contra la
vida del rei Víctor Manuel III d'Itàlia, Antonio
D'Alba. Sos pares es deien
Cesare D'Alba, guardià i jardiner de les Termes de
Caracalla, i Cristina
Bellante, portera de l'edifici on vivia sa família. D'origen
humil, va començar
a treballar com a obrer de la construcció quan tenia 11
anys. A causa de les
males condicions de vida romanes, cometé alguns robatoris i
el 3 de gener de
1906 va ser condemnat a sis dies de presó per furt;
posteriorment va ser també sentenciat
per robatori i per maltractaments als pares. De ben jovenet
s'acostà al
moviment anarquista i s'adherí a la Lega Generale del Lavoro
(LGdL, Lliga
General del Treball), però sense militar
assíduament. El 21 de febrer de 1910 la
policia romana el va proposar per a una vigilància especial,
però l'autoritat
judicial no el considerà necessari per mor de la seva vida
tranquil·la. El 14
de març de 1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi
anaven del Palau del Quirinal cap al Panteó per assistir a
una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I d'Itàlia, Antonio
D'Alba, a l'aguait entre les
columnes del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola
al pas de la
carrossa reial. L'atemptat deixà el sobirà
indemne, però va ferir el major dels
cuirassers Giovanni Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta.
Capturat
per la gent que el va intentar linxar, va ser immediatament detingut.
La
policia i la magistratura tot d'una parlaren de«complot» com a mitjà de
justificació de la repressió estatal que es
desencadenà contra el moviment
llibertari –en els dies posteriors van ser detinguts i
interrogats nombrosos
militants anarquistes (Settimio Benelli, Felice Boscolo, Getullio
Biamantini, Gaetano
Di Biasio, Angelo Rambaldi, Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola
Tacit,
Stefano Torri i Domenico Zavattero) que posteriorment van ser
alliberats sense
càrrecs. L'autor de l'intent de regicidi havia actuat amb
total independència i
sense cap còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va impedir que
s'infonguessin un gran nombre
d'interpretacions d'allò més fantasioses
(«pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa, conspiració
clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de
Líbia, però produí
conseqüències inesperades. La responsabilitat de
les forces
de l'ordre quedaren paleses i el superintendent de la policia romana va
ser
separat del càrrec, alhora que les relacions entre el
president del Consell de
Ministres italià Giovanni Giolitti i el sobirà
s'enterboliren greument. Altre
efecte indirecte de l'atemptat va ser l'expulsió de Leonida
Bissolati, Ivanoe Bonomini
i Angiolo Cabrini del Partit Socialista Italià (PSI), ja que
aquests havien
felicitat el rei per haver sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito
Mussolini,
aleshores destacat membre del PSI, digué sobre l'intent de
regicidi: «L'atemptat
i l'infortuni dels reis es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni
dels
paletes.». Els anarquistes van ser els únics que,
tot deixant clar que l'acte
d'Antonio D'Alba havia estat un cas«aïllat», assumiren la defensa del
magnicida. L'Avvenire Anarchico, de
Pisa (Toscana, Itàlia), recordà que les
motivacions del gest de D'Alba residien
en la misèria a la qual estaven sotmesos els proletaris i a
l'arrogància d'un
poder que no perdia cap ocasió per copejar els«subversius». Mentre esperava el
judici, Antonio D'Alba intentà suïcidar-se.
Defensat per l'advocat, criminòleg
i diputat socialista, encara que moderat i filomonàrquic,
Enrico Ferri, aquest
sostingué la tesi de la incapacitat psíquica de
l'acusat, amb un «cervell
inestable i semiobscur», i sense presentar-lo com a un
militant polític. Jutjat
el 8 d'octubre de 1912 per l'Audiència de Roma, on va
proclamar les seves
conviccions anarquistes, va ser condemnat l'endemà, sense
tenir en compte que
la seva acció només havia provocat un ferit, a 30
anys de presó i a tres de
vigilància especial, i deixant clar que només la
seva minoria d'edat li havia
salvat de la cadena perpètua. Enviat a la presó
de Noto (Sicília), novament
intenta el suïcidi i el 21 de gener de 1914 va ser posat en
aïllament i sotmès
a una estreta vigilància. Durant la seva detenció
rebé sumes de diners
recaptades pels cercles anarquistes i italians i nord-americans que
seguiren la
seva història de manera apassionada. En 1920, tement una
revolta popular, va
ser traslladat a l'illa de Santo Stefano, a les illes Poncianes. El 31
d'octubre de 1921, després d'una gràcia, va ser
alliberat i retornà a Roma. Les
condicions carceràries el van deixar en un estat tan
penós que son pare es va
veure obligat a demanar ajuda a l'assistència
pública i el desembre de 1921 va
ser reclòs en un manicomi amb un suposat
diagnòstic de «demència
precoç». Les
seves condicions de salut empitjoraren ràpidament i
perdé la vista i l'audició.
Antonio D'Alba romangué a la secció dels«tranquils» del Manicomi Civil de Roma
la resta de sa vida, on morí el 17 de juny de 1953. Al seu
funeral acudiren
centenars d'anarquistes i el discurs fúnebre el
llegí Armando Borghi. En 2004
Luigi Balsamini publicà la biografia Antonio
D'Alba. Storia di un mancato regicidio.
***
Herbert
Read, fotografiat per Gordon Anthony
- Herbert Read: El 4 de desembre de 1893 neix a Muscoates Grange (Kirbymoorside, North Yorkshire, Anglaterra) el poeta, filòsof polític, pedagog, crític de la literatura i de l'art, i anarquista Sir Herbert Edward Read. Fill d'un granger, es va educar a Crossley's School i Halifax, i els seus estudis a la Universitat de Leeds es van veure interromputs per la Gran Guerra, durant la qual va servir amb el Yorkshire Regiment a França i a Bèlgica; va rebre diverses condecoracions i es llicencià com a capità. Durant la guerra Read va fundar amb Frank Rutter el periòdic Arts and Letters, un dels primers periòdics literaris que van publicar obres de T. S. Eliot i de Wyndham Lewis. El seu primer volum de poesies, Songs of Chaos, se'l va publicar en 1915, i la seva segona col·lecció de poemes, Naked Warriors (1919), narra les seves experiències a les trinxeres durant la guerra. La seva obra poètica, que va aparèixer recopilada en 1946 (Collected Poems), està escrita en vers lliure i està influenciada per l'imaginisme. Com a crític de literatura, Read es va especialitzar en els poetes anglesos romàntics --The True Voice of Feeling: Studies in English Romantic Poetry (1953)-- i va publicar una novel·la al·legòrica i fantàstica, The Green Child (1935). Va escriure en la revista literària Criterion (1922-1939) i va ser el crític literari i artístic de Listener. Molt més conegut, però, com a crític d'art, Read va ser l'introductor de grans artistes britànics (Paul Nash, Ben Nicholson, Henry Moore, Barbara Hepworth) i amb Nash va participar en el grup d'art contemporani Unit One. Read va ser professor de Belles Arts a la Universitat d'Edimburg (1931-1933) i editor de la revista de noves tendències Burlington Magazine (1933-1938). Va ser un dels organitzadors de la exposició de la Internacional Surrealista a Londres (1936) i editor del llibre Surrealism (1936), amb contribucions d'André Breton, Hugh Skyes Davies, Paul Eluard i Georges Hugnet. Entre 1919 i 1922 va ser assistant principal al Ministeri d'Hisenda. Més tard va ser administrador de la Tate Gallery, conservador i subdirector del Victoria & Albert Museum de Londres (1922-1939) i cofundador, amb Roland Penrose, de l'Institute of Contemporary Arts en 1947. Durant la dècada dels 50 va reivindicar la qualitat literària i la reputació de T. S. Eliot i de George Orwell. No obstant tot això, com a polític es considerava anarquista, en la tradició anglesa d'Edward Carpenter --Read diu que es va «convertir» a l'anarquisme llegint el seu fullet Non-gouvernemental society (1911)--, William Godwin i William Morris, però també de Kropotkin, de qui va fer una antologia, i d'Stirner, tot tractant de combinar art, cultura i política. Entre els seus treballs en aquest sentit podem ressaltar Art Now (1933), Art and Industry (1934), Anarchy and Order; Poetry and Anarchism (1938), Philosophy of Anarchism (1940), Education Through Art (1943), Existentialism, Marxism and Anarchism (1949), Revolution and Reason (1953), Icon and Idea (1955), To Hell With Culture (1963), My Anarchism (1966) i Art and Alienation (1967); en total va publicar més de mil títols. En 1953 va ser nomenat Sir pels «serveis a la literatura» per la reina Isabel II, de la mà del primer ministre Winston Churchill, fet que va ser molt criticat pels seus companys llibertaris, però que ell va justificar en una declaració escrita. En 1966 li van concedir el premi Erasmus. Va estar casat dues vegades, amb Evelyn Roff i amb Margaret Ludwig, i va tenir una filla i quatre fills, un dels qualsés el novel·lista Piers Paul Read. Herbert Read va morir el 12 de juny de 1968 a Malton (North Yorkshire, Anglaterra). Una part del seu arxiu personal, especialment els papers referents a anarquisme, es troben a la Universitat de Victòria (Canadà).
***
Caricatura de Juan González González
- Juan González González: El 4 de desembre de 1894 neix a Quilmes (Buenos Aires, Argentina) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per «rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat. Juan González González va morir el 6 de juny de 1976 a Porto do Son (La Corunya, Galícia).
***
Necrològica
de Jaume Ferrer Aymerich publicada en el periòdic
tolosà Espoir
del 10 de juliol de 1978
- Jaume Ferrer
Aymerich: El 4 de desembre de 1896 neix a Rubí
(Vallès Occidental, Catalunya)
l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Obrer tintorer,
s'afilià molt jove
al moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la
Secció d'Obrers
Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de
Rubí de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França.
Participà en l'Alliberament i en l'organització
de la Federació Local de Combs-la-Ville
(Illa de França, França) de la CNT. Un cop
jubilat, Jaume Ferrer Aymerich es
retirà al Centre Geriàtric Beauséjour
d'Ieras (Provença, Occitània), on, malalt
de càncer, morí el 19 de maig de 1978 a resultes
d'una operació. Sa companya
fou Manuela Espert.
***
Gustave
Bouvet
- Gustave Bouvet: El
4 de desembre de 1898 neix a Angers (País del Loira,
França) l'anarquista
Gustave Charles Joseph Bouvet, conegut com Juvénis.
Sos pares es deien Gustave René Bouvet i Blanche Schmidt i
vivien a París
(França), motiu pel qual va ser criat per ses ties, les
quals el van enviar a
una escola catòlica. Quan tenia 11 anys entrà en
un col·legi de religiosos
caputxins a Spy (Namur, Valònia) amb la finalitat que
esdevingués seminarista,
però hi restà un any i acabà
retrobar-se amb sos pares a París quan tenia 13
anys. A la capital francesa esdevingué aprenen de diversos
oficis (impressor,
dibuixant i gravador en or) i, a causa de l'explotació,
començà a interessar-se
per les idees anarquistes. Retornà a Angers, on
treballà com a obrer pintor en
una fàbrica. De salut precària, quan era infant
patí la malaltia de crup i per
aquest motiu treballava de manera irregular. En 1913 tornà
de bell nou a París
i visqué amb sos pares al número 31 del carrer
Ramponneau. Suspès del servei
militar els anys 1917, 1919 i 1920, a causa d'un abscés
facial i de la tuberculosi,
treballà al costat de casa seva, a la Societat General de
Cistelleria, on son
pare estava empleat com a cisteller. Entre gener de 1918 i
març de 1919 visqué
a la zona d'Angers i treballà a les fàbriques
Bessoneau d'aquesta ciutat, on,
segons un informe policíac de juliol de 1922, va fer
propaganda anarquista. Des
de la seva creació el juny de 1919, participà en
les reunions de la Federació de
les Joventuts Anarquistes, al número 49 del carrer Bretanya
de París, i, amb
son pare, en les de la cooperativa obrera de consum «La
Bellevilloise». El 5 de
març de 1920 va ser nomenat secretari del grup «Ni
Dieu ni maître» (Ni Déu ni
amo) de les Joventuts Anarquistes en substitució d'Havane,
que havia estat
nomenat secretari de la Federació Anarquista (FA). En
aquesta època col·laborà,
sota el pseudònim de Juvénis,
en Le Libertaire i
participà en la
reconstrucció del grup de cançó obrera«La Gerbe», el secretari del qual el
gener de 1920 era Léon Louis. En 1921 fou el gerent del
número 3 del periòdic La
Jeunesse Anarchiste, òrgan de la
Federació de les Joventuts Anarquistes,
organització de la qual va ser nomenat
secretari cap el 1922. Detingut per haver reproduït el pamflet
antimilitarista«Aux jeunes soldats» en el periòdic, va
ser tancat a la presó parisenca de La
Santé, jutjat i condemnat, el 23 de juny de 1921, a quatre
mesos de presó, i,
per aferrar aquest pamflet als murs de de l'Ajuntament del X Districte
de
París, va ser condemnat el 30 de juny d'aquell any per l'XI
Tribunal
Correccional a sis mesos suplementaris. Durant el seu empresonament va
ser reemplaçat
en La Jeunesse Anarchiste per
René
Barril. En sortir de la presó treballà d'obrer
torner en una fresadora de la
fàbrica Citroën. Expulsat de casa seva per sos
pares arran de la condemna,
visqué, seguint els consells de sa amiga anarquista Germaine
Linthaud, en una
habitació d'hotel al carrer dels Panoyaux. El 14 de juliol
de 1922 Bouvet disparà
dos trets al cotxe del prefecte de policia Armand Naudin, que acabava
de ser
nomenat en el càrrec, creient veure al seu interior el
president de la III
República francesa Alexandre Millerand mentre desfilava per
l'avinguda dels
Champs-Élysées el seguici presidencial de tornada
de una revista militar a
Longchamp. Jutjat per aquest fet, va ser condemnat el 8 de gener de
1923 a cinc
anys de treballs forçats i a 10 anys de
prohibició de residència, pena que
escoltà amb els crits de «Fora la guerra! Visca
l'anarquia!». Le Liberté
va fer una gran campanya per
demanar la seva amnistia, i la d'altres anarquistes i activistes
condemnats
(Germaine Berton, Émile Cottin, Jacob Law, Gaston Rolland,
et.). El gener de
1925 va ser alliberat en unes condicions deplorables, amb una part del
seu cos
paralitzat. Davant d'això, Le
Libertaire
obrí una subscripció popular en el seu favor.
Gustave Bouvet va morir l'11
d'octubre de 1984 a Lagny-sur-Marne (Illa de França,
França).
***
María
Mañas Zubero
- María
Mañas
Zubero: El 4 de desembre de 1912 neix a Caribenya
(Saragossa, Aragó, Espanya)
la militant anarquista i anarcosindicalista María
Mañas Zubero. A l'Ateneu
Llibertari de Saragossa conegué el propagandista anarquista
Manuel Salas
Blasco, amb qui decidí casar-se l'1 de maig de 1936,
però com que la data
coincidia amb el Congrés Nacional de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), la parella posposà la cerimònia civil per
al 4 de juliol. Quan la
caiguda de Saragossa a mans dels colpistes feixistes el 19 de juliol
d'aquell
any, aconseguí amagar-se dues setmanes a l'antiga caserna de
San Pablo abans de
poder passar, amb altres companys i companyes, entre elles Julia
Miravé Barrau,
a zona lleial disfressada de beata. A Fuendetodos (Saragossa,
Aragó, Espanya)
va ser acollida per Saturnino Carod Lerín i
després passà a Alcanyís (Terol,
Aragó, Espanya), seu del Comitè Regional
d'Aragó de la CNT, on s'ocupà
d'hospitals, de guarderies d'infants i de tasques agrícoles.
Quan el Comitè
Regional d'Aragó s'establí a València,
es traslladà a Moncada (Horta Nord, País
Valencià), on compartí habitatge amb Julia
Miravé, Cayetano Continente, Luis
Montoliu Salado i Saturnino Carod. Diàriament acudia a
València per ajudar en
tasques en el Comitè Regional i per a fer cursets de
capacitació a l'Internat
Durruti. En 1939, en acabar la guerra, fou agent d'enllaç
del primer Comitè
Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) clandestí
de la CNT, el
secretari del qual fou Esteve Pallarols Xirgu (Riera).
Participà especialment, amb altres dones, en
l'evacuació
cap a València i cap a França de nombrosos
militants evadits del camp de
concentració d'Albatera, entre ells son company Manuel
Salas. L'agost de 1939
passà a França, amb Génesis
López i Manuel Salas, entre d'altres, amb la
primera delegació enviada des de la Península per
la CNT. Fou detinguda al pas
fronterer de Montlluís (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i
tancada d'antuvi a
Perpinyà i després al camp de
concentració d'Argelers. Un cop lliure, s'establí
a la zona de Lió (Arpitània), on
treballà com a obrera agrícola i fent tasques
domèstiques. En 1943 retornà a Saragossa on amb
son company participà en la
reorganització de la CNT i en diverses activitats de
l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD). Fugint de la
repressió, amb Salas s'establí a
Madrid amb el suport dels confederals del Sindicat d'Arts
Gràfiques. La parella
muntà un petit taller clandestí on es van
imprimir butlletins i periòdics de la
CNT. Quan la impremta va ser descobert per la policia,
ambdós marxaren cap a
Barcelona on continuaren militant. En 1952 Manuel Salas va ser novament
detingut
i tancat a la presó Model de Barcelona, on
romangué alguns mesos. Després de la
mort del dictador Francisco Franco, participà en la
reorganització de la CNT i
col·laborà en diverses publicacions, com ara La Hoja de Mañana i Polémica,
de la qual son company era el director. La parella tingué
dos infants (Fernando
i Federico). María Mañas Zubero va morir el 22 de
març de 1991 a Barcelona
(Catalunya) i fou incinerada dos dies després a Cerdanyola
(Vallès Occidental,
Catalunya).
Manuel Salas
Blasco (1914-1995)
Defuncions
Alfredo Gori
- Alfredo Gori: El 4 de desembre de 1926 mor a Viareggio (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Alfredo Gori. Havia nascut el 14 de desembre de 1872 a Florència (Toscana, Itàlia). Ferroviari de professió, aprofità la seva feina per fer propaganda llibertària. En 1913, després d'un temps per Santo Stefano Magra, va ser assenyalat com a vaguista, organitzador de manifestacions i distribuïdor de manifests en la línia ferroviària entre Parma i La Spezia. El 20 de març de 1919 representà els ferroviaris en una conferència sindical a Roma. En 1922 va ser acomiadat dels ferrocarrils i s'establí a Viareggio on treballà com a obrer envernissador i milità en el grup anarquista de la localitat.
***
Ramón
Mateo Chavanel
- Ramón Mateo Chavanel: El 4 de desembre de 1936 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista Ramón Mateo Chavanel. Havia nascut cap al 1890 a Osca (Aragó, Espanya). Carreter d'ofici, durant els anys vint formà part d'una agència de transports que, segons les autoritats, realitzava contraban a gran escala de tota mena d'articles. Després passà a fer feina com a obrer metal·lúrgic. L'agost de 1931 va ser detingut acusat de dos atracaments frustrats, un a dos cobradors del Credit Lyonnais i un altre a una joieria de Sabadell; jutjat, va ser condemnat i tancat a la presó de Burgos (Castella, Espanya). Arran dels maltractaments patits gairebé perdé la vista. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 hagué d'exiliar-se a França. De bell nou a la Península, el juliol de 1936 participà activament en les lluites per neutralitzà l'aixecament feixista als carrers de Barcelona (Catalunya), al costat de Francisco Ascaso. Després fou membre de les Patrulles de Control i va ser enviat en missió oficial a França i a Suïssa per a comprar productes de primera necessitat i, a més a més, armes, gràcies a la intervenció de la xarxa muntada pels companys Lucien Tronchet, Edmond Déturche i Josep Asens. El 30 de setembre de 1936 circulava amb un automòbil«Buick» amb altres companys (Francisco Barcena Martín, José Marín Gomez i Eugenio González Andreo), el qual, després de creuar la frontera a Saint-Genis, a prop de Ginebra, girà bruscament i s'estavellà contra un arbre, malferint tots els ocupants. Interrogats, els quatre ferits declararen a la policia, la qual havia trobat dissimuladament al cotxe 5.000 francs, que havien passat a Suïssa per a «negociar una compra de llet condensada». Ramón Mateo Chavanel, greument ferit, que s'havia acabat d'assabentar de la mort a Barcelona de son fill de tres mesos, va morir el 4 de desembre de 1936 a l'Hospital Cantonal de Ginebra (Ginebra, Suïssa). La seva incineració al cementiri de Saint-Georges esdevingué una gran manifestació en suport de l'Espanya revolucionària formada per un milenar de persones i en la qual van prendre la paraula Léon Nicole, Louis Bertoni i el cònsol d'Espanya. Després les seves cendres arribaren a Barcelona el 12 de desembre i van ser dipositades a la secretaria de les Patrulles de Control de l'avinguda de les Corts Catalanes; l'endemà les seves restes van ser enterrades amb una cerimònia força concorreguda.
***
Notícia
sobre l'afer de les bombes publicada en el diari madrileny ABC del 9 de gener
de 1921
- Josep Fatsini
Fontcuberta: El 4 de desembre de 1941 mor al camp
d'extermini de
Mauthausen-Gusen (Alta Àustria, Àustria)
l'anarquista i anarcosindicalista
Josep Fatsini Fontcuberta. Havia nascut el 12 de desembre de 1885 a
Tortosa (Baix
Ebre, Catalunya). El gener de 1921 se li va implicar en un assumpte de
bombes. Després
dels fets de maig de 1937, fou un dels primers membres de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Tortosa que formà part del
consistori, essent
elegit el 29 de setembre de 1937 regidor municipal després
de quatre mesos
sense representació confederal. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França i sembla que va ser enrolat en una Companyia de
Treballadors Estrangers
(CTE) per a treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». El juny de
1940 va caure presoner de les tropes alemanys i el 9 d'agost de 1940 va
ser
deportat al camp de concentració de Mauthausen. Josep
Fatsini Fontcuberta va
morir el 4 de desembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria,Àustria), annex i dependent del de Mauthausen–algunes fonts citen el castell
de Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria). Sis
mesos abans havia estat
inscrit al Registre Civil de Tortosa com a desaparegut el desembre de
1938.
***
L'única imatge coneguda de Pietro Acciarito
- Pietro Acciarito: El 4 de desembre de 1943 mor a l'Hospital Psiquiàtric Judicial (Manicomi Criminal) de la Villa Medicea dell'Ambrogiana de Montelupo Fiorentino (Florència, Toscana, Itàlia) l'anarquista, que intentà assassinar el rei Humbert I d'Itàlia, Pietro Umberto Acciarito. Havia nascut el 27 de juny de 1871 a Artena (Roma, Laci, Itàlia) en una família molt pobre; sos pares es deien Camillo Acciarito, que treballava de porter, i Anna Jossi. No pogué completar estudis i restà en un semianalfabetisme. Procliu a la depressió, també va patir de pneumotifus. A causa de les dificultats econòmiques familiars, emigrà a la veïna Roma buscant treball. A la capital aconseguí obrir un petit taller de manyeria, però així i tot les passà magres. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes i festejava una al·lota, Pasqua Venarubbia. El 20 d'abril de 1897 tancà definitivament el seu taller i visità son pare anunciant-li que era l'última vegada que es veien. Dos dies després, el 22 d'abril de 1897, després del banquet de gala de la celebració del 29è aniversari del matrimoni reial, Humbert I d'Itàlia va fer una passejada davant la multitud dirigint-se a l'hipòdrom de Capannelle per a presenciar al Gran Derbi Reial i quan la carretel·la reial descoberta arribà a la porta de San Giovanni, l'anarquista es llançà cap al rei amb la intenció d'apunyalar-lo, però va perdre l'equilibri i no pogué ferir-lo; caigut a terra, va ser immediatament detingut. Humbert I va declarar fanfarronament:«Són els inconvenients de l'ofici. Pitjor serà quan substitueixin els ganivets per armes de foc.» --poc després, el 29 de juliol de 1900 el rei italià va ser assassinat a trets a Monza per l'anarquista Gaetano Bresci. L'Estat italià va aprofitar l'avinentesa de l'atemptat d'Acciarito per desencadenar unaàmplia repressió vers el moviment llibertari, presentant l'atemptat com una gegantina conxorxa antimonàrquica. El regicida sempre declarà que havia actuat personalment, mogut per la misèria. Entre el 28 i el 29 de maig de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Roma i, encara que ningú no va resultar ferit ni mort, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat i a set anys de confinament aïllat. En sentir la condemna exclamà: «Avui sóc jo, demà serà el govern burgès. Visca l'anarquia! Visca la Revolució social!» Per a promoure la tesi del complot antimonarquic, van ser detinguts nombrosos militants llibertaris, entre ells el fuster anarquista Romeo Frezzi, que morí a la presó de San Michele a conseqüència de les tortures sotmeses en els interrogatoris tres dies després de ser detingut. La policia intentà mostrar la seva defunció com a un suïcidi dient que s'havia copejat al cap dins la seva cel·la fins a morir, però la maniobra va ser destapada pel periòdic socialista Avanti, fet que ocasionà un gran escàndol. L'advocat anarquista Francesco Saverio Merlino intenta, sense èxit, un recurs davant el Tribunal Suprem contra la seva condemna a cadena perpètua. Passà per diverses presons (Roma, San Stefano i Portolongone) i el 27 de maig de 1904 va ser portat al Manicomi Judicial de l'Ambrogiana per ser observat clínicament, ja que els anys d'aïllament total l'havien desequilibrat psíquicament, on restà 39 anys fins a la seva mort.
***
Giuseppe Monanni amb una filla
- Giuseppe Monanni:
El 4 de desembre de 1952 mor
a Milà (Llombardia, Itàlia) un dels principals
representants
de l'individualisme anarquista
italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe
Monanni, Mony. Havia
nascut el 27 de febrer de 1887 a Arezzo (Toscana, Itàlia).
Tipògraf de
professió, va fundar en 1907 a Florència la
revista anarquista Vir, on
col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan
Gigli, entre d'altres.
Més tard col·labora en Grido della Folla,
amb Giovanni Gavilli i la que
serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella
s'instal·la a Milà on
col·laborarà en diversos periòdics i
publicacions, com ara La Rivolta
(1911) i La Libertà (1913-1914).
Paral·lelament a aquesta activitat
periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca
editorial que s'escampa per
tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de
Libreria
Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice
Sociale (1919-1926) i,
finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així
publicarà tots els clàssics
de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari,
etc.).
Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa
juntament amb
altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la
instauració del feixisme
que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient
repressiu de detencions,
d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea
amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però,
després de l'aprovació de les Lleis
especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació
general. A més a més,
ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i
polítiques.
Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la
guerra, col·labora de
bell nou, sota el pseudònim Mony, en el
periòdic Libertario.
***
Georg
von Rauch
- Georg von Rauch: El 4 de desembre de 1971 és assassinat a Berlín (Alemanya)el militant anarquista Georg von Rauch. Havia nascut el 12 de maig de 1947 a Marburg (Hessen, Alemanya). Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el «Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.
---