Anarcoefemèrides
del 2 de novembre
Esdeveniments
Conducció d'anarquistes per la Guàrdia Civil, segons un dibuix de D. E. Estevan
- Motí de Jerez: El 2 de novembre de 1882 esclata a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) un important motí, d'on arrencarà la conspiració i el muntatge policiac que l'Estat engegarà contra el moviment anarquista i que s'anomenarà«La Mano Negra». El tumult començà quan una concentració davant l'ajuntament de diversos centenars de treballadors rebutjà que només la meitat d'ells fossin empleats en les obres públiques previstes. Quan es dissolgué la concentració, nombrosos grups assaltaren les fleques i altres establiments de queviures per tota la ciutat. La tensió social que vivia la regió era important i venia des de principis d'aquell any, per la qual cosa les autoritats intentaren disminuir la crispació mitjançant el repartiment de pa, obligant els propietaris a donar feina, intensificant les obres a carreteres i traslladant nombrosos contingents de desocupats a llunyanes obres ferroviàries. Aquestes mesures, però, no alleugeriren la misèria ni detingueren les protestes. Per adobar-ho encara més, durant la collita la feina minvà i aleshores s'incrementaren els robatoris als venedors de pa, els assalts a cortijos en busca d'aliments, ramat i cavalcadures i, fins i tot, s'enviaren anònims d'amenaces i es provaren incendis. Tota aquesta tensió continuà durant la tardor i les autoritats veien la mà de les societats obres en l'amplitud dels incidents. A partir d'aquest motí de Jerez augmentaren les detencions i les patrulles de cavalleria de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil que recorrien els camps. També, l'acció de confidents i de provocadors contractats pel comandant en cap Tomás Pérez Monforte, de la Guàrdia Rural, es va fer més present. La premsa començà a juga el seu paper i les seves pàgines s'ompliren d'inquietants articles sobre la situació i demanant«mà dura». A més a més, no per casualitat, també es publicaren notícies sobre el judici que, a Lió, se celebrava contra l'anomenada «Banda Negra». El terreny estava adobat per a l'aparició d'una organització criminal anomenada«La Mano Negra».
***
Coberta de l'edició facsímil d'I Morti (1974)
- Surt I Morti: El 2 de novembre de 1899 surt a Ancona (Marques, Itàlia) l'únic número del periòdic anarquista I Morti. Editat a iniciativa de Luigi Galleani, en fou gerent Alfredo Lazzari i fou publicat amb els diners recaptats pels anarquistes deportats a Pantelleria, Lampedusa, Ponça i altres illes italianes. Hi van col·laborar Luigi Galleani --que es trobava confinat a l'illa de Pantelleria--, Giovanni Cianchi, Luigi Fabbri i Giovanni Gavilli, entre d'altres. Aquesta publicació era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. Després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya, Maria Rallo, del seu exili a Pantelleria. L'abril de 1960 es publicà en quatre lliuraments en Umanità Nova i en 1974 es va editar una edició facsímil amb una presentació d'Aurelio Chessa i una introducció d'Armando Borghi.
***
Capçalera del primer número d'El Látigo de Baracaldo amb la signatura d'Aquilino Gómez
- Surt El Látigo de Baracaldo: El 2 de novembre de 1911 surt a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista El Látigo de Baracaldo. Semanario independiente. Propietat de Bonifacio Guzmán, aprofitava la infraestructura d'El Eco de Baracaldo (32 números entre 1909 i 1911), periòdic que no era ni llibertari ni sindicalista i sí republicà i socialista. Dirigit per Aquilino Gómez Pozo, s'editava en la tipografia de Bonifacio de Guzmán. Només en sortiren dos números, el segon el 10 de novembre. Hi van col·laborar, a més d'Aquilino Gómez, Gonzalo Quimié, Francesc Domenech i José María Yáñez. Fou continuat per El Látigo (1912-1914).
***
Capçalera d'El Amigo del Pueblo
- Surt El Amigo del Pueblo: El 2 de novembre de 1930 surt a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) el primer número de la segona època de la publicació quinzenal anarquista El Amigo del Pueblo. Periódico Libre. Havia sortit una primera època entre 1920 i 1923, deixant-se de publicar amb l'establiment de la Dictadura de Primo de Rivera, però no es conserven exemplars. La difusió era local, encara que es distribuïen en localitats properes (Plasencia, Navalmoral de la Mata, Jarandilla, Oliva de Plasencia, Peraleda de la Mata, etc.). Fou dirigit per Juan Guerrero, amb el suport de Francisco Molina i Francisco Prieto. Hi van col·laborar Domingo Germinal, Martín Gala, Isaac Puente i David Díaz, entre d'altres. Els articles feien referències a qüestions polítiques, campanyes concretes i temàtiques locals. L'esperit reivindicatiu dels miners del plom de la localitat es deixà sentir a les seves pàgines. Gràcies a aquesta publicació es creà la Societat Obrera «Los Amantes de la Tierra». Es tiraren entre 1.500 i 2.500 exemplars. Es publicaran almenys 53, amb una època més, fins al 4 de juny de 1933, i a cops hagué de sortir clandestinament ja que fou prohibida pel Govern Civil republicà a instàncies del consistori de la localitat. Aquesta publicació admetia publicitat (d'eines agrícoles, de grans, de productes realitzats per tallers de la localitat, d'estris d'usos domèstics, d'automòbils i begudes alcohòliques [!], etc.), fet insòlit en la premsa llibertària d'aleshores. Sembla que en maig de 1936 en sortí una quartaèpoca, de la qual tampoc no és coneixen exemplars. En 2001 l'Ajuntament d'Azuaga en publicà una edició facsímil dels exemplars coneguts.
Naixements
Foto policíaca d'Ernest Pichon (1894)
- Ernest Pichon: El
2 de novembre de 1852 neix a Villards-la-Rixouse (Franc Comtat,
França) l'anarquista
Ernest Pichon. Obrer terrelloner i pouater, fou un dels fundadors del
Sindicat
de Terrelloners del metropolità de París
(França). En 1894 va ser fitxat com a
anarquista. Entre 1914 i 1924 fou conseller obrer de la
Secció de la
Construcció de la Magistratura de Treball del departament
del Sena i el juliol
de 1914 formà part de la comissió
d'investigació encarregada d'esclarir les
causes de l'accident del metro de París del 15 de juny
d'aquell any amb la
finalitat de purgar responsabilitats i d'estudiar les mesures
pertinents a
prendre per evitar futurs sinistres. El juliol de 1919 va ser nomenat
inspector
del Sindicat de Terrelloners. Sembla que, Ernest Pichon, va morir el
maig de
1924 a Les Lilas (Illa de França, França).
***
Foto policíaca d'Hector Senissi (ca. 1894)
- Hector Sernissi:
El 2 de novembre de 1855 neix a Messina (Sicília)
l'anarquista Hector Sernissi.
Sos pares es deien Raffaello Sernissi i Marianella Crosafulli. Es
guanyava la
vida com a barreter. El 28 de juliol de 1894 va ser expulsat de
França. En 1894 el seu
nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Foto policíaca de Baldomer Oller i Tarafa (1896?)
- Baldomer Oller i
Tarafa: El 2 de novembre de 1859 neix a Calaf (Alta
Segarra, Anoia, Catalunya)
l'anarquista, periodista i inventor Baldomer Oller i Tarafa. Sos pares
es deien Antoni Oller i Ceruti,
cafeter, i Maria Tarafa i Morera. Fou el primogènit d'una
família nombrosa de
sis germans (Antonieta, Cristina, Isabel, Maria i Carles) que
s'instal·là a
Barcelona. Esdevingué oficial de sastreria i treballava amb
un sastre del
carrer Hospital de la capital catalana. En aquesta època
s'aparellà lliurement amb
Adelina Ginovart, amb qui tingué tres infants, dels quals
només suraren dos,
Josep i Antoni. En 1881 col·laborà en la«Subscripció a favor dels autonomistes
que estan sofrint condemna als presidis d'Àfrica»
que organitzà el periòdic Diari
Català. Entre el 15 i el 20 de
juliol de 1889 assistí al Congrés Internacional
Socialista («Congrés
Possibilista») de París (França) en
representació de la Societat Obrera dels
Tintorers de Barcelona. A les dues de la matinada del 7 de juny de 1896
va ser
detingut amb sa companya, juntament amb altres companys anarquistes i
republicans, i 18 hores després es produí
l'atemptat amb bomba del carrer dels
Canvis Nous al pas de la processó del Corpus Christi.
Restà tancat a la presó
del carrer de la Reina Amàlia com a «conegut
agitador terrorista de gran influx
entre els d'aquesta classe» i després fou enviat
al castell de Montjuïc, juntament
amb centenars de persones fruit de la repressió sorgida
arran del citat
atemptat. Va ser tancat a la mateixa cel·la que altres
destacats anarquistes,
com ara Anselmo Lorenzo, Joan Montseny, Fernando Tarrida del
Mármol, Bautista
Cervera, Josep Molas, etc. Com a conseqüència de
les tortures que li van
infligir a Montjuïc perdé dos dits de la
mà esquerra. Amb Montseny, Lorenzo i
Tarrida, s'encarregà d'escriure cartes i articles de
denúncia de la situació que
patien que van ser publicats a la premsa (El
País, El Nuevo
Régimen, La Justicia,El Diluvio, El
Pueblo, El Socialista,
etc.), fet que va
permetre l'inici de la campanya contra el «Procés
de Montjuïc» tant a la
Península com a l'estranger. El 24 de novembre de 1896 va
ser un dels 75 signants
d'una carta adreçada al ministre de la Guerra demanant
garanties processals i
la publicitat del consell de guerra que es preparava. La seva fou una
de les 28
penes de mort que es demanaren en el consell de guerra ordinari que
tingué lloc
entre l'11 i el 15 de desembre de 1896. La sentència
definitiva va ser dictada
per la Sala de Justícia del Consell Suprem de Guerra i
Marina el 28 d'abril de
1897 a Madrid i condemnava a cinc persones a la pena capital, que fou
complerta
el 4 de maig de 1897. En concepte d'«inductor per propaganda
feta en els seus
discursos» fou condemnat a 20 anys de presó.
Després d'un temps tancat a Montjuïc,
va ser traslladat, amb Josep Pons Vilaplana, també condemnat
a 20 anys, al
presidi de l'illot del Penyal d'Alhucemas, al litoral mediterrani del
Marroc. La
campanya a favor dels condemnats del «Procés de
Montjuïc» tingué el seu efecte
i el 25 de gener de 1900 el govern conservador de Francisco Silvela
commutà les
penes de presó dels condemnats per les
d'«estranyament perpetu o temporal del
territori nacional». D'antuvi volgué ser deportat
a París, però el 27 d'abril
de 1900 va ser embarcat des de Barcelona cap a Liverpool, juntament amb
altres
companys, arribant-hi el 3 de maig. Finalment acabà exiliat,
contra la voluntat
del govern britànic, a Londres (Anglaterra),
instal·lat al barri del Soho. A la
capital anglesa treballa en el seu antic ofici i sa companya fent
cotilles.
Afiliat a les Trade Unions angleses, en 1902 envià cinc
articles («Cartes de
Londres») al diari La Publicitat,
on
explicava les grans diferències que existien entres les
condicions de treball
dels obrers anglesos i els espanyols. Posteriorment va ser contractat
com a
corresponsal a Londres del citat periòdic
barceloní. En aquesta època participà
activament en les activitats del grup anarquista espanyol de Londres
(Tarrida
del Mármol, José Monterde, etc.) i en el Cercle
Obrer Internacional (COI),
mantenint una intensa correspondència amb grups llibertaris
parisencs i
barcelonins. El febrer de 1905 s'instal·là amb sa
família a París per coordinar
la campanya contra la visita que el rei Alfons XIII d'Espanya havia de
fer a la
capital francesa, establint contacte amb Charles Malato i Pedro
Vallina. Aquest
mateix any les autoritats franceses decretaren la seva
expulsió, però finalment
aquesta no s'arribà a complir. Aconseguí
mantenir-se al marge de la repressió
desencadenada arran de l'atemptat fallit contra Alfonso XIII i el
president
francès Émile Loubet perpetrat durant la nit del
31 de maig de 1905. Bon amic
de Francesc Ferrer i Guàrdia, participà
activament en la campanya de suport a
París quan aquest va ser encausat acusat de ser l'instigador
de l'atemptat
contra la vida d'Alfons XIII a Madrid, el 31 de maig de 1906, realitzat
per
Mateu Morral. El 5 de gener de 1907 presidí un
míting pro-Ferrer que se celebrà
al Gran Orient de París, amb assistència d'unes
1.200 persones. En aquests
anys, a més de relacionar-se amb Alejandro Lerroux,
entaulà amistat amb el
líder socialista Jean Jaurès i altres destacats
radicals (Gaston Doumergue, els
germans Maurice i Albert Serrault, etc.), i
col·laborà en el periòdic La Dépêche de Toulouse
i en el setmanari
barceloní La Cataluña.
Després dels
fets de la Setmana Tràgica barcelonina i l'afusellament de
Ferrer i Guàrdia en
1909 es retirà de la militància activa,
però no de la propaganda. Atret pel món
de l'aviació, en 1908 dissenyà un dirigible a
motor que batejà «Catalunya» i
patentà l'11 de maig de 1909, arreplegant grans elogis de
José Echegaray. El
febrer de 1912 marxà a Barcelona com a representant del
germà i de la filla de
Ferrer i Guàrdia per arranjar el repartiment de la seva
herència. Cap als anys
vint s'instal·là amb sa família a
Barcelona. En els anys republicans s'afilià
al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Malalt
d'arteriosclerosi, en 1936 la Federació Local de Barcelona
de la CNT demanà
ajuda per a ell i per altres vells militants. Baldomer Oller i Tarafa
va morir
el setembre de 1936, nou mesos després de la mort de sa
companya, a Barcelona
(Catalunya). Entre setembre i octubre de 2008 es pogué veure
al Casal de Calaf
l'exposició «Baldomero Oller. Un anarquista
calafí a Montjuïc», que tingué
com
a comissaris Antoni Dalmau i Josep M. Solà i
comptà amb el suport de Josep M.
Oller Ciuró, nét de l'homenatjat.
Baldomer
Oller i
Tarafa (1859-1936)
***
Foto
policial d'Henri Zisly (ca. 1894)
- Henri Zisly: El 2
de novembre de 1872 neix a París
(França) l'anarquista naturista i defensor de les
colònies llibertàries Henri Gabriel
Zisly. Nascut en una família obrera que vivia en
unió lliure, va assistir a
l'escola primària i adquirir un bon nivell cultural de
manera autodidacta. Als
17 anys va publicar el seu primer article en el periòdic
socialista L'Égalité, de Jules Rocques. Entre 1892 i 1895
redactà un diari manuscrit, Le
Paria,
del qual reproduïa alguns exemplars. Més tard
decidí dedicar sa vida a
reivindicar el retorn a una vida natural autosuficient i a la filosofia
del
moviment llibertari naturista. Amb Henri Beylie i Émile
Gravelle editarà entre 1895
i 1898 la revista La Nouvelle
Humanité, seguida de Le
Naturien i després per Le
Sauvage (1898); i,
encara, el novembre de 1905 publicarà un número
d'una nova revista, L'Ordre Naturel.
Clameurs libertaires
antiscientifiques. Va col·laborar en el
periòdic L'Anarchie amb
articles sobre naturisme i vegetarianisme. El seu
rebuig al vegetarianisme, que considerava«anticientífic», va provocar una gran
debat en el moviment naturista. En 1902 va participar, amb Georges
Butaud i
Sophie Zaïkowska, entre d'altres, en la creació de
la colònia anarquista de
Vaux, a Essômes-sur-Marne (Picardia, França);
però aquesta experiència de
comunisme lliure, on van participar militants llibertaris destacats
(Élisée
Reclus, Lucien Descaves, Émile Armand, Jehan Rictus, Maurice
Donnay, etc.), no
va reeixir i va acabar en 1906. Ferroviari de la Companyia de
Ferrocarrils del Nord
des del 27 d'agost de 1897, va ser cessat el 19 de març de
1915 per un article
antipatriòtic publicat en La
Bataille Syndicaliste, que li portà
a més vuit dies de presó que purgà a
la caserna de Reuilly (Centre, França).
Aquest fet no el va impedir de col·laborar durant la guerra
en els periòdics
individualistes (Pendant la
Mêlée i Par-delà
la Mêlée)
i de postguerra (Terre Libre, La Voix Libertaire,Le Semeur, La
Revue Blanche,La Revista Blanca, etc.), tot
editant el seu propi periòdic La
Vie Naturelle. Després es va adherir a la
Federació Anarquista
Francesa (FAF), creada en 1936, i va participar fins a la seva mort
accidental
el maig de 1945 en el periòdic de Louis Louvent Ce qu'il faut dire
(CQFD). Va
ser autor de nombrosos articles i
fullets, especialment dedicades al moviment naturista, com ara En
conquête de l'état naturel (1899), Voyage au beau pays de
Naturie (1900), Rapport sur le
mouvement naturien (1901), Réflexions
sur le naturel et l'artificiel
(1901), Libres critiques sur la science et
la nature (1902),Contes et croquis
(1904), La conception du
naturisme libertaire (1920), Naturisme
practique dans la
civilisation (1928), Panoramas
célestes (1929), entre
d'altres. Una part dels seus arxius es troben dipositats a
l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Zisly és un
precursor del que
s'ha vingut a anomenar «primitivisme» i«anticientificisme».
***
Notícia
de la condemna de Jules Bignasci apareguda en la Feuille d'Avis de
Neuchâtel del 18 de setembre de 1914
- Jules Bignasci: El
2 de novembre de 1884 neix a Isone (Ticino, Suïssa)
l'anarquista, sindicalista
revolucionari i antimilitarista Giulio Bignasci, més conegut
com Jules Bignasci i a vegades
citat Jean Binasci. Sos pares es
deien Joseph
Bignasci i Clara Russi. Pintor de la construcció, d'antuvi
treballà a Lausana
(Vaud, Suïssa) i posteriorment es traslladà a La
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa), on fou un actiu militant de la Federació
de les Unions Obreres de la
Suïssa Romanda (FUOSR) i destacat propagandista
antimilitarista. El 16 de setembre
de 1914 va ser condemnat pel Tribunal Militar Territorial de la II
Divisió de
Murten (Friburg, Suïssa) a un any de presó per«insults a l'Exèrcit» prop de la
frontera francesa i per haver «convidat els soldats a la
desobediència i al rebuig
del servei» del post militar de Les Pargots
(Neuchâtel, Suïssa); el socialista Fritz
Graber, que era present el dia de la seva detenció, va ser
condemnat a un mes
per haver-li prestat la seva cartilla de lliure circulació,
desobeint així una
ordre militar. L'hivern de 1915 Bignasci va ser expulsat del
cantó de Neuchâtel
i es refugià a casa del company Auguste Philippin a Yverdon
(Vaud, Suïssa). El
maig de 1917 va ser detingut a La Chaux-de-Fonds per haver participat
en el
tumult originat per exigir l'alliberament de Ernest Paul Graber. L'any
següent,
des de La Chaux-de-Fonds, signà una carta publicada en Le Réveil protestant contra el
decret federal que autoritzava els
cantons a ocupar per la força els insubmisos i desertors
estrangers en treballs
d'utilitat pública; aquesta carta rebé el suport
de 17 grups anarquistes
suïssos i els grups de Ginebra (Ginebra, Suïssa) van
demanar l'asil al govern
soviètic. Casat amb Julia-Maria Bergson, el 4 d'octubre de
1919 nasqué sa filla
Marguerite-Renée. Cap el 1929 es trobava a Vitry-sur-Seine
(Illa de França,
França), des d'on va escriure a Carlo Vanza per demanar-li
informacions sobre
el periòdic anarquista Vogliamo!
que aquestúltim publicava a Biasca (Ticino, Suïssa).
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Jean
Roumilhac
- Jean Roumilhac: El 2 de novembre de 1892 neix a Comprenhac (Roergue, Occitània), en una família pagesa llemosina, el militant llibertari Jean Roumilhac. Molt jove, va freqüentar els llibertaris de Llemotges i després partirà a París, on farà estudis comercials. Instal·lat al Regne Unit, hi aprendrà la tècnica de les filatures. De tornada a França durant la Gran Guerra, serà llicenciat i aprofita les seves activitats comercials per viatjar per Espanya, on entra en contacte amb grups anarquistes de Bilbao i de Barcelona. En acabar la Guerra Mundial, crearà a Marsella la seva pròpia filatura (La Compagnie du Fil de Lin), amb 250 empleats que es beneficiaran d'importants mesures socials. Fidel a les seves amistats llibertàries malgrat les responsabilitats patronals, prestarà suport als anarquistes espanyols a partir de la Revolució de juliol de 1936, realitzant nombrosos viatges a Barcelona. Va ser el primer president de la secció francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), fundada per Louis Lecoin. En 1939, després de la desfeta del camp republicà, s'afanyà per intentar alliberar el màxim nombre de refugiats espanyols dels camps de concentració francesos possibles, contractant nombrosos llibertaris espanyols en les seves filatures. En 1940 va crear la Fraternal Agrícola Provençal i va continuar la seva solidaritat albergant republicans espanyols i creant colònies d'acollida pels infants. Paral·lelament a aquestes activitats, va prendre part en el moviment de resistència Combat. Detingut el novembre de 1941, va ser empresonat durant l'hivern de 1941 i 1942, però va aconseguir fugir i va continuar les accions de resistència als Alps. Amb l'Alliberament, va reprendre la direcció de la seva filatura i continuà ajudant els refugiats. També va ser membre actiu de la maçoneria des de 1920. Jean Roumilhac va morir el 27 de juliol de 1949 a Ais de Provença (Provença, Occitània) en un accident de cotxe.
***
Ferruccio
Scarselli
- Ferruccio
Scarselli: El 2 de novembre de 1892 neix a Certaldo
(Toscana, Itàlia) el
carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Sos pares es deien Eusebio
Scarselli i
Maria Mancini. Fill primogènit d'una família
anarquista, tots, sos pares, sos
germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda),
militaren en
el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista
Italiana (UAI).
Després de fer els dos primers cursos de
primària, Ferruccio es posà a fer
feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista
Italià (PSI), freqüentà
els cercles subversius de la localitat i, després,
abraçà l'anarquisme. A començament
de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12
de març de 1909 va
ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de
Florència (Toscana, Itàlia) a 12
dies de presó per «resistència a
l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va
ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona
(Vèneto, Itàlia) a
reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels
soldats
dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio
Calvetti i
Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser
jutjat pel
Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió
per «traïció». Acusat
també de deserció, va ser condemnat el 25 de
juliol de 1917 pel Tribunal
Militar de Roma a altres sis anys de presó.
Reclòs a la presó militar del
Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània,
Itàlia), conegué l'anarquista pisà
Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire
Anarchico, i influí políticament en el
jove Ezio Taddei, a qui
posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo.
El setembre de
1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser
alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga
de
Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una
manifestació en ocasió del
segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia,
ho va fer amb
tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi
de classes», que va ser
denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en
públic incitant a la
rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia,
i novament va ser denunciat. El 28 de
febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per
raons trivials
durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos
ferits i
on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant
la nit d'aquest
dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una
barricada a l'entrada
del poble per contrarestar una possible incursió feixista.
Però en comptes
d'escamots feixistes acudí un camió ple de
carrabiners amb els quals entaularen
una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué
nombrosos ferits i el
policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes
fugien dels
carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per
l'explosió d'una granada de
mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa
família va ser detinguda i
processada.
***
Dionís
Eroles (1937)
- Dionís Eroles Batlle: El 2 de novembre de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Dionís Eroles Batlle, citat a vegades comAroles i Batlló. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el novembre de 1920 va ser tancat al vaixell-presó Giralda i després deportat amb altres companys a La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears). Fou membre dels grups d'acció confederals del barri barceloní de Sants que s'enfrontaven als pistolers del Sindicat Lliure. El 28 de gener de 1924 va ser detingut, amb Josep Arnau Rovira i Pere Boada, arran d'un escorcoll en una casa del carrer Benlloc de Barcelona i on es trobaren de 910 bombes (pinyes), d'elles 83 carregades amb pólvora cloratada. Fou jutjat amb Arnau el 2 de novembre de 1926 per tinença d'explosius i condemnat a una multa de 500 pessetes --Arnau va ser absolt--, però una revisió del procés l'any següent condemnà ambdós a vuit anys de presó. També l'11 de juny de 1926 va ser jutjat en consell de guerra, amb Josep Arnau, Enric Ripoll i Manuel Soler, per l'atracament a mà armada del 15 de desembre de 1923 a la fàbrica de maons d'Oliveras de Barcelona. En total sumà condemnes per diversos delictes per més de 25 anys de presó, però va poder acollir-se a l'indult del 13 de setembre de 1928 i fou alliberat el mes següent. Novament tancat, finalment durant tota la dictadura de Primo de Rivera va restar empresonat al penal d'Ocaña. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, fou alliberat. En aquesta època va ser nomenat secretari del Sindicat de l'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona de la CNT. Arran de la vaga de febrer de 1932, va ser novament empresonat, amb Luis Sánchez Miret, acusat de posar dues bombes a la barriada de Sants, una a prop de l'estació del metro transversal i altra en un dipòsit de conducció d'aigües. El març de 1932 signà des de la presó Model de Barcelona un manifest en contra les posicions trentistes d'Ángel Pestaña. El 27 de juny de 1932 va ser jutjat amb Luis Sánchez Miret per un Tribunal Popular pel delicte de col·locació d'explosius i ambdós absolts. Posteriorment presidí el Sindicat d'Art Fabril i Tèxtil de Barcelona. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), defensà les tesis de la «gimnàstica revolucionària» del grup«Nosotros» (Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, Gregorio Jover, Antonio Ortiz, García Oliver, etc.). Participà activament en els fets revolucionaris de gener de 1933 a Barcelona, al costat de Joan García Oliver. El març d'aquest any va ser delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT, celebrat a Barcelona, i poc després va ser empresonat al vaixell-presó Arnús, amb motiu de la vaga del transport. El 21 d'abril de 1934 va ser arrestat arran d'un tiroteig a l'avinguda de Francesc Layret. El març de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de reunió clandestina i fou alliberat vuit mesos després. El juliol d'aquest mateix any, va ser detingut amb Jaume Font acusat de provocar un incendi a la fàbrica de teixits «Manufactures Reunides». Lluità als carrers per sufocar l'aixecament feixista de juliol de 1936 i després representà, amb Alfonso Miguel, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT en el Comitè Central dels Consell d'Obrers i Soldats --segons alguns va ser el seu secretari general--, amb la finalitat de controlar els caps i oficials de la Guàrdia Civil i les casernes militars. El 27 de setembre de 1936 fou nomenat per la CNT com a responsable d'ordre públic i de la policia en la Junta de Seguretat Interior, organisme encarregat de la vigilància a la reraguarda catalana, i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Les detencions arbitràries i excessos dels anomenats «Nanos d'Eroles» van motivar la protesta de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. El 22 d'octubre de 1936 signà, amb Manuel Escorza del Val, en nom del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, el pacte d'unitat d'acció d'aquesta organització amb la FAI --signà Pedro Herrera--, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El 17 de febrer de 1937 una manifestació de policies, en la qual morí un obrer tramviari cenetista, exigí la seva dimissió --les manifestacions de policies estaven organitzades de sotamà per Rodríguez Salas, cap de la Comissaria d'Ordre Públic i membre del PSUC. Arran dels fets de «Maig de 1937», en els quals es mantingué al costat del sector confederal conciliador amb el Govern i es mostrà força crític amb els sectors antigovernamentals («Los Amigos de Durruti»), va ser destituït com a responsable de l'ordre públic i nomenat secretari general interí de la Confederació Regional del Treball de Catalunya de la CNT en substitució de Valeri Mas Casas. En l'exercici d'aquest càrrec, signà una circular conjunta amb Severino Campos, representant del Comitè Regional de la FAI, en la qual informava de l'acord pres pel Ple de Federacions Locals i Comarcals, celebrat l'1 de juny de 1937, segons el qual la CNT s'avenia a prosseguir la col·laboració política amb el nou govern republicà presidit per Juan Negrín. El juny de 1937 formà part de la delegació confederal que negocià amb el president Lluís Companys la frustrada integració de la CNT en el govern de la Generalitat. El juliol de 1937 va ser detingut i posat en llibertat sota fiança a causa del sumari obert sobre el cementiri clandestí de Cerdanyola. Amb el triomf franquista passà a França i patí els camps de concentració abans de formar part, segons alguns, del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Establert a Montalban (Guiana, Occitània), desaparegué. Una teoria diu que va ser segrestat per un grup franquista i assassinat a Andorra i una altra que el març de 1941 va sortir del camp de concentració de Vernet i que poc després va ser assassinat als Pirineus per membres del grup guerriller de Francisco Ponzán Vidal, possiblement, per considerar-lo responsable de determinats excessos dels Grups de Control durant els anys bèl·lics.
***
Necrològica
de Manuel Canalis Ferrer apareguda en el periòdic
tolosà Cenit del 26 de gener de 1988
- Manuel Canalís
Ferrer: El 2 de novembre de 1910 neix a
Almudàfar (Ossó de Cinca, Osca, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Canalís Ferrer.
Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el
triomf franquista
passà a França i fou internat en diversos camps
de concentració. Posteriorment
s'instal·là a Montalban (Guiena,
Occitània), on milità en la Federació
Local de
la CNT. Manuel Canalís Ferrer va morir el 18 de novembre de
1987 a Montalban
(Guiena, Occitània) després de patir un
atropellament per un cotxe en una
avinguda de la ciutat.
Defuncions
Paul Berthelot
- Paul Berthelot: El
2 de novembre de 1910 mor a Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil) l'anarquista esperantista Paul Berthelot,
també conegut com Marcelo
Verema. Havia nascut el 26 de juliol de 1881 a Auxerre
(Borgonya, França)
--altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París
(França)-- i era fill del
científic lliurepensador i polític
republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886),
que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de
Tonkin (Indoxina
francesa). Quan estudià secundària a l'institut
de Reims aprengué l'esperanto,
a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou
lliurat a una tia seva i el seu
tutor administrà malament la seva fortuna i la
dilapidà. En 1900 començà a
estudiar medicina a París, però, adherit al
moviment antimilitarista, a finals
de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei
militar. Al país helvètic
aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903
s'instal·là a Ceret (Vallespir,
Catalunya Nord), on començà a treballar,
gràcies a les recomanacions d'amics
esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta
Vallespir. A Ceret, a més
d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una
intensa activitat
militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903
publicà Vortaro
franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel
Merckens, i Komercaj
leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo
de hemia nomigado en
esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko
litera, skizo pri
kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo
Verema. En 1904
tingué la idea de fundar una associació catalana
d'esperanto amb la finalitat
d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus.
Durant
l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir
contactes amb els grups
esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir
delegats de
la futura associació. El setembre de 1904 publicà
l'article «Tra fremda lando»
(A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia
(Llengua
Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la
creació
del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova
associació va ser creada
el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya
(AEC), el
secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de
1905 sortí
en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero
de Katalunjo
(Esperança de Catalunya), primera publicació
esperantista catalana. Escrita
majoritàriament en català, amb alguns articles en
esperanto i castellà, només
publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A
Catalunya Nord fundà el
periòdic Esperanto, el primer
número del qual sortí el 18 de juny de
1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un
destacat
membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un
dels fundadors de
l'anarquista Internacia Socia Revuo. A
començaments de 1907 embarcà a
Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de
fer propaganda esperantista i
anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai),
l'estiu de 1907
s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro,
Brasil). Durant el Congrés
Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno
Vasco, que
l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i
col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo
Verema, en A Terra Livre,
periòdic que dirigí un temps. A Rio de
Janeiro es guanyà la vida com a professor de
francès i d'esperanto a l'Acadèmia
Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal
d'aquesta acadèmia a
Petròpolis, zona residencial i estival de
diplomàtics; però va ser acomiadat de
la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista.
En
aquesta època publicà articles en el
periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera
Brasilera (COB). En 1909 va
ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix
any, en un moment
de misèria i de depressió, volgué
retornar a Europa, però s'interessà per les
poblacions autòctones brasileres gràcies a un
professor dels indis que el va
introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909
arribà a Dumbá (Goiás,
Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i
Leopoldina, amb
tres companys, on muntà una granja anarquista que
batejà com «Colônia Agrícola
Socialista nos sertões do Araguaia».
Després del fracàs d'aquest projecte --dos
dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer
poc
després--, a començaments de 1910
s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on
aprengué el portuguès i llengües
autòctones, continuà el seu interès
per les
ciències (química, botànica,
fisiologia, etc.), col·laborà en diversos
periòdics de São Paulo i es guanyà la
vida com a inspector de cabotatge fluvial
per a la Companyia de Navegació d'Araguaia,
gràcies al suport del senador
Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els
indis a Ilha do Bananal. En
aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os
juizes, O
grande dia i Impossivel felicidade) i el
llibre d'antropologia Entre
sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va
escriure el seu llibre
més conegut, L'Évangile de l'heure
(L'Evangeli de l'hora), que fou
publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux.
Aquesta obra és una
paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista
llibertari i fa una
crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera,
a la
justícia equitativa, a la
col·lectivització de les terres, a la
desobediència
vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi,
passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics
d'un monestir de
Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre
preparava un Compendium
grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de
l'esperanto en
llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a
Conceição do Araguaia
(Pará, Brasil).
***
Emilio Covelli
- Emilio Covelli: El 2 de novembre de 1915 mor a l'asil de Nocera Inferiore (Campània, Itàlia) el membre de la Federació Italiana de la Internacional i propagandista anarquista Emilio Covelli.Havia nascut el 5 d'agost de 1846 a Trani (Pulla, Itàlia), en un família burgesa --son pare era advocat--, i va estudiar en una escola religiosa on tindrà com a company el futur anarquista Carlo Cafiero. A la Universitat de Nàpols va estudiar Dret i perfeccionà estudis a Heidelberg i Berlín, interessant-se per l'economia política i pel socialisme utòpic de Saint-Simon, de Fourier i d'Owen. De tornada a Itàlia, va adherir-se a la Internacional, amb Cafiero i Malatesta. Va participar en la reconstitució de la secció napolitana, que havia estat dissolta per la policia en 1871, i va col·laborar en el periòdic La Campana. En 1877 va ser acusat de complicitat en el moviment insurreccional del Matese i romandrà un temps tancat. Alliberat, va crear el periòdic L'Anarchia, els primers números del qual seran segrestats per la policia. Va ser de bell nou detingut com a membre de la Federació Italiana de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i l'11 de juliol de 1879 va ser jutjat pel tribunal de Gênes que el va absoldre. Després es refugiarà a França per fugir d'un altre procés, el qual el condemnarà per contumàcia a 10 mesos de presó. A París va retrobar Carlo Cafiero i ambdós van partir cap a Londres, on editaran a partir del 17 de novembre de 1880 el periòdic Redattori della Lotta!. En 1881, a Ginebra, publica la revista de debat teòric anarquista partidària de l'il·legalisme I Malfattori. Durant un míting parisenc, el 30 d'octubre de 1883, fa amistat amb Andrea Costa, esdevingut parlamentarista i elegit diputat. Però a partir de 1885 va començar a mostrar signes de malaltia mental. Va viatjar després de Corfú a Constantinoble i de tornada a Suïssa va continuar amb la militància. Però la mania persecutòria es va agreujar, va ser internat nombroses vegades i expulsat de Suïssa en dues ocasions (1908 i 1909). Com son company Cafiero, Emilio Covelli va ser internat a l'asil de Nocera Inferiore (Itàlia), on va morir. Va publicar dues obres: L'economia politica e la scienza (1874) i Economia e Socialismo (1908).
---