Gabriel Janer Manila analitza la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí: Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) -
LA BANDERA DE LA LLIBERTAT -
Per GABRIEL JANER MANILA
Què és el que el vent no sen va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, lautenticitat de lamor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta. (Gabriel Janer Manila)
Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no sendugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi dentendre certs paisatges morals de la història de lilla de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves uns joves- que satrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de limperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos somplirien dherbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia sacabarien els comerciants desclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de lla història.
Però també aquells joves hagueren de veure com sesfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni sen salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no sen va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura nha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn dun sol tema: la complicitat de molts daquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap lautor fins a quin extrem la literatura és a linterior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts danys de depuració de la pròpia escriptura lhan portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg duna vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts daquells companys de lluita han baratat la revolució per una cadira. Els anys de presó escriu-, les llargues nits dinterrogatoris en els caus policials només havien servit per consolidar els dirigents que savenien a signar vergonyosos acords amb els botxins. Daquests vergonyosos acords sen va dir transició.
La novel·la potser nhauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica duna època que lautor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del Jardí de les delícies de Hieronymus el Bosch. Sens parla de la infantesa del jove rebel i era un temps i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens democió, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai shagués poblat de monstres que venien dun món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes doli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de lescola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris dargent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, laigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió destrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de lamor als llibres, de les pors, de com ha de veures abocat a la desfeta de les successives capes dil·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De lúnic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no sen va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, lautenticitat de lamor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta.
Diario de Mallorca 5-XI-2017