Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

[10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh - «Umbral» - Excoffon - Sárraga - Layret - Coussinet - Berteletto - Ponza - Belloni - Oliva - Christie - Mühsam - Giannotti - Borrego

0
0
[10/07] «Llei de Repressió de l'Anarquia» - Míting d'Equi i de Greenhalgh -«Umbral» - Excoffon - Sárraga - Layret - Coussinet - Berteletto - Ponza - Belloni - Oliva - Christie - Mühsam - Giannotti - Borrego

Anarcoefemèrides del 10 de juliol

Esdeveniments

Bomba del Liceu (1893)

Bomba del Liceu (1893)

-«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.

***

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

Full volant propagandístic del míting d'Equi i de Greenlhalg

- Míting d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra als locals de la International Longshoremen's Association (ILA, Associació Internacional d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un míting de protesta contra la sentència de tres anys imposada a la metgessa anarcofeminista i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats llibertàries, antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting intervingué, a més de la doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler Greenhalgh. Finalment, l'octubre de 1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San Quintin (Califòrnia, EUA) per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda més tard a un any i mig gràcies a un indult del president nord-americà Woodrow Wilson.

***

Cartell propagandístic d'"Umbral"

Cartell propagandístic d'Umbral

- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.

Anarcoefemèrides

Naixements

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

Béatrix Excoffon fotografiada per P. Vuillot

- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. La data i el lloc de defunció ens són desconeguts.

***

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

Belén de Sárraga durant una gira propagandística per Andalusia (1900)

- Belén de Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a Valladolid (Castella, Espanya) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

Francesc Layret

Francesc Layret

- Francesc Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona (Catalunya) el polític republicanofederal i advocat laboralista Francesc Layret i Foix. Nascut en una família benestant, propietària d'un taller de rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys va patir una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir de 1895 va ser company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot, i en 1898 va començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En 1900 va contribuir a la fundació de l'Associació Escolar Republicana i a la creació de l'Extensió Universitària, la missió de la qual era divulgar la cultura entre la classe obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors universitaris republicans (Rodríguez Méndez, Odón de Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne president el 1905, any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es va doctorar amb la tesi La societat primitiva, concepte i investigació. Va ser elegit regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de la Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista Republicà en 1906. Com a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908, que preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser impartit en català, amb coeducació i llibertat religiosa. Va ser un dels fundadors en 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual es va separar en 1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En 1915 va contribuir a la creació del Bloc Republicà Autonomista, amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat va iniciar en aquests anys la defensa de treballadors davant els tribunals, i la Confederació Nacional del Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els militants de la Unió de Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha (1916-1919), que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris de Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un procés llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit Republicà Català (1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que significava un nou esforç per a donar perspectives polítiques als problemes socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions per diputat de Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de Catalunya. En 1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb energia la política social, l'administració de l'Estat i la funció de l'Exèrcit --celebrat va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva que patia el proletariat català després de la vaga de la Canadenca. En els moments de màxima repressió contra la CNT, sota el govern de Martínez Anido, va ser assassinat el 30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la patronal catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de casa seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a interessar-se al Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat detinguts i van ser deportats aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el mercenari que va assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del militant anarquista del mateix nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el 24 de setembre de 1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell any. L'endemà de l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a Barcelona, i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant manifestació política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument seu, obra de Frederic Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va ser desmuntat en 1939, en acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27 de maig de 1977. El 21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc després, Joaquim Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret (1971 i 1999).

Francesc Layret i Foix (1880-1920)

Joan Manent i Pesas: «Francesc Layret», en Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943). Edicions Catalanes de París. París, 1977. pp. 229-241

***

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 5 de novembre de 1920

Notícia de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari parisenc Le Rappel del 5 de novembre de 1920

- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Notícia referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc "Le Matin" del 21 de maig de 1921

Notícia referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de maig de 1921

- Pierre Berteletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Berteletto, també citat Bertheletto. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París (França), i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister), Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article d'Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. La seva gestió de la Llibreria Social suscità crítiques i va ser reemplaçat per André Colomer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defuncíó.

***

Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

Foto policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)

- Giovanni Ponza: El 10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia)–algunes fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont, Itàlia)– l'anarquista Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva versió francesa Jean-Antoine Ponza, i que va fer servir diversos pseudònims (David Venancio Cabezón, Ramón Pallás, Jean Donel, etc.). Fill d'una família benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa mare Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació exquisida i quan encara estudiava a l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa família, amb la qual tenia constants problemes per les seves idees, i marxà primer a Gènova (Ligúria, Itàlia) i després a Marsella (Provença, Occitània), on s'embarcà rumb cap a l'Argentina. A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb els cercles anarquistes italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el francès i altres moltes llengües (alemany, anglès, castellà, etc.), treballà un temps en la Companyia Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de ferroviaris, va ser acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà al Brasil, on per les seves activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo (Uruguai) restà uns mesos i entrà en contacte amb diversos companys, especialment amb el Comitè de Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel Moreno, Nieves, Alejandro Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es relacionà amb els anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di Girifalco); Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei Alfons XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra el coronel Ramón Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de l'atemptat del Teatre Colón del 26 de juny de 1910. En aquesta època col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà molt amb un dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García Gilimón (Eduardo Gilimón). Expulsat novament de l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de 1910 s'embarcà rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes catalans, aconseguí un certificat a nom de David Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel) Permañer, secretari del periòdic Solidaridad Obrera, i un altre a nom de Ramón Pallás, i amb aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina (Llenguadoc, Occitània), a Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a començament de 1911, a París (França). En arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles Albert, qui li va proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i li va ajudar econòmicament amb dos francs i una carta de recomanació per a Auguste Savoie, secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquestúltim li va lliurar una carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per aconseguir feina al Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de Comerç. Volia establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest no era a París. En aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols Miguel Ruiz i Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié, i posteriorment al número 3 del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una màquina hidràulica». En un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911 assenyalava que era un especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer Cujas on es reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la policia parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de juliol de 1911 se li va decretar l'expulsió del país. En aquesta època feia vida sota el nom de Jean Donel, nascut el 16 de juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on el febrer de 1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent passar per detectiu privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va ser condemnat a un any de presó i 10 anys d'expulsió il·limitada del territori de la Confederació Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de Suïssa i arribà a Londres, on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A partir d'aquest moment es va perdre el seu rastre.

***

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

Documentació falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)

- Ersilio Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en 1922 va ser fitxat com a membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i denunciat per lesions a un feixista, però va ser absolt per manca de proves. També fou sospitós d'haver matat el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca de proves. En 1924 pertanyé a la cèl·lula comunista«Gadda» a l'establiment Caproni del barri milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No obstant això, en 1926 es declarà netament anarquista, concretament anarcoindividualista i tolstoià. El 4 d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a Milà per l'anarquista Ciro Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna. Posteriorment fou novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola (Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda anarquista, però va ser posat en llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona (Tizino, Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i Giuseppe Peretti per arribar a París. A la capital francesa conegué Camillo Berneri, Gaetano Salvemini i Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg, retornà a París, on contribuí a la represa del periòdic Lotta Anarchica. Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba amagada en un termos. Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino, Suïssa), es reuní amb el republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb el també republicà Luigi Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de contrabandistes, amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito Mussolini. El 6 de febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i documentació falsa; Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal Especial Feixista el 25 de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el Duce a 30 anys de presó i a 10 anys de vigilància especial. La pena es va veure reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà a les presons de Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions carceràries el van portar a oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial i una sol·licitud de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada. Hospitalitzat per motius de salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de Saluzzo (Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia de produí el 6 de febrer de 1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945. Entre el 25 de març de 1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a partisà, sota el nom d'Armando, en la 181 Brigada de la 11 Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio Belloni va morir el 19 de juliol de 1978.

Ersilio Belloni (1902-1978)

***

Carlo Oliva

Carlo Oliva

- Carlo Oliva: El 10 de juliol de 1943 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, assagista, periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i llibertari Carlo Oliva. Es llicencià en filologia clàssica de la mà de Raffaele Cantarella i a partir de 1967 començà a ensenyar literatura antiga i moderna en alguns instituts de la perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut Parini de Milà, on passà els últims 13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per l'ensenyament, s'ocupà de problemes docents, des de l'escola a la problemàtica juvenil, col·laborant en diferents publicacions (Il Corriere della Sera, Golem l'Indispensabile,Linus, Ombre Rose, Quaderni Piacentini, etc.). Durant la seva joventut participà activament en el moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a principis dels anys setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També combaté en els fronts antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986 col·laborà assíduament en la publicació anarquista A-Rivista Anarchica. Formà part de la directiva de la Societat de Cultura Metodològica-Operativa, al costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant més de vint anys el programa «La caccia, caccia all'ideologico quotidiano», retransmès per Radio Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà el programa «Gialloliva», on comentà llibres de novel·la negre, policíaca i de misteri, gènere del qual era un apassionat i del qual traduí a l'italià nombroses autors (James Crumley, James Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green, etc.). En 1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el llibre Il misterio del vaso cinese, que tingué un gran èxit i va ser publicat en còmic en la revista Linus i emès radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare. Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el pseudònim Orbilius, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Liberazione,M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S, etc. És autor d'Il movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio Rendi), Il caso del nastro mancante (1988, amb Massimo Bonfantini), I maestri del giallo (1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia sociale del giallo (2003), Giallo popolare. Il poliziesco alla radio (2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir nombroses hospitalitzacions. Carlo Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la Clínica Capitonio de Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Stuart Christie

Stuart Christie

- Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola --acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. Actualment viu a Hastings, al sud d'Anglaterra.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Viewing all articles
Browse latest Browse all 12425

Latest Images