Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[14/08] Procés contra la «Banda del Matese» - Inauguració de l'estàtua de Proudhon - Gori - Fattori - Maîtrejean - Pollastri - Torres - Comaposada - Cercos - Klose - Sánchez Migallón - Mayans - Ward - Farga i Pellicer - «Gran Bohemio» - Geronzi - Hem Day - Piera

0
0
[14/08] Procés contra la «Banda del Matese» - Inauguració de l'estàtua de Proudhon - Gori - Fattori - Maîtrejean - Pollastri - Torres - Comaposada - Cercos - Klose - Sánchez Migallón - Mayans - Ward - Farga i Pellicer - «Gran Bohemio» - Geronzi - Hem Day - Piera

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pietro Gori

Pietro Gori

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

Bruno Fattori

Bruno Fattori

- Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels«Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Rirette Maîtrejean

Rirette Maîtrejean

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

Sante Pollastri

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Necrològica d'Eusebio Torres apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 27 de març de 1990

Necrològica d'Eusebio Torres apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Eusebio Torres: El 14 d'agost de 1900 neix a Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Torres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí als Pirineus Orientals, on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres va morir el 13 de desembre de 1989 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Mercedes Comaposada

Mercedes Comaposada

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

***

Capçalera de "Frente Libertario"

Capçalera de Frente Libertario

- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Helmut Klose

Helmut Klose

- Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure --no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com«Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article«Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Klose (1904-1987)

***

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

- Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

Marcial Mayans Costa

Marcial Mayans Costa

- Marcial Mayans Costa: El 14 d'agost de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc Mayans i Nogués i Júlia Costa i Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després de estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia complit els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme, on fou ferit en dues ocasions. En 1932, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època fou soci de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Detingut, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista. En 1954 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill, Llibert Aleix, quatre anys més tard. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. Actualment viu a Perpinyà i milita en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen.

***

Colin Ward

Colin Ward

- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Rafael Farga Pellicer

Rafael Farga Pellicer

- Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images