Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

[12/12] Míting contra Montjuïc - «El Morenet» - Pini - Lami - «El Yatero» - Escuder - Lisbona - Moreno - Sentiñón - Zielinski - Rodríguez Muñoz - Schicchi - Lagant - García Durán

0
0
[12/12] Míting contra Montjuïc -«El Morenet» - Pini - Lami - «El Yatero» - Escuder - Lisbona - Moreno - Sentiñón - Zielinski - Rodríguez Muñoz - Schicchi - Lagant - García Durán

Anarcoefemèrides del 12 de desembre

Esdeveniments

La Maison du Peuple, segons un dibuix de Vaughan Trowbridge per al llibre d'Alvan Francis Sanborn "Paris and the social revolution" (Boston, 1905)

- Míting contra els processos de Montjuïc: El 12 de desembre de 1896 a la Maison du Peuple (Casa del Poble) --al número 4 de l'«impasse Pers» del carrer Ramey del barri de Montmartre-- de París (França), organitzat pel«Comitè Revolucionari Francoespanyol», té lloc un míting per protestar contra els processos incoats contra desenes d'anarquistes a la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). En l'acte, al qual va participar més de 1.500 persones, van parlar Charles Malato, que va fer lectura de diversos comunicats de solidaritat de personalitats (Henri Rochefort, Louise Michel, etc.), Paule Minck, Joseph Tortelier i alguns oradors socialistes (Vaillant, Ernest Roche i Marcel Sembat, diputats de París; Bonard, diputat de Lió; Albert Létrillard, de L'Intransigeant; Sandrin, Drumel, Lescard, etc.). També en aquest míting es va fer costat la insurrecció independentista cubana contra la corona espanyola i la política repressora del capità general de Cuba, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau. Altres importants mítings contra els «Processos de Montjuïc» tingueren lloc el gener de 1897, especialment el del Tivoli-Waux-Hall, al carrer parisenc de la Douane, on assistiren unes 3.000 persones i intervingueren Malato, Sébastien Faure, Ernest Girault, Tortelier, Prost, etc. En sortir d'aquestúltim míting es produí una manifestació espontània de centenars de persones als crits de«Visca la Revolució! Fora els botxins! Fora Weyler! Mort a Cánovas!» fins a l'ambaixada d'Espanya. A la resta de l'Estat francès (Dijon, Rouen, Lió, Marsella, Angers, Amiens, Reims, Châlons, Troyes, Llemotges, Ieras, Roanne, Roubaix, Toló, Seta, Tolosa, Sedan, Pontoise, etc.) també es realitzaren actes de protesta, com també al Regne Unit, Països Baixos, Àustria, Alemanya, etc. En totes les protestes es denuncià les atrocitats i tortures perpetrades contra els anarquistes a les presons de la «Nova Inquisició» espanyola.

***

Laporta: "Una nit d'estrena al Teatre Apol·lo"

- Estrena d'El Morenet: El 12 de desembre de 1905 s'estrena al Teatre Apol·lo de Barcelona (Catalunya) per l'Agrupació «Avenir» el drama en tres actes de l'escriptor anarquista Felip Cortiella i Ferrer El Morenet. En l'obra, que se situa en els baixos fons barcelonins, com algunes de les peces de Juli Vallmitjana, destaquen dos personatges: el Morenet que, en una estada a la presó, va conèixer l'anarquista Enric Ferrer, i la Gitaneta. Ambdós intenten fugir de la mala vida que duen per tal de redimir-se. La redempció, però, no és possible, perquè el medi nega tràgicament el destí dels dos personatges. En El Morenet, amb tot, i a diferència d'altres obres de Cortiella com Els artistes de la vida i Dolora, el missatge àcrata queda diluït en benefici del conflicte dramàtic, malgrat la lectura poc teatral d'una extensa carta que l'anarquista pres va enviar al Morenet exposant-li alguns dels punts del seu ideari. La crítica teatral de la Ilustració Catalana del 17 de desembre de 1905, sense ser demolidora, sentencià: «Se tracta d'una obra que té certes qualitats, encara que malmeses per la pruhija que mostra l'autor de voler ser atrevit a ultransa, portant a la escena un llenguatge aspre y ordinari, propi del medi de prostitució y pinxería en qu'està inspirada l'obra, peró nó d'un teatre, per poch delicat que sigui'l públich qu'hi assisteix.»

Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

Anarcoefemèrides

Naixements

Vittorio Pini segons la premsa de l'època

- Vittorio Pini: El 12 de desembre de 1859 neix a Reggio de l'Emília (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarcoindividualista «il·legalista» Achile Vittorio Pini. Son pare fou un voluntari garibaldí. Després de passar una infància miserable, amb 12 anys entrà com a aprenent de tipògraf. Treballant en un periòdic republicà, començà a interessar-se per la política, però després de les eleccions de 1876, desil·lusionat del parlamentarisme, ingressà en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Milà prengué part en una vaga general tipogràfica que durà sis mesos, que resultà un fracàs i que el reforçà en la convicció de la ineficàcia d'aquesta eina de lluita. Després de fer un temps de bomber i de comerciant, en 1886 emigrà a França. A París realitzà petites feinetes (sabater, etc.) per mantenir sa germana i entrà en contacte amb la injustícia social. La lectura de Kropotkin el convertí definitivament en anarquista i amb altres companys italians (Luigi Parmiggiani, etc.) creà en 1887 el grup anarcoindividualista «Intransigenti», que després prendrà altres noms, com ara«Els Intransigents de Londres i de París», «Els Peus Nus de París», «Els Rebels de Saint-Denis» o «El Grup dels Introbables». En aquesta època teoritzà sobre l'«expropiació» com a mitjà de lluita i va cometre diversos robatoris d'allò més audaç, com aquell d'emportar-se a ple dia sobre les espatlles una caixa forta que no havia pogut obrir in situ. Es calcula que va «socialitzar» entre 400.000 i 500.000 francs i la major part d'aquests diners van servir per finançar periòdics anarquistes, com ara Il Ciclone (1887) o Il Pugnale (1889), el qual donava instruccions de com confeccionar artefactes explosius. També costejà una impremta i finançà els estudis dels fills dels companys anarquistes empresonats; mentrestant viva de la manera més frugal. En 1888 l'ambaixada italiana li encolomarà diverses accions, com ara l'agressió a ganivetades a París d'un pretès militant anarquista anomenat Celso Ceretti, antic garibaldí i un dels fundadors de la secció italiana de l'AIT, i aleshores delator de la policia; intents de robatoris i la fabricació de bombes; però no van poder demostrar res. També va fundar la«Cloche de Bois», grup activista d'antipropietaris que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. L'octubre de 1888 publicà el «Manifest dels anarquistes de llengua italiana al poble d'Itàlia», on s'acusà Amilcare Cipriani d'haver traït l'ideal anarquista. Acusat a la vegada per dos militants socialistes italians d'estar a sou de la policia, muntà, amb el company francoitalià Luigi Parmiggiani (Parmeggiani per als francesos), una expedició punitiva a Itàlia i el 15 de febrer de 1889 apunyalaren Camillo Prampolini, un d'aquests socialistes. Tres dies més tard fou interceptat per la policia i després de disparar sobre els agents, escapà i retornà a França. En crida i cerca, fou denunciat i detingut el 18 de juny de 1889, després d'escorcollar el seu domicili i trobar un arsenal. També van ser apressats els seus còmplices, Placide Schuppe i son germà, així com ses companyes i Maria Soenen. Encausat en un procés mediàtic que rebé el suport de La Révolte, fou jutjat el 4 de novembre de 1889 i intentà disculpar els seus companys, tot reivindicant com a accions polítiques els seus robatoris. Fou condemnat a 20 anys de treballs forçats. Quan va sentir la seva condemna va cridar: «Visca l'Anarquia! A baix els lladres!», i una frase seva, que va utilitzar en la seva defensa, ha passat a la posteritat llibertària: «Nosaltres, els anarquistes, ataquem la propietat amb la plena consciència de complir amb el nostre deure.» Enviat a la colònia penitenciària de Caiena, establí relació amb els anarquistes Clément Duval i Girier-Lorion. De les nombroses vegades que intentà fugir de la presó només ho aconseguí una, en 1898, i pogué arribar a Paramaribo (Surinam), trobant refugi en una plantació de cafè. Però després d'una cacera humana, serà detingut i ferit amb una bala a la cama dreta. Vittorio Pini va morir el 8 de juny de 1903 a la colònia penitenciària de Caiena (Guaiana Francesa). L'escriptor Georges Darien va convertir Pini en el maquiavèl·lic i patètic bandit Talmasco en el seu llibre El lladre.

***

Antonio Lami

- Antonio Lami: El 12 de desembre de 1880 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista Antonio Lami. Sos pares es deien Pantaleone Lami i Gemma Masi. Es guanyà la vida com a barber. Ben igual que sos germans (Dagoberto, Mario i Ottorino), començà a militar en el socialisme i després es passà al moviment anarquista. El maig de 1921, arran dels incidents esdevinguts durant un míting sindical a Muggiano, on son germà Mario era l'orador i on un policia de paisà resultà mort, va ser detingut juntament amb son germà Dagoberto, mentre sos altres germans Mario i Ottorino aconseguiren fugir. En 1923, durant el procés, on sos germans van ser condemnats a dures penes, Antonio Lami va ser alliberat, però a la sortida del tribunal un escamot feixista l'esperà i l'apallissà fins el punt que el 15 de maig de 1925 morí a Viareggio (Toscana, Itàlia) a resultes dels cops rebuts.

***

Juan Francisco Medina García ("El Yatero")

- Juan Francisco Medina García: El 12 de desembre de 1912 neix a La Peza (Granada, Andalusia, Espanya) –altres fonts citen Tocón de Quéntar (Granada, Andalusia, Espanya)– el resistent antifranquista llibertari Juan Francisco Medina García, conegut com El Yatero. El seu pseudònim li venia del gentilici de Yator, localitat granadina on nasqué son pare, militant anarcosindicalista conegut com El Tío Yatero. De ben jovenet començà a treballar com a tonedor d'ovelles i, abans de la Guerra Civil, impulsat per la fam, va estar a punt d'integrar-se en la Guàrdia Civil. Durant la guerra fou capità d'Artilleria de la 29 Brigada Mixta de l'Exèrcit republicà i el final de la contesa l'agafà de permís amb sa família, decidint restar a la seva casa de Tocón de Quéntar en comptes de marxar a l'exili. El 29 de març de 1939 va ser detingut i portat a la presó de Guadix; posteriorment fou traslladat al camp de concentració de La Espartera a la localitat granadina de Benalúa de Guadix, d'on el 29 de maig de 1940 aconseguí fugir amb el suport d'un soldat que estava de guàrdia. Amagat al Molino de la Gitana de Lapeza i després al cortijo Aguas Blancas de Tocón de Quéntar, el juny de 1940 s'uní amb Jesús Salcedo Martínez (Capitán Salcedo), que s'havia escapat de la presó murciana de Caravaca, i els germans anarquistes Antonio i José Quero Robles, que l'estiu de 1939 havien fugit de la presó granadina de La Campana. Amb la intenció de constituir un grup guerriller marxaren cap a la serra i el juliol se'ls afegí Francisco Jiménez Ruiz (Tito), que havia aconseguit escapar de la presó provincial de Granada. D'antuvi aquest grup només realitzà accions propagandístiques, sense exercir cap mena de violència, a la zona de Quéntar, Tocón i Padules. En 1941 al grup s'afegiren altre fugitius, com ara Rafael Romero Roman (Rafael el Malagueño) i Juan Nieva Sánchez (Espantanubes), fet que permeté ampliar la acció guerrillera a les zones de Fuente Vaqueros, Cogollos de la Vega, Güéjar Sierra i Calicasas. Durant una emboscada de la Guàrdia Civil a la Dehesa de los Llanos de Güéjar Sierra, ferit en una cama, cobrí la retirada dels seus companys i aconseguí reunir-se amb ells al Cerro de la Venta. Els germans Quero, que havien muntat un grup independent, el portaren a un jove metge granadí que l'intervingué quirúrgicament a l'aire lliure. En 1942 s'integrà en el grup de Gabriel Martín Montero (Corralico), José Román Montoya (Román el de Cenes) i Esteban Guerrero Ortiz (Estebilla), que tenia la seva base d'acció a la Sierra de Hoz, al nord de Granada. El 29 de gener de 1942 el grup tingué una topada amb la Guàrdia Civil a Huétor Santillán i el novembre següent a Monachil. Malgrat tot, el gran nombre de col·laboradors i d'enllaços que tenia el grup li va permetre subsistir entre 1943 i 1944 sense haver d'efectuar grans atacs; durant l'any 1943 només realitzaren tres cops i en 1944 un atac a la zona de Diezma i dos segrests, un a Cogollos de la Vega i altre a Huétor Santillán. El 2 de març de 1945 el grup tingué la primera topada important amb la Guàrdia Civil a Tocón de Quéntar, on moriren el caporal Saturnino Muñoz Murillo i els guàrdies Francisco Páez i Rogelio Fernández. El 3 de maig de 1945 realitzaren un segrest a Fuente Vaqueros i l'1 de setembre un atac a Huétor Santillán, on aconseguiren uns quants milers de pessetes. En aquesta època ja s'havien incorporat al grup els germans Manuel i José Castillo Escalona (Los Castillillos). En 1946 en sis atacs a Huétor Santillán, La Peza i Jeréz del Marquesado recol·lectaren gairebé 100.000 pessetes, a més d'armes, queviures i vestimentes. Després el grup s'integrà en la I Companyia de l'Agrupació Guerrillera de Granada, comandada pel comunista Ramiro Fuente Ochoa (Mariano). En 1947 El Yatero s'oposà a que els diners aconseguits en els atacs i segrests fossin centralitzats i gestionats per les caixes del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Aquest mateix any realitzà nombrosos atacs que implicaren importants sumes de diners. Un cop el grup es dissolgué, aconseguí, amb l'ajuda d'El Niño de las Cocas i salconduits falsos, arribar a Barcelona (Catalunya) i el 12 de desembre de 1947 creuà els Pirineus amb altres companys (Cabrerico,Antonio Hermoso, Ricardo Sario i El Malagueño). Un cop passà a França, sa neboda fou detinguda i tancada a la Península. S'instal·là a Bordeus (Aquitània, Occitània) on en 1948 s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i on es reuní poc després sa companya, María Martín (La Yatera) i sos dos infants que havien passat la frontera clandestinament. Més tard s'instal·là definitivament a Langeais. Juan Francisco Medina García va morir el 26 de desembre de 1970 a Langeais (Centre, França).

***

Matilde Escuder, fotografiada per Sofia Moro

- Matilde Escuder Vicente: El 12 de desembre de 1913 neix a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià) la mestra llibertària Matilde Escuder Vicente, també coneguda simplement com Mati. De pare ugetista, va estudiar l'ensenyament obligatori fins als 14 anys i a continuació, per aferrissament de sa mare i amb grans esforços familiars, va poder estudiar Magisteri a Castelló i a València, obtenint, 24 de juliol de 1934, el diploma de Magisteri. Va ser nomenada mestra a ses Salines d'Eivissa (Illes Balears), on tot d'una es va enfrontar als mètodes directrius de la institució local, però on va poder contactar amb un grup de joves llibertaris. Seguidora de la pedagogia de Francesc Ferrer i Guàrdia, va marxar a Barcelona, visitant l'Escola Natura de Puig Elías, que no li va impressionar gaire, i integrant-se en l'Escola Racionalista dirigida per José Berruezo, que tenia el suport de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià de Besòs. En aquesta època, ja afiliada al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), també freqüentarà l'Escola Racionalista del carrer Vallespir («Escola d'Eliseu Reclus»), dirigida pels germans Carrasquer, els mètodes pedagògics dels quals la seduiran. Contrària a la reforma escolar del Consell de la Nova Escola Unificada (CENU), el juliol de 1936 va marxar voluntària a la Columna Durruti, on es va ocupar d'un magatzem de roba en intendència, amb son company Enric Ferrero, que n'era el delegat de Cultura. Aleshores va participar en el moviment col·lectivista a Mirambell (Terol, Aragó). Arran de l'ofensiva estalinista de 1937 contra les col·lectivitats, va haver de fugir fins a Xàtiva amb Etna, sa filla que gairebé tenia 15 dies, i perdent tot contacte amb son company, que va ser capturat pels feixistes i afusellat a la presó de Torrent. Després serà professora a l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries d'Ontinyent. En acabar la guerra, va ser empresonada a València. Alliberada en 1944, es va instal·lar a Barcelona amb sa filla Etna, sa germana Gúdula i l'infant d'aquesta. En aquests anys va fer feina en la confecció. En un ple clandestí de la CNT-FAI a la Casa Cambó va trobar Fèlix Carrasquer, esdevenint son company. Ambdós van participar activament en la CNT clandestina i en 1947 van ser detinguts i empresonats uns mesos. Després, amb una petita taula de composició, la parella va editar pamflets i un butlletí del Sindicat del Metall de la CNT. Després que Fèlix va ser enviat a Madrid per participar en el nou Comitè Nacional de la CNT al costat de Manuel Villar Mingo, ella va ser novament detinguda després de la caiguda del Comitè Nacional i condemnada a començaments de 1949 a sis anys de presó, que va purgar a la presó de Las Ventas, alhora que son company va ser condemnat a una pena de 12 anys. Quan en 1960 va ser alliberat Fèlix, va parella va marxar a França, instal·lant-se a Thil, a prop de Tolosa de Llenguadoc (Occitània), en una petita granja on van fundar un centre de formació, a imatge de l'Escola de Militants que va crear Fèlix Carrasquer durant la Guerra Civil a Montsó (Aragó). En 1971, després d'haver deixat la granja a Etna i son company Toni, la parella i Gúdula van retornar a Barcelona, on van comprar una caseta al Tibidabo, que es va transformar en un centre de reunió i de formació per a la nova generació de llibertaris catalans. Matilde Escuder Vicente va morir el 8 de maig de 2006 a Thil (Llenguadoc, Occitània). Un carrer de Sant Adrià de Besòs porta el seu nom.

Matilde Escuder Vicente (1913-2006)

***

Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

- Manuel Lisbona Celma: El 12 de desembre de 1917 neix a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

***

José Moreno Salazar

- José Moreno Salazar: El 12 de desembre de 1923 neix a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista José Moreno Salazar, també conegut com Quincallero. Fill dels jornalers llibertaris Antonio Moreno Martínez i Emilia Salazar Coca, tingué vuit germans, dels quals dos van morir amb ben petits. Quan tenia dos anys sa família es traslladà del poble al molí d'oli de «Los Porras», on son pare començarà a treballar de moliner. Sense poder anar a escola per qüestions econòmiques, començarà aviat a interessar-se per les idees anarquistes influenciat per sos pares i per la intensa activitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Educat en l'ateneu llibertari i en el sindicat, militarà en les Joventuts Llibertàries. Amb aquest grup, quan esclata la Guerra Civil, participarà en el control del poble per evitar que caigui en mans feixistes i en la creació de col·lectivitats. Quan les tropes franquistes estan a punt de fer-se amb el poble, fugirà amb la població cap a Villa del Río. Instal·lat a Marmolejo amb sa família, haurà de tornar fugir a causa de l'avanç dels «nacionals». Després d'un temps a Andujar, la família acabarà establint-se a Bailén fins al final de la guerra. Francisco Rodríguez Muñoz, que havia estat president del Comitè Revolucionari anarquista de Bujalance, i sos germans (Sebastián i Juan), juntament amb vuit companys, formaran el grup guerriller llibertari «Los Jubiles», que operarà a Sierra Morena i als voltants de Pozoblanco, Adamuz i Montoro. En 1939 José Moreno, després que sa família aconseguí salconduits per retornar a Bujalance, entrarà en el grup de «Los Jubiles» com a enllaç, servint de mediador entre les famílies dels guerrillers, així com de subministrador de queviures i de tot allò que els maquis necessiten. Detingut, juntament amb son germà i sa mare,és torturat i empresonat. Un cop lliure, decideix integrar-se en la partida de«Los Jubiles» el desembre de 1942, participant en totes les seves activitats (cops econòmics, represàlies, enfrontaments, sabotatges, etc.). El 6 de gener de 1944, a causa de la delació de Juan Olmo García (El Abisinio), infiltrat de la Guàrdia Civil en el grup de suport de la guerrilla, la partida serà encerclada a la finca Mojapiés de Montoro per la«Benemèrita». Fou l'únic del grup que aconseguí sortir viu del cercle, però fou detingut i torturat a la presó de Montoro. Durant els interrogatoris declarà fets i morts adjudicant-los als seus companys morts, llevant així responsabilitats als que encara quedaven vius. Traslladat a la presó de Còrdova, va poder fugir el 7 de desembre de 1944 mesclat amb un grup de paletes que sortien de fer unes feines a l'interior de la presó, salvant així la vida d'un afusellament més que segur. Donat per mort per la Guàrdia Civil, es va instal·lar a Osa de la Vega (Conca) i sota el fals nom de Antonio Pérez Sánchez treballarà com a agent de segurs fins al 1988 quan decidí recobrar la seva vertadera identitat --ses filles porten de llinatge el nom fictici. Participà activament en nombrosos actes sobre la recuperació de la memòria de la guerrilla llibertària des de l'«Associació Arxiu Guerra i Exili» (AGE) i deixà unes memòries que foren editades per Victoriano Camas Baena i publicades en 2004 --i reeditades en 2008-- sota el títol d'El guerrillero que no pudo bailar. Resistencia anarquista en la postguerra andaluza. José Moreno Salazar va morir per problemes cardíacs l'1 de setembre de 2007 a Alcázar de San Juan (Ciudad Real, Castella, Espanya).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Gaspar Sentiñón

- Gaspar Sentiñón i Cerdanya: El 12 de desembre de 1903 mor a Barcelona (Catalunya), a causa d'una urèmia per nefritis crònica, el metge, lliurepensador, membre de la Internacional i anarquista Lluis Carles Gaspar Sentiñón i Cerdanya. Havia nascut en 1835 a Barcelona (Catalunya) i s'ha atribuït la nacionalitat austríaca a son pare i la russa a sa mare. Des del sis anys va residir a Alemanya, però s'ignoren els llocs i centres on va adquirir la seva formació --generalment s'afirma que va estudiar medicina a la Universitat de Viena, però amb aquests noms i llinatges no en figura als arxius. En 1869, vingut de Prússia Oriental, es va instal·lar a Barcelona, on va participar en les reunions amb Fanelli. L'agost d'aquell se'n va anar a Ginebra per fer-se membre de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista de Bakunin, que mesos abans havia estat acceptada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a una secció local de Ginebra, però no com a una organització internacional amb afiliats propis. El setembre de 1869 va assistir, amb Rafael Farga i Pellicer, secretari del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, a les sessions preparatòries i al IV Congrés de la Internacional celebrat a Basilea, on va ser elegit representant de la secció ginebrina i membre de l'Aliança bakuninista; i va participar en tres de les cinc comissions (propietat de la terra, crèdit mutual i educació integral). El seu domini d'idiomes com l'alemany, el rus, el francès, l'italià, el grec i el romanès, a més de les llengües mortes (llatí, sànscrit, grec clàssic) i d'amplis coneixements de l'àrab, xinès i suec --Salas Antón afirmava que es defensava perfectament en 29 idiomes--, i la seva sòlida preparació medicocientífica, li van obrir les portes a la vida orgànica de la Internacional. Va iniciar una estreta amistat amb Bakunin i va conèixer Liebknecht, Neumayer, Palix, Robert, De Paepe, Robin i altres importants dirigents obrers internacionals, amb els quals va mantenir després una intensa relació epistolar. A Barcelona va impulsar la creació d'una associació de lliure pensament (Associació Lliurepensadora de Barcelona), radicalment antireligiosa. Des de Barcelona va viatjar a Alemanya i Bèlgica amb l'objectiu de estudiar l'adquisició d'armes per a un possible aixecament obrer. Després va marxar a Neuchâtel, instal·lant-se a casa de James Guillaume, i va participar en diverses reunions de l'AIT, retornant a Barcelona el desembre de 1869 després de visitar Bakunin i Fanelli a Locarno. Va participar activament en el Centre Federal de Societats Obreres --Centre Local de l'AIT, des del 4 de gener de 1870-- i en el seu òrgan d'expressió La Federación. L'últim dia de 1870 va sortir al carrer el primer número del setmanari La Humanidad,òrgan de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona, dirigit per Sentiñón. Va participar, com a delegat dels mariners de Balears i de diversos sindicats gaditans, en el Primer Congrés Obrer Espanyol al Teatre Circ de Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870. Quan el juliol de 1870 va esclatar al Guerra Francoprussiana, Bakunin va cridar els més acostats per impulsar revoltes populars; quan Sentiñón va arribar a Lió, el moviment insurreccional havia fracassat i es va reunir amb Bakunin a Marsella, on també es va avortar la revolta, tornant a Barcelona. A finals de maig de 1871, com a resultat del moviment de la Comuna de París, el ministre de la Governació espanyol Sagasta va anunciar mesures repressives contra la Internacional. En aquest context, el 7 de juny de 1871 va ser detingut com a cap destacat de l'internacionalisme català i tancat al castell de Montjuïc fins al setembre d'aquell any. Aquesta detenció, juntament a les seves divergències sobre la tàctica insurrecionalista i les disputes entre marxistes i bakuninistes, li van afectar força i va decidir d'una manera misteriosa la seva separació de la Internacional i de l'Associació Lliurepensadora de Barcelona. Després es va acostar al grup més esquerrà dels republicans barcelonins, al voltant del periòdic El Estado Catalán i el Club dels Federalistes, que liderava Valentí Almirall, però sense implicar-se massa. Un cop abandonada la militància es va centrar en l'activitat mèdica, difonent la medicina internacional entre els professionals espanyols, traduint textos mèdics (Viena Kraus, Day, Niemeyer, Guerard, Ebers, J. Scherr, Michel, Hofmann, Veit, Haeckel, Büchner, etc.) i divulgant l'higienisme entre la població, tot sense exercir la medicina, alhora que ensenyava idiomes. En aquests anys i posteriors va col·laborar en revistes mèdiques com La Independencia médica,La Salud, Archivo de cirugía, Revista de ciencias médicas, Gaceta médica de Cataluña, Revista de medicina y cirugía prácticas, Anales de obstetricia¸ginecopatía y pediatría, etc. A començaments de la dècada dels vuitanta va fer-se soci de l'Ateneu Barcelonès, un dels focus culturals més importants de la Barcelona burguesa, fent cursos d'idiomes --els de rus van ser molt apreciats-- i conferències; també va participar en el maçònic i lliurepensador «Cercle La Llum» que editava el periòdic La Luz, en torn de filantrop Rossend Arús i Arderiu, fent cursos d'anglès, realitzant conferències higienistes i col·laborant anònimament en el periòdic. Entre 1886 i 1888 va col·laborar en la revista llibertària Acracia, però va signar amb inicials o anònimament els seus articles i traduccions; també va escriure d'igual manera, entre 1887 i 1893, en el diari anarquista El Productor. En 1888 va participar en els Congressos de Ciències Mèdiques de l'Exposició Universal de Barcelona. El febrer de 1902 va participar en el jurat --amb Anselmo Lorenzo i Odón de Buen entre d'altres-- del Certamen de Pedagogia Popular, organitzat per la Cooperativa Intel·lectual de Barcelona-Gràcia, per dotar de material pedagògic a la naixent Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. Va publicar tres llibres: La digestión y sus tropiezos (1880), La cólera y su tratamiento (1883) i La viruela y su tratamiento curativo, preservativo y exterminativo (1884). Estava casat amb María Gatell Sentís i en 1884 va néixer la seva única filla, Maria Sentiñón Gatell, que va veure morir en 1902, poc dies abans que ell també finés.

***

Notícia sobre Joseph Zielinski apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 8 de novembre de 1919

- Joseph Zielinski: El 12 de desembre de 1927 mor Varsòvia (Polònia) el metge i militant anarquista i sindicalista revolucionari Josef Zielczak, conegut com Joseph Zielinski. Havia nascut el 13 de març de 1861 a Piotrków (Piotrków, Imperi Rus; actual Piotrków Trybunalski, Łódź, Polònia). Entre 1901 i 1906 estudià medicina a París (França) i participà en les activitats del grup editor de Les Temps Nouveaux, publicació anarquista en la qual col·laborà. També publicà diversos fulletons, com ara La grève générale (1901), Le socialisme hypocrite (1902), L'anarchisme a-t-il une raison d'être en Pologne (1906) i Syndicats ouvriers de combat (1906). Entre el 3 i el 7 de setembre de 1905 representà Polònia en el Congrés Internacional de la Libre Pensée de París i en 1907, sa companya, Iza Zielinska, amb Josef Schweber, fou delegada de Polònia en el Congrés Anarquista d'Àmsterdam. En 1919 signà un manifest en protesta contra el bloqueig a la Rússia bolxevic. En 1920 marxà a Polònia, on, partidari del sindicalisme revolucionari, fou l'introductor d'aquest corrent i dels seus pensadors (Émile Pouget, Fernand Pelloutier, Victor Griffuelhes, etc.) en aquest país. Posteriorment va ser nomenat cap del Servei d'Higiene del Treball i de Malalties Professionals del Ministeri del Treball polonès. Prengué part activa en l'elaboració de tot un seguit de lleis socials, especialment en el projecte relatiu a les malalties professionals que esdevingué el Decret del 22 d'agost de 1927. En 1927 publicà el fullet sobre higienisme laboral a Polònia. Fou membre de l'Organització Internacional del Treball (OIT), on destacà en la seva tasca a favor de la higiene industrial, i conseller del Ministeri del Treball i de l'Assistència Social de Polònia. El 15 de desembre de 1934 sa companya Iza Zielinska morí a Varsòvia (Polònia).

***

Juan Rodríguez Muñoz

- Juan Rodríguez Muñoz: El 12 de desembre de 1943 cau abatut a Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) el guerriller llibertari Juan Rodríguez Muñoz, conegut com Jubiles. Havia nascut a Bujalance (Còrdova, Andalusia, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Bujalance, juntament amb sos germans Francisco i Sebastian, conegut tots tres com Los Jubiles. El gener de 1934 va ser detingut i processat pels fets revolucionaris de Bujalance de desembre de 1933. El juliol de 1936 participà amb sos germans en la formació de les milícies confederals i en la 38 Divisió de la 88 Brigada Mixta, de la qual fou cap de batalló. En acabar la guerra amb sos germans creà el grup guerriller llibertari Los Jubiles que, dirigit per son germà Francisco, operà a les muntanyes cordoveses de Sierra Morena a la zona compresa entre Adamuz, Montoro i Bujalance. Comandà el grup de vuit guerrillers que segrestrà el propietari de la finca La Cueva, de Villanueva de la Reina (Jaén, Andalusia, Espanya), i pel qual obtingué un rescat de 125.000 pessetes a canvi del seu alliberament. Juan Rodríguez Muñoz fou abatut el 12 de desembre de 1943 al cortijo de Navalcardo (Andújar, Jaén, Andalusia, Espanya) arran d'una emboscada de la Guàrdia Civil propiciada per la traïció de Juan Olmo García (El Abisinio). Sos germans i la totalitat del grup guerriller, menys José Moreno Salazar (El Quincallero) que fou detingut, van ser exterminats setmanes després, el 6 de gener de 1944 al cortijo de Mojapiés de Montoro (Còrdova, Andalusia, Espanya) per mor del mateix traïdor.

Juan Rodríguez Muñoz (?-1944)

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 12 de desembre de 1950 mor a Palerm (Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Havia nascut el 31 d'agost de 1865 a Collesano (Palerm, Sicília). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats --entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino-- que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del«putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la«Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver«excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet --Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover-- va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de«conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la«necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12423

Latest Images