La revista Iris de Menorca parla de la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué -
El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -
ALLÒ QUE EL VENT NO SENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL), la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí és la història d´un parany, d´una gran mentida, és la història d´una traïció -
He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de lany 1976 sens porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa duna postguerra feta a mida per al plaer i lenriquiment dels vencedors, lespeculació salvatge arran del boom del turisme... Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que sentrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer. (Eduard Riudavets Florit)
Per Eduard Riudavets Florit
És la historia dun parany, és la historia duna gran mentida, és la historia duna traïció. Malgrat hagi gaudit molt de la seva lectura no mhe sentit còmode escrivint aquesta ressenya, ha estat fins i tot dolorós perquè vaig caure en el parany, em vaig creure la mentida i, també, ni que fos per desconeixement, vaig ser còmplice de la traïció.
Allò que el vent no sendugué, de Miquel López Crespí, desvetlla la misèria que sens va voler vendre com una victòria, desmunta les bastides dun edifici que es publicitava nou i que només era un potemkià decorat per disfressar la pervivència dun sistema criminal, treu a la llum les vergonyes duna època que sha pretès sacralitzar. En definitiva, és un esguard justament despietat a la fins fa poc unànimement encensada i hipòcritament anomenada transició democràtica.
És una novel·la complexa, de fàcil lectura però complexa, malgrat l aparentment senzillesa del seu fil argumental: la preparació dun acte reivindicatiu per part duna organització revolucionària i les posteriors conseqüències judicials.
Cal, però, situar-nos a lèpoca. Mort el dictador, el franquisme intenta maquillar la seva imatge a fi de perviure en el temps sota altres noms més homologables, amb aquest propòsit sestableixen negociacions amb els que finalment esdevindran lesquerra oficial. Mentre tant tots aquells que no estan disposats a aquesta mena de bescanvi ideològic són perseguits i empresonats.
Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs sadonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat demboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a labast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven dacord amb el que sestava fent.
Des de lesquerra veritablement revolucionària es pretén, llavors, donar a conèixer la gran mentida que es prepara sota noms força altisonants: reconciliació nacional, esperit de consens, concòrdia social...
Noms que amaguen la gran traïció: lacceptació del franquisme maquillat a canvi de parcel·les de poder tot abandonant pel camí la pròpia ideologia. Els qui es mantenen fidels als seus principis i no es rebaixen a entrar dins la fira són perseguits, marginats, silenciats...
Com en la novel·la 1984 de George Orwell: crear un doble llenguatge, enganyar al poble, bastit una realitat fictícia a força de propaganda i mentides.
He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de lany 1976 sens porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa duna postguerra feta a mida per al plaer i lenriquiment dels vencedors, lespeculació salvatge arran del boom del turisme...
Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que sentrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer.
No em puc estar desmentar l irònicament divertit episodi de la Jove Guàrdia Roja, lemocionant i colpidora darrera conversa amb el pare, o el dolorós anàlisi del paper de lEsglésia Catòlica...
És evident pels que coneixem, poc o molt, Miquel López Crespí, que és una novel·la bàsicament autobiogràfica. Si més no, per a mi això és secundari, si bé dóna força i versemblança a la narració. El que és important és el missatge.
Avui, quan tants ens adonem que el franquisme no va arribar a morir mai, que disfressat ha perviscut en la majoria desferes del poder, que la mal anomenada transició democràtica fou una gran estafa teixida entre una esquerra entregada i una dreta desitjosa de tapar-se les vergonyes. Avui que això és motiu de debat arreu de lestat, aquesta novel·la esdevé fonamental. Ens posa a labast la història silenciada, ens recorda que no tot foren claudicacions ni tothom acceptà el gran guinyol. És memòria recobrada.
En conclusió, una novel·la que tot just acaba darribar a les llibreries i que cal ser llegida. La recoman especialment a tots aquells joves que veuen amb insatisfacció lactual estat de coses. Sadonaran que la rebel·lia no començà despús-ahir. Que tenen fonts on beure, i que no tothom va agenollar-se davant allò que estava establert.
A un moment donat escriu Miquel López Crespí: Quina santa innocència la joventut! Creures capaç de canvia el món, mudar el costums, bastir un nou tipus dexistència!. Si és així, llavors Miquel López Crespí és el més jove de tots. Això dóna esperança.
Revista Iris (Menorca, 13-IX-2017)