Anarcoefemèrides del 20 d'octubre
Esdeveniments
Capçalera d'Umanità Nova
Naixements
Charles Ostyn
- Charles Ostyn:El 20 d'octubre de 1823 neix a París (França) el communard bakuninista François Hosteins Ostyn, més conegut com Charles Ostyn. Obrer torner i després representant de llenceria, fou pare de 14 infants, dels quals vuit ja eren morts en 1871. Va pertànyer a la Comissió Provisional de la Guàrdia Nacional, la qual, a partir del 3 de març de 1871, esdevingué el primer Comitè Central de la Guàrdia Nacional. Fou elegit per 5.065 vots sobre 11.283 per a representar el XIX Districte parisenc en el Consell de la Comuna. El 29 de març de 1971 fou nomenat membre de la Comissió de Subsistències de la Comuna i a partir del 21 d'abril de la seva Comissió de Serveis Públics. El 14 d'abril representà, juntament amb Babick, Jules Martelet i Augustin Verdure, la Comuna en els funerals de Pierre Lerroux al cementiri parisenc de Montparnasse. Votà en contra del Comitè de Salvació Pública i signà el «Manifest de la Minoria» en oposició a les mesures d'excepció d'aquest comitè. Després de la «Setmana Sagnant» es refugià a Suïssa i amb André Léo i Benoît Malon s'adherirà a la Federació del Jura, seguidora de les tesis de Mikhail Bakunin. El 27 de gener de 1873 el III Consell de Guerra el condemnà a mort en rebel·lia. Quan va tornar a França en 1880 arran de l'amnistia general per als communards s'establí a Colombes, on acollí a casa seva destacats militants, com ara Louise Michel, Lucien Descaves i Victor Margueritte. Alguns autors el consideraven membre de grups espiritistes. Charles Ostyn va morir el 22 de juliol de 1912 a Argenteuil (Illa de França, França). Actualment un carrer a Colombes porta el seu nom.
***
Notícia
de l'absolució d'Hélène Lecadieu
apareguda en el diari parisenc Le
Temps de l'11 de desembre de 1910
- Hélène
Lecadieu: El 20 d'octubre de
1853 neix a París (França) l'anarquista Hyacinthe
Adolphine Lecadieu, coneguda
com Hélène Lacadieu.
Sos pares es
deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué,
sembla ser després de
la mort dels pares, òrfena de l'assistència
pública i cresqué en un convent
fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta
s'acostà al pensament
anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la
gerència del setmanariLe Libertaire. El 9 de desembre de
1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la
publicació en Le Libertaire
del 5 de juny d'aquell any
d'un article contra els camps disciplinaris de treballs
forçats als batallons
africans (Biribi), signat per
Eugène
Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern);
ambdós processats, gràcies al
testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel,
Rouanet, Allemane, Willm
i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal,
van ser finalment
absolts del delicte de «difamació i
injúries vers l'Exèrcit». El setembre
de
1910 fou substituïda en la gerència de Le
Libertaire per Émile Dulac, però
continuà ajudant en l'edició del
periòdic.
El 20 de setembre d'aquell any participà en una
reunió amb exmembres de L'Anarchie,
entre ells Anna Mahé, que
desitjaven col·laborar en Le
Libertaire
i ella es mostrà partidària d'aquest acostament.
Abans de la gran guerra deixà
les seves funcions en Le Libertaire,
encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels«Amics de Le Libertaire».
Malalta del cor, decidí
retirar-se a «L'Avenir Social»
d'Épône, regentat per Madeleine Vernet.
Hélène
Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône
(Illa de França, França). En
el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise,
André Schneider
pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu
malaltia no havia
pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900
l'arrendament emfitèutic
en nom de Le Libertaire per al
lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la
finalitat d'instal·lar-hi
la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de
l'assistència pública sense
infants, l'Estat heretà el local quan ella morí,
arreplegant els mobles, els
llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants,
desorganitzats per
la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.
***
Carlo
Abate (ca. 1920)
- Carlo Abate: El 20
d'octubre de 1859 neix a
Milà (Llombardia, Itàlia) l'escultor anarquista
Carlo Abate. Estudià a l'Acadèmia
de Belles Arts de Brera a Milà sota la direcció
de Raffaele Casnedi, Ambrogio
Borghi i Bartolomeo Giuliano. Un cop diplomat, en 1888 va ser nomenat
soci
honorari de la citada acadèmia. En 1889 la seva
estàtua Femmina va ser
una de les obres propostes per al Premi Umberto. En 1894 el seu grup
escultòricPanem nostrum quotidianum, exposat a la Triennal de
Brera, obtingué el
Premi Tantardini. Treballà a Milà, amb Francesco
Confalonieri i Riccardo Galli,
seguint l'estil del «verisme llombard», inspirat en
l'ideal humanitari i força
d'acord amb els seu pensament anarquista. Després que la
seva companya,
Enrichetta Corbello, i tres dels seus cinc fills morissin en una
epidèmia,
decidí emigrar amb son fill Abbondio, de 10 anys, i sa filla
Marta, nounada,
als Estats Units. El 18 de maig de 1896 arribà a bord del«Normandie» a Nova
York (Nova York, EUA). Després d'uns temps en aquesta
ciutat, s'instal·là a
Quincy (Massachusetts, EUA) i en 1899 s'establí
definitivament al barri italià
de Barre (Vermont, EUA). En aquesta ciutat, un dels bressols de la
indústria
del granit nord-americana, ensenyà durant molts anys a
l'Escola de Popular de
Disseny Industrial de la colònia italiana i a l'Escola
Nocturna de Disseny, que
havia creat amb subvencions municipals. La matrícula
d'aquestes escoles era
molt baixa i el que pretenia era formar els joves en disciplines
culturals per
evitar que treballessin a les pedreres de granit, on les malalties
causades per
la inhalació de la pols d'aquesta pedra portava el pacient a
una ràpida mort
per silicosi. Va fer una gran amistat amb
conegut propagandista anarquista Luigi Galleani quan aquest
s'instal·là a Barre
i dirigí i edità nominalment –Galleani
estava en crida i cerca–, a partir del
primer número (6 de juny de 1903), la revista mensual que
aquest fundà, Cronaca
Sovversiva, i dissenyà la seva
capçalera i col·laborà amb
il·lustracions i
targetes postals (Mikhail Bakunin, John Most, Matteo Morral, Sofia
Peroskaja).
També va ser un dels fundadors de la Granite Manufacturers
and Quarriers
Association (GMQA, Associació de Treballadors del Granit i
Picapedrers) i fou
membre de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis
Socials).
Trobem obres seves a la Galeria d'Art Modern de Milà i a
diverses institucions
de Barre. Carlo Abate va morir l'1 d'agost de 1941 a Barre (Washington
County,
Vermont, EUA). L'octubre de 1985 va ser inaugurada al Dente Park de
Barre
l'estàtua The scultor, obra de Philip
Paini –amb dibuix d'Elmmo Peduzzi
i model de Giuliano Cecchinelli–, erigida pels descendents
italoamericans de la
ciutat i dedicada a Carlo Abate, com a personificació de
l'immigrant italià i
considerat l'escultor més important de la ciutat.
***
Foto
policíaca d'Alfredo Forti (ca. 1894)
- Alfredo Forti: El 20 d'octubre de 1875 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Alfredo Forti. Era fill natural d'Ernesta Forti. Treballava de dependent a la lleteria del carrer Joquelet de París (França), propietat del destacat anarquista Constant Martin, aleshores company de sa mare. El 8 de març de 1894 va ser expulsat de França, juntament amb sa mare, per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra), on ja s'havia exiliat Constant Martin quan va ser encartat en el famós «Procés dels Trenta». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A Londres Ernesta Forti es casà immediatament amb un sastre francès anomenat Siccard, el qual reconegué son fill, esdevenint aquest automàticament ciutadà francès amb tots els drets. L'octubre de 1894 el nou Alfred Siccard, antic Alfredo Forti, retornà a França i va fer valer els seus drets anul·lant-se el decret d'expulsió.
***
Comunicat de Bruno Cerchiaro sobre la detenció de Carlo Tresca aparegut en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 16 de setembre de 1916
- Bruno Cerchiaro:
El 20 d'octubre de 1879 neix a Feroleto Antico (Calàbria,
Itàlia) el
propagandista anarquista Bruno Cerchiaro. Sos pares es deien Raffaele
Cerchiaro
i Anna Perri. En 1894 emigrà als Estats Unit i
s'establí a Pittsburgh (Allegheny,
Pennsilvània, EUA), on, després d'un temps,
col·laborà en els periòdics
llibertarisL'Avvenire i Cronaca
Sovversiva, fet pel qual va ser fitxat com a anarquista per
les autoritats. Amic i partidari de l'anarquista Carlo Tresca, en 1916
participà
activament en la campanya pel seu alliberament quan aquest va ser
detingut a
Minnesota. Desenvolupà una intensa tasca
propagandística aprofitant la seva
feina com a viatjant per a una empresa de reparació de
calcat, tenint contactes
a diferents cercles i localitats. Bruno Cerchiaro va morir el 22
d'abril de
1933 a Pittsburgh (Allegheny, Pennsilvània, EUA) i fou
enterrat al cementiri luterà
de Saint Peters d'aquesta localitat.
***
- Domenico Bedoni:
El 20 d'octubre de 1883 neix a Sanguinetto (Vèneto,
Itàlia) l'anarquista
Domenico Bedoni. Havia nascut el. Son pare es deia Pietro Bedoni i
desconeixem
el nom de sa mare. Durant els diversos governs del president del
Consell de Ministres
italià Giovanni Giolitti s'acostà al pensament
anarquista i s'implicà en el
moviment antimilitarista sorgit per lluitar contra la Gran Guerra de
Milà
(Llombardia, Itàlia), ciutat on treballava d'obrer
mecànic. Ben igual que
altres «objectors de consciència»
desertà i es refugià a Suïssa, on
compartí
exili amb Ugo Fedeli, Luigi Frigerio, Francesco Ghezzi, Bruno Misefari,
Guiseppe Monanni, Guido Rusconi, Tomaso Serra, Giuseppe Spotti i altres
anarquistes. A Zuric (Zuric, Suïssa) participà
activament en el moviment
antifeixista durant els anys vint i trenta i per aquestes activitats la
policia
el mantingué constantment vigilat. Entre 1933 i 1955 va
estar inscrit en el
registre policíac de fronteres. En 1944 sembla que es
nacionalitzà suís. Entre
el 23 i el 25 d'abril de 1949 participà, amb Ugo Angelini i
Domenico Ludovici,
com a delegat dels grups suïssos, en el III Congrés
Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) que se celebrà a Liorna (Toscana,
Itàlia). També representà, amb
Ugo Angelini, Anna Bedoni i Giuseppe Bergamasco, els grups anarquistes
italianes
a Suïssa en el V Congrés Nacional de la FAI que se
celebrà entre el 19 i el 22
de març de 1953 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
Domenico Bedoni va morir el 13
de maig de 1963 a Zuric (Zuric, Suïssa) i, en
coherència amb el seu pensament
ateu i materialista, va ser incinerat. Un grup anarquista
suís portà el seu
nom.
***
Necrològica
de Lucien Grossin apareguda en el periòdic parisenc L'Humanité
del 17 d'agost de 1924
- Lucien Grossin: El
20 d'octubre de
1886 neix a Versalles (Illa de França, França)
l'anarcopacifista i anarcosindicalista
Lucien Émile Grossin. Xofer de taxi a París
(França) de professió, visqué a
Saint-Denis (Illa de França, França). Per una
malaltia de l'estomac, va ser
llicenciat del 46 Regiment d'Infanteria. Fou membre del
Comitè de Defensa
Sindicalista de Cotxers i Xofers de París i del Departament
del Sena, del Grup
d'Acció Sindicalista Revolucionari de Cotxers i Xofers,
creat el juny de 1916,
i del Comitè pel Rellançament de les Relacions
Internacionals (CRRI). El 19 de
setembre de 1916 va ser detingut per distribuir pamflets pacifistes i
un dels«Amis du Libertaire», signat per Claude Content i
on es denunciava la guerra, i
alliberat després de ser interrogat. En aquestaèpoca treballava per al xofer
Léon Jahane, militant de la Federació Comunista
Anarquista (FCA) i tresorer
dels «Amis du Libertaire». El 18 de juny de 1917 va
ser novament detingut amb
altres militants (Louis Bertho, Claude Content, Marie
Thimothée, Joseph Barbé, Eugène
Clauss i Pierre Ruff) arran de l'escorcoll policíac al
domicili de Pierre Le
Meillour on es van trobar 10.000 exemplars d'un número
clandestí de Le Libertaire
amb un únic article,«Exigeons la paix», de Raymond Pericat, tresorer
aleshores del «Comitè de
l'Entraide». El 4 de juliol d'aquell any se li va retirar el
permís de conduir
i l'11 d'octubre va ser jutjat pel X Tribunal Correccional de
París i condemnat
a quatre mesos de presó per transportar els paquets del
periòdic a les
estacions, mentre Barbé, Ruff i Content van ser condemants a
15 mesos, Le
Meillour a un any i Bertho a dos mesos. El 31 d'octubre i el 12 de
desembre de
1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué senseèxit per obtenir la
restitució del seu permís de conduir i del
també xofer anarcopacifista, Léon
Jahane. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval
també
intentà intercedir davant el ministre de l'Interior. En els
anys vint continuà
militant en el sindicat dels xofers. Lucien Grossin va morir el 17
d'agost de
1924 a l'Hospital Bichat de París (França) i
deixà vídua i quatre infants.
***
Cartell anunciador d'una xerrada de Gastón Leval a Barcelona (1937)
- Gaston Leval: El 20 d'octubre de 1895 neix a Saint-Denis, barriada obrera a prop de París (Illa de França, França) el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval. Fill il·legítim d'uncommunard i d'una portera, els seus primers anys van ser un calvari i es va adherir molt jove a l'ideal anarquista --als 14 anys ja va participar en una manifestació a París de protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, i tres anys més tard participarà activament en el moviment llibertari. En 1915, insubmís a l'ordre de mobilització, es va refugiar a Espanya amb passaport fals a nom de Felipe Montblanch, on es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), instal·lant-se a Saragossa i a després a Barcelona. En aquests anys va conèixer les presons de València i de Barcelona per la seva militància llibertària. En 1921, com a membre de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona, va formar part de la delegació cenetista al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja (ISR) i al III Congrés de la III Internacional a Moscou, on amb Victor Serge, Emma Goldman i Alexandre Berkman van exigir a Lenin l'alliberament dels anarquistes russos empresonats; la delegació de la CNT es pronunciarà per la ruptura dels lligams amb els bolxevics. En tornar de Rússia va viatjar per tota la Península, primer vivint com a fotògraf ambulant i després com mestre a l'escola racionalista finançada pel Sindicats de Marins de la CNT a La Corunya. En 1924, després que cop d'Estat de Primo de Rivera clausurés l'escola, va embarcar-se de polissó i sense passaport cap a l'Argentina, on militarà en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i escriurà molt, vivint del periodisme i com a professor de francès, fins a la seva tornada a Espanya, ja com a influent teòric de l'anarquisme, en 1934, quan la dictadura argentina d'Uriburu s'escampà. Quan esclata la revolució en juliol de 1936, i després de rebutjar càrrecs polítics en la Generalitat i el Govern central, va viatjar amb David Antona Domínguez a França a comprar armes. A partir de 1937 va prestar la seva ajuda als pagesos en la construcció de les col·lectivitats llibertàries, arreglant documentació per als seus posteriors estudis sobre història del col·lectivisme durant la Revolució espanyola. En 1938 va tornar a França, però va ser detingut per la seva insubmissió i condemnat a quatre anys i mig de presó. Després de passar per un munt de presons (Cherche Midi, a París; Fort Saint Nicolas, a Marsella; Avinyó, Lió, Dijon) el 14 d'agost de 1940 va evadir-se de la presó de Clairvaux, quan un bombardeig alemany destrueix parcialment la fortalesa on estava tancat. Amb l'Alliberament va militar en la Federació Anarquista (FA), realitzant nombroses conferències, i viurà clandestinament amb noms falsos fins al 1949 --va participar en nom de la CNT en el gran míting parisenc del 14 d'octubre de 1944 amb el nom de Nicasio Casanova. Viurà dos anys a Bèlgica fins a la seva amnistia en 1951. Es guanyava la vida a França com a corrector d'impremta i en 1955 va crear el Grup Socialista Llibertari, que es transformarà en Centre de Sociologia Llibertària i editarà la revista Cahiers du Socialisme Libertaire, que serà reemplaçada per Cahiers de l'Humanisme Libertaire i més tard per Civilisation Libertaire. Durant les jornades de Maig del 68 va participar activament en els debats universitaris, defensant les posicions llibertàries contra les marxistes. Sempre mantindrà un fort contacte amb els cercles llibertaris de l'exili espanyol. Ideològicament, en la dècada dels vint va destacar com a anarquista intransigent i pur; amb el temps aprofundirà en els seus plantejaments, proposant un anarquisme que valorarà molt l'aspecte econòmic, tot defensant la superioritat de les federacions d'indústria sobre la comuna, fet que no el va desmarcar del bakuninisme ni del pensament kropotkià. Va col·laborar en infinitat de publicacions, com ara A Plebe, Ação Direta, Acción Libertaria, Asturias,Castilla Libre, CNT,CNT del Norte, Cultura Libertaria,Despertad, Estudios,Fragua Social, Frente Libertario,La Guerra Social, Liberación,Le Libertaire, Nueva Senda, Nuevo Aragón, Páginas Libres, Proa, Redención,La Revista Blanca, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umbral, La Voz de las Artes Blancas, etc. És autor de nombrosos llibres i fullets d'anàlisi, d'història i autobiogràfics, com ara Los anarquistas rusos en prisión, A través de su destino, Civilisation libertaire, Contra la guerra, Génese et réalité historique de l'État,La interpretación de la historia, Kropotkine et Malatesta, Michel Bakounine. Le congrés de Saint Imier (amb Guillaume), La muerte del genio (1923), Poetas y literatos franceses (1930), Problemas económicos de la Revolución española (1932), Infancia en cruz (1933), El Mundo hacia el abismo (1934), El prófugo (1935), Conceptos económicos en el comunismo libertario (1935), Estructura y funcionamiento de la sociedad comunista libertaria (1936), Nuestro programa de reconstrucción (1937), Precisiones sobre el anarquismo (1937), Recursos alimenticios de la España antifascista (1937), Social reconstruction in Spain (1938), L'indispensable révolution (1948), Le communisme. L'Etat contre le communisme (1950), Manifeste socialiste libertaire (1951), Bakounine et l'Ètat marxiste (1955), Né Franco, né Stalin. La colletivitá anarchica spagnola nella lotta contra Franco e la reazione staliniana (1955), Socialistes Iibertaires, pourquoi (1956), Los varios factores en sociología (1957), Le chemin du socialisme (1958), Pratique du socialisme libertaire (1959), Elements d'ethique moderne (1961), L'enfance en croix (1961), Problémes contemporains (1964, amb Bouyé-Riera), La falacia del marxismo (1967), L'humanisme libertaire (1967), L'Espagne libertaire (1971), Rinascitá del movimento libertario (1971), La pensée constructive de Bakounine (1976), Colectividades libertarias en España (1977), El Estado en la en historia (1978), La obra constructiva de la revolución española (1982, amb Souchy i B. Cano), etc. A més de Gaston Leval va fer servir altres pseudònims: Max Stephan, Silvio Agreste, José Benito, Benito Gómez, Felipe Montblanc, Nicasio Casanova, Josep Venutti... Gaston Leval va morir el 8 d'abril de 1978 a Saint-Cloud (Illa de França, França). Una part important del seu arxiu personal es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Cesare
Teofoli
- Cesare Teofoli: El
20 d'octubre de 1900 neix a Papigno (Terni, Úmbria,
Itàlia) el propagandista anarquista
Cesare Teofoli, conegut com Cesaretto il
Ternano i Cesare Dalmotti.
Sos
pares es deien Antino Teofoli i Anna Corsetti. Es guanyava la vida com
a obrer
mecànic. Després de ser denunciat per lesions, a
causa de les quals va morir un
feixista, l'abril de 1923 va ser jutjat i absolt. Posteriorment, amb el
passaport en regla, emigrà a Bèlgica. L'octubre
de 1924 va ser expulsat de
Bèlgica i passà a França, on el juny
de 1928 va ser detingut per «lesions
mortals» i expulsat cap a Luxemburg; en 1929
abandonà aquest país i passà
novament a Bèlgica. Establert a Athus (Aubange,
Valònia), desenvolupà una
intensa propaganda anarquista entre l'emigració italiana,
entre els
treballadors sense feina i durant els períodes de
desocupació. Posteriorment es
traslladà a Brussel·lès, on entre els
anys 1933 i 1936 destacà pel seu
activisme. La tardor de 1933 fou un dels presumptes organitzadors i
autors de
l'atemptat contra la Casa d'Itàlia de la capital belga i en
1934 participà en
la reunió celebrada a «La Maison des Huit
Heures» amb la finalitat de reorganitzar
l'emigració llibertària italiana a
Bèlgica, assistint també a les reunions
setmanals de les organitzacions antifeixistes que tenien lloc a la Casa
del
Poble. El 7 de novembre de 1936 partí, amb altres tres
companys (Marcello
Bianconi, Ugo Guadagnini i Vittorio Órtore), com a voluntari
a fer costat la
Revolució espanyola. L'abril de 1937, en nom de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI), realitzà una missió a París
(França) per a ocupar-se del lliurament de
les contribucions financeres del Comitè Anarquista
Italià (CAI). De bell nou a
Barcelona (Catalunya), el maig de 1937 retornà a
Brussel·les, on participà en
iniciatives de suport de la Revolució espanyola organitzades
pel Grup Anarquista
Belga-italià. El desembre de 1940 va ser detingut per la
policia alemanya a
l'hotel on treballava i va ser lliurat a les autoritats feixistes
italianes.
Portat a Terni (Úmbria, Itàlia), el gener de 1941
va ser reclòs al camp de
concentració d'Ariano Irpino (Campània,
Itàlia). Cesare Teofoli va morir en
1952 al barri de Pegli de Gènova (Ligúria,
Itàlia).
Defuncions
Estibadors
- Aquilino Gómez Pozo: El 20 d'octubre de 1935 mor a Barakaldo (Biscaia, País Basc) el militant anarquista i anarcosindicalista Aquilino Gómez Pozo. Havia nascut en 1871 i el seu activisme es desenvolupà a la conca del Nerbion i terres confrontants. En 1892 ja estava afiliat a la Societat d'Oficis Diversos de Sestao, col·labora enEl Corsario, de la Corunya, i ja estava casat amb Maria Fernández. En 1892, a Gallarta, participa en l'obra teatral El pan del pobre i en febrer de 1893 en una vetllada anarquista celebrada a Sestao per l'aniversari dels crims de Jerez. En 1900 representa la Societat d'Estibadors del Moll i el Sindicat d'Oficis Diversos de Sestao en el congrés fundacional de la Federació de Societats de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE). En 1903 figura com a administrador d'El Ideal del Esclavo, de Sestao, i participa en la famosa gira de propaganda organitzada per Tierra y Libertad, de Barcelona. A començament dels anys deu participà activament en les vagues siderúrgiques de Biscaia i en 1911 fou detingut per això. En 1911 vivia a Barakaldo i dirigí El Látigo de Baracaldo, substituït l'any següent per El Látigo, que també dirigí entre 1912 i 1914. Amb molta probabilitat, el 8 de desembre de 1912, fou un dels fundadors de la Federació de Grups Llibertaris de la Regió Basca. L'abril de 1913 participà en el gran míting de Barakaldo en defensa del doctor Jaume Queraltó Ros i també en aquella època participa en gires de propaganda amb José Sánchez Rosa. En 1915 representà les agrupacions de Barakaldo, Galdames, La Arboleda i Sant Sebastià en el Congrés Antimilitarista de Ferrol. Entre 1919 i 1920 va col·laborar en El Productor, de Sevilla. Entre 1923 i 1925, des de Barakaldo, envia suport econòmic a La Revista Blanca i als comitès pro presos. Durant els seus últims anys fou l'encarregat dels escombradors municipals i milità en el sindicat «El Yunque» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barakaldo. Arran dels fets revolucionaris asturians d'octubre de 1934 fou empresonat durant set mesos. Publicà articles en El Corsario, El Látigo de Baracaldo, El Látigo, El Productor i Tierra y Libertad.
***
Necrològica
de Juan Lavilla apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera
del 12 de novembre de 1959
- Juan Lavilla: El
20 d'octubre de 1959 mor a Castres (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Juan Lavilla. Després de la guerra civil, amb el triomf
franquista, creuà els
Pirineus i s'instal·là a Castres, on
treballà com a miner i milità en la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA). Juan Lavilla va morir de silicosi el
20
d'octubre de 1959 a Castres (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica d'Eduard Vives apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 d'octubre de 1972
- Eduard Vives: El
20 d'octubre
de 1971 mor a Woods (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista Eduard Vives.
Havia
nascut el 5 d'agost de 1917 a Barcelona (Catalunya). Militant de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) des de molt jove,
durant la Revolució
de 1936 formà part de les Patrulles de Control i
lluità als fronts (Terol) en
la Columna «Los Aguiluchos», on va ser ferit en
diverses ocasions. En 1938 va
ser capturat per les tropes franquistes; setmanes més tard,
després de ser
condemnat a mort, aconseguí fugir el dia abans de la seva
execució i passar a
la zona republicana. Reincorporat en l'Exèrcit
republicà, arriba a ser
comandant condecorat. Quan la guerra acabava, el 9 de febrer de 1939
passà els
Pirineus. Després d'un any tancat en un camp de
concentració i de passar per
una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), s'establí
amb sa companya Rosa
a Castèlhgelós (Aquitània,
Occitània). En 1945 fundà la Federació
Local de CNT
de Castèlhgelós i en fou nomenat secretari. En
1959 marxà als Estats Units, on
dirigí un departament d'una fàbrica
electrònica. A Nova York lluità en els
grups antifranquistes, col·laborà amb el
periòdic España Libre,
participà en les activitats del grup editor de Cultura
Proletaria i del
Centre Llibertari novaiorquès, i fou secretari de la
delegació nord-americana
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a
conseqüència d'una operació
d'estómac.
***
Notícia
de la detenció de Joan Enseñat Rigo a pareguda en
el diari barceloní La Vanguardia del
10 de gener de 1924
- Joan Enseñat Rigo:
El 20 d'octubre de 1975 mor a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Joan Enseñat Rigo, conegut
com El
Periodista.
Havia nascut cap al 1901. Quan era molt jove s'afilià al
Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball
(CNT)
del barri
barceloní de Sants. Durant els anys del pistolerisme,
lluità fortament contra
les maniobres del Sindicat Lliure enquadrat en els grups de defensa
confederal i fou un dels guardaespatlles de Joan Peiró.
El 7 de gener de 1924 va ser detingut, amb Tomás Aparicio
Salvador (Nano de
Sans) i Antonio Hernández López (El
Maño), arran d'un atracament a
mà armada comès el 22 de desembre de 1923 en una
fàbrica de mosaics barcelonina;
jutjat el març de 1925 per un tribunal militar, va ser
empresonat set anys al
penal d'Ocaña. Inscrit en la llista negra de la patronal,
per guanyar-se la
vida es dedicava a vendre la premsa, d'aquí el seu malnom d'El
Periodista.
Durant els anys bèl·lics, lluità als
fronts. En acabar la guerra, passà els
Pirineus i treballà com a llenyataire. Després
d'un temps en un asil de
Meurthe, a causa de les seves dolences físiques i manca de
recursos, retornà a
Catalunya, on morí.
***
Típica
novel·leta de l'Oest
- Juan Francisco Abad Fornieles:
El 20 d'octubre de 1983 mor a
Heidelberg (Baden-Wurtemberg, Alemanya) l'anarquista, periodista i
escriptor Juan
Francisco Abad Fornieles. Gairebé des d'infant
milità en els grups llibertaris
i amb 15 anys, quan esclatà la guerra, amb son pare
s'incorporà als fronts. En
1938 va fer de corresponsal de guerra i
col·laborà assíduament en Solidaridad
Obrera i en Tierra y Libertad. En acabar la contesa, el 8 de
gener
de 1940 fou tancat per les autoritats franquistes les presons de
Torrero
(1942), Ocaña (1945) i Puerto de Santa María
(1947). En aquest últim penal
conegué Vega Álvarez, amb qui establí
una gran amistat. El juny de 1951 fou
alliberat i per sobreviure, com altres anarquistes (Guzmán,
Gómez Casas, Vega,
Olcina, etc.), va escriure, sota diversos pseudònims (Marsh Scrape, Juan
de España,
etc.), més de 200 novel·les d'entreteniment (de
l'oest,
policíaques, bèl·liques, amoroses,
etc.), per a les editorials Bruguera, Cies,
Toray i Rollán. A partir de 1955 compaginà
l'escriptura d'aquesta «literatura
de subsistència» amb la feina en una
fàbrica. Després emigrà a Europa,
primer a
França, on no s'entengué amb els exiliats
llibertaris de Tolosa de Llenguadoc,
i a partir de 1960 a Alemanya. Instal·lat a
Sinsheim-Hofenheim deixà d'escriure
i abandonà la militància, però a
finals dels anys setanta, animat per Cristóbal
Vega, retornà a la militància
llibertària i a les lletres. Poeta des dels 11
anys, va escriure molt, però publicà poc. Fou
molt amic d'Ángel Cazorla. Trobem
articles seus en Correo
Literario, Espoir, Ideas-Orto, Solidaridad
Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor de Tierra
de olvido y seis poemas a norte fijo (1981) i de Pulsando mi lira (1982). En 1984
prologà el llibre de Raimundo Ramírez Antes de ser el alba.
***
Jean-Roger Caussimon en 1979 fotografiat per son germà Raphael
- Jean-Roger Caussimon: El 20 d'octubre de 1985 mor a París (França) d'un càncer de pulmó l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Havia nascut el 24 de juliol de 1918 a Montrouge (Illa de França, França). Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Comme à Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) i Le vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.
***
Ines
Lida Scarselli
- Ines Lida Scarselli: El 20 d'octubre de 1985 mor a Roma (Itàlia) l'anarquista Ines Lida Scarselli. Havia nascut el 28 de març de 1906 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Era filla d'una família anarquista adherida a la Unió Anarquista Italiana (UAI), coneguda com els Zoppo. Tots sos germans i germanes (Ferrucio, Egisto, Oscar, Tito i Ida) formaven part del moviment llibertari i eren anomenats per la policia com la«Banda dels Zoppo». Durant la nit del 27 al 28 de febrer de 1921 un escamot armat feixista decidí atacar la població del barri de San Frediano de Certaldo, produint-se un enfrontament armant en el qual resultaren morts nombrosos anarquistes, entre ell son germà Ferruccio, víctima de l'explosió d'una bomba; arran de la repressió sorgida per aquest fet i la vaga general que es desencadenà posteriorment, va ser detinguda, juntament amb alguns de sos germans, amb només 15 anys. El 26 de juny de 1921 va ser condemnada per aquests fets pel Tribunal de San Miniato (Toscana, Itàlia) a dos anys de reclusió per«suport al motí» –se l'acusava d'haver proveït de munició una de les barricades durant el conflicte revolucionari armat amb els carrabiners– i reclosa en una casa de correcció. No obstant això, el Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) l'absolgué el 21 de març de 1922 per manca de proves. Sense llar, ja que casa seva havia estat destruïda i incendiada per un escamot feixista, amb sos germans Oscar i Tito fugats i sos pares empresonats, va ser hostatjada, durant una breu temporada, a Castelfiorentino (Toscana, Itàlia) a la casa familiar de Socrate Sanesi, pare d'una jove molt amiga de son germà Ferrucio. En 1922 es traslladà a Roma (Itàlia) amb sa mare i es retrobà amb sa germana Ida. Entrà a fer feina fent maons en una empresa de teules i durant els primers dies de maig de 1929, durant unes investigacions portades a terme per l'Oficina de Policia del barri romà de l'Esquilino a la fàbrica on treballava, va ser detinguda per propaganda subversiva, juntament amb el propietari Pasquale Rainone i altres cinc treballadors. Amb ordre del 29 de juny de 1929, el jutge instructor del Tribunal Especial li va concedir la llibertat provisional i ordenà la seva excarceració. De bell nou a la feina, el febrer de 1931, un obrer de la fàbrica, de manera anònima, va escriure una carta dirigida a Benito Mussolini mateix acusant-la de distribuir propaganda subversiva, de mantenir correspondència amb anarquistes de l'estranger (Amèrica, Alemanya, França i URSS), de cantar cançons subversives i de tenir un munt de membres de sa família en fuita o deportats. Morta la mare, son pare, contínuament deportat, va caure greument malalt i va ser internat a l'Hospital Psiquiàtric de Santa Maria della Pietà de Roma, encarregant-se ella de la seva assistència, però sense deixar de banda el treball organitzatiu i de suport econòmic i psicològic a sos germans Oscar i Tito, refugiats a l'URSS, i a son germà Egisto, reclòs en diverses presons, i a sa germana Ida, confinada a l'illa de Ponça, amb sa filla Scintilla i son marit, l'anarquista Giacomo Bottino. En 1929 la Prefectura de Policia de Roma segrestà la suma de 1.000 lires enviada a Ines Leda per un obrer francès a compte d'Osca i de Tito Scarselli, que s'havien trobar durant un viatge d'una delegació obrera francesa a l'URSS. A aquest primer segrest li va seguir un altre, també de 1.000 lires, sota l'acusació que aquestes sumes de diners no eren el fruit aconseguit pel treball de sos germans, sinó que eren sumes aportades pel«Socors Roig». Entre 1929 i 1931 sol·licità formalment al Ministeri de l'Interior en diverses ocasions la restitució d'aquestes sumes retingudes per la policia, i son germà Oscar, amb data del 2 de maig de 1930, demanà també aquesta restitució al cònsol italià d'Odessa (Ucraïna, URSS), però sense capèxit. A causa del dur i estressant treball portat a terme per Ines Leda, la seva salut es deteriorà força. L'11 d'agost de 1931, mentre es trobava a Ponça visitant sa germana Ida, son cunyat Giacomo Bottino i sa neboda Scintilla, tots confinats a l'illa, el metge cirurgià Giuseppe Bruzzese li va certificà una«depauperació orgànica acompanyada d'un fort estat anèmic», patologia confirmada el 26 de gener de 1932 pel doctor Alessandro Bernardini, metge cirurgià de la Governació de Roma, que parlà d'«anèmia i depauperació orgànica en grau notabilíssim»; situació molt preocupant per a una jove de 25 anys. Però la seva vida dóna un gir quan s'uní sentimentalment amb el jove empresari Virginio Federici. La parella s'instal·là a Roma i la seva llar serví de refugi durant la II Guerra Mundial a nombrosos fugitius dels bombardeigs de Cassino (Laci, Itàlia) i a molts veïns amb dificultats. D'aquesta unió nasqueren sis infants, quatre nines (Lidia, Franca, Ivana i Mara) i dos nins (Francesco i Ivano), tots nascuts a Roma. Virginio Federici, a finals dels anys trenta, fundà a Roma una pedrera de grava i Ines Leda s'encarregà de l'administració i de la comptabilitat. En 1933 s'assabentà, amb gran dolor, de la mort de son germà Tito en un accident. Constantment vigilada per l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), va canviar en diferents ocasions de domicili i, en 1942, amb els diners de la seva feina, adquirí una casa a la Via Nomentana de Roma. En constant relació epistolar amb son germà Oscar des de l'URSS, qui li va informar dels seus avanços amb les autoritats soviètiques per aconseguir un passaport i poder retornar a Itàlia, també s'ocupà dels assumptes legals amb les autoritats italianes de son germà Egisto per aconseguir una reducció de les seves penes. Després de la II Guerra Mundial tota la família es pogué reunir a Roma. Sa germana Ida, amb Giacomo i sos tres infants (Scintilla, Germinal i Spartaco) el 5 de gener de 1947 partiren cap a Roma on restaren durant 14 dies; el 19 de gener s'embarcaren a Nàpols (Campània) cap a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on arribaren el 17 de febrer. Egisto, que representà a Cosenza (Calàbria, Itàlia) els anarquistes del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), es reuní amb la resta de sa família a Roma i finalment decidí viure amb sa germana Ines Leda fins el 3 de març de 1993 quan, amb 93 anys, morí de vell. El maig de 1948, son marit Virginio Federici, quan tornava d'una cacera amb automòbil, a causa de la boira, va ser envestit per un camió; després d'una setmana d'agonia, Virginio morí deixant-la amb cinc infants petits –Ivano havia mort de diftèria en 1942. Ràpidament es va treure el permís de conduir i amb son fill Francesco, de 16 anys, agafà les regnes del negoci familiar. Ja anciana, en 1970 decidí vendre la seva casa de Via Nomentana i un bloc de pisos que havia adquirit amb grans sacrificis i els dividí en parts iguals entre sos fills i es va anar a viure de lloguer amb son germà Egisto a un apartament. La convivència entre els dos germans (Ines Leda realista, pràctica i organitzada, mentre Egisto, un filòsof idealista somiador i mancat de tot sentit pràctic) provocà més d'un problema. Ines Lida Scarselli va morir el 20 d'octubre de 1985 a Roma (Itàlia) d'un càncer de còlon.
---
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)
