[01/10] «Freedom» - «Ciencia Social» - «Tierra y Libertad» - Atracament del Rawson - «L'Éveil des Jeunes Libertaires» - «Afirmación» - «Cultura Ferroviaria» - «Frente Libertario» - Pelloutier - Carrera - Moreno - Mouna - Casares - Ajuria - Aranda - Vázquez García - Catello - Ayora - Sequeira

Anarcoefemèrides de l'1 d'octubre

Esdeveniments

Portada del primer númer de Freedom

- Surt Freedom: Per l'octubre de 1886 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual anarcocomunista Freedom. A journal of anarchist socialism, editat pel Cercle d'Anarquistes Anglesos a iniciativa de Charlotte Wilson, que el va finançar generosament, i de Piotr Kropotkin. El juny de 1889 va tenir com a subtítol«Publicació del Comunisme Anarquista». Paral·lelament al periòdic es desenvoluparà una gran activitat editorial (Freedom Press), publicant pamflets, fullets i llibres de bona part dels autors del moviment anarquista internacional (Proudhon, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, Landauer, Grave, Nettlau, Pouget, Txerkezov, Goldman, Berkman, Spencer, Morris, etc.); també va promoure debats i mítings. Alfred Marsh va succeir Wilson entre 1895 i 1912, en que va ser rellevat per Tom Keell. El mensual, que va arribar a ser el principal periòdic anarquista en llengua anglesa, s'interromprà el desembre de 1927. Entre 1930 i 1936 va sorgir un Freedom paral·lel, fruit d'una escissió, impulsat per John Turner i Oscar Swede. Quan va esclatar la Guerra Civil i la Revolució Social a Espanya, Freedom Press va ajudar a la difusió d'aquests esdeveniments i va reavivar el moviment anarquista britànic amb la publicació d'Spain ant the World, editat per iniciativa de Vernon Richards i de Maria Luisa Berneri, que va aparèixer quinzenalment entre desembre de 1936 i desembre de 1938, canviant després el nom per Revolt. Amb el començament de la II Guerra Mundial va aparèixer un nou periòdic de Freedom Press, War Commentary, que va començar a publicar-se a partir de novembre de 1939. Es van reprendre altres publicacions, es va adquirir una impremta a Whitechapel i es va obrir una llibreria. War Commentary va col·laborar amb pacifistes radicals i amb els pocs socialistes que van fugir de les directrius dels partits laborista i comunista, i la Freedom Press es va involucrar en activitats subversives i de propaganda antimilitarista, fet que va implicar la intervenció de l'editorial per les autoritats i l'empresonament de tres dels seus responsables just quan la guerra acabava a Europa. L'agost de 1945, quan la guerra mundial va acabar totalment, es va reprendre de bell nou Freedom, que s'ha mantingut des d'aleshores. En 1951, Vernon Richards va començar a llançar Freedom com a setmanari, i hi va publicar per lliuraments el seu llibre Ensenyances de la Revolució espanyola. En 1964 va abandonar momentàniament la direcció, però va reprendre la tasca novament quan va considerar que els seus successors portaven el periòdic per camins equivocats, continuant amb la direcció fins als anys 90. Freedom Press ha editat més periòdics, com ara la revista mensual Anarchy, durant els anys 60, i la trimestral The Raven, el primer número de la qual va aparèixer el novembre de 1986; també han entrat nous autors anarquistes en el seu catàleg, com ara Clifford Harper, Dennis Gould, Nicolas Walter, Colin Ward, Murray Bookchin, Gaston Leval, William Blake, entre d'altres. La llibreria va ser atacada i parcialment incendiada el 18 de març de 1993 per un grup neofeixista Combat. Bona part de l'arxiu i hemeroteca de Freedom Press es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Portada d'un exemplar de Ciencia Social

- Surt Ciencia Social:Per l'octubre de 1895 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista mensual anarquista Ciencia Social. Sociología, artes y letras, fundada i dirigida per Anselmo Lorenzo i editada pel tipògraf anarquista Cayetano Oller. Es tractava d'una publicació molt acurada en impressió i en continguts que pretenia atreure la intel·lectualitat i els estudiants universitaris catalans. Víctima de la repressió sorgida arran de l'atemptat de Canvis Nous, va deixar de publicar-se el juny de 1896, quan només havia publicat nou números, amb la detenció i empresonament dels caixistes i d'alguns redactors. Hi van col·laborar Pompeu Gener, Coromines, Unamuno, Brossa, Verdes Montenegro, Dorado, Mella, Tárrida del Mármol, Azorín, Vives, Artigues, Pelloutier, Lence, Grave, Hamon, Kropotkin, Friman, Brunellière, About i els germans Reclus, entre altres. Va ser continuada a Buenos Aires (Argentina), entre l'abril de 1897 i febrer de 1900, per l'anarquista italià Fortunato Serantoni com a director i van col·laborar nombrosos intel·lectuals llibertaris de l'època (William Morris,Élisée Reclús, Sébastien Faure, Errico Malatesta, Jean Grave, Charles Malato, Altair, J. Molina y Vedia. F. Basterra, John Creaghe, Miguel de Unamuno, Pietro Gori, etc.). A més de temes anarquistes, tant a Barcelona com a Buenos Aires, la revista va defensar l'avantguarda artística i literària.

***

Guerrillers magonistes amb la bandera de "Tierra y Libertad" durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia (Tijuana, 1911)

-«Tierra y Libertad»: L'1 d'octubre de 1910 a Mèxic el llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM) adopta oficialment el lema«Tierra y Libertad», pres dels populistes russos, com a símbol de la seva lluita. L'eslògan s'escriurà al final de les actes constitutives dels grups d'afinitat i de les circulars i manifests del PLM. També les milícies magonistes usaran aquesta divisa i l'escriuran a les seves banderes roges anarquistes durant la insurrecció de la Baixa Califòrnia de l'any següent.

***

Pàgina del periòdic Crítica dedicada a la fuga de la banda de Roscigna

- Atracament del Rawson: L'1 d'octubre de 1917, a l'hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina), els anarquistes expropiadors Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i els germans Antonio i Vicente Moretti assalten el pagador dels sous. Els tres primers, amb embenats simulant accidentats, esperen el pagador i l'agent de policia que l'escorta, campió de tir. Vicente Moretti roman fora al volant d'un faetó. Durant el cop, l'escorta Francisco Gatto resultarà mort quan intenta disparar per evitar el robatori. El botí fou important: 141.000 pesos. La banda de Roscigna decideix fugir del país i amb el suport de Bustos Duarte, llanxer anarquista andalús d'El Tibre, Roscigna i els germans Moretti creuen el delta amb el bot «E pur se muove» i arriben a l'Uruguai, refugiant-se a Montevideo. Vázquez Paredes prendrà altre rumb. Les autoritats argentines engegaren una recerca dels activistes sense parangó. El botí del Rawson va ser destinat a la solidaritat anarquista i al finançament de falsificacions de diners argentins per l'alemany Erwin Polke.

***

Capçalera del primer número de L'Éveil des Jeunes Libertaires

- Surt L'Éveil des Jeunes Libertaires: L'1 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Éveil des Jeunes Libertaires. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes (El Desvetllament dels Joves Llibertaris). Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo». Sortí com a reacció al poc espai que, segons els editors, donava Le Libertaire als joves anarquistes, circumscrit tot just a una columna del periòdic. Els redactors d'aquesta publicació, òrgan de la Federació de Joventuts Anarquistes (FJA), van ser Louis Louvet i Simone Larcher, i Gaston Vaudelin (Duanville), secretari de l'FJA, en fou el gerent. Es creà el grup «Les Amis de l'Éveil» (Els Amics de l'Éveil) per a la difusió del periòdic, que compta amb J. Darras, Jean Guingant i J. Roty, entre d'altres. El número 3, de l'1 de desembre de 1925, tracta de la mort de Philipe Daudet. L'FJA, en desacord amb la Unió Anarquista (UA), només publicà set números, l'últim el 15 de març de 1926, i reemplaçà la publicació per L'Anarchie (1926-1929), oberta a tots els sectors antiautoritaris sense distinció de tendències.

***

Capçalera d'Afirmación

- Surt Afirmación: L'1 d'octubre de 1928 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Afirmación. Publicación anarquista. A la capçalera portava una cita de Rafael Barrett:«No desig portar la convicció, sinó despertar el dubte. Em complau que el vostre intel·lecte segueixi funcionant després del meu, encara que sigui contra el meu.» Van col·laborar en aquesta publicació Francisco Lattelaro, F. Martínez, Fernando del Intento, A. Scarfó, Guyau, R. Mella, R. B. Cienfuegos, Oscar Belda, Miguel Ramos, J. E. Rodó, Jesús Montoya, Zeta, Whitlock, Juan Crusao, entre d'altres. Sortí, com a mínim, fins al 1930.

***

Capçalera del primer número de Cultura Ferroviaria

- Surt Cultura Ferroviaria: L'1 d'octubre de 1931 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Cultura Ferroviaria.Órgano de la Federación Nacional de la Industria Ferroviaria. CNT. Aquesta publicació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) tingué una periodicitat irregular i nombroses seus de redacció i d'impressió. A més dels temes sindicals propis del sector, tracta temes sobre història de les reivindicacions dels ferroviaris, comunicats dels comitès, qüestions d'actualitat, etc. Hi van col·laborar A. P. Santos, Antonio Castillejo García, Luis Q. Martínez, Martín García Novoa, Avelino G. Mallada, Luis Castro, etc. En sortiren 21 números, l'últim l'1 d'agost de 1934.

***

Capçalera de Frente Libertario

- Surt Frente Libertario: L'1 d'octubre de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarcosindicalista Frente Libertario. Órgano de las milicias confederales. A partir del 30 de novembre de 1938 va ser editat pel Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Regió del Centre. Publicació de distribució gratuïta als fronts bèl·lics, d'antuvi sortí dues o tres vegades per setmana i a partir del número 20, del 6 de desembre de 1936, passà a ser diari, tirant uns 40.000 exemplars. Dirigit per José García Pradas, comptà amb la col·laboració de Mauro Bajatierra Morán. Trobem articles de Ezequiel Endériz, L. R. Foucaud, Ismael Martí, Carlos Matato, Miralles, Fidel Miró, Novillo Cruza, Samuel del Pardo, Félix Paredes i M. A. Tejedor, entre d'altres. Temàticament és d'allò més variat: debat amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), defensa d'un front antifeixista, notes sobre el conflicte bèl·lic i els fronts, parts de guerra, notícies internacionals, notes d'altres publicacions (Castilla Libre, CNT, etc.), ressenyes del Congrés Universal Esperantista, etc. Existiren edicions en italià, alemany i suec. Es publicaren 736 números, l'últim el 26 de març de 1939. En 1947 sortí clandestinament a Madrid la mateixa capçalera publicat per la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT. També s'edità mensual a París (França) entre juliol de 1970 i març de 1977 una publicació amb el mateix nom.

Naixements

Fernand Pelloutier

- Fernand Pelloutier:L'1 d'octubre de 1868 neix a París (França), en una família burgesa, el polític socialista republicà i després anarquista i militant sindicalista revolucionari Fernand Pelloutier. Quan tenia 12 anys, son pare, funcionari de correus, va ser traslladat a Sant Nazer (Bretanya). Fou internat al petit seminari religiós de Guérande del qual va intentar fugir dues vegades, però finalment va ser expulsat per haver escrit un pamflet anticlerical. Matriculat al col·legi de Sant Nazer en 1883, va demostrar ser un alumne brillant, encara que fantasiós. En 1885 va suspendre els exàmens de batxillerat i es va dedicar al periodisme, col·laborant amb el seu amic Aristide Briand en La Démocratie de l'Ouest, fundat pel tipògraf Eugenio Courronné, i en diferents periòdics i revistes que fundà.  Entre els anys 1888 i 1889 va començar a manifestar-se el lupus facial d'origen tuberculós que el portarà a la tomba. Després d'un repòs d'alguns mesos a prop de la mar, va tornar a Sant Nazer la tardor de 1889 i va fer costat la campanya d'Aristide Briand, candidat republicà radical en les eleccions legislatives; però va recaure i va haver de restar inactiu durant dos anys. El gener de 1892 torna a Sant Nazer, després de passar una temporada al camp, i accepta el càrrec de cap de redacció de La Démocratie de l'Ouest. Evolucionat cap al socialisme, s'adherirà al Partit Obrer Francès (POF) de Jules Guesde i n'esdevindrà secretari de la secció de Sant Nazer («L'Émancipation»). Atret per les qüestions econòmiques, va contribuir a la fundació de la Borsa del Treball de Sant Nazer. Entre el 3 i el 5 de setembre de 1892 va participar en el Congrés Regional Obrer (possibilista) de l'Ouest, on va exposar la seva idea de «vaga general universal», pacífica i legal, com a eina de lluita obrera. El sector guedista va rebutjar la proposta, però durant el VI Congrés Nacional de Sindicats el setembre de 1894 els guedistes van ser derrotats i els partidaris de la vaga general van prendre les regnes. A finals de 1892, arran de la polèmica amb Guesde, va dimitir del POF i es va instal·lar a París. Esdevingut llibertari, gràcies a l'amistat amb Augustin Hamon, i sindicalista revolucionari, va rebutjar el pensament i l'obra d'anarquistes com Tortelier, Émile Pouget o Ravachol. En 1895 va esdevenir secretari general de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i va llançar la seva idea d'identificació entre sindicalisme i anarquia, intentant convèncer els militants anarquistes de la necessitat de sindicar-s'hi, i que va exposar en el seu fullet Qu'est-ce que la grève générale? (1895). En 1897 va crear la revista mensual d'economia social L'Ouvrier des Deux-Mondes, alhora que col·laborava en diferents publicacions (Le Temps Nouveaux, L'Enclos,La Revue Socialiste, La Société Nouvelle, L'Avenir social,L'Art Social, etc.). El setembre de 1898 va participar en el Congrés de Rennes, el qual va empitjorar la seva malmesa salut. El gener de 1899 es va instal·lar en un petit pavelló a Bruyères de Sèvres, però ja estava condemnat. Impossibilitat per tasques dures i en la misèria, va obtenir una plaça d'inspector temporal en una oficina de treball del Ministeri de Comerç. El setembre 1900, ja molt malalt, va assistir a París al VIII Congrés de la Federació de les Borses del Treball, però va acabar al llit, on va morir després d'una llarga agonia el 13 de març de 1901 a Sèvrés (Illa de França, França).

***

Antonio Carrera

- Antonio Carrera: L'1 d'octubre de 1886 neix a Averara (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Antonio Carrera, conegut com Carrara. Sos pares es deien Giacomo Carrera i Lucia Simonetti. Assistí a l'escola elemental al seu poble natal. Es guanyà la vida fent de picapedrer. Entre 1906 i 1907 va ser condemnat per robatori en tres ocasions a petites penes pels tribunals llombards de Bèrgam i Brescia. Durant el seu servei militar en el 78 Regiment d'Infanteria establert a Bèrgam, va ser condemnat el 21 de maig de 1912 pel Tribunal Militar de Milà (Llombardia, Itàlia) a dos anys i dos mesos de reclusió per insubordinació, però el 16 de gener de 1914 absolt d'aquest delicte pel Tribunal Militar de Nàpols (Campània, Itàlia). El 2 d'agost de 1914 fou un dels militants que constituí, a la seu dels locals de la Unió Sindical Italiana (USI) de Bèrgam, del Grup Llibertari de Bèrgam, que desenvolupà una intensa propaganda entre la classe obrera. El setembre de 1914, sense feina, hagué de viure amb sa germana i son cunyat. El setembre de 1915 va ser mobilitzat per a lluitar en la Gran Guerra enquadrat en el 63 Regiment d'Infanteria. El novembre de 1929 residia a Bèrgam, però el 2 de desembre d'aquell any emigrà a França. El 27 d'octubre de 1930 retornà a Itàlia i treballà provisionalment com a venedor d'aus de corral a Bèrgam, vivint a l'alberg popular d'Opera Bonomelli. L'11 de gener de 1931 va se esborrat del llistat de subversius de la província de Bèrgam. El 4 de maig de 1945 va ser ferit durant un enfrontament armat amb les tropes alemanyes; Antonio Carrera va morir l'endemà, 5 de maig de 1945, a Brixen (Tirol del Sud) a conseqüències de les ferides.

***

Antonio Moreno Ronchas

- Antonio Moreno Ronchas: L'1 d'octubre de 1910 neix a Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Antonio Moreno Ronchas. Era el tercer de 13 germans. Quan tenia quatre anys tota sa família emigrà a París. Son pare, Antonio Moreno Fernández, llibertari i antimilitarista, es va afiliar a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1925 conegué Buenaventura Durruti i Nèstor Makhno en els seus exilis parisencs. En 1930 tornà a Valladolid amb intenció de fer el servei militar, però son pare el va dissuadir. De bell nou a París, va treballar per Iparralde i per Castelló i sovint, pel seu esperit reivindicatiu, fou acomiadat de moltes feines. Quan va esclatar la Revolució de 1936, mentre sos germans Isidoro i Lázaro combatien, en la Columna Durruti i en una unitat comunista, respectivament, Antonio Moreno lluità des del primer moment a Sant Sebastià en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Guipúscoa, primer a Sant Sebastià --presa dels hotels, cementiri de Polloe, casernes de Loiola-- i més tard a Oiarzun, frenant l'avanç feixista. Quan va caure Irun fou un dels que va poder passar a Hendaia i d'allà a Barcelona. Es va enrolar en la «Columna Roja i Negra», on es va oposar a la militarització que la convertiria en la 28 Divisió. Va estar un temps en el III Batalló de la 127 Brigada Mixta i després com a xofer en el IV Batalló de la IV Companyia de Transports. En acabar la guerra, passà a França. Gràcies al seu coneixement de l'idioma, del país i de la seva geografia va poder fugir amb altres refugiats dels camps de concentració, però va passar una temporada als de Barcarès i Bram. Davant l'amenaça nazi s'enrolà en el III Batalló d'Estrangers i fou destinat a l'Orient Mitjà (Síria i Líban). L'armistici de Petain el va obligar a tornar a Francia i el destinaren a Brest, on calia mà d'obra per construir les bases submarines alemanyes. Allà ajudà a fugir espanyols condemnats a treballs forçats, fet que va implicar la seva detenció per la Gestapo, però un jutge benèvol l'alliberà. Després de l'Alliberament es va dedicar principalment a la propaganda en la Federació Local de la CNT en l'Exili de Saint-Denis (París). Durant els anys seixanta es va relacionar amb emigrants vallisoletans arribats a França, intentant associar-los en la CNT francesa. Durant els fets de Maig del 68 intentà guanyar-se els joves més radicals a fi i efecte d'imprimir un caire més llibertari a les mobilitzacions estudiantils. En aquestaèpoca va participar en la formació de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i freqüentà les reunions del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franco i seguint l'exemple de son pare, principal impulsor de la CNT de Medina de Rioseco, va intentar obrir un local cenetista a la localitat, però aleshores no va trobar gent disposada. Durant els últims vint anys de sa vida residí a Benquet i a Tartàs (Aquitània, Occitània), des d'on va desenvolupar una intensa campanya propagandística per denunciar en diversos mitjans de comunicació i en diverses instàncies oficials la bàrbara repressió feixista que va haver al seu poble natal durant la guerra: un total de 155 habitants de Medina de Rioseco foren afusellats i altres 37 «desaparegueren». Un dels primers assassinats va ser son pare Antonio Moreno Fernández, fundador de la CNT durant la República; altres tres familiars seus també foren afusellats. Se suposa que les restes reposen als Montes Torozos. En 2004 va morir sa companya, Lorenza Ronchas Martín, també de Medina de Rioseco i amb alguns familiars assassinats --sos pares i sa germana major, socialistes--; els companys vallisoletans li van retre un homenatge al cementiri de Medina l'1 de desembre de 2004, quan les seves cendres foren dipositades al nínxol familiar. Antonio Moreno Ronchas va morir el 24 d'agost de 2006 a Morcens (Aquitània, Occitània) i va llegar, mitjançant testament hològraf davant notari, tots els seus béns a la CNT de Valladolid, amb l'esperança que, gràcies a la propaganda i l'acció sindical, es formi en un futur un nucli confederal i llibertari a la seva vila natal.

***

Aguigui Mouna (1981)

- Aguigui Mouna: L'1 d'octubre de 1911 neix a Meythet (Arpitània) l'agitador, propagandista pacifista, ecologista, filòsof i anarcoindividualista André Dupont, més conegut com Aguigui Mouna. Orfe des dels nou anys, va començar a treballar a partir dels 13 anys en una fàbrica,  i després farà de cambrer, compaginant-lo amb l'atur. Amb 17 anys es va enrolat un temps en la marina. Mobilitzat en 1939 durant la «Guerra Divertida» es farà antimilitarista. Després de l'Alliberament es farà membre del Partit comunista, però a partir de 1951, expulsat del partit per«excentricitat», prendrà el seu vertader camí i la seva vertadera consciència filosòfica, barreja de pacifisme, d'ecologisme i d'individualisme anarquista, i serà aleshores que prendrà el nom d'Aguigui Mouna. Després es va instal·lar a París, on va muntar un restaurant a Montmartre, però farà fallida quatre anys després, tornant-se un«caca-pipi-talista». Fent vida pels carrers parisencs, es dedicarà a arengar els vianants; serà, segons ell,«l'últim entretenidor de París»; també va actuar per la Costa Blava amb la seva inseparable bicicleta. Antinuclear des de bon començament, va crear el seu propi periòdic, Le Mouna Frères, que difondrà el mateix. Sempre hi era on havia de ser i es va presentar nombroses vegades a les eleccions presidencials com a«no-candidat», tot reivindicant la seva«Vélorevotution» (Bicirevolució). Sempre anticonformista, Aguigui Mouna va morir el 8 de maig de 1999 a l'hospital Bichat de París (França) a causa d'una crisi cardíaca i les seves cendres van ser escampades, segons la seva darrera voluntat, pel Sena. El cineasta Bernard Baissat li va consagra en 1989 una pel·lícula (Mauna) i la periodista Anne Gallois una biografia en 2004 (Aguigui Mouna. Gueule ou crève).

***

Amadeo Casares Coloner

- Amadeo Casares Colomer: L'1 d'octubre de 1915 neix a Almansa (Albacete, Castella, Espanya) el resistent antifeixista anarquista Amadeo Casares Colomer, també conegut amb diversosàlies, com ara El Tete, El Peque, Armando Cortés. Abans de la Guerra Civil espanyola va militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de València. En acabar la guerra va formar part del primer Comitè Nacional clandestí de la CNT (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu. Les seves dots de dibuixant van permetre que falsifiqués documents que facilitaren la llibertat de molts companys. Durant el seu exili a França, formà part de la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, en substitució de Joan Català Balaña quan fou detingut, participant en l'evacuació cap a Espanya de pilots aliats, de jueus i de persones buscades per les autoritats alemanyes, alhora que evacuava d'Espanya cap a França els militants evadits dels camps i de les presons franquistes. El 14 d'octubre de 1942 fou detingut a Tolosa de Llenguadoc amb Ponzan, Vicente Moriones i altres membres de la xarxa i tots foren empresonats al camp de Vernet. El 22 de desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament realitzada pels serveis secrets francesos lligats a la resistència, foren alliberats del camp Francisco Ponzán Vidal, Miguel Chueca, Vicente Moriones, Juan Zafón, els germans Pascual, Eusebio López Laguarta i Amadeo Casares. Amb la residència assignada a Tarbes per les autoritats, tots retornaren a Tolosa per continuar amb les activitats de resistència. En aquesta ciutat va viure sota la identitat d'Armando Cortés, amb Miguel Sol Torres, sa companya Pepita Vila Plana i sa filla Margarita, que va anar a buscar a la Península l'agost de 1942. Molt lligat a la família Sol, el seu domicili va esdevenir refugi per als guies del grup de Ponzán. El març de 1944, durant una missió a la Península, fou detingut a Barcelona, juntament amb Pascual López Laguarta (Sixto). Condemnat per espionatge, el 22 de desembre de 1945 sortí de la presó en llibertat condicional. En 1978 vivia a València. Amadeo Casares Colomer va morir l'1 de juliol de 2004 a, possiblement, Burjassot (Horta Nord, País Valencià).

Amadeo Casares Colomer (1915-2004)

***

- Inés Ajuria de la Torre: L'1 d'octubre de 1920 neix a Guernica (Biscaia, País Basc) la militant anarcosindicalista Inés Ajuria de la Torre. L'abril de 1937 va patir el tristament famós bombardeig de la seva ciutat natal, on va morir sa mare i un germà, restant a mans d'un pare poc comprensiu i havent de compaginar estudis amb la cura de sos germans. La seva entrada en el moviment llibertari data de la postguerra, quan va conèixer Francisco Martínez de Lahidalga, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) instal·lat a Guernica, i que serà son futur company. Farts de detencions i de persecucions, a finals de 1946 van fugir a França a peu pels Pirineus. Van residir a París, fins al 1951; a Xile, entre 1951 i 1957; a l'Uruguai, entre 1957 i 1964; i de bell nou a París. En 1975, poc abans de morir Franco, van tornar a la Península, instal·lant-se a Vitòria, on van jugar un paper important en la reconstrucció de la CNT entre 1976 i 1977, formant part del grup inicial, amb Macario Illera, Vicente Cuesta, Atanasio Gainzarain, Miguel Íñiguez, Manuel Gutierrez, José María Izquierdo, entre altres. Durant la dècada dels anys 80, després de la mort de son company, va participar en l'Associació Isaac Puente. Sempre afiliada a la CNT, Inés Ajuria de la Torre va morir el 4 d'agost de 2007 a Vitòria (Àlaba, País Basc) i dos dies després va ser enterrada al cementiri d'El Salvador d'aquesta ciutat amb els carnets de la CNT dins del taüt i la bandera roja i negra a sobre. El 29 de setembre de 2007 els companys cenetistes de Vitòria i de Miranda li van retre un homenatge davant la tomba.

Inés Ajuria de la Torre (1920-2007)

***

Plácida Aranda i Luis Sos (Tolosa, anys seixanta)

- Plácida Aranda Yus: L'1 de novembre de 1926 neix a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Plácida Aranda Yus. Membre de les Joventuts Llibertàries, en la dècada dels cinquanta formà part del confederal Grup Artístic «Iberia» de Tolosa de Llenguadoc, especialitzat en la realització d'obres teatrals. Companya del militant anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe, el pis on vivia la parella serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963 va ser detinguda amb son company, acusada d'encarregar-se de la recaptació dels diners en suport de l'«Afer Conill» –Jordi Conill Valls, condemnat a mort per acusat de col·locació d'explosius. L'estiu de 1965 col·laborà en l'organització del Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili que se celebrà de Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (José Luis Sos, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada.

***

Necrològica de Jaime Vázquez García apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de setembre de 1994

- Jaime Vázquez García: L'1 d'octubre de 1929 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Jaime Vázquez García. Era fill de pares murcians que s'havien establert a Barcelona per qüestions econòmiques. El febrer de 1939, amb el triomf franquista, son pare passà a França i fou internat en un camp de concentració. En 1949, amb sa mare i sos germans, creuà clandestinament els Pirineus. Instal·lat a Fumèl (Aquitània, Occitània), milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'aquesta localitat. Esdevingué molt proper a la família Gómez, que havia estat puntal de la Col·lectivitat de Queretes (Matarranya, Franja de Ponent) durant la Revolució. En 1955 es casà amb Mauricia Gómez, militant de la CNT, amb qui tingué dos infants. Després d'haver aprés l'ofici d'enguixador, treballà pel seu compte. Jaime Vázquez García va morir el 24 de juliol de 1994 a Pau (Aquitània, Occitània).

Defuncions

Elvira Catello

- Elvira Catello: L'1 d'octubre de 1979 mor a Miami (Florida, EUA) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. Havia nascut el 18 de gener de 1888 a Locorotondo (Pulla, Itàlia). De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

Elvira Catello (1888-1979)

***

Notícia de la detenció de Julio Ayora Aznar publica al periòdic madrileny La Libertad del 4 de febrer de 1932

- Julio Ayora Aznar:L'1 d'octubre de 1992 mor a Agde (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Ayora Aznar, conegut com Cherol. Havia nascut el 12 d'abril de 1914 a Montoro (actual Montoro de Mezquita, Terol, Aragó, Espanya). Fill d'una família nombrosa de 12 germans, dels quals sis morien poc després de néixer. Son pare, acostumat que els fils morissin pocs dies després d'haver nascut, no el registrà fins el 17 d'abril, data oficial del seu naixement. Començà a treballar de molt jove als camps i guardant ovelles, però quan tenia 16 anys es reuní amb son germà gran a París (França), on entrà a treballar als magatzems La Samaritaine. Després d'una breu passada pel comunisme, s'adherí al moviment llibertari, especialitzant-se en la propaganda. A resultes de les seves activitats anarquistes, hagué de fugir de França i retornà a la Península. Obrer terrelloner a la zona d'Utrillas (Terol, Aragó, Espanya), va ser contractat per la companyia que construïa el ferrocarril entre Barcelona i Madrid i tingué l'oportunitat de recórrer nombroses poblacions de Terol (Alcorisa, Ejulve, Montoro, etc.) propagant les idees llibertàries. Gràcies a aquesta feina acabà com a expert dinamiter, adquirint grans coneixements en explosius. En 1931 va fer un míting a Andorra amb Ramón Andrés Crespo i Joaquín Ascaso Budría i constituí a Alcorisa, amb Custodio Gracia i Joaquín Gasión, el grup anarquista «Rebelde». Arran de l'aixecament revolucionari de gener de 1932 va ser detingut, jutjat i empresonat; encara que pogué beneficiar-se de l'amnistia de març d'aquell any, no va ser alliberat fins l'11 de novembre de 1933, passant 22 mesos empresonat en condicions especialment dures. Va ser novament detingut arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Castel de Cabra i Alcorisa, experiència que narrà en el periòdic Campo Libre del 28 de desembre de 1935. A la presó de Terol, amb Esteban Ponz Zaurín i Antonio Giner Ponz, l'abril de 1934 organitzà un Comitè de Suport als Presoners Polítics, que gràcies a Antonio Barranco Hanglin, l'enllaç amb l'exterior, recapta 4.765 pessetes per a la defensa jurídica dels presos. El febrer de 1936, després de la victòria electoral del Front Popular, va ser amnistiat. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la resistència a la zona de Montalbán i d'Utrillas i el 24 de juliol va ser ferit en un braç durant l'atac a Segura de los Baños (Terol, Aragó, Espanya). Segons algunes fonts, en aquesta època va fer de mestre a Montoro i a diversos pobles de la zona. Entre el 14 i el 15 de febrer de 1937 fou un dels delegats de Montoro al Congrés Constitutiu de la Federació de les Col·lectivitats d'Aragó que se celebrà a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), participant en l'elaboració de dues ponències. Amb el triomf franquista, va caure presoner a Alacant (Alacantí, País Valencià) i internat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí escapar amb un altre company. Després d'una marxa de 63 dies, pogué passar a França i arribar a Besiers (Llenguadoc, Occitània). Gràcies al seu perfecte domini del francès, pogué trobar feina i buscar sa companya, internada al camp d'Argelers. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. L'octubre de 1947 fou un dels delegats de la Federació Local de Besiers al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. A França treballà en diverses professions, com ara de dinamiter, especialment en la construcció d'un pantà a l'Erau, d'obrer agrícola, de masover, d'administrador, etc. En l'exili col·laborà en Espoir i Solidaridad. Sa companya, Elisa, també militant de la CNT, morí el 3 de setembre de 1991. Julio Ayora Aznar va morir l'1 d'octubre de 1992 a Agde (Llenguadoc, Occitània) i deixà, com ja havia fet Elisa, el seu cos a la Facultat de Medicina de Montpeller.

Continua...

---