CONTRA LA DESPOLITIZACIÓ INTERESSADA, LA REPOLITITZACIÓ.

Tercer article, aquest de na Marina Llobera, que dedicam a reflexionar sobre la política. Els anteriors articles:

- Polítics o idiotes? de na  María Antònia Valdivielso

- La Política ens humanitza d'en Tomeu Sales

Tots som testimonis (i alguns, a més, responsables i/o còmplices) de l'ofensiva que tant a nivell autonòmic com també municipal, s'està duent a terme contra el concepte o la idea de “política”. Comença a ser molt habitual sentir coses com “això és fer política”, “noltros no feim política”, “no feim això per no polititzar”, amb un to clarament despectiu i donant a entendre, per tant, que la política és alguna cosa negativa, rebutjable o fins i tot desitjadament eliminable.

A vegades, per ignorància, per inèrcia o per manca d'actitud crítica, les persones segueixen el corrent o un sentir que sembla general; però davant aquesta qüestió concreta hem d'anar alerta i reflexionar sobre uns quants aspectes.

Una primera consideració a tenir en compte és que el rerafons d'aquest discurs és molt perillós.

L'eliminació de la política és l'ideal del feixisme i de qualsevol règim totalitari. És molt fàcil entendre el perquè: qui té el poder, té la veritat absoluta, i amb la veritat absoluta només s'hi pot estar d'acord. No té sentit que hi hagi dissidència ja que només hi ha una forma de pensar vàlida i, per tant, tampoc té sentit discutir-ho ni actuar segons uns altres paràmetres.

En aquests tipus de règims (i si girem la vista trenta anys enrera en tenim un bon exemple), per intentar arribar a aquesta situació ideal el que es fa és prohibir la política i substituir-la per policia. Però allò més interessant és que mai s'acaba d'aconseguir: es pot eliminar de manera relativament fàcil la política institucional, perquè és molt visible, però tanmateix la política continua existint de forma clandestina, malgrat la policia secreta. De política sempre n'hi haurà perquè forma part de la naturalesa humana, perquè som éssers essencialment polítics, com ja tenien clar els grecs. I per aquest motiu, per erradicar la política es pot usar la coacció o la repressió, però no és suficient; per erradicar la política s'hauria de transformar l'essència humana, i per això s'ha intentat moltes vegades degradant les persones fins deshumanitzar-les.

Algú podir dir “bé, d'acord amb això, però nosaltres tenim una democràcia i els que governen no volen eliminar la política ni la poden prohibir”. És fals.

El sistema que tenim proscriu un àmbit de la política: la de carrer. Aquella política (formes d'organització i d'acció) que no entren dins el corsé del sistema, es menystenen, es considera com si no existissin. I, fins i tot, en cas d'associacions legalment constituïdes, es dóna a entendre que si no s'han presentat a unes eleccions i han tret no-sé-quants vots no tenen legitimitat. No en parlem ja si ens centram en moviments que es mouen al marge del sistema o directament contra el sistema.

I a banda d'això, si un té interès per acabar amb la política, després d'haver negat validesa i legitimitat a tota una forma de fer política, la segona passa és deslegitimar, a ulls de la societat, la forma que es considera oficialment legítima. Això és fàcil: es tracta de desprestigiar-la, ja sigui amb opinions o amb fets, i treballar per augmentar el màxim possible l'abisme obert entre els partits i el poble, per fer més irreconciliable el divorç entre la classe política i la ciutadania.

Però pel que fa a aquest tema, de l'atac a la política, també hem de tenir en compte una altra qüestió: aquest corrent d'opinió que intenta desprestigiar la política no és espontani. I si no és espontani, qui el promou? La dreta (inclosa la que es vesteix d'esquerra). Els nostàlgics del feixisme. I sobre tot aquells que per la seva posició econòmicament dominant, no necessiten que hi hagi política perquè tanmateix ja tenen el poder. I a banda de no necessitar-ho, no volen que n'hi hagi, no sigui que la majoria es pugui arribar a organitzar algun dia per prendre'ls els privilegis i tot allò de què s'han apropiat durant generacions. Així que fomenten el discurs contra la política, i el fan circular per mitjà dels seus partits polítics (el que fa que sembli paradoxal que un polític es manifesti en contra de la política), les seves associacions i els seus mitjans de comunicació.

De tota manera, però seria insultant afirmar que és només seva la responsabilitat del descrèdit de la política. Si un discurs agafa força és perquè els fets hi acompanyen. Som conscients de com el capital ha entrat, i l'han deixat entrar, pervertint i desprestigiant molts intents de donar alternatives a les propostes neoliberals i per això la despolitització s'ha patit sobre tot en el sector de l'esquerra.

Però allò més interessant i que ens hauria de servir de lliçó, és que de la despolitització que ha sofert la nostra societat en els darrers 20-30 anys ara en patim les conseqüències. Mentre tothom es cansava de la política, i pensava que no valia la pena ficar-s'hi, i mentre tothom mirava cap a si mateix i sobre com muntar-s'ho el millor possible, una minoria (els de sempre i alguns més) anaven agafant posicions estratègiques, i així s'anava conformant l'elit que ha anat desfalcant allò públic, allò que era de tots. Però mentre això ha anat passant la resta estavem entretenguts amb les miques del pastís. Anys de bonança econòmica ens han despolititzat i adormit, i quan ens n'hem adonat, ens hem trobat desorganitzats, sense estructura per resistir ni lluitar, sense una mínima cultura política que ens bastís d'un aparell conceptual potent, amb tota la llei en contra, amb un parlament blindat contra el poble. Quan ja no hi ha miques del pastís ens hem adonat que el pastís, aquell que era de tots, només se l'estan menjant uns quants.

Per això, ara mateix, aquests discursos que intenten embrutar la política, que intenten que siguem incapaços de reorganitzar-nos per plantar cara, per defensar i reclamar el que sigui, no són una opinió asèptica i desinteressada que hagi de ser respectada, és l'expressió d'un intent més d'opressió i de treure-li al poble, que és majoria, un instrument bàsic per reclamar els seus drets. Per aquest motiu hem de ser conscients del perill que suposa no ja col·laborar sinó tolerar, permetre o restar indiferents contra això, així que lluny d'acomplexar-se o intentar justificar-se en el seu terreny, el que és urgent ara mateix és una repolitització a tots els nivells. .

Marina Llobera