Denicrpacua u autodeterminació

 Aquesta va ser la nostra argumentació e a la nostra moció  de suport al referèndum de Catalunya i de solidaritat amb els repressaliats per defensar la democràcia i l'autodeterminació que es va aprovar al darrer ple.

En primer lloc, perquè com a persones compromeses de veres amb la democràcia i les llibertats, no podem fer com si res passés, mentre presenciam un atac a les llibertats civils i polítiques sense precedents, per la seva amplitud, no perquè no s'hagin comès mai.

Aquests darrers temps s'han posat al descobert les clavegueres de l'Estat i són ben pudentes i plenes de rates: l'exministre d'Interior Fernandez Díaz, com ha reconegut el Congrés, va crear una policia política per desprestigiar la causa a través dels polítics catalans partidaris de la independència, cercant i traient pedaços bruts si en trobaven, o inventant-los sinó. Sense anar més enfora, se va pagar 1 milió i mig d'euros per un xivatasso sobre un suposat compte corrent a Suïssa d'en Xavier Trias, que va resultar ser fals. He dit se va pagar? Rectific, hem pagat, noltros tots, amb els nostres impostos. Però després, després no hi dobblers per beques o per recerca i investigació.

Es va detenir a dos càrrecs electes, fent-los anar a a declarar, una per mantenir una estelada al balcó de l'ajuntament i l'altre per haver dit dins un ple que «per fer una truita cal trencar els ous». Unes paraules, un tros de tela...

En els últims dies, hem vist com han citat a declarar com a imputats més de 700 batles que han dit que respectaran el dret a vot de tots els habitants del seu poble, s'han detingut 14 alts càrrecs i tècnics del govern, s'han registrat conselleries, i empreses de correu (s'ha violat el secret de correspondència), impremtes i magatzems, s'han incautat tonelades de material electoral, s'han tancat planes web, s'ha entrat a redaccions de mitjans de comunicació per notificar i intimidar, s'han prohibit actes públics sobre el referèndum arreu de l'Estat, s'ha assetjat la seu d'un partit polític durant hores intentant assaltar-la sense tenir cap ordre judicial (només per intentar provocar aldarrulls amb què justificar una intervenció per la força), s'han citat a declarar ciutadans (el darrer, un de Mallorca) per suposats delictes de desobediència que (segons la llei espanyola) només poden ser comesos per funcionaris, s'ha intervengut la hisenda i s'ha intentat agafar el control dels mossos. S'han traslladat a Catalunya una quantitat tal d'efectius policials, antidisturbis i guardia civil, que han deixat desprovist la resta de l'Estat, per cert en alerta 4 antiterrorista. Un desplegament policial que suposa un cost de més d'1 milió d'euros diaris, per en teoria (segons paraules del president dels sobresous) una cosa «que no va a suceder». La fiscalia ha presentat una denúncia acusant de sedició a més de 20.000 persones que es varen concentrar espontaniament i pacíficament, davant l'assalt policial a les seves institucions, una causa general en tota regla.

Se n'adonen que el que tenim ara mateix és un estat que opera al marge de la llei?

Ens trobam amb un estat d'excepció de fet (perquè no s'ha duit ni al Congrés) i que pot anar a pitjor i una suspensió de l'autonomia (que tampoc ha estat activada per les vies legals). Tot això, tot aquest reguitzell d'actuacions que atempten contra la llibertat de premsa, de reunió, d'associació, d'expressió, d'informació, són, recordem, per intentar impedir que la gent voti, voti, fiqui una papereta dins una urna, exerceixi un dret polític bàsic, com és poder votar, i concretament el dret a l'autodeterminació.

Nosaltres no podem fer, com si no passés res, i consideram que és una obligació moral, ja no només de la gent d'esquerra, sinó de tot demòcrata, no mirar cap a una altra banda i posar-s'hi enfront. No podem consentir la violació dels drets i llibertats bàsiques que s'estan produint de forma generalitzada a Catalunya i a fora, aquestes darreres setmanes. Si retrocedim, si ho consentim, estam perduts.

En segon lloc, perquè consideram les aspiracions del poble català com una demanda legítima, ja que respectam el dret d'autodeterminació.

El dret d'autodeterminació és el primer article del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que Espanya per cert subscriu, i hi diu que «tots els pobles tenen el dret de lliure determinació» i que «els Estats part en el present pacte... promouran l'exercici del dret d'autodeterminació». En l'Acta Final de Helsinki també hi trobam el següent: «En virtut del principi de la igualtat de drets i lliure determinació dels pobles, tots els pobles sempre tenen el dret, amb plena llibertat, a determinar quan i com ho desitgin, la seva condició política interna i externa, sense ingerència exterior, i a proseguir com ho estimim oportú, el seu desenvolupament polític, econòmic, social i cultural.»

I és legítima també, a banda del dret internacional, perquè l'aspiració d'independència política per part de Catalunya, es ve demanant de forma popular, pacífica i multitudinària els darrers anys, es ve demanant institucionalment en el Congrés espanyol en gairebé en una vintena d'ocasions, perquè es varen fer unes eleccions en què els partits que varen declarar de forma explícita el seu independentisme varen obtenir majoria absoluta al Parlament i per acabar-ho de legitimar (i no caure en la perversitat de l'aritmètica electoral) es proposa un referendum on TOTHOM pugui dir sí o no. Qui té por de què la gent voti?

En definitiva, ha estat tensar un poc el vestit del règim del 78, amb una cosa tan inocent com voler votar, i s'ha posat al descobert l'esquelet franquista de tota la vida.

No es deia, en temps d'ETA, que sense violència es podia xerrar de tot, políticament? Idò resulta que no era vera. Ara resulta que voler xerrar de tot políticament, precisament desferma la violència de l'Estat.

Una cosa està ben clara, però, el desplegament de recursos policials sense reparar en gastos, i l'ofensiva jurídica, forçant les pròpies lleis i passant per damunt moltes llibertats, apart de demostrar que la separació de poders és un acudit, mostra ben clar que tot són prioritats. Si l'Estat volgués, en poc temps acabaria amb la violència de gènere, amb la mortalitat per accident laboral, amb la pobresa energètica. Però què són 60 dones mortes i 100.000 denúncies a l'any, què són 300 obrers morts a l'any, què són 2 milions de persones passant fred, comparat amb la sagrada unidad de España?