Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

0
0
[20/12] Manifest democràtic socialista - Campanya pro detinguts de Montjuïc - Gourmelon - Torres Escartín - García de Guilarte - Maymón - Del Papa - Gonçalves - Liberto Callejas

Anarcoefemèrides del 20 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "La Federación" on es va publicar el manifest

- Manifest democràtic socialista: El 20 de desembre de 1870 el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma (Mallorca, Illes Balears), adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el «Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província». En aquest manifest es denunciaven tant l'absolutisme monàrquic com les formes republicanes de l'Estat, fins i tot la federal, i es feia constar que la revolució social acabaria amb el poder econòmic i duria a terme l'emancipació econòmica del treballador, deixant clar que algun dia l'Estat seria abolit i substituït per la lliure federació d'associacions obreres, agrícoles i industrials, en un règim on imperaria la igualtat econòmica i l'ensenyament integral. L'acceptació de les idees internacionalistes per part d'un nombrós grup de mariners va permetre una reorganització de la Federació Local de Palma. El Consell Local que signava manifest estava compost, a més dels mariners, per sabaters, fusters, ebenistes i paletes. El manifest va ser reproduït per La Federación, de Barcelona, el 8 de gener de 1871.

***

L'embarcament dels presos de Montjuïc segons "La Campana de Gràcia"

- Campanya pro detinguts de Montjuïc: El 20 de desembre de 1896 els socialistes de Madrid (Espanya) realitzen un míting en favor dels anarquistes detinguts a Montjuïc; és el començament d'una gran campanya. És la primera vegada que anarquistes i socialistes coincideixen en una acció comuna d'aquesta categoria. Tot el 1897 va ser un any de campanyes a l'Estat espanyol i a la resta del món contra el procés de Montjuïc, organitzat arran de l'explosió d'una bomba durant la processó del Corpus el 7 de juny de 1896, al carrer barceloní de Canvis Nous. La descripció de les tortures, feta pels que havien estat alliberats, especialment el fullet de Tárrida del Mármol Los inquisidores de Montjuich, es publica en francès i recorre tot el món. Aquesta campanya no va impedir l'execució dels cinc condemnats, el 4 de maig de 1897. En 1898 la premsa socialista, anarquista i també la republicana van començar a demanar la revisió del procés. El 25 de juny es va realitzar un míting al frontó de Madrid en favor dels condemnats on va prendre la paraula el demòcrata Canalejas. L'absolució de Ramon Sempau, que va intentar assassinar el torturador Narcís Portas, es deu en gran part a aquesta campanya pública contra el procés. El febrer de 1900, els supervivents, des de les presons d'Àfrica i de Burgos, signen una carta col·lectiva demanant la revisió del procés de Montjuïc, afirmant que les confessions s'havien arrencat sota tortura, i que el responsable era el tinent de la Guàrdia Civil Narcís Portas amb vuit números, que tot això ho havien posat en coneixement del ministre de la Guerra i del Tribunal Suprem de la Guerra i de la Marina i que tot ho sabia el jutge. No demanaven l'amnistia, sinó la revisió del procés. El 16 d'abril de 1900, els processats de la bomba de Canvis Nous van arribar a Barcelona per ser deportats al Regne Unit: no va ser concedida l'amnistia ni la revisió del procés, però sí la commutació de la pena.

Anarcoefemèrides

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Gourmelon apareguda en el periòdic parisenc "La Presse" del 22 de setembre de 1911

- Paul Gourmelon: El 20 de desembre de 1881 neix a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista i anarquista neomaltusià Paul Florent Gourmelon, conegut com Paulus i Mahurec. Treballava com a escrivent administratiu als arxius del port de l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). Milità en el Cercle Neomaltusià i en els grups anarquistes i antimilitaristes de Brest, fet pel qual va ser qualificat per la policia d'«anarquista perillós». El desembre de 1910 va ser nomenat tresorer de la Borsa de Treball i també fou el tresorer de la Unió Regional de Sindicats de Finistère de la Confederació General del Treball (CGT), juntament amb Victor Pengam i Jules Rouillier. A començament dels anys 1910 col·laborà en l'òrgan local de la CGT Le Finistère Syndicaliste, amb la secció «Journal d'un bon bougre» (Diari d'un bon paio), i venia pels carrers publicacions llibertàries, com ara La Guerre Sociale, La Bataille Syndicaliste i Les Temps Nouveaux. També era membre de la Ligue Antialcoolique Ouvrière Brestoise (LAOB, Lliga Antialcohòlica Obrera de Brest). Va fer el servei militar al II d'Infanteria Colonial. Durant la nit del 20 al 21 de setembre de 1911, fou detingut quan sabotejava les línies telegràfiques de la via fèrria entre Brest i Le Rody en protesta per l'acomiadament de milers de ferroviaris. Durant l'escorcoll de la seva taquilla de l'Arsenal, la policia descobrí la planxa multicopista d'un pamflet neomaltusià a favor de la contracepció i de l'avortament. Portat en consell de guerra marítim el 27 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat a la pena màxima: dos ans de presó, una multa de 3.000 francs i l'acomiadament de la feina. Per la seva bona conducta, a la presó marítima de Pontaniou de l'Arsenal de Brest va ser escollit com a infermer i a demanda d'Émile Goude, diputat socialista de Brest, el ministre de la Marina demanà al prefecte marítim si mereixia ser agraciat i readmès a la seva feina, però justament se li va descobrir que feia circular obres i manuscrits neomaltusians i revolucionaris entre els presos i fou condemnat a 60 dies de masmorra que el van deixar en un estat de salut lamentable. Un cop lliure, l'estiu de 1913 abandonà Brest i s'establí a Gennevilliers (Illa de França, França). Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat a Brest com a brigadier d'Artilleria Colonial. El 20 de juliol de 1915 se casà amb Henriette Guérenneur al barri de Recouvrance de Brest, amb qui tingué un fill. En 1919 ajudà Pengam a reorganitzar el moviment obrer a la regió de Brest. El 15 de desembre de 1920 va ser un dels set anarquistes (Jules Le Gall, René Martin, Le Bre, René Yves Geuna, Hervé Cadec i Jean Tréguer) elegits per al Consell d'Administració de la Casa del Poble i se n'ocupà especialment de la biblioteca. En 1921, arran de l'escissió i de la fundació de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), va ser nomenat tresorer de la Unió Departamental de la CGT, organització a la qual decidí restar juntament amb Geuna i Tréguer. En 1921 fou membre del«Comitè a favor de Sacco i Vanzetti» i, amb Martin, Le Gall i Tréguer, del grup llibertari que es reunia a l'antiga Borsa del Treball, organització de la qual va ser nomenat secretari general. L'octubre de 1922 les autoritats decidiren mantenir el seu nom en el«Carnet B» dels antimilitaristes, ja que continuava sense cessar amb la seva propaganda revolucionària. Aquest mateix any col·laborà en Le Finistère Syndicaliste. Membre del Comitè de Defensa Social (CDS), en 1923 representà la Borsa del Treball en el Comitè de Vigilància i d'Acció (CVA) contra les amenaces feixistes d'Acció Francesa (AF) i d'altres grups reaccionaris. En aquesta època treballà a la cooperativa de producció«L'Égalitaire» de Brest, de la qual fou un temps director. Durant la nit del 11 de març de 1924, mentre passava pel port comercial portant fons de la cooperativa, va ser assaltat per tres individus que li copejaren, li robaren els diners i el llançaren al mar, deixant-lo mal ferit. El 27 de juny de 1925 va ser detingut, juntament amb altres companys, durant una manifestació espontània sorgida després d'un míting celebrat a la Casa de Poble de Brest per protestar contra la guerra del Marroc. En 1925, per la seva salut minada per la tuberculosi, hagué d'abandonar la cooperativa. Col·laborà en Le Libertaire i, sota els pseudònims de Paulus i de Mahurec, en el mensual Le Flambeau. El 15 de juliol de 1927, a resultes de l'emissió d'un xec fraudulent en el qual els experts grafològics dictaminaren que n'era l'autor, va ser detingut i empresonat. Quan l'anarcopacifista Louis Lecoin es disposava a llançar una campanya per al seu alliberament, Paul Gourmelon, abans de ser jutjat el gener de 1929, va morir de tuberculosi el 9 de novembre de 1928 l'Hospici Civil de Brest (Bretanya) on havia estat portat des de la presó. El seu enterrament va ser seguit per una gran multitud de companys.

***

Rafael Torres Escartín

- Rafael Torres Escartín: El 20 de desembre de 1901 neix a Bailo (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista Rafael Liberato Torres Escartín, també conegut com El Maño. Havia nascut a la Casa Quarter de la Guàrdia Civil de Bailo, on son pare, Pedro Torres Marco, natural de Bolea, estava destinat; sa mare, Orencia Escartín Villacampa, era de Biescas. Son germà Benito, de la Unió General de Treballadors, va ser encausat amb motiu de la vaga de 1932 que va paralitzar les fàbriques de Sabiñánigo en demanda de millores laborals; les acusacions contra ell i nou treballadors més va ser per delictes com incendi, explosió i tinença il·lícita d'armes i d'explosius, amb una petició fiscal de 34 anys de presó per cadascun; defensats pel famós advocat Eduardo Barriobero, van aconseguir sortir lliures. Altre germà, Fidel, que vivia amb sos pares a Ayerbe, va ser afusellat a Osca el 23 d'agost de 1936, tenia els mateixos llinatges que el conegut militant anarquista. Rafael Torres Escartín va marxar a estudiar a Osca, on Ramón Acín el va iniciar en l'anarquisme. Ben aviat va deixar els llibres i va començar a fer de pastisser. Després es va instal·lar a Saragossa, on en 1918 ja militava en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), seguint en la seva professió en casa Zorraquino i altres pastisseries de la capital aragonesa. En aquests anys va començar a llegir els grans pensadors francesos i russos, i es va vegetarià estricte, sense fumar ni tastar l'alcohol. Entra en contacte amb els«grups d'afinitat» («Voluntad», «Los Justicieros») i viu aquests anys entre Saragossa i Barcelona, on va començar a treballar com a reboster a l'Hotel Ritz a partir del 20 d'octubre de 1920. En la seva primera acció coneguda, juntament amb Suberviola i Durruti, aconsegueix un botí de 300.000 pessetes a Eibar. L'agost de 1922 crea, amb Francisco Ascaso i Marcelino del Campo, el«Grupo Grisol», que es va ampliar l'octubre amb militants com Ricardo Sanz, García Oliver, García Vivancos i altres, formant «Los Solidarios», que va protagonitzar els episodis d'acció més destacats de l'anarquisme espanyol de preguerra. L'assassinat, el març de 1923, de l'anarcosindicalista Salvador Seguí per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal, va provocar una reacció en els cercles confederals: «Los Solidarios» van intentar assassinar a Sant Sebastià i a la Corunya el general Martínez Anido, responsable de la repressió. El 4 de juny de 1923 va ser assassinat el senador i cardenal arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila, instigador i organitzador de la violència patronal. Ascaso va ser detingut el 8 de juny, podent fugir el 8 de novembre de 1923 de la presó de Predicadores en una fuita de presos en massa. Torres Escartín va poder eludir el cercle policíac i va reaparèixer l'1 de setembre de 1923 en una expropiació de bens de l'Estat contra el Banc d'Espanya a Gijón, recaptant 650.000 ptes. Després d'un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil a Oviedo, el seu company Eusebi Grau va caure assassinat i ell va ser detingut, escapant-se l'endemà juntament amb set reclosos, per acabar novament detingut i apallissat a la muntanya. Va dissenyar un pla de fuita per al seu trasllat a la presó de Predicadores de Saragossa, on va ser jutjat entre l'1 i el 4 d'abril de 1925, sota la dictadura del general Primo de Rivera; va negar totes les acusacions, però va ser condemnat a mort pel cas Soldevila, commutant-se la pena per cadena perpètua. Els també encausats Esteban Salamero i Julia López Mainar van ser condemnats a 12 i sis anys. Reclòs al penal d'El Dueso (Santoña) en una cel·la especial, en aïllament i a obscures durant 15 mesos, sense sortir, fent dues vagues de fam, els soldats disparant diàriament sobre la cel·la, etc., en aquestes condicions va emmalaltir de reuma pel fred i la humitat i va enfollir durant el seu tancament. Amb la reaparició de Solidaridad Obrera l'agost de 1930 es va iniciar una campanya pública de denúncia de la seva situació per part del metge anarquista Isaac Puente i per l'amnistia. Amb l'arribada de la II República, va ser alliberat el 30 d'abril de 1931. El juny de 1931 va participar a Madrid en la primera Conferència Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), prèvia al III Congrés de la CNT. Va ser detingut i apallissat als calabossos de la Direcció General de Seguretat, i en arribar a Barcelona va ser detingut com a sospitós, convertint-se en portaveu dels presos socials. Un cop va aconseguir la llibertat, els seus companys el van internar a l'Hospital Psiquiàtric Institut Pere Mata, de Reus, d'on va fugir en tres ocasions, arribant una d'elles fins Ayerbe, on va ser detingut a casa de son germà Fidel. Portat com a pres governatiu «en qualitat d'extremista», va ingressar a la presó d'Osca. En aquest breu període va declarar estimar-se més la mort que el manicomi. Sa família va demanar fer-se càrrec del malalt, i en Solidaridad Obrera es va fer una campanya per la seva llibertat, però va ser internat en un psiquiàtric. El 23 de novembre de 1936 va aparèixer a la segona fila del multitudinari enterrament del seu amic i company Buenaventura Durruti, amb aspecte demacrat i envellit pels anys de tancament. En aquells dies encara tindrà ànima per participar en organitzacions benèfiques d'ajuda a la infància i als refugiats. Les tropes feixistes el van treure d'una cel·la de dements, els seus companys havien confiat que res no es faria a un malalt. Rafael Torres Escartín va ser afusellat el 21 de gener de 1939 a Barcelona (Catalunya).

***

Cecilia G. de Guilarte

- Cecilia G. de Guilarte: El 20 de desembre de 1915 neix a Tolosa (Guipúscoa, País Basc) la periodista, escriptora, professora universitària i reportera anarcosindicalista Cecilia García de Guilarte, més coneguda com Cecilia G. de Guilarte. Sos pares, originaris de La Bureba (Burgos, Castella, Espanya), emigraren a Tolosa, on nasqueren sos quatre fills (Cecilia, Ricardo, Félix i Esther). Son pare, treballador de la Paperera Espanyola, era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, força interessat pel món cultural, sabé atiar la vocació d'escriptora de sa filla. Va fer els estudis primaris al col·legi de les Filles de Jesús de Tolosa i de nina descobrí la seva vocació per l'escriptura. Quan tenia 11 anys, una revista barcelonina publicà el seu primer escrit. Més tard, d'adolescent, esdevingué corresponsal d'un periòdic de la CNT de Madrid. Ja abans de l'esclat de la Guerra Civil havia aconseguit un reputat nom en el món del periodisme i publicà articles en publicacions i revistes de diferents indrets (Bilbao, Illes Canàries, Madrid, etc.). En el periòdic anarcosindicalista canari En Marcha publicà en lliuraments el treball«Breve historia de la lucha de clases en Italia». En 1935 va se contractada per Vicente Sánchez Ocaña com a col·laboradora per a la revista madrilenya Estampa i seguint el consell del seu director modificà el seu primer llinatge reduint-lo a la seva inicial majúscula. En aquesta època començà escriure els seus primers textos de creació literària i amb 20 anys aconseguí publicar els seus escrits estrictament literaris en «La Novela Ideal» de la família Urales: Locos y vencidos (1935), Mujeres (1935), Rosa del rosal cortada (1936) i Los claros ojos de Ignacio (1936). Quan esclatà la guerra el juliol de 1936 esdevingué una de les primeres dones corresponsals de guerra, escrivint per als periòdics CNT del Norte,Horizontes, El Liberal i Frente Popular, entre d'altres. El seu nou càrrec periodístic l'obligà a cobrir tot el front nord del País Basc. El 2 de maig de 1937 es casà a Portugalete (Biscaia, País Basc) amb Amós Ruiz Girón, socialista, pèrit agrícola de professió i cap de la Policia Municipal d'Eibar, que havia estat nomenat pel lehendakari José Antonio Aguirre Lecube comandant del Batalló Disciplinari d'Euskadi. Ambdós, ella com a periodista i ell com a militar, recorregueren el front nord (Bilbao, Santander, Gijón i Astúries). Son germà Félix, també militant anarcosindicalista, morí amb 17 anys durant els combats a Irún. Quan la caiguda d'aquest front el setembre de 1937, la parella passà a França i des d'allà ella retornà a la Península per Catalunya. El maig de 1938 nasqué sa primera filla, Marina. Romangué a Catalunya fins al febrer de 1939 que passà a França. A l'exili, instal·lada a Biarritz, continuà amb la seva tasca periodística, col·laborant en Le Soud-Ouest. Quan la situació a França es complicà, decidiren exiliar-se a Amèrica i el juny de 1940 des del port de Bordeus marxaren cap a Mèxic a bord del Cuba, on arribaren aquell mateix any. D'antuvi, al país asteca, col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Rumbo. En 1941 va ser nomenada cap de redacció i directora de la revista El Hogar (1941-1949) i posteriorment de la revista Mujer. Alhora que al periodisme es dedicà a altres feines, com la de guionista de programes radiofònics, a escriure novel·les i obres de teatre, etc. També col·laborà en diverses publicacions basques de l'exili (Eusko Deya, Tierra Vasca, Boletín del Instituto Americano de Estudios Vascos, Gernika, etc.). Entre 1940 i 1950 visqué a la capital mexicana, on nasqueren ses altres dues filles: Esther (1943) i Ana María (1947), i després passà per diferents ciutats (Michoacán, Caborca, Santa Ana), fet que li va influir força en la seva producció literària. En 1950 es traslladà a Hermosillo (Sonora, Mèxic) on entrà en contacte amb el món universitari i fou nomenada cap del departament d'Extensió Universitària i directora de la revista Universitat de Sonora. En aquesta universitat impartí classes d'Història de l'Art i d'Història del Teatre. A la Universitat de Sonora conegué altra exiliada basca, la musicòloga Emiliana de Zubeldia, amb qui li unirà una gran amistat. També establí una forta relació amb Silvia Mistral, Benjamín Jarnés, Adolfo Salazar, Rosita Díez i Max Aub. A Mèxic, a més del periodisme i la creació literària, va escriure assaig, destacant els seus estudis biogràfics (Sor Juana Inés de la Cruz, Juana de Asbaje, Padre Hidalgo, etc.), i també escrigué i estrenà obres dramàtiques, coma ara La trampa. Comedia en tres actos y un cuadro (1958). També assumí la direcció de diferents revistes i publicacions mexicanes, col·laborà en programes radiofònics, etc. Fou membre de la primera junta directiva de l'Ateneu Espanyol de Mèxic, s'afilià a Izquierda Republicana (IR) i entre 1953 i 1956 col·laborà en el seuòrgan d'expressió Izquierda Republicana. En 1959, arran d'un greu accident automobilístic que la postrà durant una temporada en una situació crítica, prengué plena consciència de la mort i remogué el seu sentiment religiós, alhora que decidí reprendre els seus orígens bascos. El desembre de 1963 retornà, definitivament, amb sa filla Ana María, a Tolosa, deixant ses altres filles i son marit, que es negà a retornar a la Península mentre visqués el dictador Francisco Franco. Al País Basc col·laborà en La Voz de España, de Sant Sebastià, amb articles, cròniques, crítica literària, notes autobiogràfiques i entrevistes. També va escriure nous assaigs i retocà les seves novel·les mexicanes. En aquests anys obtingué importants premis literaris i en 1968 quedà finalista del Premi Planeta amb la seva obra Todas las vidas. També va fer conferències, participa en taules rodones i fou membre dels jurats de diferents premis literaris. En 1980, amb la desaparició de La Voz de España, deixà d'escriure i es dedicà a la lectura i a escriure cartes. A més de les citades, és autora de Camino del corazón (1942), El milagro de la vida (1942),Orgullo de casta (1942), Nació en España (1944), Contra el dragón (1954), Cualguiera que os dé muerte (1969), La soledad y sus ríos (1975), Trilogía dramàtica (2001, pòstuma), Un barco cargado de... (2001, pòstuma), entre d'altres. Deixà algunes obres inèdites (Traslados sin novedad, Una pizca de esperanza, Los nudos del quipu, El naufragio de un barquito de papel). Cecilia García de Guilarte va morir el 14 de juliol de 1989 a Tolosa (Guipúscoa, País Basc). En 2007 Guillermo Tabernilla i Julen Lezamiz publicaren la biografia Cecilia G. de Gilarte, reporter de la CNT. Sus crónicas de guerra.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Típica fotografia anarconaturista de l'època

- Antonia Maymón:El 20 de desembre de 1959 mor a Múrcia (Múrcia, Espanya) la periodista, pedagoga racionalista, feminista i militant anarconaturista Antonia Rufina Maymón Giménez. Havia nascut el 18 de juliol de 1881 a Madrid (Espanya) en una família de classe mitjana de pares i d'avis aragonesos. Va abandonar la llar familiar aviat, ofegada per l'ambient, i va fer estudis de mestra de primer ensenyament a l'Escola Normal Femenina de Saragossa. A la capital aragonesa es va casar amb el professor racionalista Lorenzo Laguna. Identificada amb el pensament anarquista, va fer contacte amb les deportades catalanes dels processos de Montjuïc. Entre 1908 i 1909 va publica nombrosos articles en la publicació anarquista La Enseñanza Moderna. En 1910 va pertànyer a la redacció de Cultura y Acción, periòdic fundat per Manuel Buenacasa en aquell any. Membre del «Comitè Nacional contra la guerra de Marruecos», va intervenir activament en les protestes contra les guerres colonials africanes per la qual cosa serà processada juntament amb Teresa Claramunt i Josefa López. El setembre 1911 va fugir, arran de la vaga general saragossana, a Bordeus (Occitània) amb son company Lorenzo Laguna, qui morirà en l'exili. La seva activitat a l'exili serà força important, participant en mítings i en accions de protesta organitzades pels cercles republicans, socialistes i anarquistes. Amnistiada en 1913, durant els anys següents es destacarà com a periodista i oradora arreu de l'Estat, alhora que treballa de mestra en diverses escoles a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Beniaján i l'Horta de Múrcia, localitat on va residir durant llargs anys i on va fundar un ateneu cultural. En 1925 va participar en el Congrés Naturista de Bilbao. Va treballar a la redacció de Nueva Aurora, de València, a partir de 1926. En aquest mateix any, amb Isaac Puente, va contestar contundentment la carta-circular de la Societat Vegetariana Madrilenya mitjançant la qual es volia excloure del moviment naturista tothom que pretengués un canvi social per a la seva consecució. Amb Albà Rosell i Adrián del Valle, pensava que el naturisme i l'anarquisme eren dues portes diferents que donaven al mateix lloc, sempre i quan es mantingui el principi de regeneració humana del naturisme; en essència significa que ambdós ideals són el mateix, ja que en l'ordre natural no caben jerarquies ni injustícies. En 1927 va presidir, a desgrat seu, el Congrés Naturista de Màlaga, que acabaria amb una important divisió del moviment naturista. Establerta a Sant Feliu de Guíxols a partir de 1928, va treballar a l'Escola Horaciana d'aquesta localitat. També va fer feina a l'Escola racionalista de Terrassa, creada per la Mutualitat Cultural i Cooperativista de Terrassa; a l'Escola Racionalista d'Elda, amb Durán i Fontaura; i a Alcoi. Durant la República exercí a l'escola de La Vila Joiosa i va viure a Beniaján, on va fer mítings per a la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1933 i va mantenir una escola a casa seva. Pensava que l'educació era cosa de les dones i que havia d'estar dins del naturisme, ja que la salut física porta al desenvolupament de la intel·ligència i l'educació dels sentiments; això representa una autoeducació de les dones adultes en el naturisme per la seva pròpia salut i l'exemple que han de donar als fills, mentre que a les nines les calia una assignatura específica, maternologia, capaç de desenvolupar l'amor de mare. En 1932 va publicar Estudios racionalistas, on exposa el seu pensament educatiu de l'escola única per a nins i nines sense distinció de classes socials. En 1936 va participar en el Sindicat Obrer«El Progreso» de Beniaján. En acabar la guerra, va ser detinguda a Beniaján, jutjada i condemnada 12 anys de presó; romandrà empresonada fins al 1944. Dos anys més tard va ser detinguda de bell nou i empresonada durant gairebé un any, sortint amb un braç trencat i la salut malmenada. Després va residir a Espinardo i a Beniaján, vivint de fer classes particulars. Molt malalta, Antonia Maymón fou ingressada a l'Hospital Provincial de Múrcia (Múrcia, Espanya) on va morir el 20 de desembre de 1959 i fou enterrada al cementiri d'aquella ciutat, on les seves restes reposen actualment en una fossa comuna. Maymón va escriure molt sobre naturisme i va col·laborar en nombroses publicacions afins de manera ininterrompuda entre 1908 i 1939: Acción Social Obrera,Cultura y Acción,Despertar, La Enseñanza Moderna, Estudios, Ética, Fructidor, Helios, Humanidad Nueva, Ideas y figuras, Iniciales, Inquietudes, Mujeres Libres, Naturismo, Nueva Aurora, La Protesta, Redención,La Revista Blanca, Revista Única, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad, Vértice, Vida y Trabajo, entre d'altres. És autora de llibres com Humanidad libre. Esbozo racionalista,Madre (1925), Anarquismo y naturismo (1925), Hacia el ideal (1927), La perla (1927), El hijo del camino (1931), Amamos (1932), entre d'altres. Un important carrer de Beniaján (Múrcia), on es troba l'Escola Popular, porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Romualdo del Papa (1939)

- Romualdo del Papa: El 20 de desembre de 1965 mor a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Romualdo del Papa. Havia nascut el 5 d'octubre de 1903 a Carrara (Toscana, Itàlia). Son pare fou el destacat militant anarquista Ugo del Papa. Des de la seva adolescència, Romualdo, formà part del Cercle de Joventuts Anarquistes «Bruno Filippi» de Carrara. El juliol de 1921 emigrà clandestinament a França, establint-se d'antuvi a Brignoles i, a partir de 1927 amb sa companya Henriette Louis Tallandier, a Toló, on tindrà tres infants. A França mantingué un estret contacte amb nombrosos militants italians exiliats, com ara Camillo Berneri, Gino Bibbi o Ugo Boccardi, i participà activament en la lluita antifeixista. Segons la policia francesa participà durant la nit del 24 al 25 de gener de 1922, amb altres tres companys italians, en l'assalt a trets de revòlver contra els duaners que vigilaven un tren de mercaderies i que resultaren ferits. El 19 d'agost de 1924 va ser condemnat a Toló a 25 francs de multa per violències («Afer dels antifeixistes»). En 1935 visqué al barri de les Mouissèques de La Sanha de Mar de Toló, sempre sota l'amenaça d'expulsió. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a Catalunya i s'enrolà en la Columna Durruti. Malalt, el juny de 1937 retornà a França. Treballà a les drassanes de de La Sanha de Mar fins a la declaració de guerra, quan va ser detingut per la policia i tancat al Fort de Sainte Catherine de Toló. El 13 de novembre de 1939 se li obrí expedient d'expulsió, acusat de «líder anarquista» violent i perillós, i enviat al camp de concentració de Vernet. El 17 de setembre de 1941 fou portat per gendarmes francesos a la presó de Menton i lliurat a les autoritats feixistes italianes. El 12 de novembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a l'illa penitenciària de Ventotene. El maig de 1943, en acabar el confinament, retornà a Carrara, on entrà a formar part de la resistència. El 8 de setembre de 1943, arran de l'anunci de desarmament dels soldats italians ordenat per l'exèrcit nazi, va fer una crida als soldats de la caserna de Dogali perquè es neguessin a obeir el manament, desertessin i ingressessin en la resistència. Durant les setmanes següents, participà en reunions amb les diverses forces antifeixistes que van constituir un Comitè de Salvació Públic que va esdevenir posteriorment el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), els primers delegats anarquistes del qual van ser, a més d'ell, Renato Viti i Ugo Mazzucchelli. Malgrat tot, gairebé tots els partisans anarquistes, que aleshores eren hegemònics a la regió, estaven en contra de la participació llibertària en el CLN per considerar-lo un instrument «polític». Participà en nombroses accions de la resistència i arran de l'Alliberament de Carrara el febrer de 1945 entrà a formar part, amb altres militants llibertaris (Onofrio Ludovici, Ismaele Macchiarini, Renato i Adolfo Viti, etc.), de la Junta Provisional de Govern que feia les funcions de Consell Municipal. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 fou delegat de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara, juntament amb Ugo Mazzucchelli, Mario Perossini i Stefano Vatteroni, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que es realitzà a Carrara. Després fou nomenat redactor responsable d'Il 94, òrgan d'expressió de l'FCL de Carrara i del qual només sortiren dos números (15 de setembre de 1945 i 10 de febrer de 1946). Mantingué una dura i llarga polèmica amb Ugo Marzucchelli sobre les seves respectives concepcions d'anarquisme.

***

António Gonçalves Correia

- António Gonçalves Correia: El 20 de desembre de 1967 mor a Lisboa (Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Havia nascut el 3 d'agost de 1886 a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal). Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquista A Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacions àcrates i anarcosindicalistes (A Batalha, A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la «Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA)«Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10481

Latest Images

Trending Articles