Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

[30/11] «A Vida» - Deportació anarcosindicalistes - Míting per Radowitzky - «Terra Lliure» - Costa - Ibels - Beylie - Roorda - Bernardon - Sorrentino - Endériz - Mattias - Molina - Evangelisti - Nubola - Hoffman - Crémieux - Lorenzo - Layret - Quiroule - Foz - Couture - Aquino

0
0
[30/11] «A Vida» - Deportació anarcosindicalistes - Míting per Radowitzky - «Terra Lliure» - Costa - Ibels - Beylie - Roorda - Bernardon - Sorrentino - Endériz - Mattias - Molina - Evangelisti - Nubola - Hoffman - Crémieux - Lorenzo - Layret - Quiroule - Foz - Couture - Aquino

Anarcoefemèrides del 30 de novembre

Esdeveniments

Portada del primer número d'"A Vida"

Portada del primer número d'A Vida

- Surt A Vida: El 30 de novembre de 1914 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic A Vida. Publicação mensal anarquista (aparece no dia ultimo de cada mez). Dirigida per Orlando Corrêa Lopes, el vicedirector fou Raimundo Teixeira Mendes i el seu consell editorial estava format per Francisco Viotti, Antonio Pinto Quartin, José Oiticica, Miranda Santos i Nilo Ferreira. Hi van col·laborar José Oiticica, Fábio Luz, Francisco Viotti, Adelino de Pinho, Polidoro Santos, Neno Vasco, Astrogildo Pereira (Astper), Domingos Ribeiro Filho, Vitor Franco, Orlando Corrêa Lopes, Santos Barbosa (Saint Barb), Éfren Lima, João Penteado, Hermes Fontes, Miranda Santos, Raimundo Reis, Manoel Custodio Mello Filho, Primitivo Soares i Florentino de Carvalho, entre d'altres. Aquest periòdic mensual estava dedicat a l'anarquisme teòric --no manquen les crítiques al marxisme, a la religió i al militarisme-- i a l'anarcosindicalisme brasiler especialment. En les seves pàgines també es debaté la posició de Piotr Kropotkin, Charles Malato, Jean Grave i altres anarquistes favorables als aliats en la Gran Guerra, així com el neoludisme, el feminisme i l'educació llibertària. Es distribuí arreu del Brasil, des de Rio Grande do Sul fins a Belém, passant per Minas Gerais, Pernambuco, Alagoas i Paraíba, En sortiren set números, l'últim el 31 de maig de 1915. En 1988 l'editorial Ícone en realitzà una publicació facsímil de reduïda edició.

***

Fortalesa de la Mola de Maó

Fortalesa de la Mola de Maó

- Deportació de militants anarcosindicalistes: El 30 de novembre de 1920, cap al tard, el vaixell«Giralda» surt del port de Barcelona (Catalunya) amb 36 militants anarcosindicalistes i l'advocat i regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Lluís Companys, que estaven detinguts a la barcelonina presó Model, amb destí a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). De la caserna del carrer del Consell de Cent van sortir un centenar de guàrdies a les ordres d'un comandant, els quals van establir un servei de vigilància a tot el trajecte. Al moll de Barcelona es van adoptar també precaucions policíaques per impedir manifestacions. A les 16.30 hores van arribar al moll tres camions de la Intendència militar, custodiats per un piquet de la Guàrdia Civil; en aquests camions anaven els sindicalistes que van ser traslladats a bord del«Giralda», que va salpar a les 17.30 hores. El governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va justificar l'«apartament» per defensar la vida dels propis sindicalistes amenaçats de mort. Els 36 deportats, la flor i nata de l'anarcosindicalisme català, van ser: Salvador Seguí Rubinat, Manuel Salvador Serrano, Camil Piñón Oriola, Francesc Comas Pagès, Vicenç Botella Moya, Narcís Vidal Cucurella, Josep Vidal Cucurella, Eusebi Manzanares Barrera, Martí Barrera Maresma, Miguel Abós Serena, Antoni Soler Cuadrat, Josep Viadiu Valls, Enrique Rueda López, Aniceto López Dalmau, Emilio Albaricias Alorda, Jaime Albaricias Descarrega, Manuel Núñez García, Saturnino Meca González, Dionisio Arolas Batlle, Antonio Ocaña Martín, Josep Soler Guillemat, Manuel Castarienas Domingo, Josep Francàs Jarques, Josep Roigé Rodó, Guillem Vales Brugeura, Daniel Rebull Cabré, José Antonio Gómez Vicente, Eusebio Jorge Sánchez, Salvador Pascual Mascaró, Antonio Calomarte Costa, Salvador Caracena Díaz, Ramon Recasens Miret, Francesc Arsia Simó, Jesús Vega Fernández, Antonio Amador Obon i Lluís Companys Jover. L'endemà, quan el vaixell va arribar a Maó, un dels oficials de la tripulació va comunicar els deportats que l'advocat laboralista Francesc Layret havia estat assassinat a Barcelona.

***

Cartell del míting pro Radowitzky

Cartell del míting pro Radowitzky

- Míting per Radowitzky: El 30 de novembre de 1927 se celebra a la plaça del Congreso de Buenos Aires (Argentina) un gran míting per exigir la llibertat de l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut comSimón Radowitzky, en commemoració del 18 aniversari del seu «gest de venjança social», és a dir, l'assassinat, el 14 de novembre de 1919 a Buenos Aires, del coronel Ramón Lorenzo Falcón, un dels símbols de la repressió contra el moviment anarquista argentí. Aquest míting va ser organitzat pels sindicats autònoms, pel Comitè Pro Presos Socials i per diverses agrupacions i publicacions anarquistes de Buenos Aires. Hi van prendre la paraula Aldo Aguzzi, Alberto S. Bianchi, Rodolfo González Pacheco, M. Ramos i Horacio Elité Roqué.

***

Capçalera de "Terra Lliure"

Capçalera de Terra Lliure

- Surt Terra Lliure: El 30 de novembre de 1935 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarquista Terra Lliure. Publicació quinzenal. Segons la seva declaració de principis: «Terra Lliure ve a lluitar per a contribuir a fer que desaparegui tot el que entorpeix la marxa progressiva de la humanitat i a la vegada ajudar a l'obra de reconstrucció necessària i imprescindible quan desaparegui allò que encara que dolent i injustés avui de relativa utilitat.» Figurà com a responsable Josep Mateu. Hi van col·laborar Gomery, Gustavo, A. Llorens, Andrés López Ayesa, Jaume R. Magrinyà, Josep Mateu i Josep Peirats, entre d'altres. En sortiren 10 números, l'últim el 5 d'abril de 1936. La mateixa capçalera tingué una publicació sorgida en 1930 i posteriorment, entre 1944 i 1984 amb diverses èpoques, a Tolosa de Llenguadoc i París, com a portaveu de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya en l'Exili.

Anarcoefemèrides

Naixements

Andrea Costa

Andrea Costa

- Andrea Costa: El 30 de novembre de 1851 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), en una modesta família catòlica, el militant de la Internacional, anarquista i després socialista Andrea Costa. En 1870 es matriculà en Lletres a la Universitat de Bolonya i freqüentà els cercles revolucionaris garibaldins. En 1871 quedà commocionat pel triomf i la derrota de la Comuna de París. Entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), que donarà lloc a la creació de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Entre el 15 i el 16 de setembre del mateix any assistí al Congrés de Saint-Imier (Suïssa). El 16 de març de 1873 participà en la insurrecció revolucionària de Bolonya, juntament amb Errico Malatesta i Mikhail Bakunin i en 1877 en l'aixecament atiat per l'anomenada«Banda del Matese» a San Lupo di Benevento. El 9 de juny de 1877 impartí a Ginebra una anomenada conferència sobre la «propaganda pel fet», estratègia que serà recollida per Paul Brousse i adoptada com a eina de conscienciació popular en el Congrés de Londres de 1881. Fugint de la persecució repressiva contra el moviment anarquista, en 1878 s'exilià a Suïssa, on establí contactes amb Carlo Cafiero i James Guillaume i els companys de la Federació del Jura, i després marxà a París, on fou detingut i condemnat a dos anys de presó. En aquests anys col·laborà en diversos periòdics llibertaris, com ara Fascio Operaio, La Plebe i Il Martello, entre d'altres, i fou corresponsal d'Il Messaggero. El 5 de juny de 1879 fou expulsat de França i retornà a Suïssa, on s'ajuntà sentimentalment amb la militant anarquista Anna Kulisciov. El 3 d'agost d'aquell any publicà una carta en el periòdic Plebe titulada «Ai miei amici di Romagna» (Als meus amics de Romanya), on criticà durament l'estratègia insurreccionalista i qualificà de«secta» la Internacional. De fet, aquest any, juntament amb sa companya Kulisciov, abandonà l'anarquisme en favor del socialisme parlamentari. En 1880 creà la Rivista Internazionale del Socialismo, a Milà, i en 1881 creà el periòdic Avanti!, a Imola, que esdevindrà més tard en l'òrgan històric del Partit Socialista Italià (PSI). L'agost de 1881 fundà el Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI), que es fonamentava en el principi federatiu de caire llibertari i estarà obert a totes les tendències socialistes, fins i tot als anarquistes. En 1882 esdevindrà el primer diputat socialista de la República italiana. El seu pas al parlamentarisme serà un mal tràngol per als anarquistes i suscitarà un enorme i agre debat. L'agost de 1883 crearà, per a coordinar l'oposició de l'esquerra, el «Fascio della Democrazia», juntament amb Giovanni Bovio i Felice Cavallotti. Durant el seu manament parlamentari criticà severament l'aventura colonial africana del govern de Crispi (Massacre de Dogali de 1887), l'autoritarisme d'Humbert I d'Itàlia i la repressió policíaca. El 5 d'abril de 1889 fou condemnat per un tribunal romà a tres anys de presó per «rebel·lió contra la força pública» arran dels desordres sorgits durant una manifestació en memòria de Guglielmo Oberdan. El març de 1890 fou condemnat per«rebel·lió» per haver participat a Roma en les mobilitzacions dels obrers de la construcció. En 1893 fou elegit alcalde d'Imola i entre 1908 i 1910 exercirà de vicepresident de la Cambra dels Diputats. A Imola fou president de la Congregació de Caritat. Andrea Costa va morir el 19 de gener de 1910 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Deixà publicats Memorie inedite (1873), Bagliori di Socialismo (1900) iIl 18 marzo e la Comune de Parigi (1902), entre d'altres. Una part del seu arxiu es troba dipositat a la Fundació Giangiacomo Feltrinelli de Milà i a la Biblioteca Municipal d'Imola. A la seva vila natal una placa recorda la casa on nasqué i l'equip de bàsquet en porta el seu nom.

***

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca "La Plume" del 15 de gener de 1893

Autoretrat d'Henri-Gabriel Ibels publicat en el número 90 la revista parisenca La Plume del 15 de gener de 1893

- Henri-Gabriel Ibels: El 30 de novembre de 1867 neix a París (França) el pintor, dissenyador, gravador, cartellista, historiador de l'art i anarquista Henri-Gabriel Ibels. Entre 1888 i 1889 estudià, amb Pierre Bonnard i Édouard Vuillard, a la prestigiosa Acadèmia Julian. Formà part, amb altres destacats artistes (Paul Sérusier,Édouard Vuillard, Pierre Bonnard, Maurice Denis, Ker-Xavier Roussel, Félix Vallotton, Paul-Elie Ranson, Georges Lacombe, Jan Verkade, Mogens Ballin, József Rippl-Rónai, Charles Filiger, Aristide Maillol, etc.), alguns d'ells també anarquistes, del moviment Nabi, grup artístic postimpressionista d'avantguarda contrari a la pintura acadèmica. Va ser batejat pels seus companys nabis com el Nabi Periodista, per la seva afició a la vida social, a la il·lustració política, a la bohèmia periodística, i fou considerat com un dels mestre del cartellisme polític. A partir de 1890 col·laborà com a il·lustrador en diferents periòdics anarquistes i satírics, com ara Le Père Peinard,La Revue Anarchiste, La Plume, Mirliton, La Revue Blanche,Le Cri de Paris, Le Courrier Français,L'Echo de Paris, Messager Français, etc. En 1891 exposà per primera vegada al Saló dels Independents de París. En 1893 fundà amb Georges Darien el periòdic anarcosatíric il·lustrat L'Escarmouche. Aquest mateix any publicà amb Toulouse-Lautrec l'àlbum de litografies Le Café-concert; bon amic d'aquest pintor, freqüentà els seus cercles bohemis i realitzà nombroses litografies per als programes del «Théâtre Libre». Il·lustrà llibres d'alguns dels seus amics artistes, com ara Gauguin i Utrillo. Entre el febrer de 1898 i el juny de 1899 publicà el periòdic Le Sifflet, per defensar l'oficial jueu Alfred Dreyfus. En 1912 donà obra seva per a la tómbola de la publicació anarquista de Jean Grave Les Temps Nouveaux. Entre les seves obres pictòriques destaquen Les amoureux dans un champ (ca. 1893) i Le bois d'amour. Henri-Gabriel Ibels va morir l'1 de febrer de 1936 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

Foto policíaca d'Henri Beylie (25 de maig de 1894)

- Henri Beylie: El 30 de novembre de 1870 neix al V Districte de París (França) el propagandista de l'anarquisme «naturianista» i anarcocomunista Henri Félix Camille Beaulieu, també citat Beaulieau, i conegut com Henri Beylie. Sos pares es deien Charles Beaulieu, empleat, i Jeanne Beylie, costurera. De ben jovenet fou sotsoficial als Batallons d'Àfrica («Bats d'Af»), però va ser degradat per «revolta i protesta col·lectiva». En tornar a la metròpoli, freqüentà els cercles llibertaries parisencs de Montmartre. En aquesta època publicà els seus primers articles en La Revue Libertaire (1893-1894). El gener de 1894 va ser detingut, amb Henri Gauche i Henri Guerin, i interrogats pel jutge d'instrucció en el marc de l'ona de detencions d'anarquistes parisencs que es produí per mor de diversos atemptats que es realitzaren aleshores i després d'això es refugià una temporada a Brussel·les (Bèlgica). En retornà, participà en els grups«naturianistes» llibertaris, especialment en el format al voltant d'Henri Zisly i de Jules Bariol, membre del Cercle d'Estudis Socials (CES) i president del «Club des Harmoniens». Entre juliol de 1894 i febrer de 1898 edità, amb Émile Gravelle i Hernri Zisly, quatre números de L'État Naturel, on es reivindicà el naturianisme, el vegetarianisme i el veganisme. Entre 1895 i 1898 publicà amb Zisly i Gravelle la revista mensual La Nouvelle Humanité, en les quals reivindicava l'alliberament de l'esclavitud humana mitjançant una alimentació sana i la vida a l'aire lliure. Es guanyava la vida fent de lampista als Ferrocarrils del Nord, però l'abril de 1895 esdevingué empleat de banca i en aquests anys començà a escriure sota el pseudònim Henri Beylie, col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara La Débâcle Social (1896), Bulletin de l'Harmonie (1896-1901), La Vérité. Organe hebdomadaire du comunisme libertaire (1896-1897), Tribune Libre (1896-1900), Vérité (1896-1897), Le Cravacheur (1898), Le Naturien (1898), Le Cri de Révolte (1898-1899), etc. Quan el «Procés de Montjuïc» a Catalunya, va escriure la cançó Souvenons-nous, dedicada als seus màrtirs, amb la música de la peça d'Aristide Bruant À la Roquette. El 10 de setembre de 1898 es casà al XVIII Districte de París amb Clémentine Bontoux i aleshores treballava de comptable. En 1898 el grup naturista es dissolgué i s'uní a la lluita en defensa d'Alfred Dreyfus, però l'estiu de 1899 fou un dels que s'allunyà d'aquesta lluita disconforme amb la manera que Sébastien Faure portava el cas. Aleshores col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Homme Libre (1899), Émancipation (1901), Le Flambeau (1901-1902), Le Réveil de l'Esclave (1902-1903), L'Insurgé (1903-1909), Revue Communiste (1903-1904) i L'Ennemi du Peuple (1903-1904). En 1901 el grup naturianista es tornà a formar gràcies a l'arribada de Renou, antic reporter de L'Aurore, i entre juny i octubre de 1901 edità Le Bulletin de l'Harmonie. En 1901 també col·laborà en el Cercle d'Estudis Socials (CES) de París i, amb Zisly, publicà els llibrets La conception libertaire naturienne. Exposé du naturisme i Rapport sur le mouvement naturien. El febrer de 1902 el grup es disgregà a causa de divergències entre naturianistes anticientífics (Beylie i Zisly), per als quals per arribar a l'«Estat Natural» cal trencar radicalment amb els valors socials dominants tot retirant-se del món, i naturianistes científics, que just volien moderar els excessos de la civilització urbana sense renunciar als beneficis del progrés. El desembre de 1902 fou un dels fundadors, amb Georges Yvetot, Paraf-Javal, Dubois-Desaulle,Émile Janvion, Fortuné Henry i Albert Libertad, entre d'altres, de la Lliga Internacional per a la Defensa del Soldat (LIDS), també coneguda com«Lliga Antimilitarista», de la qual fou secretari tresorer, i origen de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i l'any següent publicà el fulletó Le militarisme. Ses causes, ses conséquences, les moyens de le combattre, editat pel grup anarquista«Germinal» de Lió (Arpitània). En 1902 cofundà, amb Georges Butaud, una societat per a la creació i desenvolupament d'una comuna anarcocomunista («milieu libre») a França, que a començaments de 1903 donà lloc al«Milieu Libre de Vaux» (Comuna Lliure de Vaux), situada a Essômes-sur-Marne (Picardia, França). A partir de novembre de 1903, però, la colònia anarquista patí una campanya de desprestigi per certs mitjans llibertaris, fins i tot Le Libertaire del 5 de desembre de 1903 publicà un balanç negatiu de l'experiència que fou respost per Beylie et Butaud en el Bulletin Mensuel de la Colonie «Le Milieu Libre» de desembre amb una memòria dels guanys obtinguts en aquells «deu mesos de comunisme», tot criticant les conclusions pessimistes de Le Libertaire. El febrer de 1907 aquesta experiència arribà al seu final. A partir de 1905 sembla que renuncià a la teoria dels«Milieux Libres» i de mica en mica es va fent més anarcocomunista, col·laborant en la premsa afí, com ara Nouvelle Humanité (1905), L'Ordre (1905-1907), Ordre Naturel (1905), Terre et Liberté (1905-1906), Le Combat Social (1907-1909), Vie Naturelle (1907-1914), Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909) i L'Insurgé (1910-1911). La nit del 29 d'abril de 1906, en plena companya pel Primer de Maig, va ser detingut quan penjava pels carrers de París un cartell titulat«Manifeste abstentionniste et antimilitariste»; inculpat per «propaganda anarquista», es beneficià d'una amnistia. Entre el 24 i el 31 d'agost de 1907 assistí al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam (Països Baixos), amb Pierre Monate, Benoît Broutchoux, René de Marmande, Amédée Dunois, Brille, Louis Coriol, Margoulis, Albert Zibelin i altres. En 1908 militava de la Federació Anarquista del Sena i Sena i Oise i com a membre del Comitè de Defensa Social (CDS), organització que s'ocupava del suport als condemnats i proscrits polítics, la policia l'acusà a finals de 1910 d'incitar els militars a abandonar les armes i d'albergar desertors, inscrivint-lo l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Entre 1909 i 1912 col·laborà en el Bulletin du Comité de Défense Sociale. El febrer de 1912, en nom del CDS, i amb representants del Partit Socialista i de la Confederació General del Treball (CGT), fou membre de la comissió que preparà les exèquies d'Albert Aernoult. Entre març i maig de 1912 participà en el Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), impulsat per la Federació Revolucionària Comunista (FRC), el qual portà una campanya abstencionista per a les eleccions municipals de maig. El juny d'aquell any, fou membre de la Comissió de Repartiment del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). El desembre de 1912 participà en el consell d'administració de Le Libertaire i l'any següent fou accionista de La Bataille Syndicaliste. En 1914 va ser mobilitzat en el 14 Regiment d'Infanteria Territorial i destinat a les seves oficines. Entre abril i maig de 1918 participà en la redacció del periòdic pacifista La Plèbe. Després de la Gran Guerra milità de bell nou en el CDS. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 fou delegat en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA) que se celebrà a París i en el IV Congrés d'aquesta organització, que se celebrà entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 a París, fou elegit per al consell d'administració del diari Le Libertaire, amb el qual col·laborava. El març de 1932 va ser nomenat secretari del CDS. El gener de 1937 encara era secretari del CDS i treballava de comptable a París. Henri Beylie va morir en 1944.

Henri Beylie (1870-1944)

***

Henri Roorda

Henri Roorda

- Henri Roorda: El 30 de novembre de 1870 neix a Brussel·les (Bèlgica) el matemàtic, escriptor, humorista i pedagog llibertari Henri Philippe Benjamin Roorda van Eysinga, també conegut com Balthasar. Havia en una família lliurepensadora originària d'Snits (Frísia); son pare, Sicco Ernst Willem Roorda, era funcionari del govern holandès a Indonèsia, però fou cessat a causa de les seves opinions anticolonials --publicà el poema De Vloekzang. De laatste dag der Hollanders op Java door Sentot (La Cançó«Maledicció». Els últims dies dels holandesos a Java per Sentot)-- i amistats llibertàries (Élisée Reclus, Pierre Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Multatuli, Lev Metxnikov, etc.) i acabà exiliant-se en 1872 a Clarens, a la riba del llac suís de Léman, i sa mare es deia Selinda Bolomey. Ja de petit conegué al seu veí Élisée Reclus, el qual considerà el seu mestre. Quan tenia 14 anys va començar a escriure i dos anys després va fer amistat amb els fills de Nieuwenhuis que havien anat a estudiar a Lausana. En acabar la primària a Montreax, es llicencià en ciències matemàtiques a l'Escola Industrial de la Universitat de Lausana. Després d'una estada a París (França), va ser nomenat professor d'aritmètica i de matemàtiques, exercint des del 20 de setembre de 1892 al Col·legi de Villamont, a l'Escola Superior i a l'Institut Femení, i des de l'1 de setembre de 1905 al Col·legi de la Mercerie i al «Gymnase de la Cité» de Lausana. Publicà diversos manuals matemàtics (aritmètica,àlgebra, geometria, càlcul mental, etc.) per a l'editorial Payot entre 1912 i 1923. A més, fou un apassionat de la lògica i de la música. Força influenciat pel llibre de Jean-Jacques Rousseau Émile, ou De l'éducation, adoptà la pedagogia antiautoritària i llibertària i a partir de 1903 impartí nombroses conferències propagandístiques i divulgadores sobre el tema, alhora que col·laborà en el Boletín de la Escuela Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia i representà Suïssa en la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, fundada en 1908. A partir de 1910 participà en les activitats de l'Escola Ferrer de Lausana, inaugurada l'1 de novembre d'aquell any pel pediatra llibertari Jean Wintsch, per a la qual redactà la seva «Declaració de principis», i que durà fins al 1919. En la seva opinió, l'error més greu de l'escola del seu temps era que es posava més l'accent en l'adquisició passiva de coneixements que en el desenvolupament de les capacitats intel·lectuals; rebutjava, no obstant això, la fàcil solució d'atribuir aquesta situació a la voluntat d'uns governants interessats en què els futurs ciutadans adquirissin hàbits de servitud intel·lectual; tampoc no creia que es pogués descobrir de cop el sistema educatiu més adequat, ni que hi hagués prou amb atenir-se amb els principis de la ciència --com pensava Ferrer i Guàrdia--; així que la seva proposta educativa es limitava a deixar en llibertat els infants per a desenvolupar les seves facultats, en comptes de coaccionar-los perquè adquireixin de manera passiva un gran nombre de coneixements. Col·laborà en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Humanité Nouvelle, La Revue Blanche, Les Temps Nouveaux, etc. També va publicar en les revistes humorístiques d'Alphonse Allais, satíriques (L'arbalète,La Crécelle, etc.), en publicacions holandeses i suïsses (Cahiers Vaudois, La Gazette de Lausanne, La Tribune de Genève, La Tribune de Lausanne, etc.), moltes vegades signant els seus articles amb el pseudònim Balthasar. És autor d'assaigs, com ara L'École et l'apprentissaage de la docilité (1898), Élisée Reclus, propagandiste (1907), Les tendances de l'enseignement mathématique dans les écoles secondaires du canto de Vaud. Rapport présentéà la Société vaudoise des maîtres secondaires en 1910 per Henri Roorda (1910), Mon internationalisme sentimental (1915), Propos de paix et de guerre (1915, amb altres), Le pédagogue n'aime pas les enfants (1917, 1918 i 1973), Du rôle que peut jouer l'enseignement des mathématiques dans l'éducation intellectuelle des écoliers (1917), Le débourrage de crâne est-il possible? (1924), Avant la grande réforme de l'an 2000 (1925), Le rire et les rieurs (1925), etc.; d'un Almanach Balthasar (1923-1926, 2010); de llibres de cròniques, com À prendre ou à laisser (1919), Le roseau pensotant. Humour de tous les jours (1923), etc.; i de peces curtes de teatre, com Le silence de la bonne (1924), Un amoureux, Un beau divorce, Ligue contre la bêtise (1926), etc. Henri Roorda, deprimit i arruïnat,«neurastènic» segons la premsa, es disparà un tret al cor el 7 de novembre de 1925 a Lausana (Vaud, Suïssa). En 1926 els seus amics publicaren Mon suicide, el seuúltim assaig que deixà inèdit, premonitori del seu final. En 1929 el seu amic Edmond Gilliard li dedicà l'assaig A Henri Roorda. Entre 1969 i 1970 es van publicar a Lausana les seves Oeuvres complètes. En 2003 es va crear a Lausana l'Associació dels Amics d'Henri Roorda (AAHR). Entre el 13 de març i el 28 de juny de 2009 es pogué veure a Lausana l'exposicióDrôle de zèbre. Henri Roorda (1870-1925), realitzada pel Museu Històric de Lausana i l'AAHR.

***

Foto policíaca de Maurice Bernardon

Foto policíaca de Maurice Bernardon

- Maurice Bernardon: El 30 de novembre de 1882 neix a Brussel·lès (Bèlgica) el pirotècnic anarquista i sindicalista Gustave Maurice Bernardon Lizot–també citat Bernardou o Bernandon. Estudià química i aprengué l'ofici d'artificier. En 1900 militava en la Joventut Anarquista de la Unió Llibertària (UL) de Saint-Gilles (Brussel·les), que es reunia al domicili de Barrer. Segons la policia, el 27 de juliol de 1902, amb Bergen, va disparar uns trets al parc de Saint-Gilles i per aquest motiu hagué d'abandonar la ciutat. A París (França) entrà en contacte amb el Comitè Antimilitarista i amb Mateu Morral Roca i Pedro Vallina Martínez. Recomanat per Vallina, també molt interessat en la química aplicada, cap a la primavera de 1903 viatjà a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb altres químics llibertaris. També va contactar amb l'anarquista, i confident de la policia, Joan Rull i Queraltó, aleshores president del Comitè Antimilitarista local, al domicili del qual visqué uns mesos i a qui va introduir en la química. A Barcelona treballà en una pirotècnia i freqüentà el grup«Joventut Llibertària» i el Cercle d'Estudis Socials (CES). L'octubre de 1903 va ser detingut amb Rull per fer propaganda llibertària pels cafès de Badalona (Barcelonès, Catalunya) i posat a disposició del cònsol de França, que el retornà a França. De bell nou a Catalunya, instruí companys en l'ús d'explosius i de la «bomba d'inversió», nou tipus de bomba més segura per a qui la col·locava, ja que explotava quan qualcú la canviava de posició. En 1904 col·laborà en L'Espagne Inquisitorial, periòdic escrit a Barcelona, però publicat a París, que dirigí la campanya internacional contra el govern espanyol i el rei Alfons XIII. En 1904 signà des de Barcelona el manifest «Antimilitarismo reivindicado por los firmantes», en solidaritat amb els perseguits pels articles publicats en Nuestra Protesta. Novament detingut el setembre de 1904 a Barcelona arran d'unes explosions, va ser incomunicat fins el desembre i no ser excarcerat fins el 23 de maig de 1905, amb l'obligació d'abandonar el país i enviat amb el vapor Saboya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on estava reclamat per la justícia. Mentrestant, el novembre de 1904, la seva fórmula explosiva va ser publicada pel periòdic barcelonès El Espartaco. A finals de 1905 va ser detingut a Milà (Llombardia, Itàlia) a causa de l'explosió d'un artefacte mentre el manipulava a la Cambra del Treball, però va declarar davant el jutge que«només eren focs artificials». Processat i jutjat per aquesta causa, el 10 de gener de 1906 va ser absolt per manca de proves, però aquell mateix dia va ser expulsat cap aÀustria. Des d'aquest país retornà a Brussel·les i després a París, on es va lliurar a les autoritats militars per a regularitzar la seva situació d'antic insubmís. Després d'un empresonament i de fer dos anys de servei militar, va ser llicenciat el 6 d'agost de 1908. El 26 de maig de 1909, en el marc de les agitacions prèvies a causa de la guerra del Marroc i del Certamen Internacional Esperantista, va ser detingut a Barcelona i expulsat del país. Entre 1910 i 1914 milità en la Unió de Sindicats del departament francès de Meurthe i Mosel·la i en el grup llibertari de Nancy (Lorena, França). Fou secretari, amb el tipògraf François Farnier, de la Unió Departamental entre 1911 i 1912. En aquesta època col·laborà en Le Syndicaliste. Entre 1912 i 1914 dirigí el setmanari L'Éveil de l'Est. Organe d'émancipation et de défense sociale, publicat a Nancy. Representà els sindicats de la regió de l'Est en la manifestació del 16 de març de 1913 a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). En aquesta època va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1914 fou membre del consell d'administració de la Casa del Poble de Nancy. Entre 1919 i 1920 continuà militant i aleshores era membre del Sindicat d'Empleats de Comerç de Nancy i membre de la Comissió Administrativa de la Unió Departamental. A partir d'aquí se'n va perdre el rastre.

***

Giuseppe Sorrentino

Giuseppe Sorrentino

- Giuseppe Sorrentino: El 30 de novembre de 1883 neix a Peveragno (Piemont, Itàlia) l'anarquista il·legalista Giuseppe Sorrentino, també conegut com Joseph Sorrentino i Giuseppe Platano (Joseph Platano), però també com Mandino o Mandolino. Provinent de Lió (Arpitània), en 1907 s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on a l'any següent va ser fitxat com a «anarquista perillós». A Toló visqué a diferents domicilis (Pomet, 29; Inkermann, 17; i Moncey, 36) i d'antuvi va fer feina d'obrer forner i després de manobra en una caserna. El 18 de març de 1909 va ser detingut, amb Pierre Van Theust i Laurent Heyraud, on hi vivia, al carrer dels Savonniers, i, sospitosos d'haver aferrat un cartell intitulat «Aux soldats», acusats de propaganda antimilitarista. Durant l'escorcoll del seu domicili, la policia hi troba un revòlver de la seva propietat, fullets anarquistes d'Heyraud i publicacions llibertàries italianes i franceses. Arran d'aquests fets, les autoritats proposaren la seva expulsió del país. Esdevingut anarquista il·legalista, a començament de la dècada dels deu freqüentà els cercles anarcoindividualistes propers al periòdic L'Anarchie, on conegué Víktor Lvóvitx Kibàltxitx (Victor Serge), i la seva idea era marxar cap a l'Argentina i integrar-se en una comunitat llibertària. Entrà a formar part de l'anomenada «Banda Bonnot» –segons alguns, conegué Jules Bonnot a Londres (Anglaterra)–, especialitzant-se en obrir caixes fortes. Heretà 27.000 francs i proposar a Jules Bonnot d'associar-se per a fundar una empresa comercial. El 28 de novembre de 1911, mentre viatjava a bord d'un cotxe robat, Jules Bonnot li va disparar al cap a la ruta que uneix Melun i París, a l'alçada de Le Châtelet-en-Brie (Illa de França, França). Bonnot afirmà que Sorrentino s'havia ferit manipulant la seva pistola Browning, i ell el rematà. Segons la policia, els dos anarquistes il·legalistes havien discutit per un botí amb un resultat mortal. Alguns anarcoindividualistes acceptaren la versió de Bonnot i altres hi posaren dubtes.

Giuseppe Sorrentino (1883-1911)

***

Ezequiel Endériz Olaverri (1918)

Ezequiel Endériz Olaverri (1918)

- Ezequiel Endériz Olaverri: El 30 de novembre de 1889 neix a Tudela (Navarra) el periodista i escriptor llibertari Ezequiel Endériz Olaverri. Estudià al Col·legi de Sant Francesc Xavier de Tudela. Més tard, a Pamplona, s'introduí en el món literari, teatral i periodístic, i amb Víctor Gabirondo començà a col·laborar en el periòdic El Liberal. Després s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on va fer estudis universitaris, i més tard a Madrid, on treballà en diversos periòdics (El Liberal, Revolución, etc.), especialitzant-se en la crítica taurina (Goro Faroles). En 1915 s'inscrigué en l'Associació de la Premsa de Madrid. En 1916 col·laborà en Los Comentarios, periòdic aliadòfil dirigit per Rafael Guerrero i fortament crític amb el Govern del comte de Romanones. En 1918 col·laborà en El Soviet i fundà i dirigí el setmanari polític Las Izquierdas. En 1919 entrà en la redacció d'El Liberal. Afiliat al Sindicat de Periodistes i Empleats de la Premsa de la Unió General de Treballadors (UGT), en 1919 en va ser nomenat president i el novembre d'aquest mateix any encapçalà la primera vaga del sector (periodistes i tipògrafs) promoguda per aquest sindicat socialista contra la censura prèvia, motivada per la vaga catalana de La Canadenca, i per la reivindicació dels seus drets. Aquesta important vaga li posà en contacte amb l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Després participà en la fundació de La Libertad i quan aquest fou adquirit pel«pirata» Joan March Ordinas, l'abandonà i fundà, amb Víctor Gabirondo, Eduardo Barrobero, Fernández Boixader, López Alarcón y Rodríguez Avecilla, el Diario del Pueblo, que dirigí, però que acabà desapareixen a causa de la rigorosa censura. Fou amic de Salvador Seguí, d'Angel Pestaña, del torero Juan Belmonte i de l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez. A finals de la dictadura de Primo de Rivera va pertànyer a l'Agrupació Professional de Periodistes. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'afilià a la CNT i fou nomenat redactor en cap de La Tierra. En maig de 1933 acudí al VIII Congrés d'Autors de Copenhaguen. En aquesta època fou membre a Madrid de l'Associació d'Amics de la Unió Soviètica i s'integrà en una candidatura conjunta del Partit Social Ibèric (PSI) i de La Tierra (Salvador Cánovas Cervantes, Ricardo Baroja i Eduardo de Guzmán) que es presentà a Sevilla per a les eleccions legislatives de novembre de 1933; l'aventura va ser un fracàs i motivà una dura polèmica amb la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1937 presidí el Comitè Nacional de l'Associació d'Amics de Mèxic a Barcelona --en 1938 va fer la introducció del llibre del polític mexicà Alejandro Gómez Maganda ¡España sangra!, editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. En aquests anys bèl·lics, formà part de la redacció barcelonina de Solidaridad Obrera, però en sortí després de criticar el seu director Jacinto Toryho i defensar Liberto Callejas en un Ple de la Regional catalana de la CNT. Amb el triomf feixista, passà a França. Amb l'Alliberament, a París continuà amb la seva tasca periodística (Solidaridad Obrera, L'Espagne Républicaine, etc.) i participà, sota el pseudònim de Tirso de Tudela, en les emissions de«Ràdio França Internacional - Secció Ibèrica» (Ràdio París), on realitzà, juntament amb el sacerdot basc doctor Olaso, l'espai «La Rebotica», dedicat al folklore, la política, la literatura i l'art. En aquestaèpoca va ser molt amic de l'escriptor i periodista César González Ruano. Durant els anys quaranta dirigí La Novela Española i fou membre de l'Associació de Periodistes Republicans Espanyols de París, on intentà frenat les maniobres comunistes que pretenien el seu control. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades fent servir pseudònims (Goro Farolas i Tirso de Tudela), en Cosmópolis (on publicà «Sobre bolchevismo en España»), Estampa, Frente Libertario, Grecia, La Ilustración Ibérica, Mundo Gráfico,Nuevo Mundo, Pueblo Libre i Umbral, entre d'altres. Fou el traductor de l'escriptor portuguès Júlio Dantas Lagos i l'autor de jotes per al cantant navarrès Raimundo Lanas. Va escriure d'obres de dramatúrgia --més d'una trentena, estrenades a Barcelona, Madrid, París, Buenos Aires i Mèxic--, de llibrets per a sarsueles, de reportatges, d'assaigs, de novel·les i de poesia, com ara Abril (1912), Lluvia de luz (1912), Belmonte, el torero trágico (1914), Yo, asesino (1915), La maja del rastro (1917), Noche de Lobos (1917), Foch. Su vida, sus ideas, sus obras y su triunfo (1918), La Revolución rusa. Sus hechos y sus hombres (1918), La travesía del desierto y otros poemas (1920), Vengadoras (1921), Siete viajes por Europa (1924), Madame Butterfly. Drama en tres actos (1926, amb Víctor Gabirondo), Noche de guerra (1928, amb Joaquín F. Roa i Millán), La guitarra de Fígaro. Comedia lírica en seis cuadros (1933, amb Joaquín F. Roa i música de Pablo Sorozábal), Guerra de autores (1935, memòries sobre los tres anys que exercí de secretari del Consell d'Administració de la Societat General d'Autors d'Espanya), El pueblo por Azaña. Del Ateneo ¡hasta el gato! (1935), Teruel (1938), Teatro contemporaneo español (1947), El cautivo de Argel. Novela corta inédita (1949), Fiesta en España (1949), etc. Ezequiel Endériz Olaverri va morir el 8 de novembre de 1951 a Courbevoie (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Ezequiel Endériz Olaverri (1889-1951)

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12422

Latest Images