Anarcoefemèrides
del 5 de novembre
Esdeveniments
Portada del número 3 de La Mistoufe
- Surt La Mistoufe: El 5 de novembre de 1893 surt a Dijon (Borgonya, França) el primer número del setmanari La Mistoufe. Organe Communiste-Anarchiste. Portava l'epígraf«L'Anarquia és el futur de la humanitat. La nostra pàtria és la terra sencera.» Els responsables de «La Misèria» van ser Joseph Hinaut (gerent i impressor) i H. Poirel (correspondència). Els articles es publicaren sense signar, però probablement estaven redactats exclusivament per François Monod, autèntic creador i impulsor del periòdic. En sortiren 6 números, l'últim el 10 de desembre de 1893. L'aparició de La Mistoufe i l'apologia que va fer dins d'un cafè de la mort del president Carnot costaren a François Monod ser condemnat en 1894, per l'Audiència de Costa d'Or, a cinc anys de treballs forçats i a la relegació perpètua.
***
Capçalera del primer número de La Cloche Anarchiste
- Surt La Cloche Anarchiste: El 5 de novembre
de 1909 surt a
Bourges (Centre, França) el primer i únic
número de La Cloche Anarchiste.
Feuillet paraissant irrégulièrement,édité par le Club Francisco Ferrer,
organisation libre des anarchistes du Centre. Aquest full de
dues pàgines
està completament dedicat a l'obra del pedagog anarquista
Francesc Ferrer i
Guàrdia i es tracta de la reproducció d'un
article de Michel Petit aparegut el
30 d'octubre de 1909 en Le Temps Nouveaux signat
per Michel Petit.
***
Monument a Ferrer a
Brussel·les
- Monument a Ferrer i
Guàrdia: El 5 de novembre de 1911 és
inaugurat a
la plaça de Sainte Cathérine de
Brussel·les (Bèlgica) un monument en
memòria
del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, obra de
l'arquitecte Adolphe
Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans. Erigit gràcies a
una subscripció
popular internacional, el monument consisteix en un home nu aixecant
cap al cel
una torxa, que simbolitza la flama de la llibertat de pensament i la
llum que
aporta el coneixement racional, i una inscripció que deia:«A Francesc Ferrer,
afusellat a Montjuïc el 13 d'octubre de 1909,
màrtir de la llibertat de
consciència.». A l'acte inaugural van assistir
nombroses personalitats i
representacions del moviment anarquista, només van ser
absents les autoritats
municipals que van patir la pressió de l'ambaixada
espanyola. L'estàtua va ser
retirada del seu lloc original el 1915 per l'exèrcit ocupant
alemany, en un
gest cap al Govern espanyol i el rei Alfons XIII, que el 1912 va
rebutjar
visitar Bèlgica a causa dels homenatges al pedagog. El 24 de
setembre de 1919,
el Consell General de la «Libre Pensée»
de Bèlgica va organitzar una
concentració per exigir la tornada del monument al seu lloc.
Finalment, malgrat
les noves maniobres de l'Estat espanyol contra el monument, va ser
reinstal·lada; no obstant, com a concessió a les
autoritats espanyoles, es va
suprimir el nom de Ferrer Guàrdia i la placa contra el fals
judici que el va
condemnar, i es va transformar en un homenatge a la llibertat de
consciència.
L'estàtua no va recuperar el nom fins després de
la caiguda de la monarquia
espanyola el 1931. L'estàtua serà finalment
reubicada i reinaugurada el 12
d'octubre de 1984, coincidint amb el 75è aniversari de
l'afusellament de Ferrer
i Guàrdia, a l'Avinguda Franklin Roosevelt davant de la
façana principal de la
Universitat Lliure de Brussel·les (ULB). En la impressionant
cerimònia de
trasllat de l'estàtua davant la ULB, el rector va lamentar
que no hi assistís
cap representant de l'Espanya democràtica. Al costat del
pedestal és freqüent
veure rams i corones de flors que dipositen membres de la universitat,
de la
Facultat de Pedagogia o d'escoles de la ciutat. Una de les prestigioses
escoles
superiors de Brussel·les es diu precisament«Francesc Ferrer», en honor seu.
Fins a principis dels anys 60, els estudiants de la ULB desfilaven cada
20 de
novembre, aniversari de la fundació de la universitat,
davant l'estàtua de
Ferrer Guàrdia als seus anteriors emplaçaments a
la ciutat, com a homenatge a
qui simbolitza «la defensa de la llibertat
intel·lectual». Les cerimònies han
canviat des d'aleshores, però sempre finalitzen amb la
col·locació de flors al
peu del monument. La dreta i l'obscurantisme han mantingut Ferrer
Guàrdia en
l'oblit, com un personatge maleït en el seu propi
país, mentre que és venerat a
Europa, amb carrers que porten el seu nom en unes 60 ciutats franceses.
Amb
tot, el 13 d'octubre de 1990 una còpia exacta
s'inaugurarà als jardins de
Montjuïc de Barcelona (Catalunya).
***
Els wobblies Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran al dipòsit de
cadàvers
- Massacre d'Everett:
El 5 de
novembre de 1916 a Everett (Washington, EUA) tingué lloc un
important
enfrontament armat entre les autoritats locals i wobblies --militants
anarcosindicalistes de l'Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món)-- que ha passat a la
història sota el nom de «Massacre
d'Everett» o «Bloody Sunday» (Diumenge
Sagnant). En 1916 la ciutat d'Everett
s'enfrontava a severes dificultats econòmiques i hi
hagué diverses topades
entre els empresaris i els seus interessos comercials i els
treballadors i els
seus interessos sindicals. Després de diverses reunions i
assemblees públiques
als carrers, els obres s'oposaren a diverses lleis locals que estaven
fermament
decantades cap a la banda dels interessos capitalistes i en contra de
apujades
salarials. Sindicalistes de la IWW havien anat a Everett per fer costat
la vaga
de l'«Everett Shingle Weavers Union» (serradors)
que ja portava cinc mesos. Per
altra banda, els empresaris havien contractats guàrdies
privats que es
dedicaven a segrestar treballadors i apallissar-los als afores de la
ciutat. La
secció de la IWW de Seattle decidí anar a Everett
en gran número i celebrar un
míting multitudinari per fer costat la vaga. El 5 de
novembre de 1916 uns 300 wobblies
es reuniren als locals de la IWW de Seattle i després
s'encaminaren als molls,
on abordaren els vapors «Verona» i«Calista» que navegaren cap a Everett. El«Verona» arribà primer a Everett i
conforme s'acostava als molls de càrrega a
primeres hores de la tarda els wobblies començaren a entonar
la seva
cançó de lluita Hold the fort. Els industrials apostaren els
seus
guàrdies armats als molls i en un remolcador del port,
l'«Edison», propietat de
l'American Tug Boat Company. No cal dir que el sheriff del comtat de
Snohomish, Donald McRae, estava de part del sector de la
indústria fustera i
era un dels promotors dels segrests arbitraris i de les pallisses. En
total
eren uns 200 pistolers armats, entre guàrdies privats i«ciutadans delegats»
pel sheriff, que es congregaren per
repel·lir els treballadors. Alguns
obrers anaven armats i mai no sabrem qui disparà primer,
però el fet es que es
produí un tiroteig que durà uns deu minuts. El
vaixell gairebé sotsobrà i molts
treballadors acabaren a l'aigua, on van morir ofegats. Només
la caseta del
pilot del «Verona» va rebre 175 impactes de bala.
El capità del «Verona»,
Chance Wiman, aconseguir girar el vapor i fugir cap a Seattle, alertant
del que
havia passat al «Calista». Al final, dos«ciutadans delegats» (Jefferson Beard
i Charles Curtis) resultaren morts --els trets mortals els tenien a
l'esquena i
el més provable és que fossin resultat de«foc amic»-- i unes 20 persones
resultaren ferides del bàndol repressiu, inclòs
el sheriff McRae.
Oficialment van ser cinc wobblies morts (Abraham Rabinowitz, Gus
Johnson, John Looney i Felix Baran; Hugo Gerlot morirà dies
després) i 27 de
ferits, però s'especula que foren 12 els obrers assassinats,
ja que molts de
cossos aparegueren dies després surant a la badia. Els
locals de la IWW
d'Everett van ser assaltats i molts de wobblies acabaren a la presó.
El
governador de l'Estat de Washington envià diverses
companyies de la Guàrdia
Nacional a Everett i a Seattle per ajudar a mantenir l'ordre.És més que
provable l'ús d'agents provocadors en les files dels wobblies, ja que
van ser descoberts detectius privats a sou de la patronal en les
assemblees
obreres. De tornada a Seattle, 75 wobblies van ser
detinguts, entre ells
el destacat dirigent Thomas H. Tracy, portats a la presó del
comtat d'Snohomish
a Everett i acusats de l'assassinat de dos «ciutadans
delegats». Després de dos
mesos de judici, el 5 de maig de 1917 Tracy fou absolt per un jurat i
poc
després tots els càrrecs contra la resta
d'empresonats foren retirats i foren
alliberats.
Naixements
Notícia de l'exili de Louis Dejoux apareguda en el periòdic lionès Le Droit Social de l'11 de juny de 1882
- Louis Dejoux: El
5 de novembre de 1849 neix a Replonges (Roine-Alps,
Arpitània) el sabater i
propagandista anarquista Louis Dejoux. Establert a Lió
(Arpitània), vivia al
número 67 del carrer de Chartres. Era membre de la
Federació Revolucionària de
la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels
anarquistes de la zona.
Com a gerent de Le Droit Social,
primer periòdic anarquista fundat a Lió, el maig
de 1882 va ser condemnat per
l'Audiència del Roine a un any de presó i a 200
francs de multa per la
publicació d'articles glorificadors de l'acte de Fournier,
jove obrer sense
feina de 18 anys que el març de 1882 disparà
sobre el patró Bréchard a Roanne
(Roine-Alps, Occitània). Representà l'FRRE en un
congrés de la Federació del
Jura celebrat el 4 de juny de 1882 a Lausana (Vaud, Suïssa),
congrés en el qualÉlisée Reclus proposà organitzar a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el mes d'agost una
reunió anarquista de caràcter internacional.
Implicat en l'anomenat «Procés
dels 66», arran de les violentes manifestacions dels miners
de
Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'agost de 1882 i dels
atemptats amb
bomba perpetrats l'octubre de 1882 a Lió, que va
començar el 8 de gener de 1883
davant el Tribunal Correccional de Lió, fugí cap
a Suïssa. Ell va ser jutjat en
la primera categoria per l'acusació i va ser condemnat en
rebel·lia, el 19 de
gener de 1883, a dos anys de presó, 1.000 francs de multa i
cinc anys de
prohibició dels drets civils. Estava casat i sense infants.
El periòdic Le
Révolté, del 25 de maig de 1884,
anuncià que acabava de morir. Son germà,
François Dejoux, també va ser un
destacat militant anarquista de l'FRRE.
***
Notícia
d'una de les detencions d'Édouard Arnal apareguda en el
periòdic parisenc La Presse del 28
d'agost de 1895
- Édouard Arnal:
El
5 de novembre de 1863 neix a París (França) el
propagandista anarquista Édouard
Arnal. Amb les dues cames esguerrades, es desplaçava amb
crosses. A Besiers
(Llenguadoc, Occitània) visqué al
número 4 del carrer Arago. Es guanyava la
vida fent de cantant ambulant i de sabater i entre 1895 i 1900
freqüentà totes
les fires, festes i mercats del departament occità del Gard
anant i venint amb
un cotxet tirat per dos cans i seguit per sa companya Antoinette
Esquivar –a vegades
citada Scavarda. Aprofitava la seva
activitat i els seus desplaçaments per repartir propaganda
anarquista. En 1894
estava domiciliat a Lo Borg de Sant Andiòu (Llenguadoc,
Occitània) i, a
començament de 1896, durant la seva estada a
Alèst (Llenguadoc, Occitània) a
casa d'un drapaire anomenat Delenne. En moltes ocasions va ser detingut
per«mendicitat». Desconeixem la data i el lloc de la
seva defunció.
***
Diego Rodríguez Barbosa
- Diego Rodríguez Barbosa: El 5 de novembre de 1885 neix a l'indret conegut com El Lugar, a Chiclana de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya), el militant anarcosindicalista i propagandista anarconaturista Diego Rodríguez Barbosa. Sos pares foren Pedro Rodríguez, jornaler, i Francisca Barbosa, típica mestressa de casa, i tingué tres germans (José, Francisco i Carmen). Després d'estudiar en un col·legi de monges i en una escola nacional, ben aviat, per motius econòmics, es posa a fer feina al camp i entrà en contacte amb els moviments socials de la seva localitat. Amb 18 anys ja ocupava la secretaria d'un partit republicà local --la cosa més avançada de la Chiclana d'aleshores-- i en 1906 fundà, amb el company Serrano, una societat obrera ja netament anarquista. Desaparegué un temps per a fugir del servei militar i sembla que marxà a Buenos Aires (Argentina) i a París (França), on residia son germà José. En 1911 ja era a Chiclana. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad, publicació de la qual fou distribuïdor a Chiclana; impulsà la«Sociedad Obrera La Lucha», de la qual presidí un míting l'agost de 1912; formà part, amb Manuel Aragón Gutiérrez, Tomás Torrejón Torres i Pedro Saucedo Bottosi, del grup anarquista Juventud (1913); va fer un míting a Paterna (1916); etc. Inclòs a les llistes negres dels cacics locals, es va veure obligat a emigrar a París en 1917, on va fer feina en una fàbrica i de cambrer, i després a Barcelona. A finals de 1919 retornà a Chiclana parlant francès, català i esperanto, alhora que convertit al naturisme i al vegetarianisme, conreant un temps les terres de sos pares. S'uní a Manuela Pareja Sánchez, natural de la localitat gaditana de Conil de la Frontera, que esdevindrà sa companya de sempre i amb qui tindrà sis fills: Arquímedes --el primogènit, que morí al front català l'1 de gener de 1938--, Diego, Magdalena, Francisca, Carmen i Arnedo. En 1920 s'establí a Cadis, on redactà, amb Elías García, la publicació netament anarquista Rebelión; també dirigí Bandera Libre (1920-1921) i presidí un míting cenetista. En aquests anys va fer amistat amb les figures més destacades de l'anarcosindicalisme gadità, com ara José Bonat, Vicente Ballester Tinoco o Clemente de Galé Campos. A finals de 1921 fou empresonat tres mesos, arran de veure's implicat en un atemptat contra un contractista gadità, fet que portà nombroses detencions i represàlies que obligaren molta gent a l'emigració. En 1922 fou un dels impulsos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Chiclana. Durant la dictadura de Primo de Rivera, exercí de mestre racionalista en una escola gratuïta per als fills dels pagesos del poble, alhora que cultivava un camp al Barrio Nuevo de Conil, comprat en 1925 amb son germà José. En aquesta època intentà sense èxit treure el periòdic Al Margen. Durant els anys de la II República espanyola, fou el militant anarquista més destacat a la seva comarca: delegat al Ple Regional d'octubre de 1931; editor del periòdic El Sembrado (1932); mítings i conferències --Paterna (1932), Cadis (1 de maig de 1932), Vejer de la Frontera (1932) i San Fernando (1935 i 1936)--; empresonat, arran de la insurrecció de gener de 1933, més d'un any al penal del Puerto de Santa Maria, amb la resta de companys dels comitès local i provincial de la CNT, finalment fou absolt en el judici; president del SindicatÚnic de la CNT de Chiclana en 1936 i delegat del Sindicat de Pagesos de Chiclana al IV Congrés Federal de la CNT celebrat a Saragossa entre l'1 i el 12 de maig d'aquell any; etc. Quan esclatà l'aixecament feixista el juliol de 1936, aconseguí fugir de la repressió escapant pels camps, però fou detingut, amb el company cenetista Manuel Estrada Alba (El Regaera), al Arroyo del Sotillo, a set quilòmetres de Chiclana, per un escamot de falangistes de Chiclana. Diego Rodríguez Barbosa, després de torturat, fou assassinat a cops, el 22 d'agost de 1936 a l'indret anomenat Alcantarilla delÁguila, a prop de Chiclana (Cadis, Andalusia, Espanya); segons es conta, un cop mort, fou decapitat i els seus botxins jugaren al futbol amb el seu cap. El seu cos, després de ser passejat amb camió per Chiclana, fou enterrat en una fossa comuna a l'entrada del cementiri San Juan Bautista d'aquesta localitat. Sa família fou «purgada» i hagué d'abandonar el poble. Durant sa vida va escriure prosa de caràcter social i poesia, especialment cobles carnavalesques, on denuncià les explotacions infantil i laboral, la prostitució, la guerra, etc. Va col·laborar, sota diversos pseudònims (Ile Gales, Juan de la Barre, Silvestre del Campo), en nombrosa premsa llibertària, com ara CNT, Ética,Germinal, Iniciales, El Luchador, La Madre Tierra, La Revista Blanca, La Semana, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria, Tierra y Libertad, La Voz del Campesino, etc. És autor de cinc llibrets, que van ser escrits quan estava empresonat, publicats en «La Novela Libre» i«La Novela Ideal» --La hija del sepulturero (1930), Pastora (1933), Desahuciados (1933), Amor, sacrificio y venganza (1935) i Bohemia (1935)-- i que en 2001 van ser reeditats en el llibre de Gutiérrez Molina El anarquismo en Chiclana. Diego R. Barbosa, obrero y escritor (1885-1936).
***
Ricard Sanz
- Ricard Sanz i García:El 5 de novembre de 1898 neix a Canals (Costera, País Valencià) el militant anarcosindicalista Ricard Sanz i García, també citat com Ricardo Sanz Asensio. Fill d'obrers agrícoles, des de molt jove va fe feina en una farinera fins que va marxar a Barcelona en 1916, on va ingressar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la secció de Tintorers del Tèxtil, que era el treball que tenia aleshores. A Barcelona va fer amistat amb Pau Sabater i Lliró (El Tero), que després seria assassinat. Va formar part del Comitè de Vaga durant el conflicte de La Canadenca (1919). A partir de 1920 el seu activisme s'accentua: coneix Ascaso, va mítings per la comarca barcelonina, participa en les activitats del grup«Los Solidarios» i va estar empresonat (1920-1922). Un cop alliberat es trasllada a Saragossa i després fuig a França per Barcelona per evitar una nova detenció per la seva participació en el Comitè Revolucionari de Barcelona. A París roman poc temps, perquè no li va agradar l'ambient de desterrament i perquè se li va encarregar comprar mil fusells al País Basc; després de creuar la frontera per Vera, va ser detingut a Sant Sebastià i va ser tancat dos anys a la presó de Madrid, on coneix Bajatierra, Romero, Inestal i altres company llibertaris. Alliberat, s'instal·la a Barcelona, on treballarà en la construcció --serà president del sindicat del ram entre 1930 i 1931-- i serà tancat en diverses ocasions. Amb la República es converteix en un dels oradors oficials de la CNT, realitzant gires de propaganda per Canàries, Alacant, País Basc, La Rioja, Castella, etc., amb Ascaso, Antona, Magriñà, Inestal i altres; activitats que alternarà amb la feina en el ram de l'aigua i que no li impediran participar en els aixecaments de la FAI ni en la vida orgànica del sindicat anarcosindicalista: va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) del 31 de maig de 1931 a Barcelona, en el tercer Congrés de la CNT (Madrid, 11-16 de juny de 1931) on hi exercí de secretari de la Mesa en la sisena sessió. També va assistir al Ple de Sindicats del a CRTC (Barcelona, agost de 1931). Va combatre durament als Trentistes en l'opuscle Los Trenta Judas. El 1932 fou elegit vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT. Va assistir al Ple Regional de la CRTC celebrat a Barcelona entre el 5 i el 13 de març de 1933 i fins el 1936 mantingué una intensa activitat propagandística per tot l'Estat. El 19 de juliol de 1936 va lluitar a Barcelona, a les Drassanes, al costat de Francisco Ascaso, i després es va fer càrrec de la caserna de Pedralbes. Durant la guerra va assumir nombrosos càrrecs, com ara responsable de l'organització de les milícies, inspector de fortificacions a Aragó i a Catalunya, cap de la Columna Durruti quan va morir aquest fins al final de la guerra. Quan va acabar la guerra va passar a França amb les restes de la 26 Divisió (excolumna Durruti). Entre 1939 i 1942 va estar tancat al camp de Vernet i després al de Djelfa (Algèria), d'on fou alliberat amb l'ocupació del nord d'Àfrica per les tropes aliades, instal·lant-se després a Alger com a forner. El juliol de 1945 va marxar a França, establint-se a Marsella i a Tolosa de Llenguadoc. Va defensar el col·laboracionisme, en 1974 va assistir a la Conferència de Narbona i durant els anys vuitanta, després de la fractura de la CNT, va seguir els escindits, assistint al seu congrés de 1983 a Madrid. Malgrat la seva participació en els grups d'acció «Los Solidarios» i «Nosotros», malgrat haver lluitat en els comitès anarquistes des de 1920, s'estimava molt Isaac Puente i Ángel Pestaña. En 1979 va tornar a Barcelona. Ricard Sanz i García va morir el 25 d'octubre de 1986 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Va escriure col·laboracions en CNT del Norte i Solidaridad Obrera; i és autor d'un grapat de llibres, com araRuta de titanes (1933), Los treinta Judas (1933), Francisco Ascaso y Buenaventura Durruti (1946), El sindicalismo y la política. «Los Solidarios» y«Nosotros» (1966), Porquè Perdimos la Guerra (1968), Los que fuimos a Madrid. Columna Durruti. 26 División (1969), Figuras de la Revolución española (1972 i 1978), El sindicalismo español antes de la guerra civil. Los hijos del trabajo (1976), etc.
***
Eugène
Guillot
- Eugène Guillot: El 5 de novembre de 1905 neix a París (França) l'anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Eugène Guillot, també conegut comAntonio i com Jacques Sallès. Obrer de cimentaria, milità en l'anarcosindicalisme i en les joventuts anarquistes. El 2 de novembre de 1929, en comptes d'incorporar-se al 146è Regiment d'Infanteria establert a Saint Avold (Lorena), va escriure una carta al president a la República on reivindicà la seva condició d'insubmís al servei militar. El 10 de gener de 1930 el tribunal militar de París el condemnat a un any de presó; en aquest procés, personalitats com el pastor Roser, el professor de filosofia Félicien Challaye, el físic Jean Bernamont o els escriptors Han Ryner i Georges Pioch, li van fer costat moral i mostraren la seva solidaritat. Des que es va declarà insubmís es trobava desaparegut i fou novament posat en mans dels tribunal de París el 16 de febrer de 1931 que el condemnà en rebel·lia a una nova pena d'un any de presó l'1 de maig de 1934. Després passà a Catalunya, on va prendre el nom d'Antonio. A Barcelona conegué la militant anarquista Berthe Faber, que acabava de perdre son company Francisco Ascaso, mor durant els combats per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936. Ambdós decidiren viure plegats i durant tota la guerra civil Guillot s'ocupà de la distribució dels enviaments fets pels voluntaris als fronts d'Aragó i de la zona del Llevant peninsular. Amb sa companya, el febrer de 1939 tornà a França amb «la retirada», sota el nom de Jacques Sallès, nom que mantingué fins que ja no pogué ser mobilitzat, moment en el qual reprengué la seva vertadera identitat. Tresorer del grup d'«Amics de Sébastien Faure», el 21 de desembre de 1968 fou nomenat tresorer de«La Ruche Culturelle et Libertaire», organització creada per May Picqueray en 1958 i que arreplegà amics de Faure, escriptors, artistes i conferenciants llibertaris. En 1974 fou elegit tresorer de la societat «Amics de Louis Lecoin», constituïda el 20 de novembre de 1971 també per May Picqueray. Un cop jubilat es retirà amb Berthe Faber a Esbly, a prop de Meaux (Illa de França). Eugène Guillot va morir el novembre de 1978 a causa d'un infart.
***
Enric
Melich a la seva casa pirinenca durant el rodatge d'un documental (2000)
- Enric Melich
Gutiérrez: El 5 de novembre de 1925 neix a
Esplugues de Llobregat (Baix
Llobregat, Catalunya) el resistent antifranquista llibertari Enric
Melich
Gutiérrez, més conegut com Henri
Mélich.
Fill del militant anarcosindicalista Enric Melich Rodes, la seva
infantesa la
passà al barri de La Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès) i els
anys bèl·lics a Pi de Llobregat, nou nom de Sant
Joan Despí (Baix Llobregat). Quan
el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 creuà els
Pirineus amb sa
família i va ser enviat a un refugi a Pena
d'Agenés (Aquitània, Occitània).
Després treballà com a llenyataire als boscos de
l'alta vall de l'Aude. En
1943, amb el socialista Pedro Pérez i Miguel
González, col·laborà en una xarxa
d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap
a Andorra. En 1944,
i fins la derrota alemanya, va combatre en el «Grup Jean
Robert» dels Franctiradors
i Partisans Francesos (FTPF, guerrilla antinazi) de la vall de l'Aude,
sota el
nom de Caporal Sanz. Acabada la II
Guerra Mundial, participà en els diversos intents
d'alliberar la Península des
de les comarques gironines («Operació
RdE»). Entre 1948 i 1949 ajudà a passar
fugitius i premsa clandestina realitzant diversos viatges, sobretot amb
Mora de
Cervera, a la Península. En 1950 s'establí a
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on
treballà en una llibreria. Milità en les
Joventuts Llibertàries i en 1953,
arran de la reconstitució de la Federació
Anarquista (FA) participà en el grup
de Tolosa aquesta organització amb Jean Galy (Lyg),
René i Marcelle Clave i Marc Prévotel, entre
d'altres. A
finals de 1960 va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda de la
Comissió
de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), el
secretari general del qual era Marcelino Boticario Sierra. Entre 1960 i
1963
participà activament en les accions de Defensa Interior (DI)
contra el
franquisme. En 1970 representà l'editorial Ruedo
Ibérico al Midi i en 1974 creà
a Perpinyà la Llibreria Espanyola, que patí un
atemptat dos anys després. Després
de les diverses excisions que patí el moviment llibertari,
s'integrà en els
Grups de Defensa Confederal de Narbona. Entre 1975 i 1976 fou un dels
editors
de la revista Acción
Anarcosindicalista
de Barcelona, participant en la reorganització de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) a Catalunya. També va intervenir en la
publicació d'autors
llibertaris per a l'editorial Picazo (Colección Nueva
Senda). Participà amb el
seu testimoni en el llibre d'Eduard Pons Prades Republicanos
españoles en la 2ª Guerra Mundial (1975 i
2003) i els
documentals Vivir de pie. Las guerras de
Cipriano Mera (2009) i Boira Negra
(2009). El 16 de maig de 2009 participà en
l'«Homenatge a la Catalunya
revolucionària» que es celebrà al
cimena Le Lido de Prades. El 16 de juliol de
2011 impartí la xerrada «La lluita del moviment
llibertari contra el feixisme i
per la revolució social», dins les jornades sobre
el «75 aniversari de la
Revolució del 36» que se celebraren a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya).
En l'actualitat és membre del «Grup pro
revisió del procés Granado-Delgado i de
suport a Pilar Vaquerizo». Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste, Mujeres
Libres i Nueva Senda.
***
Rogelio
Madrigal Torres
- Rogelio Madrigal Torres: El 5 de novembre de 1933 neix a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el guerriller anarquista Rogelio Madrigal Torres. En 1956 va desertar de l'exèrcit a la Seu d'Urgell i es va refugiar a França, instal·lant-se a Dijon, on va fer de paleta. Va entrar en la lluita guerrillera llibertària antifranquista i a finals de desembre de 1959 va creuar els Pirineus amb el grup de Quico Sabaté (Antoni Miracle Guitart, Francisco Conesa Alcaráz i Martín Ruiz Montoya, a més de Francesc Sabaté Llopart); però la nit entre el 3 i el 4 de gener de 1960 van caure en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil al Mas Clarà (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya) i tot el grup, llevat Sabaté que va poder fugir miraculosament, va morir cosit a trets en intentar fugir.
Rogelio Madrigal Torres (1933-1960)
***
João
Freire fotografiat per Ana Rita Brito (2011)
- João Freire: El 5 de novembre de 1942 neix a Lisboa (Portugal) el militar, sociòleg, professor, escriptor, mestre d'esgrima i historiador llibertari João Carlos de Oliveira Moreira Freire. Fill del general Carlos Silva Freire, entrà a l'Escola Naval de Lisboa, on romangué intern durant set anys fins al 1964. Fou oficial de l'Armada fins l'abril de 1968, quan desertà de l'Exèrcit portuguès contrari a la guerra a l'Àfrica. Visqué el «Maig de 1968» a París (França), on s'establí. Entre 1970 i 1975 treballà com a obrer en la indústria metal·lúrgica. En aquests anys estudià Ciències Polítiques a l'Institut d'Estudis Politics de París, diplomant-se en 1971 i llicenciant-se en 1976 en ciències polítiques i socials. És professor catedràtic i professor emèrit de sociologia de l'Institut Superior de Ciències del Treball i de l'Empresa – Institut Universitari de Lisboa (ISCTE-IUL), universitat en la qual s'havia doctorat en 1988. El seu camp d'estudi és la sociologia del treball i, com a llibertari, l'estudi del moviment anarquista. Entre 1993 i 1995 dirigí la revista Organizações e Trabalho i és col·laborador d'International Sociology, Análise Social,Sociologia-Problemas e Práticas, entre d'altres publicacions. És autor d'Anarquistas e operários. Ideologia, ofício e práticas sociais: o anarquismo e o operariado em Portugal (1900-1940) (1992), Sociologia do Trabalho: uma introdução (1993 i 2002), A Função de Chefia Directa na Indústria (1994), O Trabalho Independente em Portugal (1995), Carta Escolar do Concelho de Torres Novas (1996), Consumidores em movimento (1996), Variações sobre o tema Trabalho (1997), Atitudes face ao emprego, trabalho e tempo livre (2000), Freedom fighters (2001), Les anarchistes du Portugal (2002), Homens em Fundo Azul-Marinho (2003), Associações profissionais em Portugal (2004), Pessoa comum no seu tempo (2007), Economia e sociedade (2008), Moçambique visto pelos colonizadores (1895-1910) (2009), A Marinha e o poder político em Portugal no século XX (2010), Olhares europeus sobre Angola (1883-1918) (2011), Movimento social crítico e alternativo: memória e referências (2012, amb altres), Roteiros da Memória Urbana. Setúbal: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Porto: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do séceculo XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Roteiros da Memória Urbana. Lisboa: Marcas deixadas por libertários e afins ao longo do século XX (2013, amb Maria Alexandra Lopes Campanhã Lousada), Crónicas de um tempo sombrio (2013), A sociologia do trabalho. Um aprofundamento (2014), Portugal face à Grande Guerra em 1914-1915 (2014), Cidadão e marinheiro. Livro de homenagem ao contra-almirante Vítor Crespo (2015, amb Carlos de Almada Contreiras i Pedro Lauret), Crónicas desassombradas e ensaios sócio-lógicos (2013-15) (2015), Jornal da Marinha. Chefias, mudanças, permanências e desemplenhos nos últimos 180 anos (2016), etc. Actualment viu a Ourém (Santarém, Centre, Portugal).
***
Nerio
Casoni
- Nerio Casoni: El
5 de novembre de 1953 neix a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
anarcosindicalista Nerio Casoni. Quan era estudiant, a finals dels anys
seixanta, s'adherí al moviment anarquista de la seva ciutat,
participant
activament en les lluites estudiantils, en la Unió Sindical
Italiana (USI), en
la Federació Anarquista Italiana (FAI), en
l'associació cultural «La Rete», en
l'associació«Arti e Pensieri» (amb Gianpiero Landi, Massimo La
Torre, Franco Melandri i Luciano
Nicolini) i en el Cercle Anarquista «Camillo
Berneri». També fou membre, amb
Lucrezia Avitabile, Luca Baroncini, Eugen Galasso, Toni Iero, Ilaria
Leccardi,
Luciano Nicolini i Roberto Zani, de la redacció del
periòdic mensual anarquistaCenerentola i
col·laborà en la
Biblioteca Llibertària «Armando Borghi»
de Castel Bolognese (Emília-Romanya,
Itàlia). El 13 d'octubre de 1990 fou un ponents, amb Carlo
Doglio i Nino Moavero,
del seminari «Lewis Mumford. Una vita per la città
e non solo» que se celebrà a
Bolonya i el 21 d'abril de 1991 del congrés «P.
Kropotkin. Un contributo per
un'organizzazione libertaria della società», amb
Lamberto Borghi, Carlo Doglio,
Massimo La Torre i Colin Ward, també a la citada ciutat. L'1
de juliol de 2000
participà en l'organització, amb els altres
companys de «Arti e Pensieri», del
congrés «La fine del Socialismo? Francesco Saverio
Merlino e l'anarchia
possible» que se celebrà a Imola
(Emília-Romanya). A començament del segle XXI
participà en el suport dels companys de
Llatinoamèrica (Argentina, Uruguai,
Perú, Veneçuela i Cuba) col·laborant
amb la Comissió de Relacions
Internacionals de la FAI. Entre el 12 i el 15 de novembre de 2008
participà a
Lima (Perú) en l'Encontre Anarquista
Llatinoamericà organitzat pel col·lectiu
editor de Desobediencia. Periódicoácrata.
El març de 2010 assistí a San José de
las Lajas (Mayabeque, Cuba) al IV Fòrum
Social organitzat per l'Observatori Crític de Cuba, on
presentà el seu projecte
de creació de la xarxa internacional de suport anarquista
Grups Autònoms de
Treballadors Organitzats i Solidaris (GATOS). Nerio Casoni va morir
sobtadament
d'un ictus el 26 d'agost de 2010 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
Defuncions
Ferruccio Domeniconi
- Ferruccio
Domeniconi: El 5 de novembre de 1879 és
assassinat a Pergola (Marques, Itàlia)
l'internacionalista anarquista Ferruccio Domeniconi. Havia nascut el 29
de maig
de 1854 a Pergola (Marques, Itàlia). Fill d'una
família benestant de
propietaris, sos pares es deien Ugo Domeniconi i Maria Franceschini.
President
de la Societat Obrer de Socors Mutus de Pergola, el 24 de febrer de
1870 va ser
detingut, amb altres companys, per participar en una
manifestació sediciosa que
proclamà a crits la República promoguda per
Giuseppe Mazzini i Giuseppe
Garibaldi. Fou des de finals de 1873 un dels introductors de
l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) a les Marques. El 3 de juny de
1874 va
ser detingut per aferrar, amb altres companys, el manifest del
Comitè Italià
per a la Revolució Social. Com a membre de la
Secció de Pergola de l'AIT, l'agost
de 1874 va ser detingut immediatament després dels fets
revolucionaris de Villa
Ruffi i de la instauració de la «Comuna
d'Imola», a l'Emília-Romanya (Itàlia).
Durant
l'escorcoll del seu domicili es van segrestar diversos materials de
propaganda
política, un exemplar del fullet Principi
del socialismo i altre de Simbolo
dell'operario, redactat en forma de«credo» socialista. Processat i absolt
durant el procés que es va celebrar l'octubre de 1874 a
Ancona (Marques,
Itàlia), el març de 1876 va ser jutjat a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia) amb
altres internacionalistes de les Marques i de la Romanya, entre ells
Andrea
Costa, però finalment va ser posat en llibertat. En 1878
continuà amb la
propaganda internacionalista tant a Pesaro com a Ancona i
s'oposà a la campanya
irredemptista portada a terme pels seguidors de Giuseppe Mazzini.
Ferruccio
Domeniconi va ser apunyalat fins a la mort el 5 de novembre de 1879 a
Pergola
(Marques, Itàlia), presumptament per un
republicà, durant
uns disturbis causats per raons que mai
no s'han aclarit.
***
Ricardo Fernández Montalva
- Ricardo Fernández Montalva: El 5 de novembre de 1899 mor a Xile el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Havia nascut el 23 de febrer de 1866 a Xile. Estudià al Col·legi Anglès de Mr. Radford de Santiago de Xile (Xile) i Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888), Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Son germà Samuel també fou poeta.
---