Anarcoefemèrides del 13 de setembre
Esdeveniments
Capçalera del primer número d'El Productor
- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.
Naixements
- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.
***
Francisco
Jordán (1911)
- Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.
***
Joseph
Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford
-
Joseph Moro: El
13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços,
Itàlia) l'anarquista
Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep
Moro o Joe Moro. Fill
d'una
família profundament catòlica, son pare, Angelo
Moro, venedor ambulant de
teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un
carro
tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes,
conegué Lucia
Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit
infants, l'últim Giuseppe.
Després del matrimoni la parella s'establí a Roma
(Itàlia), on Angelo es dedicà
a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de
ser acusat sense
cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i
passà sis
mesos reclòs a Pescara (Abruços,
Itàlia); finalment es va provar la seva
innocència, però el mal ja estava fet i com que
ho havia perdut tot decidí
emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a
Lawrence
(Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica
tèxtil. Mentrestant sa mare va
obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San
Sebastiano per ajudar la
magra economia familiar. Son pare retornà a
Itàlia després de passar quatre o
cinc anys als EUA, però morí uns mesos
més tard. Giuseppe, de naturalesa
malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava
una nafra estranya
i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els
professors
i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola.
Un dia sa mare el va
portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que
submergís el cap a la
font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la
ferida va començar a
cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet«miraculós», produït per les
substàncies minerals de l'aigua, incrementà
encara més la fe religiosa de la
família. En 1911, amb sa mare ja vídua,
marxà cap als EUA i ella s'instal·là a
Haverhill (Massachusetts, EUA), població on
visqué la resta de sa vida.
Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de
sabates a Stoneham
(Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara
profundament
religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als
immigrants italians. A
través de son germà major Diodato,
conegué a la fàbrica on treballava el sabater
anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament
llibertari –Eramo
posteriorment comprà una linotípia i
esdevingué impressor, passant a treballar
a la impremta de Cronaca Sovversiva
quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a
Lynn (Massachusetts, EUA). En
1912 començà a freqüentar els cercles
anarquistes i assistir a les seves
reunions i aquest mateix anys assistí a una
manifestació anarquista a Lynn. Després
d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes
de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del
cercle anarquista al
voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca
Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i
distribuint pamflets i
premsa llibertària (Il Proletario,Cronaca Sovversiva, etc.). Tota
aquesta
activitat cridà l'atenció de la policia i
l'empresa on treballava el va
acomiadar. No obstant això, intensificà la seva
militància amb els companys
llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera«Heiss & Son» de Cambridge
(Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA
entressin en la Gran
Guerra, Galleani publicà el seu famós article«Maricolati!», en el qual
aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament,
encara
que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí
a inscriure's al centre de
reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a
Taunton
(Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de
cuines. Galleani vivia no
molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a
visitar. Després de parlar contra la religió a la
feina, va ser acomiadat i es
traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on
trobà feina en una fàbrica de
sabates. Buscat per la policia, anà i vingué
durant un temps d'una ciutat a
l'altra. En aquesta època conegué els militants
anarquistes italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat,
sobretot amb
Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill,
població on ambdós
vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i
empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es
centrà en aconseguir la
llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la
fàbrica en
aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del
periòdic La Notizia i
fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de
Sacco i
Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina,
encalçat per la policia i
durant un temps es va fer amb un italoamericà que
després es va saber que era
un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses
ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va
treure el seu
fox-terrier a passejar, patí una agressió i
només la intervenció coratjosa del
seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de
Sacco i Vanzetti
hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones
implicades en un
primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de
Sacco i Vanzetti», on ell
sempre defensà les vies d'actuació«lícites». En 1926, quan la batalla pels
condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto
Fabbri, secretari del«Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti»,
es va veure obligat a dimitir del seu
càrrec perquè pogués anar als EUA la
seva família i ell ocupà la secretaria i
la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se
també de la propaganda en italià–la propaganda en anglès estava en mans de Louis
Bernheimer i de Gardner
Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els
comitès espontanis de
suport que s'anaven creant arreu del món, però
tota la tasca no va servir de
res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la
cadira
elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts,
EUA). Ell va ser
l'última persona del seu entorn que els condemnats van
veure. Posteriorment,
durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista
nord-americà, però
cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va
morir sa mare i les
relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el
mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta
va viure a Bradford
(Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va
treballar a la
General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els
seus éssers
estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).
***
Necrològica
Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic
parisenc Le
Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973
- Leoncio Correas Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Josep Domènech
Avellanet: El 13 de setembre de 1918 neix a Barcelona
(Catalunya) l'anarquista
i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet. Sos pares es
deien Manuel
Domènech i Domènech i Gràcia Avellanet
Garreta. Aprenent de paleta, era
habitual del Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès,
Catalunya), població on vivia, on formà part de
la «Penya d'Amics de l'Art
Escènic», d'adscripció anarquista. Quan
el cop militar feixista de juliol de
1936, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a
la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i marxà com a voluntari en la 22
Centúria de la «Columna Durruti»,
combatent a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya), i a
Alcanyís (Terol, Aragó,
Espanya) formà part del Consell de Defensa
d'Aragó. Durant els anys bèl·lics
fou caixer i secretari de l'Ateneu Llibertari del barri de Santa
Eulàlia l'Hospitalet
de Llobregat. Participà activament en els «Fets de
Maig » de 1937.
Posteriorment tornà al front enquadrat en el 531
Batalló de la 133 Brigada
Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola. Quan
el triomf franquista era un fet, a primers de gener de 1939, amb la
graduació
de sergent, es va lliurar a l'exèrcit franquista amb tots
els seus soldats.
Internat al camp de concentració de Medina de Rioseco
(Valladolid, Castella,
Espanya), el 27 de juny de 1939 va ser alliberat i retornà a
Catalunya. S'amagà
a la barriada barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939
va ser detingut per efectius
de la Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra
el 28
d'abril de 1942, va ser acusat de cometre més de«dos-cents assassinats», entre
ells els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella»
de gener de 1937, i
condemnat a mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part
d'un
grup anarquista anomenat «X» protagonista de tota
casta de «crims» i d'estar al
costat de Joan García Oliver. Josep Domènech
Avellanet va ser afusellat el 26
de juny de 1942 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat
en una
fossa comuna. Pòstumament, en 1996 la Fundació
d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes
(FELLA) de Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis
Andrés Edo, el llibreÚniques. Poemes d'en Josep
Domènech i
Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la
Presó Model de
Barcelona fins a la seva execució.
***
Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)
- Vicente Martí
Verdú:El
13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni
el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la
difícil lectura de
l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família
d'actius militants
anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente
Martí Verdú,
també conegut com Vincent Martí.
Després sa família es traslladà
nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira
(1934). Només té 10
anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936,
però va poder veure com es
calava foc als diners del banc i com es va constituir una important
col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa
fugida i son pare
empresonat, troba feina en una granja al Grau de València.
En 1948, ja amb sa
família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple
hivern fugint de
la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on
aprendrà l'ofici de torner i
la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va
començar a militar
en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la
Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961
a 1976 participarà activament
en l'organització de campaments llibertaries internacionals
al sud de França
(1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el
congrés del
Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una
organització de combat,
Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció
revolucionària clandestina
contra el franquisme, de la qual formarà part,
encarregant-se especialment de
l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i
d'instruir en l'ús
d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado,
que seran executats
pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la
pressió del règim de
Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els
antifeixistes
de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran
empresonats en 1964 i més
tard alliberats després d'una vaga de fam. També
militarà activament en
sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976,
fixat com a
antifranquista, és deportat (assignació de
residència) a Belle-Île-en-Mer
(Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei
d'Espanya a
França --un film, Vacances royales
(1980), de Gabriel Auer retrata
aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques,
deixarà de militar en la CNT, però
no restarà inactiu després de la seva
jubilació. Va navegar amb un vaixell per
la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves
problemàtics i va
treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell,
Centre
Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana
(Suïssa), on va
contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La
Armonía d'Algiret
(València) de començaments dels anys 20,
encapçalada pel mestre Higinio Noja
Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València
en 1945. També va treballar
amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de
carrer
Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la
Federació Anarquista Italiana
(FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu
jardí de
Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En
1997 va publicar a Lausana
el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de
domicile: une
enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any
següent l'Atelier de
Création Libertaire de Lió li va editar les seves
memòries La saveur des
patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost
de 2004,
Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés
Edo, van enviar una carta al
ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a
favor de Granado i
Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente
Martí
Verdú va morir el
14 de juny de 2006 a Le Pontet
(Provença, Occitània).
Vicente
Martí Verdú
(1926-2006)
Defuncions
Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise
- Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
Georges Ardouin [militants-anarchistes.info]
- Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la«Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
***
Gustave
Jeanneret: Autoretrat
(1873)
- Gustave
Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier
(Neuchâtel, Neuchâtel,
Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista
Gustave-Auguste Jeanneret. Havia
nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtier (Val-de-Travers,
Neuchâtel, Suïssa) i sos
pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es
va veure
atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel
món de l'art de la mà del seu
oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric
aprengué a l'Escola
Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper
d'empaperar i en
1864 marxà a Alsàcia on aquesta
indústria estava en ple desenvolupament. El seu
aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim
el descoratjà força
per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i
en 1867 abandonà
Alsàcia i s'instal·là a
París (França), on es lliurà cent per
cent a la pintura,
alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la
vida. A
la capital gala estudià a l'Acadèmia
Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al
Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet
número 30. En 1870,
durant una estada a Suïssa, decidí restar a
Neuchâtel a causa de l'esclat de la
guerra francoprussiana. Amic de la infància de James
Guillaume, s'adherí el 3
de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) de
caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en
plena repressió dels
membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb
una maleta de doble fons plena
de passaports destinats a facilitar la fuita de communards.
També tenia
la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista
llibertari Eugène
Varlin. A París tingué especial
relació amb els internacionalistes Henri
Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a
Lió (Arpitània),
retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la
Secció de Neuchâtel de
l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II
Congrés de la Federació
del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta
secció,
es manifestà en contra de l'exclusió de James
Guillaume votada arran del
Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le
vauseyon va ser acceptat al
Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data
de la seva sortida cap a
París, formarà part del Comitè Federal
de la Federació del Jura. Entre juny de
1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de
redacció de L'Avant-Garde
de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger,
Schwitzguébel i Rossel.
El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel,
de la Reunió
General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds.
Ajudà son amic Guillaume
en la recerca d'informació per a la seva obra
històrica sobre la Internacional.
Quan la Federació del Jura s'extingí, es
lliurà totalment a la pintura,
realitzant obres d'allò més variades (paisatges,
natures mortes, retrats,
imatges de marginats socials, representacions del treball
pagès i
semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat
social,
etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué
influències de diversos
artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet,
Camille
Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage,
entre d'altres. També
realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En
1888 es casà amb l'acabalada Emma
Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier,
on adquirí una possessió
vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen
inspirar nombroses
obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de
comissari de la
Secció Suïssa de Belles Arts en
l'Exposició Universal de París. Durant molts
anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes
Suïssos,
en la qual lluità a favor de la creació d'una
caixa de socors per als artistes;
i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat.
També presidí entre
1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919
llançà un projecte
d'una federació suïssa de treballadors
intel·lectuals. Exercí de crític d'art
en ocasió de determinades polèmiques i va ser
molt amic de teòrics de l'art
(Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves
obres es
poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La
Chaux-de-Fonds,
Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges
Jeanneret també va ser un
gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i
Baucis
de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil
publicà Gustave Jeanneret.
En 1998 es realitzà
una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la
Història de Neuchâtel que
va treure de l'oblit el seu art.
***
Niccolò
Converti
- Niccolò Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis (Tunísia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de març de 1858 a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia). Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
---