[03/08] Manifestació atea - Solidaritat Obrera - Columna Alcoiana - Radio Libertaire - Vilà - Santandrea - Gonçalves - Ducauroy - Ballester - Bruschi - Malfatti - Adelita del Campo - Carruth - Maurice - Filippetti - Charrier - Ghezzi - Roussenq - Alarcón - Munné - Cartier-Bresson

Anarcoefemèrides del 3 d'agost

Esdeveniments

Estàtua d'Étienne Dolet

- Manifestació atea: El 3 d'agost de 1896, davant l'estàtua d'Étienne Dolet --humanista francès cremat per la Inquisició i símbol del lliure pensament--, a la plaça Maubert de París (França), erigida en 1889 al mateix lloc on va ser abrusat, una multitud de més de vint mil persones reunides sota la crida de tots els grups socialistes parisencs, hi manifesten l'anticlericalisme i l'ateisme. Aquesta trobada anual dels lliurepensadors xocarà, segons els anys, amb les autoritats que intentaran nombroses vegades prohibir-la. Durant l'ocupació alemanya, l'estàtua d'Étienne Dolet, com la del Cavaller de la Barre, van ser desmuntades i foses.

***

Primer congrés de Solidaritat Obrera (entre el 6 i el 8 de setembre de 1908)

- Creació de Solidaritat Obrera: El 3 d'agost de 1907 es constitueix, després d'algunes reunions preparatòries, al local de l'Associació de la Dependència Mercantil de Barcelona (Catalunya), la Federació de Societats Obreres de Barcelona Solidaritat Obrera, amb assistència de 57 societats i de nombrosos treballadors. Quan es va fundar no era una organització purament anarquista, sinó una federació sindical de tots els obrers barcelonins, on participaven anarquistes (la majoria), socialistes i republicans radicals. D'aquesta reunió sortiren aprovades les bases de la nova federació: conservació de les millores obreres, dret d'associació, diumenges lliures, no al treball a escarada, ensenyament racional obligatori, emancipació del sistema capitalista, etc. Bases que en el seu conjunt suposaven una tendència a l'anarquisme i al sindicalisme revolucionari, però sense radicalismes. El secretari general en va ser Antoni Colomer; el tresorer, Ramon Lostau; els secretaris ajudants,Àngel Badía Matamala (socialista destacat) i Jaume Bisbé. El 19 d'octubre del mateix any es va fundar el seu òrgan d'expressió Solidaridad Obrera. El setembre de 1908 passà a ser una confederació regional catalana que agrupava entre 20.000 i 25.000 obrers.

***

Milicians de la Columna Alcoiana a Espejo fotografiats per Robert Capa (setembre de 1936)

- Columna Alcoiana: El 3 d'agost de 1936 es crea a Alcoi (Alcoià, País Valencià) la Columna de Milícies Alcoiana de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Lluità a la mateixa ciutat d'Alcoi contra els militars aixecats i el 9 d'agost marxà al front de Còrdova amb un milenar de combatents, entre soldats i milicians anarquistes. El comandament s'establí a Pedro Abad i es dividí en dos grups, un que es dirigí cap a Espejo i Còrdova, encapçalada pel tinent Roberto García, i l'altre cap a Cerro Muriano, comandat per l'alferes Melquíades Álvarez i Enrique Vañó. La lluita en aquests camps de batalla va ser brava. En tornar a Alcoi, un d'aquests batallons prengué el nom de«Ruescas-Taíno», en honor de dos dels seus milicians morts (Juan Ruescas Ángel i Federico Borrell García). Dissidents de la Columna de Ferro s'hi afegiren i amb la militarització passà a ser la 82 Brigada. A més dels citats, van combatre Enric Barberà i Mario Brotons, entre d'altres.

***

Cartell de denúncia de Radio Libertaire

- Legalització Radio Libertaire: El 3 d'agost de 1987 Radio Libertaire de París (França), adherida a la Federació Anarquista (FA), que lluitava des de la seva creació l'any 1981 contra el poder socialista per defensar la llibertat d'expressió a les ones de ràdio, és finalment autoritzada pel govern de Jacques Chirac, a través de la Comissió Nacional de la Comunicació Audiovisual, a emetre legalment en l'ona 89.4 Mhz, amb una potència de 4kW.

Naixements

Isabel Vilà segons un dibuix de Genar

- Isabel Vilà i Pujol: El 3 d'agost de 1843 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) la sindicalista, militant de la Internacional i pedagoga racionalista Isabel Vilà i Pujol. Filla de Segimon Vilà Roure, obrer taper que en 1856 havia emigrat a Llagostera, centre de la indústria surera gironina, i de Teresa Pujol Armet. El matrimoni tingué cinc filles, de les quals Isabel era la tercera. A part de treballar, el temps lliure l'esmerçava a atendre els malalts de Llagostera, i a aprendre a llegir i escriure per tal d'arribar a mestra. Va establir relacions amb un jove de posició acomodada, fins que aquest intentà excedir-s'hi, per la qual cosa decidí acomiadar-lo i deixar de freqüentar llocs de diversió, i va romandre fadrina tota sa vida. A Llagostera s'introduí en els ambients sociopolítics i assistí al míting que en aquesta població realitzà el novembre de 1868 el polític socialista Fernando Garrido i l'etnòleg anarquista Élie Reclus. En 1869 començà a participar en les reunions dels republicans federals i el març d'aquell any promogué una petició a les Corts, signada per 800 dones d'aquesta vila, on es demanava l'abolició de les quintes, la separació Església-Estat i la llibertat de cultes. El 6 d'octubre de 1869 prengué part com a infermera en la revolta anomenada «El Foc de la Bisbal», per defensar la República Democràtica Federal contra el governador militar de Girona, per la qual cosa va haver de realitzar una marxa amb altres 3.000 persones des de Llagostera i Cassà de la Selva a La Bisbal, travessant Les Gavarres. Afiliada a la Federació Local de Llagostera (tapers, sabaters i paletes) de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT), el 30 d'agost de 1872 va fer un míting d'afirmació internacionalista i d'apoliticisme anarquista a Sant Feliu de Guíxols i el juliol de 1873 un altre a Llagostera. Entre 1872 i 1873 ocupà la secretaria de la FRE de Llagostera. La seva activitat reivindicativa comportà que li dediquessin una cançó a Llagostera, a causa de l'enfrontament de l'AIT local amb les autoritats de la vila per l'aplicació de la normativa del govern republicà, que limitava a cinc hores la jornada laboral dels nins i nines de menys de 13 i 14 anys, respectivament, i a vuit la dels al·lots menors de 15 i les al·lotes menors de 17 --per mor d'això passarà a ser coneguda com Isabel Cinc Hores. Des d'agost de 1873, per aquest conflicte, Vilà i l'AIT patiren una campanya d'injúries i de pressions per al tancament de la federació local, i aquell mateix mes es dissolgué la societat de tapers. També exigí un local i una biblioteca a l'alcalde per a l'educació de la classe treballadora. Quan en 1874 fou il·legalitzada la Internacional i es redactà una ordre de detenció contra ella, es traslladà a Occitània on va fer de professora de castellà i de comptable a Carcassona durant sis anys, acollida a casa dels senyors Muntada, amics de la família i latifundistes a Algèria. En l'exili va estudiar per ser mestra d'escola. En 1880 retornà a Catalunya i s'establí a la comarca barcelonina, dedicant-se a l'ensenyament, d'antuvi com a professora de llengua francesa al Centre Republicà de Sabadell i després fundant i dirigint el«Col·legi Franco-Espanyol» per a nines. A partir de 1882 encapçalà una escola racionalista de nines de la Institució Lliure d'Ensenyament a Sabadell i, quan hagué de tancat, en 1895, desposseïda per la junta directiva per les seves relacions amb l'espiritisme, continuà fent classes en aquesta ciutat ajudada per l'Església Evangèlica luterana de la localitat. Isabel Vilà i Pujol va morir el 23 de desembre de 1896 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) i fou enterrada a l'anomenat Cementiri dels Dissidents. Durant la II República (1931-1936) l'Ajuntament de Llagostera va adoptar l'acord de dedicar-li un carrer, encara que aquesta denominació va durar poc. Finalitzada la Guerra Civil, per decisió de l'ajuntament franquista es va anul·lar la nomenclatura republicana. En el ple municipal del 12 d'abril de 1995 de la ciutat de Llagostera es va aprovar dedicar-li una plaça a la nova urbanització de Santa Eugènia. A Sant Feliu de Guíxols existeix una«Associació de Dones Isabel Vilà» dedicada a desenvolupar projectes solidaris. En 1996 Francesc Ferrer i Gironès publicà la biografia Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, que fou reeditada, ampliada i corregida, en 2005. L'octubre de 2000, una colla d'entitats, de sindicats i d'associacions excursionistes realitzà la «Primera Caminada Memorial Isabel Vilà», en commemoració del «Foc de La Bisbal» i de la marxa que des de Llagostera va fer Isabel Vilà. En 2005 el filòleg català Toni Strubell i Trueta publicà Isabel «Cinc Hores», obra teatral basada en la vida de la que es considera la primera sindicalista catalana.

Joan Carles Gelabertó i Orue: «Isabel Vilà, de Llagostera, lluitadora social i pedagoga», en Revista de Girona, 205 (març-abril 2001), pp. 32-35

***

Giovanni Santandrea

- Giovanni Santandrea: El 3 d'agost de 1859 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Santandrea. Fill del ferroviari Luigi Santandrea i de Maria Zaccarini, va fer estudis elementals. Adherit a l'anarquisme des de la joventut, va ser un dels militants més destacats de Castel Bolognese de la generació de la Primera Internacional. En 1880 va començar a treballar en els ferrocarrils i com a militant anarquista va gaudir de certa influència entre els companys i la policia en aquests anys el qualifica com a«cap local molt fanàtic del Partit Socialista-Anarquista». Va ser força amic de Raffaele Cavallazzi i de Michele Fantini, del republicà i garibaldí Giovanni Emiliani i d'Andrea Costa, amistats que mantindrà fins i tot quan va haver d'abandonar el país. En 1890, per evitar el servei militar, son germà Pietro, també anarquista, se suïcidarà, convertint-se amb aquest fet en un símbol de l'antimilitarisme entre els anarquistes romanyesos. L'altre germà seu, Domenico, militarà en les files socialistes. Des de la seva feina en els ferrocarrils, primer com a maleter i després com a peó i guardaagulles, va desenvolupar una intensa activitat de propaganda, especialment dirigida als seus companys de feina. Arran d'una vaga, es va adherir all combatiu Sindicat Ferroviari Italià (SFI), autònom de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) i on havia multitud d'anarquistes i de sindicalistes revolucionaris, i del qual esdevindrà responsable local. La seva tasca d'agitació fa que sigui malvist pels seus superiors i per les autoritats, per la qual cosa a partir de 1883 serà castigat amb el trasllat sistemàtic a diverses estacions (Villa Savio, Ravenna, Montemarciano, Rimini). Durant la seva estada a Ravenna el prefecte de policia va fer un informe a finals de 1892 on citava que freqüentava els més destacats anarquistes locals, com ara Ludovico Nabruzzi, Antonio Lanzoni, Emanuele Dradi, Caio Ghirardini i Salvatore Cicognani. Casat amb Filomena Maddalena Santandrea, amb qui tindrà set fills, quatre homes i tres dones, tots ells naixeran a diferents llocs a causa dels trasllats obligats del pare. Sota la influència d'aquest i pel contacte amb els companys, els quatre germans es faran anarquistes de jovenets, especialment Giuseppe, Pietro i Libero; Teo es mantindrà sempre al marge del moviment anarquista orgànic, encara que compartirà els ideals. Finalment, en 1900, va aconseguir tornar a Castel Bolognese de manera permanent, on continuarà freqüentant les reunions i les companyies anarquistes, encara que de mica en mica hi anirà reduint progressivament la seva activitat. En 1914 les autoritats ja no el consideraven perillós. Després de la Gran Guerra i de l'adveniment del feixisme la seva casa serà nombroses vegades escorcollada per la policia, però ara intentant implicar més els fills que el pare. Giovanni Santandrea va morir el 29 de setembre de 1926 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

***

António Gonçalves Correia en l'època de la fundació de la "Comuna da Luz"

- António Gonçalves Correia: El 3 d'agost de 1886 neix a São Marcos da Ataboeira (Castro Verde, Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) l'assagista, poeta, humanista, filòsof i propagandista anarquista António Gonçalves Correia. Visqué la major part de sa vida a Beja. Viatjant de professió, en 1916 fundà a Cuba (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) el setmanari anarquistaA Questão Social, on defensà la llibertat i l'emancipació de la dona, el naturisme, els respecte pels animals, l'ecologia, l'amor lliure sense matrimoni, la no violència, l'antimilitarisme, la condemna de la caça i el consum d'alcohol, etc. En 1917 publicà el fullet Estreia de um crente, petit manual del pensament llibertari ple de lirisme. Aquest mateix any comprà una gran extensió de terreny i fundà la «Comuna da Luz» --situada al Monte da Comuna de Vale de Santiago, a Odemira, entre el riu Sado i la Ribeira de Campilhas--, d'inspiració tolstoiana (pacifisme, naturisme, vegetarianisme, etc.), va ser la primera comuna anarquista de Portugal. Formada per uns 15 membres, es dedicava a l'agricultura i a la fabricació de calçat, practicant el vegetarianisme i el nudisme. La comuna tenia una mestra que seguia els mètodes pedagògics de Francesc Ferrer i Guàrdia.  Els membres d'aquesta comuna van ser els que organitzaren la revolta de pagesos de Vale de Santiago durant la crisi de 1918 i per aquest fet Gonçalves fou detingut i la comuna anarconaturista clausurada. La «Comuna da Luz» també es va veure associada a la mort de Sidónio Pais, president de la República portuguesa, assassinat per José Júlio da Costa, pagès de Garvão que fou el mediador entre les autoritats de l'Estat i els revoltosos del Vale de Santiago. En 1923 Gonçalves publicà el fulletó A felicidade de todos os seres na sociedade futura, on defensà la col·lectivització de la propietat, la modernització de l'agricultura i el progrés. Va ser detingut en diverses ocasions per la Policia Internacional i de Defensa de l'Estat (PIDE) de la dictadura d'António de Oliveira Salazar per fer pamflets anarquistes, col·laborar en publicacionsàcrates i anarcosindicalistes (A Batalha,A Aurora, O Rebelde, etc.) i fer propaganda del pensament llibertari. En 1926, després d'una d'aquestes sortides de la presó, creà la«Comuna Clarão», a Albarraque (Rio de Mouro, Sintra, Lisboa, Portugal), hereva de l'anterior, es dedicà a la floricultura i l'horticultura; fou un centre important de la dissidència contra la dictadura i lloc de refugi de perseguits polítics, però a principis dels anys trenta es dissolgué a conseqüència de divisions internes entre els seus membres. António Gonçalves Correia, l'home que comprava ocells engabiats per alliberar-los, va morir el 20 de desembre de 1967 a Lisboa (Portugal). En 2000 Alberto Franco publicà la biografia A Revolução é a minha namorada. Memória de António Gonçalves Correia, anarquista alentejano. Des de 2003 existeix en el seu honor a Aljustrel (Beja, Baixo Alentejo, Alentejo, Portugal) un Centre de Cultura Anarquista (CCA) «Gonçalves Correia».

António Gonçalves Correia (1886-1967)

***

La Mêlée, periòdic del qual Ducauroy era gerent

- Paul Ducauroy: El 3 d'agost de 1887 neix a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França) el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions d'E. Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

Artur Ballester Marco

- Artur Ballester Marco: El 3 d'agost de 1892 neix a València (València, País Valencià) el dibuixant, publicista, retratista i cartellista republicà, i simpatitzant llibertari, Artur Ballester Marco. Estudià Belles Arts, primer a l'Escola d'Arts i Oficis i a l'Acadèmia de Sant Carles de València i, posteriorment, a Madrid (Espanya). En 1912 participà a Madrid en l'«Exposició Nacional de Pintura, Escultura i Arquitectura» i s'inicià en el retrat–el 7 de juny de 1913 inaugurà la Cercle de Belles Arts de València l'exposició Mis amigos–, sota la influència de Manuel Benedito Vives i Ramon Casas Carbó. La seva primera exposició individual fou al Cercle de Belles Artes de Madrid. En 1913 guanyà el primer i segon premis del concurs de cartells del Cercle de Belles Arts de Madrid, i el primer premi de l'Ajuntament de València. Posteriorment es dedicà al dibuix publicitari, fins arribar a ser un dels cartellistes més importants del moment: cartell del projectat Palau de les Arts de València (1915), Fira de València (1922), Fira del Llibre (1923). També destacà en la il·lustració de llibres, treballant per a diverses editorials (Cervantes, Juventud, Prometeo, Voluntad) i per a autors determinats (Vicent Blasco Ibáñez, Jack London, Francisco de Quevedo, etc.), i de revistes, com araEl Cuento del Dumenche (1908-1909), El Guante Blanco (1908-1913), La Traca Nova (1911), Rondalles Noves (1912), Blanco y Negro (1917), etc. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) es traslladà a Barcelona (Catalunya), on adquirí fama com a retratista de la burgesia intel·lectual (Elisabeth Nulder, Ignasi Ribera, Baró de Viver, etc.). A Barcelona exposa a les Galeries Laietanes. Amb la proclamació de la II República espanyola en 1931 retornà a València, on treballà en la publicitat i col·laborà en diferents periòdics (La Semana Gráfica, etc.). Políticament membre del republicanisme blasquista populista, seguidor de Vicent Blasco Ibáñez, Nicolás Salmerón Alonso i Alexandro Lerroux García, i del seu Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA), en 1936 s'afilià al Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i engegà una important tasca com a il·lustrador i propagandista al servei del moviment anarquista i de l'esforç bèl·lic (CNT, Federació Anarquista Ibèrica, Federació Regional Camperola de Llevant, ministeris d'Instrucció Pública i Treball, Conselleria de Cultura i de Propaganda de la Generalitat valenciana, Consell Exportador d'Agres, col·lectivitats pageses, etc.) fins esdevenir el màxim cartellista durant la guerra civil. Entre els seus cartells més coneguts podem citar Un marino, un héroe;Campesino, trabaja para el pueblo que te ha liberado; Si queréis evitar las colas;Loor a los héroes; Salud, heroico combatiente de la libertad;Campesino: éste es tu puesto;El País Valencià a l'avantguarda d'Ibèria;Cómo ayudar a los hospitales de sangre; etc. També col·laborà per a la premsa llibertària (CLUEA, Estudios, Libre-Studio,Umbral, etc.) i il·lustrà postals (sèrie«Tarjetas Postales Infantiles», amb lletres d'Antonio Machado; etc.). En 1937 elaborà un gran mural a la façana de l'Ateneu Mercantil de València sobre els Hospitals de Sang. En 1939, amb el triomf franquista, restà a València, sobrevivint fent retrats per encàrrec, fent estampes i donant classes de pintura, allunyat de tota activitat pública i reclòs a la seva casa-taller del número 22 del carrer Comte Salvatierra de València. Només en 1943 se li va encarregar un mural a l'edifici social de la Mútua del Túria. En 1976, mort ja el dictador Francisco Franco, va participar en l'exposició «Spagna, avanguardia artistica e realtà sociale (1936-1976)» de la Biennal de Venècia. En 1979 se celebrà una exposició de la seva obra del període bèl·lic a la galeria «Val i 30» de València. La seva obra es va veure influenciada en una primera època pel modernisme que es practicava a Barcelona, París i Londres, i pel realisme, com a Josep Renau Berenguer, durant el conflicte bèl·lic; posteriorment la seva obra va ser definida com a «decorativa». Estava casat amb Concepció Aucejo Gallent, amb qui va tenir un fill. Son germà Vicente Ballester Marco, amb qui no es parlava, també fou un reputat cartellista. Malalt, gairebé cec i paralític, venint venir la mort, va cedir la seva obra a la Diputació de València. Artur Ballester Marco va morir, oblidat i en la pobresa, el 19 de juny de 1981 a l'Hospital Provincial de València (València, País Valencià), d'una cirrosi hepàtica, complicada amb un procés pneumònic. Fou enterrat en un nínxol al Cementiri Civil de la capital valenciana, on descansaven les restes de sa companya i del seu fill, molt a prop del de Vicent Blasco Ibáñez; al seu enterrament només acudiren 15 persones, la majoria companys cenetistes i artistes i intel·lectuals valencians. En morir, l'Ajuntament de València li va dedicar un carrer al barri de Sant Pau, districte de Campanar, i el va declarar fill il·lustre. Algunes de les seves obres es troben exposades l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) de València i l'abril de 1986 la«Fundació La Caixa» li dedicà una exposició retrospectiva a la mateixa ciutat.

Artur Ballester Marco (1892-1986)

***

Angiolo Bruschi

- Angiolo Bruschi: El 3 d'agost de 1900 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angiolo Mario Vittorio Bruschi, també conegut com Angelo Bruschi, Angelo Bruscho, Angiolillo Biaschi, Bruno Toccafondi i Ernesto Torres. Sos pares es deien Ettore Bruschi i Romilda Camici, que formaren una família nombrosa de sis germans. Son pare regentava una petita fàbrica artesanal de rodes per a vehicles de tracció animal. En 1915 Angiolo Bruschi s'instal·là amb sa família a Vezzano Ligure (Ligúria, Itàlia) i en 1917 freqüentà els anarquistes Renato i Nello Olivieri, Silvio Casella, Umberto Marzocchi i Pasquale Binazzi. El juliol de 1919, durant el «Bienni Roig», prengué part en les expropiacions dels negocis de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i reparticions d'aquestes a la població organitzades per les Cambres del Treball; processat per saqueig, finalment va ser amnistiat. Després d'haver fet el servei militar en la Marina Reial a bord del Pisa, retornà a Liorna, on sos pares regentaven un petit restaurant, treballant de pintor a la construcció. Segons la policia milità dos anys en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), per a després retornar al moviment anarquista. El 22 de desembre de 1922–altres fonts citen a començaments de 1925–, fugint de les represàlies dels escamots feixistes, passà a França i s'instal·là a La Sanha (Provença, Occitània). En aquesta època estava subscrit a Pensiero e Volontà, la revista que Errico Malatesta editava a Roma (Itàlia). Considerat per la policia com «el cap del grup comunista italià», el 29 de juny de 1925 se li va decretar l'expulsió del país i fugí cap a París (França), on residí al número 229 del carrer de Crimée. A començament de 1926 visità clandestinament un de sos germans a Vezzano Ligure. El 24 de maig de 1926, durant una protesta a l'Arc del Triomf de París contra la celebració de l'onzè aniversari de l'entrada d'Itàlia en la Gran Guerra, va ser detingut i escortat a la frontera belga. Durant els anys posteriors viurà a Bèlgica, on treballarà a l'editorial anarquista «Editions FrancoBelges» de Brussel·les i a la zona minera e Mons (Hainaut, Valònia), i a Luxemburg. Entre 1927 i 1929, juntament amb Pietro Bruzzi, un dels anarquistes més actius d'Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), des de l'hotel-cafè Solazzi on viuen, un dels llocs de trobada dels anarquistes de la zona, contribuí a la distribució de fullets i de periòdics i en la recaptació de fons per al suport dels presos polítics. El juny de 1930, arran de l'atemptat de Gino D'Ascanio contra el canceller de l'Ambaixada italiana, es traslladà a Brussel·lès (Bèlgica), on freqüentà el cafè Au Roy, lloc de reunió anarquista, i la llibreria de Marcel Dieu (Hem Day). El 10 de juny de 1931 participà en una manifestació convocada pel Comitè pel Dret d'Asil contra l'execució a Itàlia de l'anarquista Michele Schirru, autor d'un atemptat contra Benito Mussolini. El setembre d'aquell any, el tribunal de Mons el condemnà per«possessió d'arma il·legal» a vuit dies de presó, a tres anys de llibertat condicional i a 128 francs de multa i l'expulsà del país. Sembla que fou en aquestaèpoca que, amb Pietro Bruzzi i Luigi Damiani, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on forma part de l'Oficina Llibertària de Correspondència, dirigida per Rafael Martínez. De bell nou a Bèlgica, el 25 d'octubre de 1932, va ser detingut per violació del decret d'expulsió i portat a la frontera amb Luxemburg; detingut l'endemà per la policia luxemburguesa, es va veure obligat a passar clandestinament a França. A principis de 1933 va ser inscrit en el Registre de Fronteres sota l'epígraf de«comunista a detenir». El 25 de gener de 1933 va ser detingut a Brussel·les sota el nom fals d'Ernesto Torres i durant l'escorcoll del seu domicili li van ser trobats documents que el vinculaven amb destacats anarquistes considerats perillosos, com ara Pasquale Agari, Carlo Castagna, Hem Day, Virgilio Gozzoli o Mario Montavani. El 8 de març de 1933 va ser reclòs a la presó de Forest de Brussel·les i un cop alliberat l'estiu d'aquell any, es traslladà a París, on va ser ajudat per l'anarquista Amleto Astolfi, un dels condemnats per l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, i participà en el Comitè d'Ajuda a les Víctimes Polítiques (CAVP). L'estiu de 1935 va se novament detingut per«violació del decret d'expulsió» i condemnat a dos mesos de presó. El 9 d'octubre de 1935 va ser alliberat i entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus»), que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França) i on assistiren destacats anarquistes (Giulio Bacconi, Camillo Berneri, Angelo Bruschi, Antonio Silvio Casella, Antonio Cieri, Enzo Luigi Fantozzi, Giuseppe Gialluca, Onofrio Giglioli, Ribelle Giglioli, Rodolfo Gunscher, Italo Ragni, Umberto Tommasini, etc.). En aquestaèpoca participà en diverses reunions clandestines a París amb destacats militants (Camillo Berneri, Ernesto Bonomini, Piero Corradi, Oreste Mombello, Quisnello Nozzoli, Pietro Pirola, Carlo Rosselli, etc.). En 1936 s'adherí al Comitè Provisional per al Dret d'Asil (Lorenzo Gamba, Umberto Marzocchi, Giuseppe Mascii, Italo Ragni, etc.) i el 31 de juliol d'aquell any partí cap a Barcelona, on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 prengué part en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres combats (Tardienta, Almudébar, etc.). En aquesta època va estrènyer l'amistat amb Luigi Ballarin, que sembla havia conegut a Luxemburg. Entre 1937 va anar i venir entre la Península i França, ocupant-se de l'enrolament de voluntaris per a les columnes confederals. Després, sembla, passà al«Batalló Garibaldi» de la XII Brigada Internacional. En 1938 va ser ferit en combat i va ser hospitalitzat a Vic (Osona, Catalunya). El 9 de novembre de 1938 la policia de Liorna redactà un informe on el va qualificar d'«actiu propagandista», «individu molt turbulent», «violent» i«fanàtic». Després de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on es va adherir al grup anarquista«Libertà o Morte» (Armando Bientinesi, Faustino Braga, Aldo Demi, Lorenzo Giusti, Gennaro Gramsci, Settimo Guerrieri, Leonida Mastrodicasa, Carlo Montresor, Guglielmo Nannucci, etc.). Aconseguí fugir del camp, però el 30 d'abril de 1939 va ser detingut a la regió parisenca i condemnat a quatre mesos i 15 dies de reclusió per infracció del decret d'expulsió de juny de 1925 i tancat a la presó de parisenca de Fresnes, on va romandre fins el 6 de setembre de 1939, tres dies després de la declaració de guerra. A començament de 1941 va ser detingut durant una agafada i, com què el seu nom figurava en la llista de sospitosos de la Seguretat Nacional, el 20 de febrer de 1941 va ser internat a la Caserna de les Tourelles de París. El gener de 1942 va ser enviat forçat per a realitzar tasques agrícoles a Boulzicourt (Ardenes, França). El juny de 1944, durant una llicència a París, s'adherí al Comitato Italiano de Liberazione Nazionale (CILN, Comitè Italià d'Alliberament Nacional) de Vincennes-Saint-Mandé (Illa de França, França). Després de l'Alliberament, retornà a París i entrà a formar part del moviment antifeixista «Italia Libera». Quan el febrer de 1948 son amic Luigi Ballarin va morir, va prometre fer-se càrrec de sa família i un any més tard esdevingué el company d'Elisabetta Maniago (Elisa Ballarin), amb qui va conviure 37 anys tenint cura dels seus fills i nebots com si fossin seus. Angiolo Bruschi va morir el 8 d'agost de 1986 a París (França). Les informacions que diuen que va caure l'estiu de 1942 a Bir Hakeim (Líbia) combatent els nazis són del tot errònies.

Angiolo Bruschi (1900-1986)

***

Notícia de la detenció d'Umberto Malfatti pubicada en el diari parisenc Le Petit Parisien del 28 de maig de 1927

- Umberto Malfatti: El 3 d'agost de 1900 neix a Viareggio (Toscana, Itàlia) el torner anarquista Umberto Malfatti. Després de la presa del poder pels feixistes, emigrà a França. El 27 de maig de 1927 va ser detingut a Lió (Arpitània), juntament amb els italians Italo Ragni i Romeo Seghettini, arran d'una baralla el dia anterior en un teatre lionès on feixistes de la colònia italiana de la ciutat realitzaven un acte pel 12è aniversari de l'entrada en guerra d'Itàlia; jutjat el 5 d'agost de 1927 a Lió per «temptativa d'assassinat» contra Mario Scribanti, secretari del Fascio de Lió, i el mestre d'orquestra Trépan, la seva causa va ser sobreseguda, però el 20 d'octubre de 1928 va ser expulsat. Amb Italo Ragni passà a Lieja (Lieja, Valònia) i l'1 de gener de 1929 es traslladaren a Seraing (Lieja, Valònia). L'abril de 1929, amb Italo Ragni i Camillo Berneri, s'ocupa de la difusió pels carrers, cafès i llocs públics de Brussel·les (Bèlgica) del periòdic anarquista Bandiera Nera, editat per Giuseppe Bifolchi a la capital belga. El 29 de juliol de 1929 va ser expulsat, juntament amb Italo Ragni, Aldo Gorelli i Sivestro Seffusati, de Bèlgica i portat a la frontera alemanya. Posteriorment visqué clandestinament a França i el 5 d'agost de 1931 participà, amb Italo Ragni, Lodovico Rossi, Gusmano Mariani, Marcello Bianconi, Attilio Scarsi i Efisio Pani, en una reunió del «Cercle Sacco i Vanzetti» de Lió, on fonamentaren les bases per a l'edició d'un periòdic anarquista local (Il Bombardiere), el primer número del qual havia de sortir en ocasió de l'aniversari de la mort de Sacco i Vanzetti i que finalment s'anomenà Insorgiamo. Un informe del 30 de setembre de 1931 del Ministeri de l'Interior italià li atribueix, amb Italo Ragni, Lino Enrico Farina i Francisco Barbieri, la preparació d'un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. Detingut, va ser jutjat i condemnat el 14 de desembre de 1931 a vuit dies de presó per«infracció al decret d'expulsió». El març de 1932 participà, amb Italo Ragni, Ludovico Rossi i altres, en una reunió a Lió dels anarquistes italians a França i a Suïssa. El 18 d'abril de 1932, va ser condemnat novament per «infracció al decret d'expulsió» a una nova pena de 15 dies de presó. Es traslladà a París (França) i el 26 de desembre de 1934 va ser novament condemnat a dos mesos de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Adelita del Campo

- Adela Carreras Taurà: El 3 d'agost de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i després comunista Adela Carreras Taurà, més coneguda com Adelita del Campo. Milità activament en les Joventuts Llibertàries d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) i en l'organització anarcofeminista «Mujeres Libres». En 1938 col·laborà en el periòdic Titán,òrgan de les Joventuts Llibertàries d'Aragó, dirigit per Francisco Batey, i suprimit arran de la dissolució del Consell d'Aragó. Aquest mateix any va ser nomenada vicesecretària del Congrés de «Mujeres Libres». Ballarina i actriu professional, durant la guerra formà part del«Teatre del Front» de la Unió General de Treballadors (UGT). Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i fou tancada als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i Bram, per això va ser batejada com Adelita del Campo (del camp de concentració). Al camp d'Argelers, on organitzà activitats culturals (campanyes d'alfabetització, edició de butlletins, recitals poètics, balls, etc.), conegué el militant comunista Julián Antonio Ramírez Hernando, amb qui s'unirà sentimentalment i en la postguerra es casarà. Estigué a càrrec de l'escola maternal de la Colònia Escolar Canigó, amb infants de tres a cinc anys. Afiliada al Partit Comunista d'Espanya (PCE), amb l'Alliberament s'instal·là amb Ramírez a Tolosa de Llenguadoc, on treballaren en la redacció del periòdic comunista Lucha. En 1946 la parella marxà a París i ella treballà en una fàbrica de xocolata. Més tard, amb son company, fou locutora, fins a 1974, de les emissions en llengua castellana de Ràdio París i en el grup teatral radiofònic espanyol d'aquesta emissora. Amb la mort del dictador Franco, la parella s'instal·là a Mutxamel i viatjaven a Madrid per realitzar tasques a l'Oficina de Premsa del Comitè Central del PCE. Adela Carreras Taurà va morir el 14 de maig de 1999 a Mutxamel (Alacantí, País Valencià) i fou enterrada al cementiri d'aquesta localitat, on en 2007 el seu company es reuní amb ella.

Adela Carreras Taurà (1916-1999)

***

Hayden Carruth

- Hayden Carruth:El 3 d'agost de 1921 neix a Waterbury (Connecticut, EUA) el poeta i crític literari llibertari Hayden Carruth. Fill de l'editor de periòdics Gorton Veeder Carruth i de Margery Barrow Carruth, va passar la seva infància, marcada pels anys de la Depressió, a Waterbury i estudià a Chapel Hill (Universitat de Carolina del Nord) i a la Universitat de Chicago. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va servir dos anys en les forces aèries. Va viure molts anys a Johnson (Vermont, EUA). Durant més de seixanta anys va escriure una trentena de llibres de poesia, novel·la, assaigs (sobre jazz i blues) i crítica literària (Safo, Virgilio, Blake, Wilde, Thoreau, Sartre, Carver) i ensenyà Creació Literària a la Universitat de Siracusa, on va ser professor i mentor de nombrosos joves poetes, com ara Brooks Haxton i Allen Hoey. Va editar Poetry Magazine durant vint anys i treballà d'assessor literari en Harper's Magazine i The Hudson Review. Va rebre diverses beques (Bollingen, Guggenheim, National Endowment for the Arts, Lannan Literary, etc.) i aconseguí diversos premis literaris. En 1997 guanyà el Premi Nacional del Llibre de Poesia pel seu Scrambled eggs and whiskey (1996) i en 1992 fou guardonat amb el premi del Cercle Nacional de Crítics Literaris pel seu Collected Shorter Poems. Durant els últims anys residí amb sa esposa, la poetessa Joe-Anne McLaughlin Carruth, a Munnsville (Stockbridge, Madison County, New York, EUA). Els seus poemes, influenciats pel jazz, pel blues i per l'existencialisme, estan caracteritzats pel seu radicalisme polític i per un alt sentit de la responsabilitat cultural, retratant especialment la pobresa rural, les condicions de vida difícils de la gent i de les poblacions del nord de Vermont, els treballadors clandestins, etc. Altre dels seus temes predilectesés el de la follia i la no follia, fruit de les seves experiències quan va ser hospitalitzat entre 1953 i 1954 pels seus problemes psiquiàtrics (depressió crònica i intent de suïcidi) i amb l'alcohol. Com a crític literari fou especialista en Albert Camus. En 1998 publicà Reluctantly, una mena d'assaigs biogràfics. Hayden Carruth va morir el 29 de setembre de 2008 a la seva casa de Munnsville (Madison, Nova York, EUA).

***

- Jacques Maurice: El 3 d'agost de 1934 neix a París (França) l'hispanista, especialitzat en la història del moviment anarquista espanyol, Jacques Maurice. Estudià a l'Escola Nacional Superior de Lletres i Humanitats de Saint-Cloud (Illa de França, França) i em 1959 obtingué l'agregació d'espanyol. Va fer classes a l'institut de Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França), i l'institut parisenc de Janson de Sailly, on ensenyà fins 1967, amb 16 mesos d'interrupció a causa del seu servei militar entre setembre de 1961 i febrer de 1963. En 1985 presentà a Besançon (Franc Comtat, Arpitània), sota la direcció de Noël Salomon i d'Albert Dérozier, la seva tesi doctoral Recherches sur l’anarchisme rural en Andalousie de 1868 à 1936. Fou catedràtic de Civilització i Literatura Espanyola en les universitats de Dijon (Borgonya, França), París 8 de Saint-Denis (Illa de França, França) i París X de Nanterre (Illa de França, França), on es va jubilar el juny de 1998 i continuà com a catedràtic emèrit fins a la seva mort. Entre 1973 i 1992 dirigí el grup de recerca«Pratiques culturelles des groupes sociaux dominés dans l'Espagne contemporaine» d'hispanistes francesos que publicaren diverses obres col·lectives sobre història contemporània d'Espanya. Participà de manera destacada en els Col·loquis de la Universitat de Pau (Aquitània, Occitània), organitzats per l'historiador Manuel Tuñón de Lara. En 1988 organitzà el col·loqui internacional«Peuple, mouvement ouvrier et culture dans l'Espagne contemporaine - Pueblo, movimiento obrero y cultura en la España contemporània», publicat en 1990. Va ser membre de l'Associació d'Hispanistes Francesos. En 2006 fundà, amb altres hispanistes francesos i espanyols, la revista electrònica especialitzada en la història espanyola contemporània Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine.El 29 de juny de 2009, reconeixem de la seva tasca, el Govern espanyol li atorgà la Creu de l'Ordre del Mèrit Civil. De formació marxista no dogmàtic, criticà el caràcter mil·lenarista i «arcaic» que altre historiador marxista, Eric John Ernest Hobsbawm, atribuïa a l'anarquisme espanyol en el seu llibre Primitive Rebels. Studies in Archaic Forms of Social Movement in the 19th and 20th centuries (1959, 1968 i 1971), traduït al francès en 1967 sota el títolLes Primitifs de la révolte dans l'Europe moderne. Com a hispanista, va traduir escriptors com José Manuel Caballero Bonald, José Agustín Goytisolo i JoséÁngel Valente, entre d'altres. Trobem articles seus en nombroses publicacions periòdiques, com araBulletin d'Histoire Contemporaine de l'Espagne, Cahiers de Civilisation Espagnole Contemporaine, Cahiers d'Histoire de l'Institut Maurice Thorez, Crisol,Estudios de Historia Social, Historia Agraria, Historia Contemporánea, Langues Néo-latines, Matériaux pour l'histoire de notre temps, Le Mouvement Social, Revista de Estudios Regionales, etc.). Entre les seves obres podem destacar L'Anarchisme espagnol (1973), La reforma agraria en España en el siglo XX (1900-1936) (1975 i 1978), Historia y leyenda de Casas Viejas (1976, amb Gérard Brey), Joaquín Costa. Crisis de la Restauración y populismo (1875-1911) (1977, amb Carlos Serrano Serrano), Anarquismo y poesía en Cádiz bajo la Restauración (1986, amb altres), Un anarchiste entre la légende et l’histoire : Fermín Salvochea (1842-1907) (1987, amb altres, publicat en castellà en 2009 sota el títolFermín Salvochea. Un anarquista entre la leyenda y la historia),L'Espagne au XXe siècle(1990, amb Carlos Seco Serrano), Peuple, mouvement ouvrier, culture dans l'Espagne contemporaine (1990, amb altres), El anarquismo andaluz. Campesinos y sindicalistes (1868-1936) (1990, versió en castellà sintetitzada de la seva tesi doctoral de 1985), Regards sur le XXe siècle espagnol (1993, director), El anarquismo andaluz, una vez más (2006, col·lecció de 12 articles publicats per la Universitat de Granada), Apóstoles, publicistas, hombres de acción y sindicalistas en la historia del anarquismo español (2012), entre d'altres. Jacques Maurice va morir el 28 de juliol de 2013 a París (França). Deixà vídua, Jacqueline Covo, i dos infants, Sylvain i Claire.

Continua...

---