Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

El meu Martí i Pol

0
0

(article publicat a L'altra mirada)

Fa devers dos anys, em vaig entretenir a fer una petita anàlisi que podríem qualificar de "sociologia de la poesia": vaig fer un rànquing de popularitat dels nostres poetes, a partir de les citacions que els participants posaven al mur de facebook d’un esdeveniment anomenat "Dia de la Poesia Catalana a Internet". Miquel Martí i Pol arrasava. Crec recordar, per si us resulta curiós, que Salvat-Papasseit i Vicent Andrés Estellés completaven el pòdium. El cas és que Martí i Pol, ara mateix, ocupa de manera indiscutible el lloc del poeta preferit dels lectors de terres de parla catalana.

Aquesta dada objectiva contrasta amb el menyspreu que li professen alguns membres del gremi dels manufacturadors o lectors conspicus de versos. Ara que fa deu anys de la mort del poeta de Roda de Ter, convé recordar una obvietat: els escriptors no són literàriament més valuosos perquè tinguin més èxit popular, però tampoc no és cert el contrari. En tot cas, gaudir del favor de l’audiència és un mèrit, especialment en el cas de la poesia: són autors als quals hem d’agrair que atreguin gent al gènere. Hi ha poetes i crítics, però, que no perdonen els poetes que tenen lectors, no sé si perquè els complau la idea de la poesia com un gènere de catacumbes o perquè pensen que menyspreant l’opinió dels vulgars demostren el seu criteri superior. Si voleu una altra curiositat del Dia de la Poesia Catalana a Internet, el poeta viu més citat era Joan Margarit, que també convoca més d’un gest de desdeny.

A mi també m’agraden més Ferrater, Vinyoli o Espriu, que Martí i Pol, de la mateixa manera que m’agraden més Carner o Riba que Salvat-Papasseit. Tots ells, però, són poetes excel·lents: Martí i Pol també. Potser no és sempre igual de bo, però diria que això també li passa, posem per cas, a Riba.

Jo tenc el meu Martí i Pol preferit. És un Martí i Pol que no és el poeta més canònicament social de reculls primerencs com El poble o La fàbrica, ni tampoc el poeta civil de L’àmbit de tots els àmbits, d’on procedeixen els seus versos més famosos. Tampoc no és el d’Estimada Marta, un llibre certament bell. No: jo tenc una feblesa per L’hoste insòlit, una preferència que sé que no puc deslligar del fet que va ser una de les meves primeres experiències intenses de lectura de poesia en català. És un llibre intimista sense ser sentimental, amarat d’una introspecció que és alhora una mirada al món que l’envolta, inspirat per una saviesa com de poeta xinès antic:

Posa la mà damunt qualsevol cosa.
No cal ni que la miris. Sentiràs
la vida que hi batega lentament
i compassadament.
                               A poc a poc
l’aigua flueix, emblemàtica i clara.

Voldria afegir que el meu Martí i Pol particular és, a més d’aquest poeta, l’autor d’una frase (sí, una frase) que em va enamorar a primera lectura, com un cop de sageta. El nostre poeta la va escriure en una carta a Joan Vinyoli, i diu: “Sovint penso que sóc massa normal per ser un bon poeta”. La frase m’agrada tant que l’hi he manllevat més d’una vegada. Entre tants de poetes desfressats d’artistes maleïts, o que semblen posar els ulls en blanc davant experiències que no són a l’abast de la resta de mortals, em sembla una rotundíssima afirmació de la matèria humana comuna que hi ha en alguna banda (al fons, darrere, no ho sé) d’aquesta tasca d’elaboració artística que és la poesia.

 


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images