Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all articles
Browse latest Browse all 10486

[07/12] «Cultura y Acción» - Digeon - Han Ryner - Adam - Cantarelli - Arrigoni

0
0
[07/12] «Cultura y Acción» - Digeon - Han Ryner - Adam - Cantarelli - Arrigoni

Anarcoefemèrides del 7 de desembre

Esdeveniments

Capçalera de "Cultura y Acción"

- Surt Cultura y Acción: El 7 de desembre de 1930 surt a Elx (Baix Vinalopó, País Valencià) el primer i únic número conegut del periòdic quinzenal anarcosindicalista Cultura y Acción. Portavoz del Sindicato de Trabajadores de Elche y su radio. Defensor de los intereses generales proletarios. L'administrador fou Nicolás Sainz i el secretari Jacinto Alemán. Altres membres de la redacció en foren José de S. Garrido, Jaime Román, José Guilabert i Joaquín Lozano. El seu objectiu fonamental era el desenvolupament de la cultura en el poble, sense oblidar l'acció com a força creadora: «El saber i l'energia al servei del bé!»

Anarcoefemèrides

Naixements

Émile Digeon

- Émile Digeon: El 7 de desembre de 1822 neix a Limós (Llenguadoc, Occitània) el periodista socialista revolucionari, responsable de la Comuna de Narbona, lliurepensador i després llibertari Émile Digeon. Va ser deportat amb son pare a l'Àfrica arran del cop d'Estat de 1851, però aconsegueix evadir-se i reprèn la lluita a França. El 31 de gener de 1871 participa en el Comitè de Salut Pública de Carcassona. El 12 de març, al Club de la Revolució de Narbona, declara: «La revolució és la pau per l'abolició dels exèrcits permanents,és la supressió dels imposts pel petit propietari i pel jornaler.» Quan es va saber de la insurrecció parisenca, el poble de Narbona va envair l'Ajuntament el 24 de març i va distribuir armes. Digeon proclamarà la Comuna de Narbona, que durarà fins al 31 de març, i organitzarà la lluita, però l'exèrcit reprendrà el poder. Detingut l'1 d'abril, jutjat el 13 de novembre i alliberat. En 1883 es presenta a les eleccions a Narbona com a «candidat anarquista» (!). Col·laborarà en el periòdic L'Insurgé i és l'autor del manifest: La Commune de Paris davant les anarchistes (1885). Va ser amic personal de Louise Michel, Auguste Blanqui, Jules Guesde i Louis Blanc.Émile Digeon va morir el 24 de març de 1894 a Trèbes (Llenguadoc, Occitània). En 1957 els Arxius Nacionals de París va comprar documentació d'Émilie Digeon que es conserva sota el nom«Fons Émile Digeon».

***

Han Ryner

- Han Ryner: El 7 de desembre de 1861 neix a Nemours (Orà, Algèria) el periodista, escriptor, filòsof anarcoindividualista, pacifista i anticlerical Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Henri Ner), més conegut com Han Ryner. Nascut en una família modesta --son pare era empleat de correus i sa mare mestra-- i força religiosa, Henri Ner va passar la seva infància a Rognac, petita vila occitana, i va aconseguir fer estudis a escoles catòliques i preparar una llicenciatura en Filosofia. Va fer de professor a diverses localitats del sud francès i més tard a París. Després de la mort de sa mare, trenca amb la religió i esdevé maçó i s'interessa per les idees socialistes. En 1885 es va casar. En 1892, en La Paix pour la vie, va proposar la socialització del pa. Després d'haver publicat dues novel·les entre 1894 i 1895, va freqüentar els cercles literaris parisencs, especialment Alphonse Daudet, per qui va traduir del provençal Vie d'enfant, de Batisto Bonnet. En 1895 va entrar com a passant als liceus Louis-le-Grand i Charlemagne de Paris. Després d'haver fet una mica de periodista, va esdevenir professor, però va trobar molta dificultat a plegar-se a la disciplina i a les convencions que s'imposaven en aquesta carrera. A partir de 1903 va participar en el moviment de les Universitats Populars. Autor d'una cinquantena de llibres de gèneres molt diversos (novel·les, contes, assaigs, teatre, poesia...), va ser elegit en 1912«Príncep dels Rondallaires» pels lectors del periòdic parisenc L'Intransigeant, per les seves dots d'orador. Va ser un dels pocs anarquistes que van participar en«Lo Felibritge», associació literària per protegir i promoure la llengua occitana. En 1896 va adoptar el pseudònim de Han Ryner, esdevenint redactor en cap de la revista Demain i col·laborador de nombroses revistes i periòdics: L'Art social; L'Humanité Nouvelle, d'Augustin Hamon; L'Ennemi du Peuple, d'Émile Janvion; L'Idée Libre, de Lorulot; L'En dehors i L'Unique, d'Émile Armand. Quan la Gran Guerra, va adoptar posicions pacifistes i sempre lluitarà pel reconeixement del dret a l'objecció de consciència, testimoniant a favor dels antimilitaristes davant els tribunals militars. El seu pacifisme es fa palès, durant la guerra, en col·laboracions en Par-delà la mêlée, d'Armand; en LaMêlée, de Pierre Chardon; en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure; i, després de la guerra, en Journal du Peuple, d'Henri Fabre. Va fer costat nombroses campanyes del moment: per l'alliberament d'Alfred Dreyfus, pel d'Eugène Dieudonné en 1913, pel d'Armand durant la guerra, pels amotinats del Mar Negre, per Sacco i Vanzetti, per Nèstor Makhno, per Lazarévitx, per Francesco Ghezzi... Anticlerical virulent, es va oposar a la influència i al poder de l'Església catòlica, especialment pel que fa l'educació. L'anticolonialisme també és present en els seus escrits i va fer costat les experiències de colònies naturistes llibertàries que es van desenvolupar aquells anys. Durant els anys 30 va participar en l'Encyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure, i en la premsa llibertària francesa i internacional, especialment l'espanyola. En 1936 es va adherir al Comitè Mundial contra la Guerra i el Feixisme. El pensament de Han Ryner està influenciat pels filòsofs antics, especialment els estoics, i preconitza un alliberament interior i no una revolució social, col·lectiva i violenta. Individualisme i pacifisme són els pensaments dominants d'aquest, també anomenat pels seus coetanis «Sòcrates contemporani». Entre les seves obres podem destacar L'humeur inquiète (1894), La folie de misère (1895), Le crime d'obéir (1900), Un artiste ignoré, le peintre Le Marcis (1900),L'homme fourmi (1901), Les voyages de Psychodore (1903), Petit manuel individualiste (1903), Le sphinx rouge (1905), Les chrétiens et les philosophes (1906), Les premiers stoïciens (1906), Alfred de Vigny (1909), Contre les dogmes (1913), Les pacifiques (1914),Les dialogues de la guerre: silence (1917), Le Livre de Pierre (1919), Liberté ou déterminisme? (1919, amb André Lorulot), Le père Diogène (1920), Dialogue du mariage philosophique (1920), Un grand humoriste, Claude Tillier (1922), Des diverses sortes d’individualisme (1922), Une conscience pendant la guerre: l’affaire Gaston Rolland (1923), La philosophie d’Ibsen (1923), Histoire de l'individualisme dans l'Antiquité (1924), Le communisme et la liberté (1924), Les esclaves: drame philosophique en un acte (1925), La morale peut-elle se passer de la science? (1925, amb André Lorulot), Jusqu’à l’âme (1925), L'ingénieux Hidalgo Miguel Cervantes (1926), Élisée Reclus (1830-1905) (1928), Les laideurs de la religion (1928), Jeanne d’Arc fut-elle victime de l’Église? (1929), Monsieur Henri Barbusse,écrivain communiste (?): pour la destruction d’une légende (1930), Jésus (1931), La manoeuvre (1931), Credo quiam absurdum (1932), Bouche d'or, patron des pacifistes (1934), Pourquoi l’Église ne peut être une force de paix? (1934), Cléricalisme et liberté: contre les dogmes (1936), L'Église devant ses juges (1937), La cruauté de l’Église (1937), La beauté (1938), entre d'altres. Han Ryner va morir el 6 de gener de 1938 a París (França). En 1919 es va crear la «Société des Amis de Han Ryner», que va editar un butlletí intern (1923-1926) i els Cahiers des Amis de Han Ryner (1939, 1946-1991), i que actualment realitzen una pàgina web d'estudi i promoció de les seves obres.

***

Paul Adam fotografiat per Nadar

- Paul Adam: El 7 de desembre de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarquista i ocultista Paul Auguste Marie Adam Raxi-Flassan (Paul Adam). Fill d'una família d'industrials i de militars oriünds de l'Artois i de Flandes; son pare fou el director dels Correus de la Casa Imperial. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Henri IV de París abans de llançar-se a la carrera literària a partir de 1884, professió que compaginava amb la d'escrivà. Col·laborà en La Revue Indépendante, abans de publicar a Bèlgica la seva primera novel·la, Chair molle (1885), la qual fou titllada d'immoral i d'«excés de naturalisme»; l'escàndol fou tan gran que fou jutjat el 10 d'agost de 1885 i condemnat a 15 dies de presó amb pròrroga i a pagar una forta multa. Després abandonà el naturalisme i es decantà vers el simbolisme, publicant en revistes lligades a aquest moviment, com ara Le Symbolisme i La Vogue. En 1885, amb l'escriptor anarquista Jean Ajalbert, fundà el polèmic periòdic llibertari Le Carcan. En 1886, amb Jean Moréas, escriurà Le Thé chez Miranda i Les Demoiselles Goubert i publicà la novel·la intimista Soi. En 1888, amb la publicació de la novel·la Être, li arribà l'èxit. En 1892 pronuncià el seu cèlebre Éloge de Ravachol, dedicat a l'afamat anarcoterrorista. També foren força nomenats els seus escrits Excitation à la Révolte i Les souhaits anarchistes. El 6 de febrer de 1897 fou un dels testimonis de Jean Lorrain en el dual amb Marcel Proust a Meudon. Partidari del general Georges Boulanger, milità en els moviments nacionalistes i tradicionalistes i, durant la Gran Guerra, s'acostà a les tropes per atiar la seva moral i fundà la Lliga Intel·lectual de Fraternitat Llatina. Conreà l'assaig, la novel·la, les narracions, els relats de viatges, i entre les seves obres destaquen La Force (1899), L'enfant d'Austerlitz (1901), Au soleil de juillet (1903), La russe (1903) i Stéphanie (1913), entre d'altres. Com a ocultista, expert en cartomància iús del tarot, fou membre del primer Consell Suprem de l'Ordre Kabalística de la Rosa-Creu (OKRC) i fou un des primers iniciats en l'Ordre Martinista. Paul Adam va morir el 2 de gener de 1920 a París (França). L'anarquisme contradictori de Paul Adam va ser en el seu temps criticat per uns i ridiculitzat per altres.
Anarcoefemèrides

Defuncions

Vittorio Cantarelli

- Vittorio Cantarelli: El 7 de desembre de 1957 mor a Schaerbeek (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio Cantarelli. Havia nascut el 16 d'octubre de 1882 a Castelnovo di Sotto (Emília-Romanya, Itàlia) i sos pares es deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888 s'instal·là amb sa família a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on son pare havia trobat feina. En acabar l'escola elemental, començà a treballar com a aprenent en un taller de calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters, considerat per la policia com a un «autor d'atemptats perillós». L'aprenent ràpidament es relacionà amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la Cambra del Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte amb Pasquale Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia, a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que ocupà fins al desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic número de la publicació 3 Agosto, publicat a La Spezia aquell dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental durant la feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa d'Elba. El juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio, acèrrim enemic dels anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de presó i a una multa de 1.000 lires per un delicte de difamació mitjançant la premsa. Per fugir de l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a França, primer a Niça i després a Lió. El setembre de 1912 es traslladà a París, al districte de Buttes-Montmartre, on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà sempre com a sabater. En 1917 retornà a Itàlia i a La Spezia reprengué la seva lluita anarquista i sindical, esdevenint un dels militants més influents i constantment vigilat per la policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol de 1919, com a membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), organitzà, juntament amb el Comitè d'Acció Unitària Nacional (CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la vida a La Spezia. En aquesta època participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i en les lluites contra l'ascensió del feixisme. El març de 1922, en representació dels obrers de La Spezia, participà en el IV Congrés Nacional de l'USI celebrat a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i Pasquale Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i del periòdic Umanità Nova que s'entrevistà a La Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una delegació soviètica vinguda per trobar-se amb diversos diplomàtics europeus arran de la Conferència de Gènova, reunida per buscar acords per a la reconstrucció del comerç i del sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El setembre de 1922, quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a França i s'establí a París, on s'integrà en els lluites antifeixistes i sindicals portades per la immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli, Felice Vezzani, Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del Comitè d'Aliança Llibertària (CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les forces llibertàries emigrades a França. En 1924, també, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a delegat de la Comissió Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés de l'USI en l'Exili celebrat a París, on reivindicà el manteniment de l'autonomia de l'USI respecte a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del secretari nacional Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat d'expulsió, marxà a Zuric; però el desembre retornà a França, on, després d'haver participat en una conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a Bèlgica. A Brussel·les treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero Peralta i esdevingué un dels militants més actius del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on prengué la paraula i atacà la justícia nord-americana; per la violència del seu llenguatge li va ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris de Brussel·les contra l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili es van realitzar nombroses reunions, on van participà destacats militants (Camillo Berneri, Luigi Fabbri, Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno Gualandi, Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi, etc.) i diversos grups antifeixistes francesos. També va participar en les reunions del Grup Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al cafè Au Roi de Brussel·les. El maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la regió de Brussel·les, on continuà amb les seves activitats antifeixistes públiques i clandestines. El juny de 1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo Bruschi i Pietro Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquesta època va ser secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931 participà amb Angelo Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo) i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra Benito Mussolini, fet pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un Tribunal Especial feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat. Força actiu en el grup anarquista italià de Brussel·les, continuà la seva tasca antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del règim soviètic. En aquestaèpoca creà el Comitè de Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio, animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de Brusse·les que envià voluntaris i recaptà fons per ajudar les seves famílies i lliurà clandestinament armes als combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco, s'ocupà del repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de l'Espanya franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'integrà en la Resistència, d'antuvi a Bèlgica i després a diversos països europeus ocupats. El 9 de febrer de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a l'alpí pas de Brenner, va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22 de març, a la de Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual havia estat condemnat en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal Especial, presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano (Toscana, Itàlia). En 1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar part de la Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en el grup de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 participà en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La Spezia al I Congrés de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés Nacional celebrat a Florència. Més tard retornà a Bèlgica on morí.

***

Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)

- Enrico Arrigoni: El 7 de desembre de 1986 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand,Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Havia nascut el 20 de febrer de 1894 a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge,Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als «Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.

 Escriu-nos

Actualització: 07-12-13


Viewing all articles
Browse latest Browse all 10486

Latest Images

Trending Articles