Anarcoefemèrides del 4 de novembre
Esdeveniments
Capçalera del primer
número d'El
Obrero
- Surt El Obrero: El 4 de novembre de 1869 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari El Obrero. Órgano de los que ganan el pan con el sudor de su rostro, primera publicació obrera de les Illes Balears. D'antuvi lligat al Partit Republicà Federal, a partir del 3 de gener de 1870 es convertí en l'òrgan del Centre Federal de Societats Obreres de Palma, de tendència internacionalista, aliancista i bakuninista; i des del número 21 (24 de març de 1870) portarà com a subtítol «Órgano de la Asociación Internacional de Trabajadores. Centro Federal de las Sociedades Obreras de las Baleares». Sempre mantingué una estreta i regular relació amb La Federación, el setmanari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Barcelona. La publicació es declarava anarquista, col·lectivista i atea. Editada a iniciativa de Francesc Tomàs i Oliver, hi van col·laborar Guillem Arbóç, Francesc Canyelles i Joan Sánchez, entre d'altres. Deixà de publicar-se l'octubre de 1870, a causa de la crisi de la federació internacionalista de Palma i l'extensió de la pesta groga. El gener de 1871 fou continuat per La Revolución Social.
***
Ressenya
del discurs de Durruti publicada en el diari madrileny La Libertad del 5
de novembre de 1936
- Discurs de
Durruti: El 4 de novembre de 1936 el destacat activista
anarquista Buenaventura
Durruti pronuncia per l'emissora radiofònica«ECN1-Radio CNT-FAI» de Barcelona
(Catalunya) un important discurs que es retransmès arreu de
tot l'Estat. Aquest
virulent discurs adreçat al poble català,
emès el mateix dia que s'anuncia
l'entrada de quatre destacats anarquistes (Frederica Montseny, Joan
García
Oliver, Juan López i Joan Peiró) en el govern
republicà de Francisco Largo
Caballero, fa una crida a les organitzacions sindicals i
polítiques a unificar
forces contra el feixisme, deixant de banda les«intrigues» i les «lluites
intestines», alhora que rebutja el Decret de
militarització de les milícies
imposat pel govern de la Generalitat de Catalunya el 24 d'octubre
passat. La
conseqüència immediata d'aquests discurs fou la
convocatòria l'endemà, 5 de
novembre, per part del president de la Generalitat Lluis Companys,
d'una reunió
extraordinària al Palau de la Generalitat de tots els seus
consellers i dels
representants de totes les organitzacions polítiques i
sindicals, per a tractar
la creixent resistència al compliment del Decret de
militarització de les
milícies, així com al del de
dissolució dels comitès revolucionaris i la seva
substitució per ajuntaments del Front Popular. Durruti era
la causa directa
d'aquest debat, encara que tothom evità pronunciar el seu
nom.
Naixements
Una de les poques fotografies que es conserven de Alfred Fromentin
- Alfred
Fromentin: El 4
de novembre de 1858 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el
filantrop
anarcoindividualista Pierre Alfred Fromentin, també conegut
com L'anarchiste millionnaire
(L'anarquista
milionari) o Le millionnaire rouge (El milionari roig), a causa de la
seva gran fortuna aconseguida de maneres diverses (matrimoni reeixit,
cobrament
d'assegurances després d'incendis«fortuïts», etc.). Nascut en una
família
modesta, son pare era comerciant de tabac. Entrà a treballar
com a empleat de
correus i telègrafs i el juliol de 1890 va ser enviat a
Caracas (Veneçuela) com
a cap de correus de la Societat Francesa de Telègrafs
Submarins (SFTS), que
tenia la seu a París (França), amb la finalitat
de un cable submarí que unís La
Guaira (Vargas, Veneçuela) amb la costa de Florida (EUA).
Trencà el seu
contracte abans de la data prevista i la SFTS li reclamà una
important suma de
diners que fou incapaç de liquidar. En 1891
retornà a París i es casà amb Marie
Ogerau, a qui havia conegut a Caracas, començant a treballar
com a director de
vendes d'un important estudi fotogràfic creat per son
cunyat, l'anarquista
Charles Ogerau. El 13 de juliol de 1895 matà de dos trets,
després de fer cinc
dispars durant una discussió als passadissos del Tribunal de
Comerç, Félix
Anthelme, antic representant de fotografia al seu servei amb qui estava
en
processos judicials per qüestions laborals. Empresonat durant
sis mesos, fou jutjat
per aquest crim i va ser absolt pel jurat, que el va
reconèixer responsable
però no culpable, ja que actuà en defensa
pròpia, i només hagué de pagar 25.000
francs a la vídua en concepte de danys i perjudicis. En dues
ocasions, xalets
que li pertanyien es calaren foc íntegrament, fet pel qual
va ser indemnitzat
per l'assegurança amb quantitats importants (300.000 francs
en total), ja que
posseïa nombroses obres d'art. Amb una important fortuna,
gràcies a la seva
esposa, als seus negocis i als seus tripijocs,
finançà nombroses publicacions
anarquistes. En 1898 adquirí uns terrenys
agrícoles a Choisy-le-Roy (Illa de
França, França), els quals dividí en
106 parcel·les arrenglerades al llarg de
dos carrers (Babeuf i Darthé) i que posà a la
venda a simpatitzants anarquistes.
Més tard comprà nous terrenys que
parcel·là a través del carrer Germans
Reclus
i la zona acabà denominant-se «Colònia
Anarquista» o «Niu Roig», essent
constantment vigilada per la policia. En 1902 ell mateix i sa
família acabaren
instal·lant-se en aquesta colònia.
Col·laborà en el periòdic L'Indiscutable (1902), editat a Royan
(Poitou-Charentes,
França). En 1904 fundà al suburbi parisenc de
Mantes amb son cunyat Charles
Ogereaule el periòdic anarcoindividualista Le
Balai Social. Tribune libre à
tous les protestataires de l'arrondissement de Mantes, que
durà fins al
1906, i on col·laboraren Antoine Antignac, Albert Libertad i
André Lorulot,
entre d'altres. A començaments dels anys deu
col·laborà en la publicació
anarcoindividualista de Lorulot L'Idée Libre
i en la revista d'E. ArmandL'Ère Nouvelle (1910-1911).
Subvencionà nombroses conferències
anarquistes i instal·là militants de la seva
confiança (Antoine Gauzy, Pierre
Cardi, etc.) en la gerència de negocis que li pertanyien.
Estava molt unit a
l'anarcoindividualista Paraf-Javal, amb qui compartia les idees
pedagògiques
llibertàries de Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui
visità en 1903 a Barcelona
(Catalunya). Quan l'assassinat legal d'aquest en 1909,
publicà un fullet sobre
la seva obra. Molt interessant en la pedagogia experimental
llibertària, educà
sos dues filles al seu domicili, fugint tant de les escoles laiques com
de les
confessionals. El 29 d'abril de 1906 el seu domicili va ser escorcollat
per la
policia i empresonat sota l'acusació de«complicitat en la rebel·lió, pillatge
i propaganda anarquista» per haver ajudat
econòmicament uns vaguistes, però va
ser alliberat el 6 de maig. Apassionat pels automòbils,
construí un garatge al
seu habitatge i confià la seva gerència a
l'anarquista Jean Dubois, qui ja
havia fundat un garatge cooperatiu a Courbevoie (Illa de
França, França). Posà
a disposició de la il·legalista «Banda
Bonnot» uns locals a Choisy-le-Roi,
locals on foren morts el 28 d'abril de 1912 Jules Bonnot i Octave
Garnier.
Després d'aquest afer, fugí de vacances un temps
al Marroc i posteriorment es
reuní amb sa companya Marie Ogereau en una propietat que
tenien a Cannet du Lac
(Canes, Provença, Occitània). En 1913
perdé els processos per difamació que
havia interposat a diversos periòdics quan el «Cas
Bonnot», però no va ser objecte
de cap persecució judicial per complicitat. A
començament de 1914 s'instal·là
amb sa família a Suïssa, a prop de Ginebra. Un cop
més, la residència seva fou
past de les flames, fet que motivà una
investigació de la Policia Central de
Ginebra que sospitava un delicte de frau per a cobrar
l'assegurança. Durant
aquests anys d'exili no restà inactiu i va escriure
nombrosos fullets els quals
finançà la seva publicació. En 1917
redactà un detallat projecte de fundació
d'una colònia llibertària a gran escala, que
arreplegaria mil famílies en 8.000
hectàrees a la vora del llac Yojoa (Hondures), i per a la
qual cosa establí
contactes amb el govern hondureny. Aquest projecte, que mai no
s'engegà, incità
l'interès de l'urbanista nord-americà d'origen
noruec Hendrik Christian
Andersen. És autor de diversos fulletons, com ara Groupe
révolutionnaire
anti-parlementaire de Rochefort-sur-Mer. Appel aux hommes conscients (1902), Idées nouvelles.
Appels aux
hommes conscients (1902), Étude
sur les causes de la misère.
Cartouche, Mandrin & Cie (1909), La
vérité sur l'oeuvre de Francisco
Ferrer (1909), Aurore (1913), Dégénérés
sociaux (1913), Théorie
bio-sociale de sommeil (1916), Sociologie
expérimentale. Réorganisation
scientifique des rapports
politiques et économiques des nations
(1917), Sermon pour les pauvres
(sd), Traité
de bio-sociologie (sd), etc. Alfred Fromentin va morir,
després
d'una curta hospitalització, el
8 de novembre de 1917 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La policia
helvètica envià a
la vídua la seva màscara mortuòria,
però es negà que la família
pogués veure
les seves despulles i que pogués saber on havien estat
enterrades. El 10 de
novembre de 1917 el periòdic Ce Qu'il Faut Dire
anuncia la seva mort «en
la misèria» –cosa no del tot certa,
encara que sí que havia dilapidat una part
important de la seva fortuna– i «en estranyes
circumstàncies». Documentació
seva es troba dipositada a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
Cipriano Mera
- Cipriano Mera Sanz: El 4 de novembre de 1897 neix a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia --cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud (Illa de França, França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.
***
Necrològica
de Josep Carratalà Martí apareguda en el
periòdic tolosà Espoir del 20
d'octubre de 1979
- Josep Carratalà
Martí: El 4 de novembre de 1902 neix a
Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Josep Carratalà Martí. Quan
era molt jove s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i
milità al barri de Sants
d'aquesta ciutat. Durant la Revolució espanyola fou
secretari del Sindicat d'Espectacles
Públics de la CNT del barri barceloní
d'Hostafrancs. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a França i va ser internat a
diversos camps de concentració.
Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE)
i enviat a fer feina a les fortificacions de la«Línia Maginot». L'estiu de
1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de
concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on sobrevisqué fins
l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945 per les tropes
nord-americanes.
Aquest mateix any va ser repatriat a França i
s'instal·là a Realvila
(Llenguadoc, Occitània), on milità en la
Federació Local de la CNT d'aquesta
localitat. Josep Carratalà Martí va morir el 12
de setembre de 1979 a Realvila
(Llenguadoc, Occitània).
***
Piero
Bulleri
- Piero Bulleri: El
4 de novembre de 1904 neix al carrer Borgo San Giusto de Volterra
(Toscana,
Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Piero Bulleri,
conegut com Tre Piedi, Varo o Bomboniera.
Sos
pares es deien Alessandro Bulleri, miner, i Tersilia Gremigni. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. Sota el feixisme, amb altres llibertaris (Tito
Raccolti, Mario
Colivicchi, Alberto Vestri, etc.), col·laborà amb
un grup de comunistes, que
s'ocupaven sobretot del «Socors Roig» i de difondre
material antifeixista. El
23 d'octubre de 1930 va ser detingut, juntament amb altes 29 companys,
acusat
del delicte de «reconstitució del Partit
Comunista» i de «propaganda
subversiva» i processat pel Tribunal Especial per a la
Defensa de l'Estat de
Roma; el 18 de desembre de 1930 va ser condemnat a sis anys de
presó, tres anys
de vigilància especial i prohibició
perpètua d'exercir càrrecs públics. A
la
garjola es dedicà a estudiar francès. El 13 de
novembre de 1932, per mor de
l'amnistia atorgada pel desè aniversari de la«Revolució feixista», va ser
alliberat de la presó de San Gimignano (Toscana,
Itàlia) després de dos anys i
20 dies tancat. Es casà amb Giuseppina Cionini, amb qui
tingué dues filles.
Quan la II Guerra Mundial, amb el nom de Varo,
formà part de la Resistència enquadrat en la V
Esquadra de la II Companyia de
la XXIII Brigada d'Assalt Garibaldi «Guido
Boscaglia», on també lluità l'escriptor
Carlo Cassola, amb qui tingué una gran amistat, tant que la
seva figura inspirà
l'escriptor per a crear Nello, personatge de la seva
novel·la I vecchi compagni
(1953). Durant la
postguerra, després d'una breu adhesió al Partit
Comunista d'Itàlia (PCI), amb
altres companys com Gino Fantozzi, fundà el grup anarquista«Germinal» de
Volterra. Fou el promotor de la reconstrucció de les
làpides dedicades a
Francesc Ferrer i Guàrdia i a Pietro Gori que havien estat
destruïdes pels
feixistes i que encara avui es poden veure al centre de Volterra. En un
viatge
a Roma, participà en els actes de protesta contra el
procés de Pietro Valpreda.
Piero Bulleri va morir el 28 de novembre de 1978 a Volterra (Toscana,
Itàlia).
***
Félix Carrasquer (1936)
- Félix Carrasquer Launed: El 4 de novembre de 1905 neix a Albalat de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog anarquista i militant anarcosindicalista Félix Carrasquer Launed, conegut literàriament com Carles Launed. Fou el major de quatre germans d'una família benestant --son pare era el secretari de l'ajuntament. Quan tenia 14 anys es va traslladar a Barcelona, on féu feina de forner i de pastisser, i començà a interessar-se pels teòrics anarquistes, per la pedagogia i per la cultura llibertària. En 1923, de bell nou a Albalat, es farà càrrec d'un forn que son pare li ha preparat. En 1925 s'instal·la novament a Barcelona i es fa soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular. En 1928 va fer feina a Viladecans i, després d'una curta estada a Madrid, l'any següent retorna a Albalat, on crea l'Agrupació Cultural amb biblioteca i escola. En 1929 vista Joan Peiró a Mataró a qui li exposa les seves idees sobre autogestió. L'èxit de la seva agrupació cultural és tan gran que el projecte s'escampa a cinc poblacions de la comarca del Cinca i serà un dels fonaments del ressorgiment de l'anarcosindicalisme aragonès durant el període republicà. En 1930, com a secretari del Sindicat Agrari, dirigeix la compra i el repartiment de terres del Duc de Solferino a Albalat. A finals de 1930 l'Agrupació Cultural és clausurada pel governador civil. En 1931, amb la proclamació de la República, es reobre l'Agrupació Cultural i participà en la fundació de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Albalat, juntament amb Velásquez, i de la Federació Comarcal, de la qual serà secretari. Va defensar la participació dels anarquistes en les eleccions municipals i a Albalat guanyà una candidatura republicana amb un alt component llibertari. Durant aquest anys organitzà col·lectivitats agropecuàries i escriu obres teatrals i diferents fullets i manifests. Intervingué en la sublevació anarquista de desembre de 1933 que pretén implantar el comunisme llibertari, per la qual cosa va haver de fugir a Lleida i a Barcelona després del seu fracàs. A la capital catalana, malgrat que la seva ceguera era ja gairebé total, començà a engegar la seva acció pedagògica: experiències autogestionàries a l'Ateneu de Les Corts i fundació en 1935, amb sos tres germans --José Pedro, l'únic que havia estudiat magisteri i que abandonà la seva plaça de mestre a Aguilar per oficialitzar amb el seu títol l'escola; Francisco i Presen--, de l'Escola Racionalista Eliseu Reclus al carrer Vallespir, en coeducació i plenament autogestionada. Com a membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1936 s'integrà en el Comitè Peninsular de Sousa. Quan esclatà la guerra, formà part del Comitè Revolucionari de Sarrià i l'agost de 1936 s'encarregarà d'organitzar la Maternitat de Barcelona, de la qual serà nomenat director. A començaments de 1937 es traslladà a Montsó, on creà un dels seus grans projectes autogestionaris i pedagògics: l'Escola de Militants d'Aragó; l'èxit de la qual fou trencat per la repressió estalinista contra les col·lectivitats aragoneses. Després d'aquest avortament, intentà rellançar l'escola a diferents indrets (Albelda, Casp, Barcelona, Llançà i Sant Vicenç dels Horts) sota el nom «Granja Escola Sebastià Faure», però la victòria franquista truncà el projecte i el 25 de gener de 1939 va tancar l'escola i fugí a França. En 1941, després d'organitzar la residència de mutilats i invàlids de la Guerra Civil instal·lada a Château de la Vallette, fou detingut per la policia francesa i fins al 1943 passà per diferents camps de concentració, com ara Vernet, Argelers i Noé. A finals de març de 1943 aconseguí fugir tot sol del camp de Noé. El 10 de juny de 1944 tornà a Península amb la finalitat de reconstruir la CNT i muntà el Comitè Regional d'Aragó. En 1946 reestructurà el Comitè Regional de Catalunya cenetista, del qual serà nomenat secretari general. El desembre d'aquell any fou detingut i va ser alliberat el juliol de 1947. Fou novament capturat el novembre de 1947 amb la caiguda del Comitè de Villa, després d'assistir en representació de Catalunya a un ple a Madrid, i condemnat a 25 anys de presó, dels quals va complir 12 a les penitenciaries de San Miguel de los Reyes i de Carabanchel. Alliberat en 1959 amb la prohibició de residir a Catalunya, s'exilià a França. A París ajudà a la reunificació cenetista. Instal·lat com a granger a Thil, a prop del nucli confederal de Tolosa, presidí la comissió coordinadora dels Grups d'Amics de la CNT, partidària del cincpuntisme i de Royano. A començaments dels anys seixanta entrà clandestinament diverses vegades a la Península i des del 1966 fou un dels animadors dels grups«Solidaridad». En 1971 s'instal·là a Barcelona, on participà activament en la reorganització de la CNT des dels seus inicis. El febrer de 1976, amb Luis Andrés Edo, fou membre de la comissió organitzadora de l'Assemblea de Sans que seria l'inici de la CNT després de la dictadura. Arran del V Congrés de la CNT s'alineà amb l'escissió, però a partir de 1982 fou un ferm partidari de la reunificació. Durant elsúltims anys de sa vida es popularitzaren les seves conferències sobre autogestió i pedagogia. Sempre fou contrari al radicalisme anarquista i com a anarcosindicalista sempre criticà el sector representat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Asturias, Aula Libre, Colectivización,Cultura y Acción, Cultura Libertaria, Debate Confederal, Diario de Alto Aragón, Euskadi Confederal,Mujeres Libertarias, Mundo Social, Nuera Senda, Polémica,La Revista Blanca, Sindicalismo,Solidaridad, Solidaridad Obrera,Sindicalismo, entre d'altres. Va participar en l'Enciclopedia Anarquista i és autor de nombrosos llibres, alguns publicats sota el pseudònim de Carles Launed, com araEl sindicato y la empresa (1970), Sindicato humanista y revolucionario (1970), El sindicato y la universidad (1970), Sindicato y federaciones de industria (1970), Motivos del Cinca (1974), La voz de la tierra (1977), Definición del sindicalismo (1977, amb B. Mas), ¿Marxismo o autogestión? (1977), La Escuela de Militantes de Aragón (1978), El anarcosindicalismo en el siglo XX (1978), Una experiencia de educación autogestionaria (1981), Las colectividades de Aragón (1986), La CNT como alternativa social (1987), etc. Deixà nombrosa obra inèdita (teatre, poesia, assaig, memòries, etc.). Félix Carrasquers va morir el 7 d'octubre de 1993 a Thil, a prop de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), i les seves cendres foren dispersades al riu Cinca, a Albalat, el 30 d'octubre en presència de centenars de persones. Sa companya, també mestra i militant anarquista, fou Matilde Escuder Vicente. En 2017 es publicaren les seves memòries sota el títol Lo que aprendí de los otros.
Matilde Escuder Vicente (1913-2006)
***
Carles
Vidal Pasanau
- Carles Vidal Passanau: El 4 de novembre de 1917 neix a Sarrià (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Carles Vidal Passanau –citat gairebé sempre com Pasanau. Fill d'un carboner anarcosindicalista, de ben jovent freqüentà la família llibertària dels Sabaté Llopart, els ambients anarquistes i estudià a l'Escola Ferrer Guàrdia de l'Hospitalet regentada per Josep Xena Torrent. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. En 1947 va ser nomenat a Tolosa de Llenguadoc responsable de la coordinació de la Comissió de Relacions del Baix Llobregat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili i en 1948 membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. Amb José López Penedo i altres, s'integrà en el grup «Los Novatos» del maquis llibertari encapçalat per Francesc Sabaté Llopart (El Quico). Xofer mecànic de professió i lligat als grups d'acció, un automòbil Citroën del qual era propietari va ser identificat durant la nit del 6 al 7 de maig de 1948 en l'atracament a la fàbrica de productes químics «Rhône Poulenc» de Le Péage-de-Roussillon, a prop de Lió (Arpitània), fet que el va obligar a passar a Catalunya. El 2 de març de 1949 participà a Barcelona, amb Francesc i Josep Sabaté Llopart, Simón Gracia Fleringan, José López Penedo i Wenceslao Jiménez Orive, en un atemptat contra el cap de la Brigada Políticosocial Eduardo Quintela Bóveda; aquestúltim no es trobà al cotxe atacat i en aquest cop resultaren morts el secretari del Front de Joventuts del districte universitari Manuel Piñol Ballester i el seu xofer Antonio Norte Juárez; José Tella Badoy, cap d'Esports del Front de Joventuts resultà ferit. El 4 de juny de 1949 va ser detingut a Barcelona; jutjat el 16 de novembre d'aquell any en consell de guerra, va ser condemnat a mort per l'atemptat contra Quintela i les morts, el gener i el febrer de 1949, de dos agents del Cos General de Policia. Carles Vidal Pasanau va ser afusellat el 4 de febrer de 1950 a Barcelona (Catalunya), juntament amb José López Penedo, i enterrat al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.
Carles Vidal Passanau (1917-1950)
***
Maurício Tragtenberg a l'Escola de Sociologia i Política de São Paulo (4 de maig de 1981)
- Maurício Tragtenberg: El 4 de novembre de 1929 neix a Erebango --més tard Erexim i actualment Getúlio Vargas-- (Rio Grande do Sul, Brasil) el sociòleg, pedagog i pensador anarquista Maurício Tragtenberg. Els seus avis, immigrants russos d'origen jueu que fugien dels pogroms, s'instal·laren a finals del segle XIX a l'interior de l'Estat de Rio Grande do Sul gràcies al suport de la Companyia Judaica de Colonització i on visqueren en una gran unitat familiar de l'agricultura de subsistència. Freqüentà l'escola a Porto Alegre, però la va deixar durant la primària. A més del portuguès, ja de petit aprengué altres llengües (hebreu, jiddisch, castellà, rus, esperanto) i s'apassionà per la literatura i la filosofia russes (Kropotkin, Bakuni, Tolstoi, Dostoievski, etc.). Amb la mort precoç de son pare, s'instal·là amb sa mare a São Paulo, on començà a treballar alhora que estudiava a la Thalmud Torá, una escola judaica ortodoxa. S'afilià al Partit Comunista Brasiler (PCB), però va ser expulsat arran d'un article on expressava que llegia i rellegia Lev Trotski, autor totalment prohibit pel PCB. Després s'afilià amb altres (Hermínio Sacchetta, Febus Gikovate, Alberto da Rocha Barros, Vítor Azevedo, Patricia Galvão, Florestan Fernandes, etc.) a l'acabat de crear Partit Socialista Revolucionari (PSR), aleshores secció brasilera de la IV Internacional trotskista. En aquesta època va fer feina al Departament d'Aigües i Energia Elèctrica de São Paulo, on s'enfrontà directament amb la burocràcia, experiència que li servirà en un futur per a la seva obra Burocracia e ideologia (1974), alhora que era assidu de la Biblioteca Municipal Mário de Andrade i del grup d'intel·lectuals que la freqüentaven («Grup de la Biblioteca»), com ara Antônio Cândido, que l'acostaren al Partit Socialista Brasiler (PSB) i al seu òrgan d'expressió Vanguarda Socialista i el van convèncer per a presentar-se a l'examen d'admissió a la Universitat de São Paulo (USP). Per a tal fi, va escriure l'assaig Planifição. Desafio do século XX --posteriorment transformat en un llibre i publicat en 1967-- i que li va servir per ser admès en la universitat, matriculant-se en Ciències Socials. Un any més tard, fou admès en els cursos d'Història, els quals va concloure. També assistí al Centre de Cultura Social, de caire anarquista. Durant la dictadura militar va escriure la seva tesi doctoral sobre política, també en la USP. Després va continuar els estudis i va exercir de professor en diverses universitats, com ara la USP, la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo (PUC-SP), la Universitat Estatal de Campinas (UNICAMP) i l'Escola d'Administració d'Empreses de São Paulo de la Fundació Getúlio Vargas (EAESP-FGV). En l'àmbit acadèmic era conegut com un autodidacte, fet que era en part cert i ell sempre bravejava de no haver acabat ni la primària, i tothora tenia topades amb la burocràcia acadèmica. Es definia com a «socialista llibertari radical», més que com a«anarquista». Les seves classes eren freqüentades, a més dels alumnes matriculats, per una caterva d'oients i de seguidors. Publicà nombrosos articles sobre diferents disciplines (educació, política, sociologia, història, administració, etc.) en diferents publicacions periòdiques (Folha de São Paulo,Educação e Sociedade, Jornal da Tarde, Revista Espaço Acadêmico, Nova Escrita Ensaio, Revista Quadrimestral da Faculdade de Educação, etc.) i durant set anys portà la columna «No batente» en el periòdic de São Paulo Notícies Populares, molt llegit pels treballadors. A més de les obres citades, destaquen O mecenato nos tropicos (1966),Delinqüência acadêmica. O poder sem saber e o saber sem poder (1979),Administração, poder e ideologia (1980),Rathenau e a crise do liberalismo alemão (1980), Sobre educação, politica e sindicalismo (1982), Reflexões sobre o socialismo (1986),A Revolução Russa (1988) i Memórias de um autodidata no Brasil (1999, pòstuma). Va escriure la introducció a la traducció portuguesa del llibre de Diego Abad de Santillán Organismo Econômico da Revolução. A autogestão na Revolução espanhola. La seva obra completa (llibres, articles, presentacions, prefacis i textos dispersos) va ser publicada per l'editorial de la Universitat Estatal de São Paulo Júlio de Mesquita Filho (UNESP). Les seves aportacions més importants al pensament anarquista han estat les seves teories de pedagogia llibertària i d'autogestió obrera. Estava casat amb l'actriu Beatriz Romano Tragtenberg i el compositor i saxofonista Lívio Tragtenberg és fill seu. Maurício Tragtenberg va morir el 17 de novembre de 1998 a São Paulo (São Paulo, Brasil). En 2001 Doris Accioly e Silva i Sonia Alem Marrach editaren Maurício Tragtenberg. Uma vida para as Ciências Humanas i en 2008 Antonio Ozaí da Silva el llibre Maurício Tragtenberg. Militância e Pedagogia Libertária.
***
Václav
Tomek
- Václav Tomek:
El
4 de novembre de 1942 neix a Tàbor (Bohèmia
Meridional, Txèquia) l'historiador
i filòsof anarquista Václav Tomek. En 1963 es va
graduar en la Facultat
d'Educació de Ceské Budejovice i en 1971 es
doctorà en filosofia en la Facultat
de Filosofia de la Universitat Carolina de Praga. Després va
treballar a
l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Txeca de
Ciències. En 1981 defensà la seva
tesi doctoral en ciències filosòfiques sobre
l'anarquisme txec i s'ha
especialitzat en l'estudi del pensament anarquista txec i europeu. En
1990 amb
la nova etapa política i la nova Acadèmia de
Ciències de la República Txeca
passà a ocupar el càrrec de secretari
científic i participa en grups de treball
sobre la història txeca més recent i la filosofia
europea actual. Participa en
el projecte alemany a llarg termini «Lexikon der
Anarchie» (Berlín, 1994). Els
seus estudis se centren en la història i la filosofia del
pensament anarquista
txec dels segles XIX I XX i les seves relacions amb la filosofia
europea, en
realitzar antologies de textos llibertaris i biografies dels principals
militants, en tasques arxivístiques relatives als moviments
socials, etc. També
ha estudiat la poesia txeca dels segles XIX i XX, especialment la de
Karel
Hlavácek, i ell mateix ha conreat el camp poètic.
Ha traduït obres de Gustav
Landauer, Emma Goldman i Murray Bookchin. Entre les seves obres
destaquen Ideologie
ceského anarchismu (1988), Filozofické
otázky
vyvoje a spolecenská praxe (1989, amb
Günter
Bartsch i Zdenek Javurek), Subjekt v dialektice uvedomelych
spolecenskych
procesu (1989), Anarchism: Community and Utopia
(1993), Cesky anarchismus (1890-1925) (1996), Volk!Öffne Deine Augen! Lide otevri své oci!: Skizzen
zum tschechischen Anarchismus
von den Anfängen bis 1925 (1996), Anarchie
jako idea naprosté volnosti
(1997), Die Freiheit sehen wir in der Anarchie. Zum Manifest
der
tschechischen Anarchisten (1896) (1998), Ve
jménu svobody. Ideje a
promeny ceského anarchismu na prelomu 19. a 20.
století (1999), Svoboda
nebo autorita. Ideje a promeny ceského anarchismu na prelomu
19. a 20. století
(2000), Cesky anarchismus a jeho publicistika (1880-1925)
(2002), O
ceském anarchismu. Ceská anarchistická
periodika (1880-1925) (2003), Stopy
a svedectví. Pametní tisk Josefu Zumrovi k jubileu
(2003), Anarchismus.
Svoboda proti moci (2006, amb Ondrej Slacálek), Pruvodce
anarchismem. Myslenky
- proudy - osobnosti. Ceská anarchistická
periodika (1880-1925) (2006, amb
Ondrej Slacálek), etc.
Defuncions
Victorine Brocher, un mes abans de la seva mort amb 82 anys, Gustave Brocher amb 71 anys i el socialista revolucionari rus Hilarion Remezov
- Victorine Brocher: El 4 de novembre de 1921 mor a l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una operació de sinusitis, la militant internacionalista, communarde, anarquista i pedagoga Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine Brocher o Victorine Brocher-Rouchy. Havia nascut el 4 de setembre de 1839 a París (França) en una família radical. Son pare, Pierre Malenfant, sabater republicà i francmaçó, es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de finals de 1849 Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta, s'implicà en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a Orleans a disgust amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de Crimea i d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la Guàrdia Imperial. L'any següent la parella s'instal·là a París i ella va haver de mantenir sa família com a costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els dies al bar. A París milità en diversos grups socialistes enquadrats en la Primera Internacional. Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de la Internacional i en 1867 participà en la fundació d'una fleca i d'un magatzem en règim de cooperativa. Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a franctirador al Loira i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de curta edat i un tercer adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de París va participar, amb son marit, en el «Batalló per la Defensa de la República» --Turcos de la Comuna, nom donat als tiradors algerians d'ençà de la guerra de Crimea-- com a encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després participà en els combats com a infermera durant la «Setmana Sagnant». Estigué molt lligada a Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la Comuna, aconseguí fugir a Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son marit fou detingut i empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels insurrectes». De Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va fer de mestra, i retornà després de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a brodadora en una fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de calçat per ajudar els proscrits de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista Federació del Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos François Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards, retornà a París i freqüentà els cercles anarquistes, participant activament en el grup editor del periòdic La Révolution Sociale. En 1880 Malatesta serà detingut en la seva companyia i també freqüentarà Andrea Costa. Entre el 14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials del VI Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el Congrés Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el lliurepensador Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es casà en 1887 --son antic marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats (francesos, italians, russos, etc.). El març de 1883 participà amb Louise Michel i Émile Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels Invàlids. Membre de la Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a l'Escola Lliure creada per Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En 1891 fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de 1912 la parella marxà a Hongria i després a Croàcia i a Fiume, on van desenvolupar tasques educatives. A més de nombroses col·laboracions en diverses publicacions anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri du peuple, Le Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre Anarchiste, etc.), és autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs d'une morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de Lucien Descaves, i que narra les seves memòries des de la Revolució de 1848 fins a la fi de la Comuna. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
---