Hauríem de parlar, doncs, dun llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei daquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap revolució textual heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de lautor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia davantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta. (Miquel López Crespí)
40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets
En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països i lestranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts danys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no magrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida dun escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que menvolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que timpressionen,,, Quan el quadern sacaba, utilitz igualment bocins de paper dembolicar o de diari, el petit espai duna entrada al cinema... tot serveix per deixar constància duna idea, dun suggeriment, dun vers.
Cinc poetes del Països Catalans: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí
Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secretstadones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes daquesta impressió dunitat temàtica: la primera seria la intenció conscient danar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, duna circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de lautor. Sempre mhe demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que lencercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la passió que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de lànima del poeta? Potser fos interessant ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, daquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, dun llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei daquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap revolució textual heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de lautor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia davantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.
Però tornem a lexperimentalisme que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de lherència de lEscola Mallorquina els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964) en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta dexperimentar però sense cap pretensió de fer història en la literatura com a descobridors dun nou isme literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, don procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc. per a vanar-nos de ser els descobridors mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.
En el pla estrictament estilístic, el lector dEspais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de lèpoca incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de lautor dels versos. Els impulsos que des dels grecs i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, lefecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de lamor, les excelsituds del sexe quan sapodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de lantologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena dinfluències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector senfronti sol, sense lajut de cap crossa, a linferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a lautor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat lautor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de lèpoca que ens ha tocat viure (mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / madon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les banderes de locàs. Que sha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants danys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?