Anarcoefemèrides del 22 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera del primer número de Ravachol
- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.
***
Capçalera
de Le Libertaire
- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de
1893
surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Libertaire. Organe
socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode.
Portava els
epígrafs: «El patriotisme és
l'últim refugi del covard», d'August Spies
--realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El
nostre enemic és el nostre
amo», de La Fontaine. L'administració la portava
Henri Willems i s'estampava a
la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri
brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode.
Era continuació de L'Antipatriote
(1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats.
Hi havia
poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu
del periòdic patí
diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11
números, l'últim el 10 de març de
1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la
denúncia d'Henri Willens i
de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte
de premsa» a
resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut
en L'Antipatriote; aquests van ser
condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i
a 1.000 francs de multa per
l'Audiència de Brabant. Es conserva una
col·lecció completa a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Anagrama de la Confederació Regional del Treball de Balears
- Confederació
Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de
1922 se celebra a Palma
(Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la
Confederació Regional
del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats:
de
Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de
la
Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics
xocolaters); i dels pobles,
els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i
els
paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des
Castell.
El congrés féu una reafirmació dels
principis i de les tàctiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà
la constitució de la nova
organització regional. També tractà la
qüestió dels presos, l'organització dels
pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització
dels sindicats únics
de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo,
que havia
substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix
càrrec a la Federació Regional del
Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i
Anglada i
Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i
Bartomeu Llinàs, a més
d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan
d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la
dictadura de Primo de
Rivera il·legalitzà aquesta
organització anarcosindicalista.
Naixements
José
Sánchez Rosa
- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).
***
Émile Derré
-Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Mina Schrader (1894)
- Mina Schrader: El
22 d'octubre de 1874 neix al XI Districte de París
(França) la model i escultora
Appoline Wilhelmine Schrader, més coneguda com Mina Schrader i que va fer servir altres
noms (Mina de Nyzot, Mina
Schrader
de Nysold, Mina Schrader de Wegt de
Nizeau, Ysolde Vouillard,
etc.). Treballà
de model a Montmartre i visqué al número 11 del
carrer Berthe. Fou una de les
dames d'honor de la model Royer (Sarah
Brown), que esdevingué cèlebre en el
ball dels «Quat'z'Arts», sarau anual
organitzat pels estudiants de Belles Arts, presentant-se tota nua i amb
una
simple malla de vellut negre. El 26 de març de 1894 el seu
domicili va ser
escorcollat per la policia i hi va trobar una desena de notes, signades
per
artistes amb els qual treballava, entre ells Auguste Rodin. Com que es
va negar
a signar l'ordre d'escorcoll, un dels agents la prengué del
braç per portar-la
a comissaria i en la gresca el policia es trobà amb la bata
a les mans i ella
completament nua. Fitxada, restà cinc dies a comissaria i
fou inculpada de
pertànyer a «associació de
malfactors». Estigué relacionada amb els
anarquistes
Henri Gauche i Henri Beaulieu. En 1894 Henry Gauthier-Villars (Willy) i Pierre Veber publicaren Une passade, on ella serví de
model de
l'heroïna principal de la novel·la, Monna
Dupont de Nyewldt, amant de nombrosos artistes i escriptors
(Gabriel-Albert
Aurier, Remy de Gourmont, etc.). En 1897 Willy (encara que l'obra la va
escriure el negre Henri Gautier
Villars) publicà el llibre Maîtresse
d'esthètes, on novament apareix sota el nom d'Ysolde Vouillard i on es definida com a«wagneriana, esotèrica,
neoplatònica, ocultista, andrògina, primitiva,
baudelariana, mòrbida,
nitzscheana»; en aquest llibre s'explica la seva aventura amb
l'escultor
Pierre-Félix Masseau (Fix-Masseau).
En
1900 Mina Schrader anuncià que estava preparant per a
publicar l'any següent,
sota el nom de Wilhelmine Schrader de
Nyzot, els llibres  la
recherche de
Dieu i Les lois de
l'électricité,
i que també planejava l'escriptura d'altres dos (La suppression des distances i Les
sources de l'électricité),
però sembla que cap d'aquestes obres va ser finalment
editada.
***
Portada
d'uns dels llibres de Dando Dandi
- Dando Dandi: El 22 d'octubre de 1893 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando Dandi o Dino Dandi. Emigrà a Amèrica i acabà instal·lant-se als EUA. Treballà de miner, col·laborà regularment en L'Adunata dei Refrattari i durant molt d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del grup anarquista italià de Los Gatos. Mantingué correspondència amb destacats anarquistes, com ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una recopilació dels seus assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets civils nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i 1971 col·laborà en el periòdic anarquista italià Volontà i entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera de París (França). També col·laborà en Il Risveglio, Le Libertaire i Études Anarchistes. Víctima d'un atac que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el 10 de desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara, Califòrnia, EUA) després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili per la policia que havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu acumulat davant la seva porta.
***
Eghilberto
Caruso
- Eghilberto Caruso:
El 22 d'octubre de 1898 neix
a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert
Caruso. Treballà, com
molts anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es
formà
políticament en el Cercle Llibertari «Pietro
Gori». El juliol de 1918 va ser
detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En
acabar la Gran
Guerra, participà en nombroses manifestacions i
esdevingué membre d'un dels
grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia,
participant en enfrontaments
amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una
denúncia, va ser
jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a
vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926
el seu domicili va ser
escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista
anarquista Pensiero e Volontà
i el fullet L'intermezzo dei senza patria.
En 1927
va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a
l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de
1927 arribà a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
però el 22 de desembre d'aquell any
va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia.
De bell nou a
Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i
restà sota
vigilància policíaca fins la caiguda del
règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre
del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia.
Estava casat amb Elena
Fiorentini, amb qui tingué quatre infants. Eghilberto Caruso
va morir el 9 de
febrer de 1961 mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
***
Benigno
Andrade García
- Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.
***
Marianne
Enckell
- Marianne Enckell:
El 22 d'octubre de
1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora,
historiadora i bibliotecària,
arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també
coneguda sota el
pseudònim de Marie Martin.
Sos pares
van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista
anarquista
Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes
(Pierre,
Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient
cosmopolita a
Estocolm, París i Lausana. Després del
batxillerat estudià Sociologia a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es
llicencià en 1967. En 1963
passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i
antimilitarista Henry Cheyrouze
i sa companya, experiència que la marcà
profundament. Amplià estudis
d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i
treballà en una tesi
sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà
en els fets de «Maig del 68»
a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i,
després de treballar en diverses feinetes
(mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda,
secretària del sindicalista
Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes,
realitzant traduccions
d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar,
etc.), entre 1977 i
1984 va fer feina contractada com a empleada en
l'organització sindical
ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de
l'Alimentació i Rams
Connexos. Després, gràcies a la seva faceta
políglota (francès, alemany,
anglès, italià, espanyol, etc.),
treballà a Ginebra fent traduccions per als
sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà
en l'Oeuvre Suisse
d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa).
Després es va fer traductora
independent i col·laboradorà de diverses
editorials. En 1963, després de
l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a
Ginebra del Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de
Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la
direcció d'aquest centre de
documentació, assegurant-ne la continuïtat i el
desenvolupament, i
convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme
més
importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del
patrimoni llibertari
internacional la posarà en contacte amb militants
anarquistes d'arreu del món. En
els anys setanta participà activament en el suport al
moviment dels objectors
de consciència i en el Mouvement de Libération
des Femmes (MLF, Moviment
d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb
centenars de
persones, el manifest «El terrorisme franquista a
França», contra els atacs de
l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de
10 anys, fou companya del
militant anarquista Vicente Martí Verdú. El
març de 1990 el CIRA deixà Ginebra
i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de
Beaumont de Lausana (Vaud,
Suïssa). Ha participat en l'organització de
diversos col·loquis anarquistes
internacionals, com ara el de Venècia (1984),«Anarchici ed ebrei» (Venècia,
2000), «Colloque Élisée
Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc.És
la representant del CIRA en la Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de
Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus,
algunes vegades
signats sota el pseudònim Marie
Martin,
en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les
quals forma part del
seu consell de redacció, com ara Agora,Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers
d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations,Contredire,Éditions Noir, IRL, Ma!,Le Monde Libertaire, Réfractions,Le Réveil Anarchiste, Volontà,
etc. És autora de Un journal
anarchiste
genovois. Le Réveil
(1900-1914)
(1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de
Ginebra), La Fédération
jurassienne, aux origines de
l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao
anarchici! Images d’une
rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio
Santin), Les Anarchistes à
l'écran (1901-2003)
(2003, ambÉric Jarry), Mourir en manifestant.
Répressions en démocratie; le 9 novembre
1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i
Stéfanie Prezioso), Le
don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les
libertaires (2009,
amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande
balade avec la
Fédération Jurassienne (2012);
i ha editat nombrosos llibres de
diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega,
Clément
Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.)
i de diferents
temàtiques (cançons anarquistes,
educació, etc.). Entre els autors que ha traduït
podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi
Gmür, Beat
Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf
Yeşilöz, etc. En
2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo
Pucciarelli
en el llibre L'anarchisme en personnes.És membre dels grups redactors del Chantier
biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire
biographique du mouvement libertaire francophone i delDictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français («Le
Maitron»).
Marie-Christine
Mikhaïlo (1916-2004)
Defuncions
Registre militar de Benoît Chevenet
- Benoît Chevenet:
El 22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la
Salvació, Caiena, Guaiana Francesa) el terrelloner
anarquista i sindicalista
Benoît Chevenet, conegut com Chalbret.
Havia nascut el 30 d'abril de 1864 a Donzy-le-Pertuis (Borgonya,
França). Sos
pares, pagesos, es deien Jean Chevenet i Reine Descours.
Després de fer el
servei militar en el 137 Regiment d'Infanteria, va ser obligat a
retornar a la
caserna, de la qual desertà el 14 de novembre de 1886. Fou
un dels
representants dels terrelloners parisencs i l'1 de maig de 1891
reuní una
assemblea d'uns 200 terrelloners en un local d'un comerciant de vins
del carrer
Croix-Nivert de París per decidir sobre la vaga general, que
va ser acceptada. El
28 de juliol de 1892 va ser condemnant per l'Audiència de
Versalles a 12 anys
de treballs forçats i 10 anys de prohibició de
residència per robatori de
dinamita durant la nit del 14 al 15 de febrer de 1892 a
Soisy-sous-Étiolles
(actual Soisy-sur-Seine, Illa de França, França)
amb complicitat amb François
Claudius Koënigstein (Ravachol),
Julien
Drouhet, Auguste-Alfred Faugoux i GeorgesÉtiévant; la dinamita furtada va ser
trobada al seu domicili del número 32 del carrer Broca de
París. Va ser enviat,
amb la matrícula 25.673, a la colònia
penitenciària de les Illes de la
Salvació. Benoît Chevenet va ser assassinat el 22
d'octubre de 1894 a l'illa de
Sant Josep (Illes de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa)
d'un tret a la nuca
a boca de canó durant la revolta dels deportats.
***
Léon Léauthier segons L'Intransigeant del 23 de novembre de 1893
- Léon
Léauthier: El
22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa)l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Léon Jules
Léauthier. Havia nascut el 5 de
gener de 1874 a Manòsca (Provença,
Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt petit.
Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de
Manòsca i després marxà
pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella
participà
en nombroses conferències de Sébastien Faure. A
partir d'aquest moment fou un
assidu lector de la premsa anarquista (Le
Père Peinard, La
Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina,
el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren
treball als seus tallers de reparació de calçat.
El 24 de setembre va ser acomiadat
i decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de Saint Nazaire. En
arribar, va
ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond
Marpaux,
Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats
Clément Duval, Pini, Meyrueis
i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément
Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la
repressió sorgida arran de
la revolta anarquista de la colònia penitenciària
de l'illa de Sant Josep (Illes
de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste.
L'affaire Léauthier
(1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande
per le fait à la révolte des
bagnards (1893-1894).
***
Notícia
del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25
de març de 1893
- Henri Meyrueis: El
22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis.
Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a Millau (Roergue,
Occitània). D'antuvi es
guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i
després de cambrer a diferents
poblacions, fins instal·lar-se a París
(França) on treballà en un cafè del
carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres
(Anglaterra) i el 2
d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat
diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a
la
Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident
policíac Gustave
Bisson (Le Petit Pâtissier)
que s'havia
infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març
de 1893 van ser
condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la
Guaiana Francesa sota la
matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa)
conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément
Duval, i patí nombrosos
càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se.
L'administració penitenciària
el qualificà d'«anarquista dels més
violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de
1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca.
En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va
ser
asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i,
segons
Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit,
pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren
presents.
***
Charles Simon segons Le Journal Illustré del 17 d'abril de 1892
- Charles Achille Simon:
El 22 d'octubre de 1894 és
assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana
Francesa)
l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon,
també conegut com Biscuit
o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre,
França).
Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la
injustícia del procés de Henri
Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va
esdevenir
còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els
apartaments del president
de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot.
Per aquests fets l'Audiència
del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs
forçats a
perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana,
trobarà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant
la «Revolta de les
Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa),
es va refugiar
en un cocoter i
com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser
abatut mentre
cridava «Visca l'anarquia!».
Charles Achille Simon (1873-1894)
***
Philippe
- Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 a Lorient (Bretanya). En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per«associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per«difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert.
---