[19/08] «La Solidaridad» - «Spanish Revolution» - Montseny - Delorme - Marie - Ruff - Zaccaria - Malaspina - Benesperi - Navarrete - Héritier - Darien - Gros - Élosu - Vivas - Berga - Gordillo - Albiol - Fabbri - Scarfó - Imbernón

Anarcoefemèrides del 19 d'agost

Esdeveniments

Capçalera de La Solidaridad

- SurtLa Solidaridad: El 19 d'agost de 1888 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcocol·lectivista La Solidaridad. Portava el lema «Anarquia. Federació. Col·lectivisme». Va ser dirigit per Ricardo Mella, encara que hi figurava oficialment Mariano Calleja. Entre els col·laboradors comptava, a part de Ricardo Mella --que publicarà en les seves pàgines en 1889 el cèlebre text «La anarquía no admite adjetivos» contra el dogmatisme anarquista-- i Mariano Calleja, R. Cano, Emilio de Motta, Clemente Cea, Nicolás Alonso Marselau, Roscoe, Anselmo Lorenzo, entre d'altres. Va desaparèixer l'any següent, el 17 de novembre, havent editat 59 números, i va donar pas el 22 de novembre de 1889 al periòdic La Alarma, també de caràcter anarcocol·lectivista. Segons Max Nettlau La Solidaridad pot considerar-se «l'últim baluard del col·lectivisme a Espanya».

***

Portada del primer númer d'Spanish Revolution

- Surt Spanish Revolution: El 19 d'agost de 1936 surt a Nova York (Nova York, EUA) el periòdic quinzenal anarquista Spanish Revolution. A bulletin published by the United Libertarian Organizations. Editat per la coalició de grups anarquistes United Libertarian Organizations (ULO, Organitzacions Llibertàries Unides) de Nova York, va informar sobre la Revolució espanyola i la guerra civil. L'ULO va ser una organització creada ad hoc per Maximiliano Olay, aleshores representant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) als Estats Units, amb la finalitat d'aglutinar diverses organitzacions anarquistes nord-americanes –Jewish Anarchist Federation (JAF, Federació Anarquista Jueva; editora de Freie Arbeiter Stimme), General Recruiting Union (GRU, Unió General de Reclutament), Russian Federation (RF, Federació Russa; editora de Dielo Trouda), Libertarian Workers Group, Vanguard Group (editor de Vanguard), Spanish Younth Group (Grup Juvenil Espanyol, editor de Cultura Proletaria), Il Martello, diversos sindicats dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), grups anarquistes canadencs, grups anarquistes italoamericans de Nova Anglatera, diversos sindicats, etc.)– per a realitzar actes propagandístics de suport a la Revolució espanyola. Olay va deixar la seva feina de traductor professional a Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a Nova York, on muntà una oficina propagandística a la part baixa de la Cinquena Avinguda i que posteriorment comptà amb el suport de tres representants de la CNT arribats expressament des d'Espanya. L'ULO organitzà nombrosos mítings de masses i actes públics de tota mena a moltíssimes ciutats nord-americanes que recaptaren milers de dòlars que van ser enviats al moviment llibertari espanyol. No obstant això, l'activitat principal de l'ULO va ser la publicació d'Spanish Revolution, que comptà amb una política editorial col·lectiva i per aquest motiu els articles no solien anar signats. Els temes centrals van ser els referents a l'obra constructiva de la Revolució espanyola (les col·lectivitzacions agrícoles i industrials, la funció dels comitès revolucionaris, l'educació, l'anarcofeminisme, etc.), les tasques de les organitzacions anarquistes i anarcosindicalistes –CNT, Joventuts Llibertàries,«Mujeres Libres», Federació Anarquista Ibèrica (FAI), etc.– i els aspectes militars de la guerra civil que no tractava la premsa capitalista. Molts d'articles eren traduccions de diferents textos publicats per la premsa llibertària de la Península (Amigo del Pueblo,CNT, Fragua Social, Frente Libertario,Juventud Libre, Nosotros,Nueva España Antifascista,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc.), però també estrangera (Barcelona Bulletin, La Bataille, Cultura Proletaria, L'Espagne Antifasciste,L'Espagne Nouvelle, Le Libertaire, La Lutte Ouvriere,Manchester Guardian, New Statesman and Nation,New Times, Le Réveil, La Révolution Prolétarienne, Spain and the World, etc.). Les opinions dels anarquistes nord-americans a les pàgines d'aquesta publicació gaudiren d'una llibertat absoluta i no mancaren crítiques a les polítiques progovernamentals de les organitzacions llibertàries espanyoles i a les seves posicions, considerades «toves», davant els estalinistes i la seva contrarevolució. Aquestes posicions van fer que moltes vegades donessin veu al sector dissident de la Revolució llibertària, com ara les Joventuts Llibertàries, els «Amics de Durruti» o grups importants de la FAI. Spanish Revolution va publicar 36 números, l'últim l'1 de maig de 1938, i deixà d'editar-se quan el Govern comunista de Juan Negrín López s'assentà fermament al poder i la contrarevolució estalinista havia triomfat. En 1968 l'editorial Greenwood Reprint Corporation en va treure una edició facsímil.

Naixements

Joan Montseny Carret

- Joan Montseny i Carret: El 19 d'agost de 1864 --algunes fonts citen erròniament 1863-- neix a Reus (Baix Camp, Catalunya) el pedagog, propagandista, intel·lectual i teòric de l'anarquisme català i hispà Joan Montseny i Carret, més conegut com Federico Urales. Nascut en una família humil, son pare, d'idees republicanes, era terrissaire i sa mare, de família carlista, obrera tèxtil, encara que ambdós alternaven aquestes feines amb la venda de teles i flassades als pobles propers. Va haver de compaginar des de jovenet l'aprenentatge de l'ofici de boter amb els estudis lliures en classes nocturnes, i les lectures, fins que un professor va decidir ajudar-lo a costejar-se la carrera de Magisteri. En 1885 va començar a militar en les lluites obreres i dos anys després organitzà les manifestacions de protesta contra l'execució dels anarquistes nord-americans de Chicago. Va començar com a secretari de la Secció de Boters de Reus i en 1887 ho era de la Federació Comarcal Catalana adherida a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional del Treball. En 1888 va arribar a ser secretari general de la Federació de Boters d'Espanya. En 1890, a causa de les manifestacions i de les vagues del Primer de Maig, va patir la primera detenció governativa. El 19 de març de 1891 es va unir civilment amb Teresa Mañé i Miravent, coneguda ja en el món literari anarquista pel pseudònim de Soledad Gustavo; mestre d'escola com ell, feia feina com a professora de primera ensenyança a Vilanova i Geltrú (Garraf, Catalunya), on havia nascut. En 1892 es farà càrrec, amb sa companya, de l'escola laica de Reus. Aquest mateix any, Federico Urales, va ser novament detingut per un full que va publicar protestant per les execucions d'anarquistes a Jerez (Andalusia, Espanya) de febrer del mateix any. Quan el 7 de juny de 1896 va explotar la bomba durant la processó religiosa del Corpus Christi al carrer Canvis Nous de Barcelona, Urales va ser detingut de bell nou, considerat com a un«element anarquista molt perillós», a la seva escola de Reus en mig dels alumnes, per la Guàrdia Civil i va haver de recórrer els 115 quilòmetres que separen aquesta ciutat de Barcelona, a peu i emmanillat. La seva activitat com a escriptor anarquista i com a agitador havia assolit ben aviat força ressò a tot l'àmbit estatal. D'aquesta època són les seves col·laboracions literàries i ideològiques en El Corsario, de la Corunya, i la publicació dels seus primers fullets doctrinaris i llibres. Les seves activitats sindicals i anarquistes i la seva acció educativa anticlerical van engegar els odis locals. Va ser a conseqüència de la pressió de les forces reaccionàries reusenques que va ser acusat i implicat en el procés de Montjuïc de 1897, incoat a resultes de la citat atemptat del Corpus. És des de les immundes cel·les del castell de Montjuïc que començarà a signar sota el pseudònim Federico Urales els articles que sortiran clandestinament, que seran publicats en el periòdic madrileny El País, i que denunciaran la situació que patien els presos anarquistes. Per la seva campanya en defensa de la llibertat dels presos de Montjuïc va patir un any de presó i va ser expulsat del país, juntament amb altes llibertaris, i desembarcat a Liverpool (Regne Unit) en 1897. Després de passar dos mesos al Regne Unit i altres dos a París, va decidir tornar a la península, entrant a Madrid clandestinament el 28 de novembre de 1897, quan encara estava en vigor el decret d'expulsió. En arribar a Madrid, va fer contacte amb Alexandre Lerroux, que aleshores dirigia el periòdic radical El Progreso, per proposar-li una campanya de premsa i d'opinió a favor dels presos tancats a Montjuïc. La campanya de premsa, unida a manifestacions públiques a tots els indrets importants de l'Estat, sincronitzada amb altres grups europeus, va ser un èxit total, ja que Urales va saber unir a la campanya de revisió del procés totes les forces progressistes de l'Estat (republicans, catalanistes, federalistes, etc.) i només va minvar quan Espanya va entrar en guerra amb els Estats Units. El juny de 1898 Federico Urales i Soledad Gustavo funden La Revista Blanca, publicació quinzenal que va reunir les firmes més notables i brillants de l'esquerra intel·lectual de l'època (Giner de los Ríos, Cossio, Ricardo Rubio, Azcárate, González Serrano, Dorado Montero, Miguel de Unamuno, Jacinto Benavente, Clarín, Anselmo Lorenzo, Teresa Claramunt, Fermín Salvochea, Ricardo Mella, Pi i Margall, Jaume Brossa, Pere Coromines, etc.). Un any després, La Revista Blanca va ampliar-se amb un Suplemento setmanal, que dos anys després es va independitzar, rebent el nom de Tierra y Libertad, un dels diaris anarquistes més influents de tota la història. Per aquella època Urales ja havia estat processat 95 vegades i pres, cinc, amb la particularitat que quan estava processat no estava pres i que quan estava pres no estava processat. Per aquests anys és acusat sense cap fonament d'enriquir-se, a causa d'una campanya orquestrada per Camba, Azorín, Polo, Romeo i Nakens, entre d'altres. A partir de 1905 es va retirar parcialment de la propaganda activa i es va consagrar a escriure i a treballar en diversos oficis, alternant Madrid i Catalunya. Per poder subsistir va haver de sol·licitar una plaça de redactor en el periòdic oficialista El Diario Universal. El 31 de maig 1906 va tenir l'atemptat de Mateo Morral contra els reis el dia de les seves noces, i, com molts altres anarquistes, Urales va ser detingut uns quants dies. En ser alliberat va visitar a la presó el seu amic Francesc Ferrer i Guàrdia, i cada dia algun membre de la família li portava el dinar. El comte de Romanones, propietari d'El Diario Universal, va fer triar a Urales entre la feina i Ferrer i Guàrdia, acusat de complicitat d'atemptar contra els reis. Urales no només va renunciar a la feina sinó que va buscar advocat per Ferrer i va ser testimoni durant el judici. Desterrat de Madrid per uns processos de premsa, va instal·lar-se a Barcelona en 1911, i va entrar a fer feina en la redacció d'El Liberal, alhora que escrivia obres de teatre que eren estrenades per Ricardo Puga al teatre barceloní Romea (Flor deshojada, La conquista del pan,El aventurero desventurado, El último Quijote,Fanatismo contra amor, etc.). Durant la Gran Guerra signarà un manifest a favor dels aliats. Va reprendre la publicació de La Revista Blanca l'1 de juny de 1923, que havia estat suspesa des de 1905, ajudat ara per sa filla Frederica Montseny, i que arribarà a tenir un tiratge de 12.000 exemplars. També començarà a publicar unes populars novel·letes socials, resposta anarquista a les populars sèries de l'època (El cuento semanal, La novela corta, La novela de bolsillo, Los contemporáneos,etc.), en dues col·leccions: «La Novela Ideal» (1925), amb un tiratge de 50.000 exemplars, i«La Novela Libre» (1929), entre 25 i 30.000 exemplars. A partir de gener de 1931 començarà a publicar el setmanari El Luchador, que publicarà 182 números. En els últims anys de sa vida va desenvolupar una incessant activitat, amb el suport de sa filla Frederica, representant de la nova generació. Durant la guerra civil no va ocupar cap càrrec. Unes febres tifoïdals aparegudes en 1935 havien minvat la seva salut, però va seguir escrivint novel·les i material de propaganda. Després de la caiguda de Barcelona va traslladar-se a Montpeller (Occitània) i el 5 de febrer de 1939 moria en un hospital de Perpinyà sa companya Soldedad Gustavo. Després va anar a París per reunir-se amb la resta de sa família, però va haver de fugir de la capital francesa quan els nazis l'ocuparen. El govern de Vichy li va assignar com a lloc de residència Salon (Aquitània, Occitània) on va morir, sense forces físiques ni morals, el 12 de març de 1942. Entre les seves obres podem destacar Sociología anarquista (1890), Las preocupaciones de los despreocupados (1891), Consideraciones sobre el hecho y muerte de Pallás (1893), La ley de la vida (1893), El proceso de un gran crimen (1895), Sociología anarquista (1896), La religión y la cuestión social (1896), La religión y la cuestión social (1902), La anarquía en el Ateneo de Madrid (1903), Sembrando flores (1906), Una pelotera (1909), Los hijos del amor (1922), Los grandes delincuentes (1923), El sindicalismo español y su orientación (1923), En la sociedad anarquista, la abolición del dinero (1924), Consideraciones morales sobre el funcionamiento de una sociedad sin gobierno (1926), La anarquía al alcance de todos (1928), Los municipios libres. Ante las puertas de la anarquía (1932), El ideal y la revolución (1932), Mi vida (1932, autobiografia en tres volums), La barbarie gubernamental en España (1933), La evolución de la Filosofía en España (1934), entre d'altres. A més de Federico Urales, va fer servir altres pseudònims, com ara Mario del Pilar, Siemens,Doctor Boudín, Remigio Olivares,Un profesor de la normal,Rudolf Sharfenstein, Ángel Cunillera, Antonio Galcerán, Ricardo Andrés, Un Trimardier, Charles Money, Ricos de Andes, etc.

***

Foto policíaca de Joseph Delorme (ca. 1894)

- Joseph Delorme: El 19 d'agost de 1866 neix a Viena del Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer filador anarquista Joseph Delorme, també conegut com Frick Delorme, Bechuel,Bechnel, Berknell o Becknel. Desertor del 97 Regiment de Línia, a començament de la dècada dels noranta es refugià a Suïssa. Expulsat d'aquest país per les seves activitats anarquistes, passà a Anglaterra, primer a Sheffield (South Yorkshire, Anglaterra), on va fer servir el pseudònim de Frick Delorme; cap el 1894 a Liverpool (North West England, Anglaterra) i, a partir de 1896, a Londres (Anglaterra), on usà el nom de Bercknell. L'abril de 1893 marxà cap a Brussel·les (Bèlgica), amb Errico Malatesta i Charles Malato, per a participar en un eventual cop de mà durant una vaga general. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Aquest mateix any, segons informes policíacs, muntà a Liverpool, amb Gustave Mollet, un serradora. El juny de 1895 es va casar i en aquest any treballava en una fusteria a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Léon Marie (16 de març de 1894)

- Léon Marie: El 19 d'agost de 1870 neix a Beuzeval (Côte Fleurie, Normandia, França; actual Houlgate) l'anarquista Léon Louis Marie. Es guanyava la vida com a obrer especialitzat en l'ensostrament d'edificis i com a lampista. Viva al número 8 del passatge Vanves de París (França). El 16 de març de 1894, a resultes de la mort de l'anarquista Amédée Pauwels el dia abans quan intentava posar una bomba a l'església parisenca de la Madeleine, va ser detingut amb altres 11 persones i fitxat com a anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Pierre-Jules Ruff al pati de la secció política de la presó de la Santé (ca. 1930)

- Pierre-Jules Ruff: El 19 d'agost de 1877 neix a Alger (Algèria) el militant anarquista i antimilitarista Pierre-Jules Ruff, conegut com Epsilon. Nascut en una família burgesa jueva, va llicenciar-se en Matemàtiques, però va trencar amb el seu cercle i sa família per a militar en el moviment anarquista, guanyant-se la vida com a corrector d'impremta i fent classes particulars. En 1904 col·laborà en la revista anarquista Libre Examen, editada a París per Ernest Girault. Antimilitarista convençut, va patir nombroses condemnes per propaganda anarquista i antimilitarista. El 14 de setembre de 1907 va ser jutjat per l'Audiència del Sena i va ser condemnat a tres anys de presó per «provocació a la desobediència i a la mort dirigida a militars» arran de la publicació d'un manifest contra la matança d'obrers sabaters de Raon-l'Étape (Lorena, França) el 28 de juliol d'aquell any. En 1911 va ser assenyalat com a membre de la Federació Comunista Anarquista i com a gerent del Moviment Anarquista. Detingut amb Louis Lecoin, va ser condemnat el novembre de 1912 a cinc anys de reclusió per «provocació a la mort, a l'incendi i al pillatge». L'agost de 1915 signà, amb Louis Lecoin, la crida Aux anarchistes, aux syndicalistes, aux hommes (Als anarquistes, als sindicalistes, als homes). Va ser alliberat el novembre de 1916, però va ser detingut un mes més tard amb Lecoin per la distribució del pamflet pacifista Imposons la paix! («Imposem la pau!»). L'octubre de 1917 va ser de bell nou condemnat, amb altres companys, a 15 mesos de presó per haver editat, el 15 de juny de 1917, un número clandestí de Le Libertaire. Després de la guerra, continuà col·laborant en Le Libertaire i treballarà com a corrector d'impremta, adherint-se al seu sindicat l'1 d'agost de 1920. El 4 d'octubre de 1930 va ser detingut i tancat a la presó parisenca de la Santé, on romangué sis mesos sota l'acusació d'haver signat un article contra Clemenceau sota el pseudònim d'Epsilon. Entre el 12 i el 13 d'abril de 1936 va prendre part en el congrés de la Unió Anarquista (UA), on presentà un informe sobre el feixisme i va ser elegit membre de la Comissió Administrativa. Durant l'ocupació alemanya participà en diverses assemblees generals del Sindicat de Correctors. El 24 d'agost de 1942 va ser detingut pel fet d'haver expressar obertament les seves opinions i pel seu passat militant i internat l'octubre, per després ser deportat a Alemanya, al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), sota la matrícula 30.574 (Block 6), d'on no va tornar. Es pensa que va ser portat al forn crematori l'1 de maig de 1945, el dia abans de l'alliberament del camp per les forces britàniques. Son germà Paul Ruff (Charles Lussy) fou un destacat militant comunista i socialista.

Pierre-Jules Ruff (1877-1945?)

***

Cesare Zaccaria fotografiat per Vernon Richards (ca. 1946)

- Cesare Zaccaria: El 19 d'agost de 1897 neix al barri de Borzoli de Gènova (Lugúria, Itàlia) el propagandista anarquista Cesare Zaccaria, també conegut sota el pseudònim D. Levi. Amic de la infància de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri. En 1916 participà activament en la propaganda antimilitarista contra la Gran Guerra a Gènova. En 1926 s'instal·là a Nàpols, on trobà feina com a enginyer naval en una companyia naviliera. Íntim amic de la família Berneri, a partir de febrer de 1943 es convertí en el company de Giovanna Caleffi, vídua de l'intel·lectual anarquista Camillo Berneri, assassinat per agents comunistes el maig de 1937 a Barcelona. A Nàpols, amb Pio Turroni, Giovanna Caleffi i Armido Abbate, creà a finals de 1943 el grup Alleanza dei Gruppi Libertari (Aliança dels Grups Llibertaris) per promoure una plataforma per reestructurar el moviment anarquista al sud de la península italiana. En 1948 participà en el Congrés Nacional Anarquista de Canosa. Fou redactor del periòdic clandestí La Rivoluzione Libertaria i de Volontà. Amb Caleffi publicàLa società senza stato (1947), i la traducció del francès de l'obra de Volin La rivoluzione sconosciuta (1950). El maig de 1950 la parella fou processada per un delicte de propaganda contra la procreació per l'edició del fullet neomaltusià Il controllo delle nascite l'any anterior, però ambdós van ser absolts. En 1951 ajudà Caleffi a crear la«Colonia Maria Luisa Berneri» en uns terrenys de la seva família a Piano di Sorrento. A finals de l'estiu de 1957 se separà de Caleffi i del moviment anarquista i retornà a la política liberal de la qual provenia, fet que li reportà nombroses crítiques en els cercles llibertaris. Cesare Zaccaria va morir per problemes cardíacs el 18 d'octubre de 1961 a Nàpols (Campània, Itàlia). Part de la seva correspondència es troba dipositada a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Cesare Zaccaria (1897-1961)

***

Vittorio Malaspina

- Vittorio Malaspina: El 19 d'agost de 1904 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el socialista i comunista, i després anarquista i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut com Giovanni Massari. Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi milità en el Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la vida en el sector de la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921 s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI) i en aquesta època participà en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1923 emigrà a França on esdevingué anarquista. Sota una falsa identitat visqué a París (França) i en 1924, amb altres companys, com ara Ugo Fedeli (Hugo Treni), participà en la fundació del projecte internacional «Edicions Anarquistes», que arreplegava militants de diverses llengües. L'agost de 1926 retornà a Itàlia i a Sanremo fou salvatgement apallissat per un escamot de camises negres, tornant a passar a França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser detingut arran de l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio» de Juan-les-Pins (Antíbol, Provença, Occitània). En els cercles anarquistes es parlà de «fals atemptat», la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una campanya repressiva contra la colònia anarquista establerta a la Costa Blava. Després de dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va ser expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo Costantini, Henri Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de cometre atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan (Vallauris, Provença, Occitània), el consolat d'Itàlia a Niça (Provença, Occitània) i diversos establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de setembre de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari, passà a Bèlgica, on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre perseguit per les autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el cap de l'organització anarquista italiana que operava a França. S'instal·là a Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927, requerit per la justícia belga, va ser detingut sota l'acusació d'haver participat en l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18 d'octubre de 1927 a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota participació en aquests fets i amb una coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat dos mesos empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El juny de 1928 entrà clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de França, França) a resultes del lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any abans. El 20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església parroquial de San Giuseppe de Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a París, i L'Adunata dei Refrattari, de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York (Nova York, EUA), li reteren homenatges.

Vittorio Malaspina (1904-1928)

***

Artese Benesperi fotografiat per l'historiador Carlo Onofrio Gori (2004)

- Artese Benesperi: El 19 d'agost de 1915 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Artese Benesperi. Poc després del seu naixement son pare morí i quan tenia nou mesos va ser donat en adopció a una família de Lucca (Toscana, Itàlia). A 17 anys retornà amb sa mare biològica, que es va tornar a casar i vivia a Casalguidi (Toscana, Itàlia). En aquests anys difícils va ser empresonat per robatori. El 25 de juliol de 1943, el dia de la caiguda de Benito Mussolini, es trobava tancat i, després de l'armistici, el 15 de setembre de 1943 va sortir en llibertat. L'octubre de 1943 pogué robar una metralladora al post militar d'Ombrone, a Pontelungo (Toscana, Itàlia), i la vengué a un partisà per 500 lires. Aquesta metralladora passà a la formació guerrillera encapçalada per Magnino Magni, que el 17 d'abril de 1944 a Treppio (Toscana, Itàlia) va ser utilitzada per a cobrir la fuga dels seus companys, assetjats pels alemanys, i en la qual Magni perdé la vida. El febrer de 1944 Benesperi conegué el partisà anarquista Silvano Fedi i s'integrà en l'Esquadra Franca Llibertària, formada per una vintena d'homes (Tiziano Palandri, Marcello Capecchi, Enzo Capecchi, Danilo Betti, Tito Eschini, Carlo Giovannelli, Giovanni Ieri, Brunello Biagini, Santino Pratesi, Giulio Vannucchi, Giovanni La Loggia, Giovanni Pinna, Iacopo Innocenti, etc.) i que s'organitzava en petits escamots. La trobada amb aquests companys llibertaris actuà com una mena de«redempció» i a partir d'aquest moment participà activament en la lluita armada antifeixista al costat de Silvano Fedi, actuant a la ciutat de Pistoia i als turons que l'envolten. El 29 de març de 1944, juntament amb Silvano Fedi, Tiziano Paladri i altre partisà, participà en una acció de recuperació d'armes i d'avituallament en una caserna de la milícia a prop de l'estació ferroviària. En aquesta acció un oficial alemany resultà mort i ell ferit a la mà esquerra. Per evitar les represàlies dels nazis, que havien preparat l'afusellament de 10 habitants de Pistoia, Silvano Fedi, després de guarir Artese, demanà ajuda al dramaturg Giovacchino Forzano, amic personal del dictador Mussolini, que vivia a Serravalle (Toscana, Itàlia), i gràcies a la seva intervenció s'aturà la massacre. Posteriorment, a canvi de diners i de queviures, es procurà la cobertura i el suport de Licio Gelli, tinent de la milícia de Pistoia i oficial d'enllaç entre els feixisme de la ciutat i les autoritats alemanyes, per a poder realitzar empreses arriscades. Durant la nit de l'1 de juny de 1944 participà en l'assalt dels magatzems militars de la Fortalesa de Santa Barbara, aconseguint un important botí (aliments, cigarretes, vestimenta militar, armes, etc.) que amagà al domicili del sogre de Licio Gelli i que distribuí a diverses formacions guerrilleres. El 26 de juny de 1944 un petit escamot (Benesperi, Fedi Enzo Capecchi i Licio Gelli) aconseguí entrar, disfressats de policies i de presos, a la penitenciaria de Ville Sbertoli i pogué alliberar 54 reclusos, molts d'ells polítics i dos jueus destinats a la deportació. També aquest mateix mes participà en l'assalt de la seu de la policia de Pistoia, al Palau de la Província, apropiant-se de les armes del post, inutilitzant el sistema telefònic i destruint l'arxiu. El 29 de juliol de 1944 es trobava per casualitat arrestat i no pogué participar en la presa de la Creu de Vinacciano a Montechiaro (Toscana, Itàlia), que resultà ser una emboscada i on foren abatuts Silvano Fedi i altres companys. L'endemà d'aquest fet es realitzà a Pistoia una gran batuda d'antifeixistes, entre els que es trobaven ell i Enzo Capecchi, que aconseguiren fugir de manera rocambolesca saltant per una finestra. Després de la mort de Fedi, amb Capecchi, assumí el comandament de la brigada, reconstituïda amb uns setanta homes, i que prengué el nom de «Brigada Silvano Fedi». El 2 de setembre de 1944 aconseguí prendre als alemanys la localitat de Vinci (Toscana, Itàlia) i l'endemà, després d'un dur enfrontament amb els nazis, la de San Baronta (Toscana, Itàlia); el 4 de setembre s'alliberà Casalguidi, on caigueren alguns companys, entre ells Marcello Capecchi. Ferit Enzo Capecchi, encapçalà en solitari la formació guerrillera fins l'alliberament de Pistoia el 8 de setembre de 1944. Després de la II Guerra Mundial no s'aprofità de la seva fama de guerriller, com si feren alguns, i després d'alguns anys treballant de cisteller, en 1955 l'Ajuntament de Pistoia el contractà com a escombriaire, feina en la qual treballà fins a la seva jubilació. Col·laborà en l'Associació Nacional de Partisans d'Itàlia (ANPI). Artese Benesperi va morir el 17 d'abril de 2012 a al seu domicili de Pistoia (Toscana, Itàlia). Deixà companya, Osanna, i dues filles.

***

Carnet de la CNT

- Esteban Navarrete Berbel: El 19 d'agost de 1916 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Esteban Navarrete Berbel. En morir sa mare, fou educat per son avi, que era mestre. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el febrer de 1939 s'exilià a França. Després d'Alliberament, formà part de la Federació Local de Carmaux (Occitània) de la CNT en l'Exili, formada per uns 70 membres. El desembre de 1945 fou delegat d'aquesta federació a l'Assemblea Plenària de la Regional de Tolosa de Llenguadoc, on refusà votar la moció de condemna de la tendència«col·laboracionista». Esteban Navarrete Berbel va morir el 29 de desembre de 2002 a Dieulouard (Lorena, França).

Defuncions

Louis Héritier fotografiat per O. Meistring a Ginebra [IISH]

- Louis Héritier: El 19 d'agost de 1898 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Havia nascut el 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor deUne honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889), Le parti socialiste ouvrier et son rôle. Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Georges Darien

- Georges Darien: El 19 d'agost de 1921 mor a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut el 6 d'abril de 1862 a París (França) en una família protestant. Son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada perLa Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

Continua...

---