Anarcoefemèrides del 19 de novembre
Esdeveniments
Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman
- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.
***
Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob
- Surt Germinal: El 19 de novembre
de 1904 surt a Amiens
(Picardia, França) el primer número del
periòdic bimensual Germinal. Journal
du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb
el temps diversos gerents,
com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois,
Albert
Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A
partir del número 36,
del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal.
Deixarà de publicar-se,
després de 391 números, l'agost de 1914 arran de
la declaració de guerra, però
reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al
juliol de 1933, després
de publicar 723 números. Set números
més encara es publicaran durant l'any
1938. En 1920 donarà suport a la Federació
Comunista Llibertària de la regió
del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures
anarcoabstencionistes. El
periòdic edità diversos fullets, postals i
partitures. Hi van col·laborar,
entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice
Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles
Desplanques, Charles Dhooghe, Henri
Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean
Goldsky, Gustave
Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine,
André i Maurice
Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène
Peronet, Charles
Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per
diversos
delictes (propaganda antimilitarista, injúries,
provocació de mort, etc.) i
arribà a tirar 4.500 exemplars.
***
Anagrama de "Solidaritat Obrera"
- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.
***
João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)
- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.
***
Colette
Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre
de 2006) [Foto: Samuel Aranda]
- Homenatge a
Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses
organitzacions
anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al
cementiri
de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al
destacat militant
anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la
seva mort,
esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va
celebrar
davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari
Francesc
Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i
la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort
el 20 de juliol de
1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir
Colette
Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric
Casañes.
Naixements
Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)
- Alexandre
Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica
(Grójec, Polònia, Imperi
Rus) el matemàtic, tipògraf i activista
anarquista Aleksandr Dembski, més
conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien
Ippolit Dembski i Antuanetta
Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat
de Sant Petersburg (Rússia) i
en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a
Varsòvia, on es dedicà a la
propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit
Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la
independència polonesa com a una meta immediata
de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a
Suïssa i entrà a l'Escola
Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa).
Després d'una brillant carrera que
finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la
mà de Jakob Brinstein (Jacques
Brynstein). El 6 de març de
1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos
bombes
explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a
resultes de ferides, i ell resultà
malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric,
va ser expulsat de
Suïssa i s'establí a París
(França), on treballà en una impremta. Malalt de
tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb
altres nihilistes
(Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.).
El 26 de
gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una
protesta contra la
detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista
a Turquia, del refugiat Vladimir
Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener
de 1893,
acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de
França i es refugià a
Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat
d'anarquistes a controlar
establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Edició de Souvenirs du bagne
de 2005
- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890). En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.
***
Notícia
del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció
de La Voix du
Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux
del 13 de gener de 1906
- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).
***
Francesco
Porcelli
- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morí l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).
***
- Alfons Vila
Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant
Martí de Maldà (Sant Martí de
Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896
a Sant
Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i
anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb
els sobrenoms de Shumi de Joan Baptista Acher (o Atcher),
però també per El
Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau
Oller. De família
d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós.
Atret per l'art, a
Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia
14 anys abandonà ca
seva i marxà a peu a Terrassa i després a
Barcelona, on es guanyava la vida
fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i
col·laborant amb dibuixos
per a la publicació Papitu. Quan tenia
17 anys, després de morir sa
mare, passà cinc anys a París, on
treballà d'orfebre, col·laborà en
diverses
publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris.
També és possible que
lluités amb l'Exèrcit Revolucionari
d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno.
En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan
Bautista Acher, per així
eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar,
s'afilià
al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i es convertí en
un militant anarquista partidari de l'acció violenta,
participant en nombrosos
atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando
Sánchez Raja i
altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà
el 17 de març de 1921 contra
diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest
grup, l'abril de
1921, preparà un atemptat contra el general Severiano
Martínez Anido,
governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc;
l'acció
fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí
una deflagració fortuïta al
taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta,
al barri de Sans,
on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la
cara i les mans
d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i
condemnat a uns anys
de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre
de 1922, fou jutjat per una
acció anterior contra una cerimònia religiosa
organitzada pel sometent al
Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això
originà una intensa campanya anarquista
(Solidaridad Obrera, El Suplemento de La
Protesta, etc.) contra
la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se
sumaren
nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago
Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els
germans Serafín i Joaquín Álvarez
Quintero, Jacinto Benavente, José Francés,
Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de
Albornoz, Luis Araquistáin,
Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland,
Alberto Ghiraldo, Emma
Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki,
Errico Malatesta,
etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou
commutada.
Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a
l'escultura, i des d'allà
organitzà exposicions de la seva obra sota el nom
artístic de Shum:
Sabadell (1925) --de la qual es publicà el
catàleg Álbum artístico.
Exposición Shum--, Bilbao (1926)
--guanyà el Premi d'Escultura Villa de
Bilbao--, Santander, etc. En 1929 es formà un
comitè en pro del seu indult,
format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres
(Formós Plaja,
Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró,
Isaac Puente, Antonio Amador, Julián
Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la
proclamació de la II
República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i
es dedicà a la pintura com a
professió. En 1934 participà en el grup«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep
Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a
vocal, en la Junta de Museus de
Barcelona; aquest any també il·lustrà
el periòdic anarquista d'Igualada El
Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants
Professionals
de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT
d'Astúries, però també
lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf
franquista, s'exilià, primer
a França, on passà pels camps de
concentració, i després a Amèrica
(Santo
Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic
adquirí un gran prestigi com a
pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i
dibuixos
(1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova
York, amb pintures modernistes i
ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment
llibertari. Durant elsúltims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va
continuar dibuixant,
agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos
il·lustraren moltes
obretes de «La Novela Ideal» i de «La
Novela Social» i llibres de nombrosos
autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón,
Elías García,
Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon,
Nalé, Mario B. Rodríguez,
Pedro Villa, etc.). També col·laborà
amb dibuixos en nombroses publicacions,
com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella
de la Torratxa, Hoy,La Humanitat, Iniciales, Mañana,L'Opinió, La
Opinión, El País, Post-Guerra,La Protesta, Solidaridad
Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra
y Libertad, Vértice,
etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca
(Morelos, Mèxic).
Alfons Vila
Franquesa (1897-1967)
***
Necrològica
d'Enric Llorens apareguda en el periòdic
tolosà Cenit
del 7 de maig de 1990
- Enric Llorens: El
19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Enric
Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili
fixe, tenint una
infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a
aprenent en una fàbrica de vidre al
Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i fou un actiu militant durant l'època del
pistolerisme. Quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites
de carrer i després
s'integrà en les milícies confederals per lluitar
al front d'Aragó. En 1939,
amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se
reclòs a diferents camps
de concentració. Després de la II Guerra Mundial
milità en la Federació Local
de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a
Bordeus
(Aquitània, Occitània).
***
Carlo
Doglio fotografiat per Vernon Richards
-
Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista,
editor, jurista, professor
universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932,
després
d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a
Bolonya per realitzar els
estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es
llicencià en Dret
Civil. En aquesta època d'estudiant conegué
l'esportista professional Diana
Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui
tindrà en 1949 son fill
Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a
escriure, mentre feia
de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses
ciutats (Bari, Friuli i
Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la
Resistència, va
ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni
in Monte, d'on sortirà
a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a
Cesena, on fou
novament detingut i, obligat a abandonar la regió,
s'instal·là a Milà. A la
capital llombarda continuà amb les seves activitats
clandestines i promogué el
periòdic La Verità,òrgan del Partito
Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En
aquests anys travà una
estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En
la postguerra
s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI)
i entaulà una estreta amistat
amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier
Carlo
Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946
esdevingué
redactor del periòdic Gioventù
Anarchica
i començà a col·laborar en Il Libertario
i en la revista teòrica anarquista Volontà.
En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà
e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo,
establí contacte amb la
comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista,
s'ocupà de la
crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou
director editorial
de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per
a
dirigir el Giornale di Fabbrica, en
la redacció del qual participaven tant els obrers com
dirigents de la patronal.
En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951
i 1955 treballà en el pla urbanístic
regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests
anys,
formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i
Fiocchi) encarregada de realitzar
viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes
institucionals més
rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i
enviat per
la revista Comunità,
s'establí a
Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i
dirigint, amb Lelio
Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la
capital
anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth,
director de
la revista Resistence, i amb
l'economista
Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític
Jayaprakash Narayan i de
l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a
Itàlia i
s'instal·là a Partinico (Sicília), per
treballar amb el pedagog pacifista
Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència
lliure sobre en la disciplina d'ordenació
territorial. Després s'establí a
Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe
Samonà per fer de professor agregat a l'Institut
Universitari d'Arquitectura de
Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972
esdevingué professor de Ciències
Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit
per Achille Ardigò.
Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de
nombrosos
intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el
filòsof
anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin,
l'urbanista Patrick
Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits
seus en nombroses publicacions
llibertàries i universitàries, com ara Comunità,Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo
Econonomico, Il Mulino,Volontà, etc. En 1992
Chiara
Mazzoleni publicà l'antologia Carlo
Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves
obres podem
destacar Programmazione e infrastture.
Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di
pianificazione territoriale
(1968), Anarchismo '70. Materiali per un
dibattito (1970, amb altres), L'equivoco
della città giardino (1974), Dopo
Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana
(1976), No pensare (tanto) per
progettare... ma vivere (1978, edició), La
pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb
Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in
esilio (1983,
amb altres), Braccio di bosco e
l'organigramma (1984), La
città giardino
(1985), Per prova ed errore (1995),
entre d'altres. Fins al seu últim dia participà
activament en activitats
polítiques i culturals de la que ell anomenava la«Bolonya popular». Carlo
Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia).
Carlo Doglio (1914-1995)
---