La independència de Catalunya 2.

        La independència de CatalunyaSencera 2. Consideracions i aclariments.

    Tesi:  Al moment històric de la desfeta dels imperis, les nacions oprimides per aquests poden accedir a la independència d'una manera pacífica, si de cas. 

  Tesi: El suport d'una gran potència a la voluntat  sobiranista  d'una nació oprimida fa possible que aquesta aconsegueixi la independència d'una manera  ''tranquil·la'', sense recórrer a  la lluita armada.

  Tesi: Allò que mostra la història (en alternativa als dos supòsits anteriors) és la guerra d'independència com a conseqüència inevitable  del conflicte sobiranista entre un Estat opressor i una nació oprimida. I si no hi intervenen tercers, els conflictes nacionals són de llarga durada. 

    La lluita per la independència dels Països Baixos (les Províncies Unides) contra el domini espanyol inaugurà l'independentisme de la modernitat (Per primera vegada el concepte de nació constituïa el centre del conflicte). La guerra  iniciada al 1568 amb la revolta contra En Felip II es perllongà fins al 1648, quan el rei Felip IV de Castella reconegué la sobirania de l'Estat de les Povíncies Unides.

    Com a contrast, les Províncies del Sud (catòliques) que havien sigut annexades a la República Francesa, esdevingueren un regne independent de manera pacífica al  1815 pels acords del Congrés de Viena, nou Estat  que es denominà Regne de Bèlgica. Resulta evident que aquesta independència ''tranquil·la'' fou deguda a la desfeta de l'imperi napoleònic.

      Els teòrics d'un independentisme ''tranquil'' català donen per suposat que Catalunya-Principat podrà esdevenir un Estat sobirà per mitjans pacífics i democràtics. La proposta del govern de la Generalitat presidit per N'Artur Mas va clarament per aquesta via. CIU i ERC entenen i declaren que una majoria independentista al Parlament i  una majoria de ciutadans de Catalunya-Principat favorables a la proclamació d'un Estat català sobirà (majoria manifestada a través d'un referèndum) serà el punt de partida perquè el govern de Madrid es vegi obligat a negociar la independència de Catalunya-Principat.

    Els teòrics de l'independentisme ''tranquil''  es recolzen amb la suposició que els països de la Unió Europea  (Pensa tu, Europa, el bressol  de la democràcia, que diuen), majorment donaran suport al procés sobiranista de Catalunya-Principat.  En aquest sentiment, qualques teòrics donaven pressa al govern de la Generalitat  perquè enviés ''ambaixadors'' a Londres, París i Berlín a explicar la ''bona nova''.

    A considerar: Les potències europees i els EUA, com a potències que són, disposen d'una informació molt detallada de la situació política de l'Estat espanyol. No en mancaria d'altra!

    A considerar:  Anglaterra, França i els EUA s'autoproclamen el sostenidors de la democràcia al món, però la realitat és que són tres imperis: l'imperi ianqui i els dos imperis subalterns, el d'Anglaterra i el de França.

    Els EUA vigila tots els països del món. Els EUA vigila i amenaça. Els EUA intervé en la política interna de les nacions, i els seus agents són presents a tots els conflictes mundials. 

      El paper dels ''ambaixadors catalans'' a Washington no pot ésser més ridícul: pretenen informar de la situació catalana a uns governants imperials que tenen informació detallada del que fa cada català, si vol (ells tenen emmagatzemades les nostres converses telefòniques, la nostra navegació per Internet,  els registres del nostres comptes bancaris, entre altres coses). 

      La França, en tot temps, es proclama com a Republique Française, però és un imperi radicalment militarista. Quina cosa han d'anar a explicar a París els ''ambaixadors''? Que París no reconeix el dret de les nacions oprimides dins l'Estat francès? Que França es va annexar la Catalunya Nord i va prohibir l'ús del català? Que França és l'únic Estat europeu que no ha signat els drets lingüístics de les minories nacionals?

      França en tot temps ha fet la guerra als territoris del seu imperi que pretenien la independència. Les més conegudes són la d'Indoxina i la d'Algèria. A la primera, les tropes d'elit de l'exèrcit francès foren derrotades pel Viet Minh al 1954, i França es va haver de retirar d'Indoxina. A la d'Algèria, 1954-1962, es va palesar  que l'exèrcit francès no podia aturar la guerra de guerrilles del FLN.

    Actualment, l'exèrcit francès és a punt per intervenir a qualsevol de les seves antigues colònies africanes, avui  Estats políticament independents, però dependents econòmicament de les multinacionals franceses (I formen part de la ''comunitat'' de països  francòfons, la Francophonie o Communauté francophonne).

    Tornant a la qüestió principal, vegem qualques fets històrics que serveixen d'indicadors en relació als processos d'independència.

    Irlanda va mantenir lluita armada durant més de cent anys per accedir a la proclamació de la República d'Irlanda, com a Estat sobirà, si bé ha restat sense resoldre la situació d'Irlanda del Nord.

     Els Estats Units van haver de mantenir i guanyar la guerra d'independència contra Anglaterra (1775-1781).

     Les colònies hispanes d'Amèrica iniciaren el moviment independentista tan bon punt la metròpoli entrà en col·lapse al 1808 (La guerra d'independència d'Argentina s'estengué de 1810 a 1824).

     Napoleó  va posar al descobert la insignificança de l'aristocràcia espanyola (Els ''Grandes de España'' van jurar fidelitat al nou rei,  José Bonaparte. A Baiona estant, va fer abdicar a Carlos IV i a Fernando VII. En Carlos IV  va cedir el tron d'Espanya a Napoleó. I Napoleó va  nomenar el seu germà En Joseph rei d'Espanya. 

     Amb relació a la qüestió que més importa, s'ha de destacar que el Principat  de Catalunya fou annexada a l'Imperi francès. I que, durant uns anys, sota el domini de Napoleó, el francès i el català foren les llengües oficials al Principat, amb exclusió de la llengua espanyola; i que, en paral·lel, va tornar a regir el dret civil català.

     A destacar: amb anterioritat, al 1793,  el Comité de Salud Pública de la República Francesa (Couthon, Robespierre i Saint Just) va suggerir fer una petita república catalana independent.

    A destacar:  A les negociacions de Baiona, al 1808, entre En Napoleó i En Ferran, aquest va fer la proposta de cedir ''les províncies compreses entre el riu Ebre i els Pirineus'' a canvi de que Ferran sigui reconegut com a rei d'Espanya (Segons l'informe de Catalunya 1810-1814).

      La I Guerra Mundial va provocar una profunda reestructuració de la geografia política d'Europa. El conflicte va produir l'esfondrament de  quatre grans imperis, l'austrohongarès, l'alemany, el turc i el rus, i va comportar la formació dels nous Estats independents a Europa:  Albània, Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània.

     Després de la II Guerra Mundial, la gran onada de l'independentisme (amb les armes a la mà contra el domini europeu, en la major part de casos) va determinar la creació de la bateria de nous Estats a l'Àfrica i a l'Àsia.

   En relació a Europa, amb la crisi nacionalista de la federació, Iugoslàvia va deixar d'existir al 1991. La nació dominant, Sèrvia, mogué guerra per mantenir part de la federació, però no fou capaç d'impedir la formació dels nous Estats. Així, a partir del 1991, aparegueren sis nous Estats provenint de l'antiga Iugoslàvia, a saber, Sèrvia, Croàcia, Bòsnia, Eslovènia, Montenegro i Macedònia.

   Posteriorment, aparegué un nou conflicte nacionalista entre Sèrbia i la seva província de Kosovo, de població d'ètnia albanesa, majoritàriament. 

   S'ha de destacar que Kosovo pogué accedir a la independència gràcies al suport decisiu dels Estats Units  (L'aviació ianqui va bombardejar Belgrad al 1999).  Kosovo es va declarar Estat sobirà al 2008, i fou reconegut per un centenar de països (No per Sèrbia, ni per Espanya).

    Tesi: Washington  afavoreix o s'oposa a la creació d'un nou Estat segons els  interessos de l'Imperi. Afavoreix els moviments independentistes dins aquells Estats que són considerats hostils als EUA. I posa entrebancs als moviments independentistes si es donen dins d'Estats de governs vassals.

      Actualment, s'ha de suposar que Washington no donarà suport a l'independentisme de Catalunya-Principat. I s'ha de suposar que veu de mal ull un afebliment d'un  aliat i vassall seu com és el cas del govern espanyol. 

    Amb la intenció d'aconseguir el vist i plau de Washington, N'Artur Mas i la plana major de CIU han fet tot de contínues declaracions tot i afirmant la seva condició de ferms neoliberals i d'admiradors del sistema ianqui.  Com a indicador, ens poden  referir als viatges de Mas a Boston, tot declarant que Catalunya és un dels  ''Massashussets'' d'Europa.  En la mateixa línia per aconseguir el suport dels EUA, N'Artur Mas ha fet un viatge oficial a Israel, 09/11/2013, palesant la condició pro-sionista de CIU i del govern català (En Mas es va entrevistar amb el primer ministre d'Israel,  En Binyamín Netanyahu, alhora que mostrava el seu desinterès per la causa palestina al evitar la trobada amb el president de l'Autoritat Nacional Palestina, En Mahmud Abbas)(Sobre el sionisme a Catalunya  podeu veure el meu post  El sionisme català un carreró sense sortida). 

     Un hom podria pensar que segons els meus arguments en l'actualitat l'independentisme ''tranquil'' no pot aconseguir els seus objectius.

   Certament, aquest hom pensaria correctament. Però he de dir que, malgrat tot, el formidable creixement  del sentiment independentista entre les amples masses de Catalunya-Principat es correspon amb una situació de decadència de l'Estat espanyol.

     Precisament, la tesi primordial d'aquest escrit és anunciar el col·lapse econòmic de l'Estat, de manera que el Principat  de Catalunya (i Catalunya Sencera) es veuria impel·lida a comportar-se com a Estat sobirà així com es va esdevenir a 1936.

    Com dic a la web  El col·lapse de l'Estat espanyol. 36 enunciats.:  A cada moment històric, l'oligarquia espanyola (l'actual és hereva de l'aristocràcia tradicional) sempre repeteix la mateixa pràctica política en relació a l'economia de l'Estat espanyol (Dic ''oligarquia'' i no ''burgesia'', perquè a l'Espanya estricta no hi ha autèntica burgesia).  Pràctica política que consisteix en allargar més el braç que la màniga.  L'oligarquia espanyola sempre es mostra megalòmana:  fa uns projectes polítics de grandesa que no s'adeqüen a la seva capacitat econòmica. De manera que sempre condueix a la fallida econòmica de l'Estat.

    A considerar:  El PSOE és una formació política que no es planteja, en cap supòsit, la liquidació de l'oligarquia  (d'arrels franquistes, i que es nodreix del franquisme). O sigui, davant la situació de col·lapse de l'Estat,  el PSOE és incapaç de trobar una sortida a la catàstrofe (com es va palesar amb la incapacitat del govern d'En Rodríguez Zapatero).

    A considerar:  Els líders de la  Unió Europea han quedat decebuts del procés de ''modernització'' que ha seguit l'Estat espanyol, procés que ha acabat en desastre. Per altra banda, la UE no ha aconseguit sortir de la crisi (Sembla que França ha entrat en recessió), i, per tant, no està en condicions de salvar Espanya de la bancarrota.

    A considerar:  Tot i que els mitjans diuen que els EUA són en recuperació econòmica, els informadors crítics afirmen que els EUA  continuen en recessió; i qualcuns parlen de col·lapse ianqui imminent.

     Vull dir amb això que  ni Europa ni els Estats Units estan en condicions  per salvar Espanya del col·lapse.

    A considerar:  així com, al 1936,  el govern del Principat  de Catalunya va poder continuar la guerra contra els militars colpistes gràcies a l'ajut de la Unió Soviètica, semblantment, ha de ser possible que qualque potència  no europea faci costat a una Catalunya Sencera en procés de construcció del seu Estat sobirà.