Anarcoefemèrides del 23 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de La Guerre Sociale
- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre
de 1885 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic quinzenal La Guerre
Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni
Dieu ni
Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador
Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura,
però J. L. De Lanessan
hi col·laborà. En sortiren nou números
en dues sèries, l'últim el 8 de març
de
1886. Va ser substituït per L'Interdit
(1886).
***
Senyera de la Secció
de Carrara de l'USI-AIT
- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.
***
Portada
del primer número de Solidaridad
- Surt Solidaridad: El 23 de novembre
de 1961
surt a París (França) el primer número
del setmanari anarcosindicalista Solidaridad.
Semanario sindicalista y de
información. Órgano de la
Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales
zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad
Obrera i Boletín
Confederal, periòdics
anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses.
Dirigit
per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de
Santillán, José Alberola
Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal
Esgleas, Julián Floristán,
Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel
Hernández, Juana Humbert, J. Jové y
Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo,
Volga Marcos, Fulgencio
Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán,
Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel
Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i
Juan Lazarte,
entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim
el 21 de desembre de 1961, i
va ser substituït per Le Combat
Syndicaliste.
***
Portada
del número 0 de La
Pilule
- Surt La Pilule: El 23 de novembre
de 1970 surt als quioscos de
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista
sarcàstica llibertària La
Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el
surrealista epígraf «Pour
tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui
est pour,
contre ceux qui sont pour» i en els últims
números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on
détrône le roi des cons»
(Però hi ha poques
possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser
promoguda per
l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu
principal redactor
amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del
número 13 passà
a setmanal. Comptà amb la
col·laboració del caricaturista Jean Leffel,
dibuixant de Le
Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors
--Borner, Delay,
Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes
--Jean-Noël Cuénod, Pascal
Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine
Mikhaïlo (Irène
Pasut), etc. Tractà diferents
temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme,
l'objecció de consciència, el
comerç d'armes, les guerres, la democràcia
parlamentària, les religions, els
organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors
(Franco, Sékou
Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes
(Nixon, etc.), les polítiques
suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la
funció de la policia, el sexe, el
feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000
subscriptors i la tirada
oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars,
distribuint-se arreu de la Suïssa
de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz
acabà davant els
tribunals per qualificar d'«assassí» el
Xa d'Iran i va ser condemnat a 500
francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament
portà
l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de
solidaritat. En
sortiren en total 199 números, l'últim (198) el
28 de gener de 1975, i deixà de
publicar-se pels deutes i per la pressió
policíaca. En 1979 Praz publicà la
revista satírica Le Crétin des Alpes,
però només sortiren set números
entre abril i octubre d'aquest any.
Naixements
Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902
- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
***
Charles-Albert
retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour
del 27 de novembre 1909
- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).
***
- Nanò De
Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri
(Piemont, Itàlia) l'enginyer,
industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto
De Bartolomeis,
conegut com Nonio De Bartolomeis, i
que sovint signava els articles NDB.
Sos
pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i
anarquista, amic
personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família
anarquista, fou un
dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi,
Pietro Ferrero,
Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna«Francisco Ferrer», al
barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i
col·laborà en diferents publicacions
anarquistes, com ara Il Libertario,L'Avvenire Anarchico, Volontà,Umanità Nova, etc. El 12
de març de 1914 va fer una conferència sobreLa conquista del pane, de Pietr
Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca,
Umberto Terracini
i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei,
Maurizio
Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del
Comitè d'Estudi dels
Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà,
en representació dels
anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) de
la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut
com a «sospitós de
complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de
Milà», en referència a
l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de
1928, però va ser
posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que
acabà la II Guerra
Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i
col·laborà en Il
Libertario, de Milà, i en Era
Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20
de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch,
Umberto Tommasini i Libero Vigna,
en representació de la Federació Anarquista de
Trieste, al II Congrés Nacional de
la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se
celebrà a Bolonya. Nanò De
Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual
Eslovènia).
***
Foto policíaca de Ferdinando Franchi
- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió».
***
Ginés
Camarasa García
- Ginés Camarasa
García: El 23 de novembre de 1898 neix a
Villena (Alt Vinalopó, País Valencià)
l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Ginés Camarasa
García, conegut també sota el
pseudònim de Felipe
Martínez Pérez. Fill d'una
família pagesa, fou el major de quatre germans.
Quan tenia nou anys començà a treballar de
cadiraire al taller d'un oncle seu i
amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En
aquesta agrupació conegué
l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el
pensament llibertari.
En 1913 Guardiola farà que la societat «La
Prosperidad», en la qual militava
Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb
les
condicions laborals i econòmiques, abandonà el
taller familiar i l'any següent
passà a un altre taller on s'especialitzà en
ebenisteria, la seva feina
definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916
s'establí a Barcelona
(Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb
una maça el propietari de
l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on
s'afilià al Sindicat de la Fusta
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec.
Participà activament
en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un
grup de defensa confederal.
En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes
Balears). En
aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals,
com ara Joan Ripoll,
els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres.
Ajudà com pogué
els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco
Arín Simó, etc.)
que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a
Villena i intervingué en
la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any
següent, de la societat «La
Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT.
Milità amb un destacat grup de
companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans
Ibáñez, Antonio Guillén,
Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del
grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la
reunió fundacional de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la
repressió de la dictadura de Primo
de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó
Mitjà, País Valencià), des d'on en
1928 envià
diners a La Revista Blanca per a
una
subscripció pro presos. El març de 1928 va ser
detingut per apunyalar lleugerament
al front en una disputa José Cañizares, president
de la Casa del Poble de
Villena. Després, a Barcelona, ajudà
orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre
destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la
proclamació de la
II República espanyola retornà a Villena i entre
el febrer de 1932 i l'abril de
1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta
localitat. Quan el cop feixista
de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers
barcelonins i
l'agost d'aquell any retornà a Villena, on
s'encarregà d'importants tasques
confederals: president de la CNT (1936), president de la
Comissió d'Assistència
Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president
de la Indústria del
Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de
l'Ajuntament
de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la
Secció de Defensa
del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a
València. En 1939, amb el triomf
franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp
d'internament
d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué
amagat fins l'octubre de
1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el
nom de Felipe Martínez
Pérez i muntà un taller d'ebenisteria,
que amb el
temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta
ocupà la secretaria
de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro
presos
durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al
1957. Durant aquests anys
(1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les
agafades confederals i
establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco
Ponzán Vidal. Durant els
difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i
Eduard Josep Esteve, creà un
Comitè Nacional provisional de la CNT, que
encapçalà entre 1958 i el febrer de
1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat
perquè havia estat agafat
en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes
desconeixien la seva
importància orgànica. En 1962, arran d'una
important agafada, es va veure
obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a
València i a Madrid, però, al
contrari que Torremocha, no passà a França i es
mantingué amagat un parell
d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona
i l'any següent fou
novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una
mica descentrat.
Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical
Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista.
De jove estigué casat amb
Francisca Camús i, un cop enviudà,
formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.
Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de
1972 a Barcelona (Catalunya).
Ginés Camarasa García (1898-1972)
***
Mario
Perelli
- Mario Perelli: El
23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es
traslladà a
Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a
la fàbrica d'esmalts Moneta,
al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va
perdre l'índex i el dit
mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical,
aconseguí organitzar sis-cents
obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració
sindicalista i obtenir,
després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els
dels metal·lúrgics
milanesos. La seva militància li va costar diverses
detencions i, finalment,
l'acomiadament de la feina. Després d'això,
treballà a jornada completa en la
Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns
desertors a expatriar-se,
va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins
a la primavera de 1919.
Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i
col·laborà en el projecte de fundació
d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920
amb l'edició d'Umanità
Nova i on treballà fins l'agost
d'aquell any en l'administració del periòdic i en
la seva difusió. El 17
d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado
Quaglino i
altres redactors d'Umanità Nova,
restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat
d'haver
participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de
març de 1921, després
d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de
maig d'aquell any va ser detingut
a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per
l'Audiència, va ser condemnat a 16
anys i 11 mesos de presó i a dos anys de
vigilància especial. Després de restar
11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia,
Porto
Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada
gràcies a una
amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi
com a llibreter de segona mà i
després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els
anys successius no destacà
massa en la seva militància, però
continuà estretament vigilat. Quan Itàlia
entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a
Ustica (Sicília),
després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de
concentració de Renicci
d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser
alliberat arran de l'armistici entre
Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943)
i retornà a Milà,
on esdevingué un dels organitzadors més actius de
la resistència anarquista. En
polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de
crear un front
revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita
antifeixista en
revolució proletària, i per aquesta finalitat
mantingué estrets contactes amb
Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat
Proletària (MUP), amb Lelio
Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb
els quals
fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que
publicà entre desembre
de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione.
Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per
Germinal
Concordia que projectaven crear una formació partisana
llibertària. També
participà en la creació de la
Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL),
la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb
Germinal Concordia, Antonio
Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació
partisana que, després de
l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi»
i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres
localitats. Just abans de l'Alliberament
d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de
l'aïllament polític que aleshores li
semblava perillós, s'enquadrà en la
formació «Brigada Matteotti», al voltant
del Partit Socialista Italià d'Unità
Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini.
Després de l'Alliberament en el si de la FCLL
s'accentuà progressivament la
fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat
per ell, per
Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes
intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris
a Milà,
els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I
Congrés de la
Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de
1945 a Carrara
(Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà
en la redacció de les
anomenades «Tesis de Milà», document
polític obertament reformista, que
proposava la transformació del moviment llibertari en un
autèntic partit
polític, capaç d'esdevenir, segons ells,
mitjançant la participació en les
eleccions, en una tercera força entre la reacció
i el socialisme d'Estat. Entre
finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà
l'escissió definitiva
i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni
creà la
Federació Llibertària Italiana (FLI), que
tingué una vida efímera i que acabà en
menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani
(PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe
Saragat. En
els anys successius prosseguí la seva activitat en el
moviment socialista,
sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí
jugant un paper
important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de
1981 a
Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Juan José Bernete
Aguayo (Chimeno)
- Capitán Chimeno:El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa«Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.
---