[24/11] «Foglio di Propaganda» - «El Proceso Ferrer» - Míting contra la repressió a Europa - Lissagaray - Bandler - «Libertad» - Sartoris - Sousa - Beruat - Cristofoli - Girotti - Meckert - Liaño - Quesada - Crisai - Scaglia - Baginski - Crespi - Ugeda - Colomar

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Lepretre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Beruat: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Beruat. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Beruat va morir el juny de 1979 i va ser enterrada civilment el 14 de juny al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jean Meckert

- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

***

Concha Liaño (Caracas, 1963)

- Concha Liaño:El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal«Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de«Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

Concha Liaño (1916-2014)

***

Rodrigo Quesada Monge

- Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos,Escaner Cultural, Espéculo,Exégesis, Pacarina del Sur,Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i en 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

Defuncions

Luigi Crisai

- Luigi Crisai:El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

***

Notícia sobre Louis Scaglia apareguda en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux del 20 de setembre de 1906

- Louis Scaglia: El 24 de novembre de 1940 mor l'anarquista Louis Scaglia. Havia nascut el 12 de febrer de 1886 a Itàlia. Es guanyava la vida com a obrer jornaler. El setembre de 1906 va ser nomenat secretari de la Joventut Sindicalista (JS) de Le Havre (Alta Normandia, França) i el 19 juny de 1911 participà, amb altres companys Benoît Cantin, Louis Verdière, Linotte i Maxime Letellier, en la fundació del Grup d'Estudis Socials (GES), cercle llibertari d'aquesta localitat. Durant la primavera de 1914 participà en la campanya abstencionista portada a terme pel grup local de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), grup en el qual havia participat en la seva fundació, amb altres companys (Benoît Cantin, Maxime Letellier, Henri Offroy, Auguste Hamard, Linotte, Jules Loisel, Marcel Prévost, Louis Verdière, etc.) el 15 d'abril d'aquell any. Després de la Gran Guerra esdevingué venedor ambulant i participà en la reconstrucció del grup llibertari.

Continua...

---