Anarcoefemèrides
del 6 de novembre
Esdeveniments
Capçalera
de Die Autonomie
- Surt Die Autonomie: El 6 de novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer número del setmanari en llengua alemanya Die Autonomie. Anarchistisch-communistisches Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era l'òrgan d'expressió del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril Bell, Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek, Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin, John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau, Ivar Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef Schütz, Henri Sensine, Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre d'altres. A més del periòdic editaven pamflets i fullets que distribuïen per tota Alemanya. Es van publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de 1893.
***
Capçalera del primer número d'El Comunista
- Surt El Comunista: El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número de la publicació anarquista El Comunista. Periódico obrero. Fou continuació de l'anarcocomunista El Invencible. Periódico comunista anárquico, del qual només va sortir un número (27 d'agost de 1895) i que fou suspès per ordre governativa. De publicació irregular («Aparecerá cuando pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En el comitè de redacció figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres números, l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única col·lecció que es conserva es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
Naixements
Notícia del processament de Benoît Morel apareguda en el diari parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1883
- Benoît Morel:
El
6 de novembre de 1861 neix a Saint-Laurent-d'Oingt (Roine-Alps,
Arpitània)
l'ebenista anarquista Benoît Morel. Quan feia poc que havia
estat condemnat a
dos mesos de presó per haver reproduït una
convocatòria de manifestació per commemorar
els fets de La Ricamarie del 16 de juny de 1869, el 7 d'agost de 1883
va ser
jutjat per l'Audiència del Roine, juntament amb Louis
Chautant, com a gerent del
petit full revolucionari anarquista de Lió
(Arpitània) La Lutte (de
l'1 d'abril al 5 d'agost de 1883), sota l'acusació de«provocació a l'assassinat, a l'incendi i al
pillatge», i condemnat en absència
l'endemà a dos anys de presó i a 3.000 francs de
multa. Establert a París
(França), en 1889 vivia al número 21 del carrer
Lamarck i era secretari del
Comitè de Socors a les Familiars i Detinguts
Polítics, el tresorer del qual era
Gabriel Cabot (L'Argument). En
aquesta època col·laborava en el
periòdic parisenc Le Ça
Ira (1888-1889), fundat per Constant Martin. El 6 de
març de
1894 va ser detingut, juntament amb altres 15 companys i dues
companyes, en una
agafada policíaca a l'establiment del mercader de vins
anarquista Louis Duprat.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Cesare Stazi
- Cesare Stazi: El
6 de novembre de 1862 neix a Fabriano (Marques, Itàlia) el
sabater anarquista i
sindicalista Cesare Stazi. Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia
Giulia
Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles
internacionalistes
socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa
(Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la
regió, especialment amb Giuseppe
Vedova, amb qui establí una estreta relació que
durarà fins al final del segle.
El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i
decantà cap el
moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de
1894 va ser
processat per realitzar pintades subversives, però finalment
va ser absolt per
manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el
manifest
abstencionista I socialiste-anarchici ai
lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu
l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any
el Tribunal de
Perusa el processà per «associació
criminal». Fugí a la detenció i durant
un
temps passà a la clandestinitat, però finalment
es lliurà a les autoritats.
Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué
retornar a Fabriano, des
d'on, després de restar-hi uns mesos, es
traslladà a Matelica i després a
Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets
polítics. El juny
de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de
Roma (Itàlia), intervenint en
diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona.
Després
d'això, els seu compromís polític
s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà
a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per
l'execució
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de
gener de 1910
assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que
se celebrà a la seu de la
societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny
i el 29 de setembre de 1910
fou gerent dels nou números del quinzenal Lo
Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es
publicà a Ancona; el 17
de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro
Accini a favor de
les víctimes polítiques que se celebrà
a Casebruciate (Montemarciano, Marques,
Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara
Antonio Brasili,
Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de
juliol de
1912 participà en el Congrés Llibertari de
Romanya i de Marques que tingué lloc
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i
el 10 de febrer de 1913
intervingué en el Congrés de Úmbria i
de Marques que se celebrà a la seva
ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques,
Itàlia), es reuní
amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu
i
d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913
viatjà a Suïssa, però va
ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a
Ancona, entrà a
formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials) i
acompanyà Errico Malatesta, que s'havia
instal·lat de bell nou a la ciutat, en
mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914
assistí al Congrés
Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre
Montini de Fabriano,
on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió
dels Grups
Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el
proper congrés nacional.
Participà activament en l'anomenada «Setmana
Roja» i va ser arrestat el juliol
de 1914, aconseguint l'absolució en
l'apel·lació. L'abril de 1915 es
presentà a
les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del
Treball, però la
llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada.
Durant la
Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en
el seu ofici de sabater,
sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les
zones limítrofes
d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb
Antonio Brasili i
Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la
Unió Anarquista d'Ancona
(UAA). Tres mesos després, el Congrés de
Florència (Toscana, Itàlia) el va
elegir per formar part de la comissió de
correspondència de la Unió Anarquista
Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar
ser membre del consell executiu
de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat
el juliol
de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida,
intervingué
en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920
esdevingué vicesecretari de la
Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921
dimití del càrrec en trobar
feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la
reducció de mica en mica
de la seva activitat política. Durant els anys vint es va
traslladar a
Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la
seva conducta fos destacada
segons la policia. Cesare Stazi va morir l'11 de gener de 1929 a Ancona
(Marques, Itàlia).
***
Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)
- Charles-Nicolas Piéri: El 6 de novembre de 1870 neix a Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista expropiador Charles-Nicolas François Piéri–el seu llinatge també citat com Pierry. Son pare es deia Charles Piéri i sa mare Marie Herthmann. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i com a jornaler. A començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). El 7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista Bellanger, a 13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de Saint-Denis, tot argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt de temps, ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de París, en un procés on es jutjaren 22 companys més, a 20 anys de treballs forçats acusat de ser un dels caps de la«Banda de Courbevoie», grup anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions perifèriques parisenques (Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne, Rueil, Suresnes, etc.). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
de Leonardo Rubio García apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1976
- Leonardo Rubio
García: El 6 de novembre de 1895 neix a Biscaia
(País Basc)
l'anarcosindicalista i anarcosindicalista Leonardo Rubio
García. Des dels 14
anys milità en el moviment anarquista. Militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), durant la dictadura
de Primo de Rivera emigrà a França i en 1928 era
a Caen (Baixa Normandia,
França). En 1928 s'uní sentimentalment amb Justa
Olmo Yañez, vinculada també a
la FAI, amb qui tingué una filla, Azucena. Posteriorment
passà a París
(França), on freqüentà Francisco Ascaso,
Buenaventura Durruti i altres
destacats militants. En 1931, amb la proclamació de la II
República espanyola,
retornà a Sestao (Biscaia, País Basc), on
milità en la CNT. Participà
activament en els fets revolucionaris de l'octubre de 1934, a la conca
minera
de Bilbao (Biscaia, País Basc), fets pels quals
hagué de retornar a França. La
policia l'acusà de ser un dels atracadors, amb Gonzalo Arce
Barahona, Francisco
Lafuente Ibañez i Antonio Hilera Álvarez, de la
sucursal del Banc de Biscaia
d'Ortuella (Biscaia, País Basc) que es va perpetrar el maig
de 1935. Posteriorment,
amb sa família, s'instal·là a
Barcelona (Catalunya). Després del cop feixista
de juliol de 1936 lluità als fronts i en 1936, amb el triomf
franquista, passà
de bell nou a França, on fou reclòs en diversos
camps de concentració. En 1946
s'establí a París (França), on
formà part de la Federació Local de la CNT. En
1969 es traslladà a Besiers, on milità en la
Federació Local de la CNT
d'aquesta població. Leonardo García Rubio va
morir el 13 de febrer de 1976 a
Besiers (Llenguadoc, Occitània). L'octubre de 2014, la seva
filla Azucena Rubio
Olmo participà en uns actes d'homenatge a son pare,
emmarcats en un cicle de
commemoració de la revolta d'octubre de 1934, que se
celebraren a Sestao.
***
Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà
- Ramon Casals Orriols:
El 6 de
novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut com Ramonet
Xic, un
dels màxims representants del moviment llibertari del
Berguedà. Fou el fill més
gran de tres germans d'una família obrera: son pare,
Tomàs Casals Marginet,
treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica
dels Francesos) i
sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia
feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11
anys sa
mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se
a fer feina a
fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent
encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe
de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal
Badó, en 1926
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fruit dels contactes amb
vells militants que va conèixer a la fàbrica
Asensio (El Canal). Aquest
compromís, que es decantà per un anarquisme
tolstoià i seguidor de Fermín
Salvochea, que caracteritzà la seva actitud
revolucionària pacífica i racional,
es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes
de
l'època. En 1927 conegué Josep Corbella
Suñé, amb qui travà una gran amistat.
El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre
patrons i obrers de l'Alt
Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de
vuit
hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del
Ministeri de Treball.
Participà activament a la vaga del tèxtil de les
darreries dels anys vint que
va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de
l'empresa de la colònia
Rosal. Més tard fou readmès, però per
solidaritat vers els companys acomiadats,
no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu,
però a Berga durà un més
gràcies a
la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats,
després del
parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb
altres companys,
reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la
clandestinitat i del qual va
ser secretari fins al març de 1938, llevat dels
períodes que hagué de lluitar
als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses
reunions amb la
patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de
la
revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any,
fou
tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de
Barcelona. En aquesta època fou
corresponsal de la premsa llibertària al
Berguedà, com ara El Luchador iLa Revista Blanca. En 1934 va participar en la
creació de les Joventuts
Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren
fins al 1936. El
18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre
l'aixecament
feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia
Civil, però sense conseqüències.
També col·laborà en la
creació de la «Unión de Hermanos
Proletarios», el 19 de
juliol en record dels «Fets d'Astúries»,
i encapçalà el Comitè de
Milícies
Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de
persones expertes en art,
impedí la crema de les esglésies berguedanes. El
25 de juliol de 1936 es creà
oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual
formà part. L'endemà
participà en la creació de les
Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit
president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a
les execucions
sumàries fou titllat de «feixista» per
determinats sectors extremistes i per
aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de
1936 marxà al front
com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual
acabà com a
encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta
columna lluità als
voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de
1937 assistí a
València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un
congrés dels voluntaris de la
Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la
militarització; encara que
ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els
fronts. El 22 de març de 1937
entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al
març de 1938, on també
formà part de la Comissió de
Proveïments, arribà a ser conseller de
Proveïments, i entrà en la Comissió
Municipal de Refugiats. Com a tasques
d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el
conseller de Governació de la
Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca
de recursos
econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el
març de 1938, hagué
d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit
Republicà, antiga Columna Terra
i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres.
D'antuvi en
la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en
acabar la guerra, com a
encarregat d'enllaços. Durant «La
Retirada», el febrer de 1939 es refugià a
França, on fou internat als camps de concentració
d'Argelers, Agde, Sant
Cebrià, el Vernet i Noé. Després
s'enrolà en les companyies de treballadors, de
les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros)
i
Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la
definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra
s'establí a Le Mas-d'Azil,
com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que
mantingué fins elsúltims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà
diversos càrrecs orgànics:
responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de
l'Arieja
en comicis de l'exili --assistí al Congrés de
París de maig de 1945 i al Ple
del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de
Tolosa d'octubre de
1947--, etc. També milità en diverses
organitzacions llibertàries d'exiliats,
com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on
col·laborà assíduament en el
seu butlletí. A causa de la seva popularitat a Berga, va
rebre la petició
d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que
rebutjà sense
contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta
relació amb
el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols
va morir el 24
d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya,
Catalunya Nord), on
vivia des del 1997.
Ramon Casals Orriols (1908-2001)
***
Maria Bruguera Pérez
- María Bruguera Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de los Caballeros (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María Bruguera Pérez. Son pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un català de Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del Poble de Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio, també sentirà l'ideal llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va aprendre a brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar d'alimentació i de queviures. Va començar a militar en les Joventuts Llibertàries des de la seva fundació en 1932, així com en el grup teatral«Ni Dios ni Amo», que representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser detinguda per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns familiars; sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco Torrado Navarro, van ser assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de tenir un infant, Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a Badajoz va ser condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per 30 anys de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de Badajoz, Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va haver de deixar l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser executat pels feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company, Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el comitè de «Mujeres Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen Carrión, en coordinació amb el Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de la mort del dictador Franco va participar en la reconstrucció de «Mujeres Libres» de Madrid i va militar en el gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va alinear-se amb els escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista madrilenya Mujeres Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26 de desembre de 1992 a Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de l'Almudena dos dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres Libertarias està dedicat a la seva figura.
María Bruguera Pérez (1915- 1992)
***
Toma
Bebić fotografiat per Boris Kragić
- Toma Bebić: El 6
de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia,
Croàcia, Regne de Iugoslàvia;
actual Croàcia) l'artista multidisciplinari
(músic, cantautor, actor, pintor,
escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida
treballà en els
oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una
escola, contramestre,
mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de
l'equip de futbol
HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik,
etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata-
bum, etc.) i
un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el
primer
premi del Festival de Música Internacional de Solingen
(Düsseldorf, Renània del
Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És
autor dels discos Volite
se ljudoderi
(1975) i Oya
Noya...
(1980). Toma Bebić va morir
el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia,
Croàcia, República Federal Socialista
de Iugoslàvia; actual Croàcia) de
càncer de pulmó. Deixà molta obra
inèdita.
Defuncions
Jehan-Rictus
- Jehan-Rictus: El 6 de novembre de 1933 mor a París (França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Havia nascut el 3 de setembre de 1867 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma,Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. En mori, com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.
***
Pietro
Garavini
- Pietro Garavini:
El 6 de novembre de 1933 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Havia
nascut el 8 de desembre de 1869 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera.
Només va
fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese --Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello --son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
***
Vicente
Gil Franco fotografiat per Robert Villain al seu taller (1958)
- Vicente Gil
Franco: El 6 de novembre de 1959 mor a Boulogne-sur-Mer
(Nord-Pas-de-Calais,
França) el pintor, escultor i ceramista llibertari Vicente
Gil Franco. Havia
nascut el 25 de febrer de 1898 a Barcelona (Catalunya). Fill d'una
família de
modests comerciants fruiters, ben aviat es mostrà atret per
la pintura i el
dibuix i estudià a l'Escola de Belles Arts de
València (País Valencià) i a
Barcelona. Profundament antimilitarista, quan tenia 20 anys,
després de la mort
de son pare, aprofitant la verema, passà a França
i s'instal·là a París i
després al nord del país (Cambrai, Douai,
Valenciennes, etc.), on va fer feina
de marbrista. A Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França)
perfeccionà la seva tècnica
escultòrica. En aquesta època va fer amistat amb
l'estudiant de medicina Robert
Vrasse, veí del seu taller i futur metge
estomatòleg reputat, i en 1926 aquest
el convidà a passar les vacances a la seva casa familiar de
Boulogne-sur-Mer,
on restà tres mesos i conegué el pintor Georges
Griois. Posteriorment muntà el
seu taller a la zona dels penya-segats d'Équihen-Plage
(Nord-Pas-de-Calais,
França), on pintà nombrosos paisatges de l'indret
i escenes de la vida dels
pescadors. En 1934 exposà escultures a la French Galery del
Museu d'Art
Britànic de Londres (Regne Unit). En 1936, quan
esclatà la Revolució espanyola,
retornà a Catalunya, on va ser nomenat comissari
d'Educació Nacional, posant-se
al servei de la propaganda republicana i realitzant especialment una
sèrie de
targetes postals, la venda de les quals va ser destinada a ajudar els
combatents als fronts. En aquesta època, molt influenciat
pel pintor Francisco de
Goya i els muralistes mexicans, realitzà nombrosos dibuixos,
quadres i gravats
postmodernistes, on expressà l'horror de la guerra. El 28 de
febrer de 1937
inaugurà l'«Exposició d'Art
Revolucionari de Gil Franco» a la Sala
d'Exposicions de les Joventuts Llibertàries de Barcelona,
formada per més de
cent obres (pintures, escultures, gravats, dibuixos, etc.) i el 5 de
juny d'aquest
any inaugurà, amb el suport musical del pianista Leopoldo
Cardona, una
exposició a les Galeries Laietanes de Barcelona organitzada
pel Sindicat Únic
d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Aquest
mateix 1937 exposà, al costat del Guernica
de Pablo Picasso, al Pavelló Espanyol de
l'Exposició Internacional d'Arts i
Tècniques de París. En 1938 retornà a
França i entre maig i juliol d'aquest any
exposà, sota el nom de «L'Espagne
Martyre» i amb el suport del Socors
Socialista a l'Espanya Republicana, les obres creades a Barcelona a la
Sala
dels «Amis du Populaire», als Camps Elisis de
París. S'instal·là a
Pont-de-Briques (Nord-Pas-de-Calais, França) i la major part
de les obres
realitzades a la Península van ser destruïdes el
maig de 1940 durant un
bombardeig. Fugint de l'ocupació –va ser requerit
en dues ocasions per les
autoritats alemanyes– i dels bombardejos, en 1943
s'instal·là amb sa companya
Georgette a Clairvaux Les Claravalliens
(Ville-sous-la-Ferté,
Champagne-Ardenes, França), on nasqué la major
dels seus infants, Catherine,
futura artista plàstica. A partir de setembre de 1944
formà part de la Unió d'Intel·lectuals
Espanyols (UIE). Entre 1944 i 1947, per invitació del
baríton Roger Bourdin,
residí a Franconville (Illa de França,
França). Durant aquest període
treballà
poc, llevat d'una sèrie de xilografies sobre els horrors
dels camps de
concentració, que el Museu d'Art Modern de París
adquirí anys més tard. En 1947
retornà a Boulogne-sur-Mer, on realitzà una
reeixida exposició. Des
d'aleshores, i fins el 1958, treballà en pintures, gravats,
baixos relleus i
ceràmiques, realitzant exposicions a Lilla i Gand i
participant en la Biennal
de Menton i en el Saló d'Art Lliure. Vicente Gil Franco va
morir el 6 de
novembre de 1959 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França). Una plaça
d'aquesta localitat porta el seu nom. Trobem obra seva a diferent
museus, com
ara el Museu Nacional d'Art de Catalunya, de Barcelona; el Museu d'Art
Modern,
de París; el Museu de Boulogne-sur-Mer; o el Museu de
Ceràmica de Desvres.
Vicente Gil Franco (1898-1959)
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/ciarravano.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/petitdemange.jpg)
