Anarcoefemèrides
del 22 de juny
Esdeveniments
Louise Michel
després de la seva deportació a Nouméa
(Nova Caledònia, 1873-1880)
- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, es jutjada a l’Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel serà condemnada a sis anys de presó.
Naixements
Gaston Crémieux
- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Gaston Crémieux. Fill primogènit d'una família nombrosa d'un modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet --nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. En 1864 també es casà amb Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants, l'últim anomenat Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir --el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca --de Marsella-- de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.
Temptativa d'insurrecció comunal
a Marsella (8
d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Robert
Lanoff
- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord. El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article«De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droità l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerreà l'alcool, Maternité,Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves,En route pour l'abattoir, Trimardeur,C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse,Jean Misére devant le Christ,Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires,Les pionniers. Scène de la vie de Biribi,Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enrique
López Alarcón (ca. 1918)
- Enrique López
Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta,
dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique
López Alarcón,
que va fer servir el pseudònim de Guzmán
de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de
Màlaga José Alarcón Luján.
Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els
jesuïtes i els
secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i
després passà a la
Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i
lletres
i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a
Cártama (Màlaga, Andalusia,
Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es
traslladà a Madrid (Espanya),
on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel
simbolisme i el
modernisme. En aquesta època es relacionà molt
amb Marcelino Menéndez Pelayo. En
1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per
al diari El Mundo i per aquests
reportatges va
ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911
va ser nomenat
membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916
l'Ajuntament de Màlaga el
nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat.
En 1918 va ser nomenat director artístic
del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931
s'estrenà la pel·lícula Fermín
Galán, d'Edgar Neville, basada en
un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932
intervingué, amb
Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández
Ardavín, en l'homenatge celebrat
al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935
s'estrenà la
pel·lícula Madrid se
divorcia,
d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant
aquests anys formà
part de la redacció de nombrosos periòdics (La
Acción, LaÉpoca, La Esfera,El Intransigente, La
Mañana,Mi Revista, El
Mundo, La Nación,Nueva Illice, El
Nuevo Evangelio, La
Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que
posteriorment prengué el nom Gil
Blas.
A partir de 1936 es lligà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballà de compaginador en el periòdic CNT
de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors.
Després fou redactor
de Solidaridad Obrera, especialment
la secció «Verdades y mentiras», i en
1937 col·laborà amb poesies i articles enFragua Social. El 13 de gener de
1938
llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El
periodista de la revolución», acte
organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i
el 4 de
desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a
Buenaventura Durruti que
se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de
1938 dissertà sobre
el tema «Aportación del pueblo español
en la estructura social futura», al
local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys
bèl·lics
oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf
franquista era un
fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i
visqué a Seta (Llenguadoc,
Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i
l'11 de gener de 1940 arribà, procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del
vapor Cuba a Ciudad Trujillo
(actual Santo Domingo, República Dominicana).
A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i
organitzà programes de ràdio
antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder
sortir de
la República Dominicana publicà el llibre Flor
de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina,
Benefactor de la
Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta
del dictador. A
mitjans de 1940, amb el suport de José González
Marín, s'establí a l'Havana
(Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents
Antifeixistes–col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Combate–,
de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del
Centre Republicà Espanyol.
L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència«El espíritu popular de la
nueva poètica espanyola». A continuació
treballà en la ràdio i va fer classes a
escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario
Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època
dirigí
obres de l'agrupació «Teatralia». En
1945 s'instal·là a Panamà i a la
Ciutat de
Panamà ensenyà art dramàtic i a
Colón (Colón, Panamà) va fer classes
al«Colegio Abel Bravo», però va ser
ràpidament expulsat per la seva militància i
retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí
José Blasco Alarcón, tingué al
seu càrrec un programa sobre política
internacional en «Radio O'Shea» de
l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio
Batista, ingressà com a
periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on
s'encarregà de les seccions«Altavoz» i «Política al
vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953
signà,
amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un
manifest antifranquista
i contra la instal·lació de bases nord-americanes
a Espanya. Després del triomf
de la revolució castrista col·laborà
ocasionalment en El Mundo. Trobem
articles seus en nombroses publicacions cubanes,
com ara Bohemia, Combate,DM, Lux,Mañana,Mensuario de Arte, Literatura, Historia y
Crítica, El Mundo,Mundo Masónico, El País, Tiempo,
etc. Traduí,
amb José Ignacio de Alberti, Fígaro,
barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos dePierre-Augustin
Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de
temàtica
llibertària, com ara Entre los
campesinos
de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas
(1937)
d'Agustín Souchy, España
frente al
fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en
España
(1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano
Mera, revolucionario (1943) de Miguel González
Inestal, Lecturas criolles (1955)
de Manuel
Cuellas Vizcaíno, i Artículos
y discursos
(1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con
o sin mujer (1905), Golondrinas
(1905), Constelaciones poéticas
(1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería,
representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del
romancero (1909, amb Cristóbal de Castro
Gutiérrez), Los insaciables.
Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909,
amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las
manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb
Cristóbal de
Castro Gutiérrez), Melilla 1909.
Crónica
de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones
militares en
el Rif (1911), La tizona. Drama
romántico en cuatro jornadas (1914, amb
Ramón Godoy y Sala), Sebastián
el bufanda o El robo de la calle
de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa
(1916, amb José
Ignacio de Alberti), El collar de
esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en
cuatro jornadas (1918, amb
Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama
en
cuatro actos (1924 i 1929), La sal
de
Madrid (1926), Voy a ser cocota
(1926), La tragicomèdia de
Pepín Cárdenas
(1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo
Escosura), La maravilla de Efeso
(1933), Paleta. Humorada lírica en
tres
actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando
Alarcón), Romancero caballeresco.
Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita
en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor
de sonetos (1940), Patria
(1940),Soy espanyol. Madrigales y sonetos
(1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique
López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963–molts d'autors citen
erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i
deixà vídua, Concha Fernández de
Villegas, i una filla, Paloma López.
Enrique
López
Alarcón (1881-1963)
***
Ramon
Porté Dalmau
- Ramon Porté
Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries --condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932-- i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) --en el Ple de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers --son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes --en 1946 estava afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert--,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Ramon Porté Dalmau va morir
el juliol de 1996 a Nevers
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila.
Ramon Porté Dalmau (1898-1996)
***
Notícia
sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el
periòdic parisenc Le Figaro del 28 de
maig de 1932
- Roger
Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renevila
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger
Combet-Farnoux.
Instal·lat a París (França), al
número 93 del bulevard de Grenelle, es guanyava
la vida fent de torner. En 1924 era el secretari del grup anarquista
del XV
Districte de París. A començaments dels anys
trenta deixà la seva documentació
a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a
finançar el
moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar
com a
jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de
França, França)
a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta
(213.000 francs). Per
aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut
el 26 de maig de
1932 i en el seu interrogatori argüí que havia
perdut els seus papers feia una
desena d'anys. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan
(Provença,
Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz
(Provença, Occitània) per
fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la
policia, també Salanson
es trobava implicat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
René Doussot
- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a París (França).
***
Evaristo Viñuales Larroy
- Evaristo Viñuales
Larroy: El 22
de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Osca, Aragó, Espanya) el
mestre anarquista
i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill
d'Evaristo Viñuales
Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los
Serós, va fer els
estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès.
Després va fer el
batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de
magisteri a l'Escola
Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco
Ponzán
Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre
d'altres, de Ramón
Acín Aquilué. Més tard va fer de
mestre a Berbegal, on conegué sa futura
companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que
arribarà a ser directora del
Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la
proclamació de la II
República, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Osca.
Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses
ocasions: febrer
de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell
mateix
any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat
a dos
anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de
febrer de 1936
sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936
fundà amb Eusebi Carbó Carbó i
Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más
Lejos. Durant el període revolucionari
comprés entre 1936 i 1939 ocupà
càrrecs de responsabilitat. Lluità a la
Divisió Ascaso i fou capità de
l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre
de 1936 fou nomenat mestre a
Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de
la Nova
Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de
la Conselleria
d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell
d'Aragó. Aquest mateix
mes organitzà la vinguda a Aragó de
Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola
de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la
Federació Comarcal de la
CNT de Monsó. El març de 1937 assistí
al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel
Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més
suport i comprensió vers la tasca
revolucionària del Consell Regional de Defensa
d'Aragó. El juliol de 1937, com
a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes
d'Aragó, assistí al Ple
Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta època
col·laborà en Cultura y
Acción i Titán, que
s'editaven a
Alcanyís, i en Nuevo Aragón.
L'agost de 1937, arran de la destrucció de
les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique
Líster, va haver de
fugir de la repressió estalinista a Híjar, on
tenia la base d'operacions la 25
Divisió. Després, a Callén,
s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero,
en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»).
L'agost de 1937 fou ajudant
adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de
Zuera al front de
Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els
combats finals com a
capità d'Intendència i fou delegat del
Comitè Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part
del Comitè Nacional de l'MLE.
Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes
feixistes,
Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero
es van suïcidar plegats, agafats
de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril
de 1939 al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià). «Aquesta és
la nostra última protesta contra el feixisme», van
ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i
sa filla Zeïka
Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren
passar els
Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar
Ponzán, però van acabar
detingudes per la Gestapo i internades al camp de
concentració de Le Vigan fins
al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la
resistència de Ponzán.
Defuncions
Eduard Alsina Bilbeny
- Eduard Alsina Bilbeny: El 22 de juny de 1921 es assassinat per pistolers del Sindicat Lliure al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Alsina Bilneny, també conegut com Cinto de la Palla. Havia nascut en 1889 a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en una família benestant --sos pares eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona-- i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat --juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat-- després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics --un fonedor i un torner--, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del SindicatÚnic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; quan sortia --juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto-- d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, fou assassinat per un escamot format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona
***
Libero
Battistelli (dreta) amb Albino Marvin (Aragó, maig de 1937)
- Libero
Battistelli: El 22 de juny de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. Havia nascut el 21
de gener de 1893 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). D'antuvi republicà federal
i francmaçó, milità en el Partit
Republicà Italià (PRI) i era un admirador del
sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va
llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret,
defensà, juntament
amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors
agraris de Molinella,
d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet
a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa
antifeixista. Al
Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella
d'anarquistes formada per
Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i
Goffredo Rosini. En
aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en
la Lega Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e
Libertà,
de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu
Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió del
mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà
correspondència amb Camillo
Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic.
Col·laborà en la revista
llibertària Studi Sociali,
publicada
a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i
en Problemi della Rivoluzione italiana.
Quan
s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no
dubtà a marxar-hi
amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i
després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a milicià
en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi»
i en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso». Col·laborà en el
periòdic
anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra
di Classe (1936-1936) i en Pensieri
e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra
Almudébar, comandà la bateria d'artilleria«Michele Schirru», gràcies a la seva
experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra.
Fou conseller militar
de la Divisió «Ascaso» i va ser
partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de
l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular
republicà. El 16 de juny de
1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes
posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una
ràfega de
metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a
l'Hospital
General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre
les seves
obres destaquen I fuori-classe
(1931), Inconvenienti di segnare il passo
(1932), Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom.
Libero Battistelli
(1893-1937)
***
José
Joaquín Gómez Tienda (El Transío)
- José Joaquín Gómez Tienda: El 22 de juny de 1939 es afusellat a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Joaquín Gómez Tienda, conegut com El Transío. Havia nascut en 1901 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Treballador del camp, fou un destacat membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la II República va ser detingut preventivament en diverses ocasions, sempre que es declarava una vaga. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser membre del Comitè Revolucionari de Baena. Son germà Francisco va ser assassinat pels feixistes el 28 de juliol de 1936. Comandà, amb Joaquín Hornero Muñoz (Segundín), una centúria de milicians de Baena que s'integrà en les centúries confederals de Castro del Río, embrió de la Columna «Andalusia-Extremadura», posteriorment 88 Brigada Mixta. Aquestes forces ajudaren a la defensa de Castro del Río durant l'atac del general feixista José Enrique Varela Iglesias els dies 6 i 7 d'agost de 1936. Amb el triomf franquista, intentà refugiar-se a Úbeda (Jaén), però va ser ràpidament descobert pel cap falangista Mariano Ariza. Portat a Baena, el 20 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver assassinat un feixista el juliol de 1936, encara que va quedar demostrat que no era present en el moment d'aquest fet. José Joaquín Gómez Tienda va ser afusellat, juntament amb altres 12 companys, a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Actualment existeix un Col·lectiu Llibertari «El Transío» a Baena.
---