[17/06] Atemptat de Salsench - «La Campana de Palo» - Navarro - Campelo - Colli - Vannucci - Grunfeld - Martínez García - Bogliani - Wilckens - Sbardellotto - Parmeggiani - D'Alba - Tesán - Gracia - Calpe - Salvador

Anarcoefemèrides del 17 de juny

Esdeveniments

Salvador Salsench Sala

- Atemptat de Salsench: El 17 de juny de 1921, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista Salvador Salsench Sala intenta assassinar l'alcalde de Barcelona Antoni Martínez Domingo. L'objectiu final, però, era eliminar Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, organitzador de la repressió contra el moviment obrer. Si mataven l'alcalde, el governador civil hauria de presidir l'enterrament, moment idoni per assassinar-lo. Salsench necessitava dos còmplices per que li guardessin les espatlles. Es va encarregar de buscar-los Josep Maria Foix, del Sindicat de Banca i Borsa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), un carlista incorporat en cos i ànima a l'anarcosindicalisme l'any anterior; però només va poder trobar dos activistes inexperts. Foix va lliurar 500 pessetes a Salsench perquè es comprés roba nova, ja que amb la d'obrer no podria acostar-se a l'alcalde. L'atemptat es va fixar per al dia 17 a les 11 del matí. Poc abans d'aquesta hora, Salsench es va reunir amb els seus dos còmplices a la cantonada de Jaume I amb Dagueria. Després, es van encaminar a la plaça de Sant Jaume a esperar. A les 11.45 van veure acostar-s'hi el vehicle i van fer foc a través de la finestreta. El xofer, Enric Cepero, en sentir la detonació, va pensar que es tractava d'una rebentada. Salsench va tornar a disparar i un dels seus companys va disparar a l'aire per augmentar el pànic. L'altre no va poder intervenir, ja que a causa del nerviosisme, va oblidar llevar el fiador de l'arma. Tothom va entendre que es tractava d'un atemptat i a la plaça s'estengué el pànic. Cepero va accelerà el vehicle, però Salsench encara va fer foc per tercer pic. Després, se li va encasquetar la pistola. Quan van veure que els guàrdies urbans sortien de l'Ajuntament, van sortir a córrer fugint pels carrerons que surten de la plaça. Salsench, perseguit de prop, va caure, encara que va poder aixecar-se a temps i fugir. Els guàrdies van detenir un que fugia, però es va comprovar que era un estudiant anomenat Joan Ventura, que espantat fugia del perill. Malgrat tots els errors, l'alcalde va resultar ferit. El regidor republicà Santamaría va ajudar-lo a baixar del cotxe i el va portar fins al dispensari, on li van fer la primera cura. Ningú no va entendre el motiu d'aquell atemptat, ja que Martínez Domingo se li tenia respecte i se li apreciava; fins i tot va circular el rumor que es devia a diferències amb certa autoritat. Diversos activistes es van situar als voltants de la clínica on van internar l'alcalde, però Martínez Anido no va acudir en contra de totes les previsions. Es va limitar a enviar el seu secretari, mentre ell va anar a visitar el senador integrista Trinidad Rius que estava malalt. És molt provable que l'alcalde estigués assabentat del que es preparava.

***

Portada de La Campana de Palo

- Surt La Campana de Palo: El 17 de juny de 1925 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista cultural anarquista La Campana de Palo. Quincenario de Actualidades, Crítica y Arte. Aquesta publicació avantguardista, en teoria quinzenal, es dedicà a l'art, a la literatura, a la música i a la resta de representacions culturals argentines d'aleshores. Era l'òrgan oficiós del grup anarquista creat al voltant del crític d'art Alfredo Chiabra Acosta (Atalaya o At), de l'artista plàstic Carlos Giambiaggi (Yamb, Yamba o El Hombre de la Selva), del compositor Juan Carlos Paz i d'altres intel·lectuals (Arístides Gandolfi Herrero, etc.). Aquest grup anarquista estava relacionat amb el grup editor del diariàcrata La Protesta. En certa manera, aquesta publicació era continuació de la revista Acción de Arte (1920-1922). La publicació palesà alguns dels debats més intensos dels anys vint a Buenos Aires, com ara la missió de l'intel·lectual, els límits de la renovació artística, el paper de les empreses editorials en la divulgació literària, les relacions entre l'art i la política, etc. Trobem textos d'Alejo Abulcov, Carlos Astrada, Armando Cascella, Luis Falcini, César Falcón, León Felipe, Arístides Gandolfi Herrero (Alvaro Yunque), Augusto Gandolfi Herrero (Juan Guijarro), Raúl González Tuñon, Augusto Gozalbo, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Max Nettlau, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, Franciso Bautista Rímoli (Arnoldo Demos), José Salas Subirat, Luis Emilio Soto, Leonardo Staricco, Lev Tolstoi, Israel Zeitlin (César Tiempo), Lisardo Zía, etc.; i dibuixos de Juan Antonio Ballester Peña (Ret Sellawaj o Sellabaj) i José Sebastián Tallon. En sortiren sis números, l'últim el desembre de 1925. Entre setembre de 1926 i setembre de 1927 es publicaren 11 números mensuals d'una segona època, que continuà amb la numeració, que portà el nom de La Campana de Palo. Periódico Mensual. Bellas Artes y Polémica. En aquesta segonaèpoca foren col·laboradors Carlos Astrada, Juan Antonio Ballester Peña, Armando Cascella, Alfredo Chiabra Acosta, Aristóbulo Echegaray, Florencio Escardó, Leonardo Estarico, Luis Falcini, els germans Gandolfi Herrero, Carlos Giambiaggi, Antonio A. Gil, Roberto Mariani, Ernesto Morales, Juan Carlos Paz, Gustavo Riccio, José Salas Subirat, Leonardo Starico, Rodolfo Tollón, Salomón Wapnir i Lizardo Zía, entre d'altres. En 1982 l'editorial CEAL en publicà una edició facsímil.

Naixements

Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

- José Navarro Prieto: El 17 de juny de 1852 neix a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

***

Jorge Campelo

- Jorge Campelo: El 17 de juny de 1882 neix a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'anarquista Jorge Campelo. Es guanyà la vida primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori i comptable. En 1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra en una propietat agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el març de 1923 es realitzà el congrés de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). També visqué a Cartaxo (Santarém, Portugal). En 1925 s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les comunes de vida i de treball, amb António Gonçalves Correia i Carlos Nobre, comprà un terreny i fundà en 1927 la «Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra, Lisboa, Portugal). Quan a l'any següent la comuna desaparegué per desavinences entre els participants, dividí el terreny en lots, un per a les Joventuts Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do Operário», un per a les Joventuts Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a Mário de Oliveira. En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es distribuí entre els militants i les seves famílies i l'indret serví com a lloc de reunió, d'entrenament militar per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus perseguits durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una «Escola Nova». Jorge Campelo va morir el 6 de novembre de 1966.

Jorge Campelo (1882-1966)

***

Egisto Colli

- Egisto Colli: El 17 de juny de 1890 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el mestre i sabater anarquista Egisto Colli. Sos pares es deien Alfonso Colli i Maria Barazzoni. Pocs mesos després del seu naixement sa família es traslladà a Carpi (Emília-Romanya, Itàlia). Tingué l'oportunitat d'estudiar i es diplomà com a mestre d'escola primària. Afiliat al Partit Socialista Italià (PSI), fou secretari del cercle local i cap de la lliga del llogaret de Gargallo, a Carpi. Després es traslladà a Rovereto sulla Secchia (Emília-Romanya, Itàlia), on trobà feina de sabater i s'acostà al moviment anarquista. Amb Onofrio Gilioli i Paolo Luppi fou un dels màxims exponents del Fascio Rivoluzionario (FR) de Roveto sull Secchia i protagonitzà nombroses lluites socials de caire llibertari en aquesta zona d'àmplia hegemonia socialista. Durant els mesos previs a la Gran Guerra desenvolupà una intensa tasca antimilitarista i a favor de la neutralitat, però quan va ser cridat a files, va fer el servei militar amb el grau de sotstinent i fou ferit en dues ocasions en combat. El maig de 1920 participà en l'organització del robatori de metralladores d'una caserna de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia), promoguda pels anarquistes de la regió per armar-se i defensar-se en les manifestacions populars contra la repressió policíaca. Setmanes després, la policia aconseguí identificar els responsables i utilitzà aquesta acció per a desmantellar el grup que encapçalava la Federació Comunista Anarquista (FCA) i els sindicalistes de la Cambra del Treball de Mòdena, detenint una trentena de militants. Amb Rivoluzio Gilioli aconseguí fugir de la captura i, després d'una breu estada a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), passà clandestinament a França. Condemnat en rebel·lia, en 1925 el Tribunal d'Apel·lació de Bolonya decidir no procedir contra ell per una amnistia sobrevinguda. A França primer es traslladà a Pont-à-Vendin (Nord-Pas-de-Calais, França), on treballà de miner, i després a Wingles (Nord-Pas-de-Calais, França), on regentà un cafè-restaurant i s'ocupà de la venta de productes alimentaris italians; posteriorment marxà cap a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on visqué al domicili de la família anarquista de Mòdena dels Gilioli. El juliol de 1928 va ser detingut a Bardonecchia (Piemont, Itàlia) quan intentava retornar a Itàlia amb sa companya i sos dos fills. Sa família pogué prosseguir el viatge a Reggio nell'Emilia, on vivien sos pares, però ell va ser reclòs a la presó de Torí (Piemont, Itàlia) i poc després al manicomi civil de San Lazzaro, a Reggio nell'Emilia. Malalt de febre tifoide, Egisto Colli va morir el 7 d'octubre de 1930 a l'hospital psiquiàtric de San Lazzaro de Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Ateo Vannucci: El 17 de juny de 1905 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Ateo Vannucci, també conegut com Athos,Carrarino i Canarino. Havia nascut el. Fill d'una família llibertària, sos pares es deien Giuseppe Vannucci i Daniela Andreani. Des de l'adolescència milità en el moviment anarquista. Es guanyava la vida com a obrer mecànic. Fugint de la repressió, en 1933, amb Senofonte Argante Pisani i Ciro Sparano, passà a França. S'establí a La Ciutat (Provença, Occitània) i continuà militant en el moviment anarquista a Marsella (Provença, Occitània). Va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«expatriació clandestina» i per les seves activitats llibertàries s'intentà la seva«devolució» a Itàlia, que no reeixí gràcies al suport de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Cap a finals de 1934 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de persones buscades per a detenir. En 1935 era a La Sanha (Provença, Occitània), on freqüentà els anarquistes Ugo Boccardi i Orlando Luciani, i passà a Algèria. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, creuà els Pirineus cap el 20 de juliol d'aquell any i s'allistà voluntari a Barcelona (Catalunya) duran la tardor d'aquell any. Com a milicià de la «Columna Italiana» de la «Columna Ascaso», s'encarregà de missions especials dins de la zona franquista i combaté al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca, Almudébar i Carrascal). El desembre de 1936 passà a França per reclutar milicians i el gener de 1937 retornà a Barcelona amb Comunardo Boccardi, Egidio Fossi i Rolando Manfredi. Després dels fets de «Maig de 1937» va romandre a la Península clandestinament. Durant els últims mesos de la guerra, va ser detingut pels estalinistes, però aconseguí fugir de la presó. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs (IX Companyia). Després es va enrolar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) de la qual desertà i el 20 de juny de 1940 passà a Brussel·les (Bèlgica), on entrà ràpidament en contacte amb companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i visqué amb els anarquistes italians Dante Armanetti, Armando Bientinesi, Aldo Demi i Giuseppe Peano. En aquest mateix any obtingué del consolat italià a Brussel·les un permís de repatriació, però el rebutjà. Cap a finals de 1940 treballà a Alemanya, però el gener de 1941 retornà a Brussel·les i entrà a treballar de conductor en una garatge requisat per les tropes alemanyes. El juliol de 1943 treballava en un garatge de l'empresa Citroën a la plaça de l'Yser de Brussel·les. El 14 de juliol de 1943 va ser controlat a Brussel·les per un espia italià, juntament amb altres antifeixistes (Azelio Bucchioni, Sigfrido Drusi, Carlo Maier, Guglielmo Nannucci, Francesco Pellegrini, Ottorino Perrone, Giovanni Salvatori, Virginio Sponchiado, etc.). Després de la II Guerra Mundial treballà a Vilvoorde (Brabant Flamenc, Flandes) com a obrer en una fàbrica. En 1954 un informe desfavorable de la Seguretat de l'Estat va fer que la seva sol·licitud de carnet d'identitat fos rebutjada. Milità en el Nucli de la CNT de Bèlgica i fou secretari d'Administració del Comitè de Relacions. Va caure víctima greu d'una malaltia professional i durant els últims anys de sa vida visqué de l'assistència pública de Brussel·les. Ateo Vannucci va morir el 29 de novembre de 1976 a Brussel·les (Bèlgica).

***

José Grunfeld poc abans de sortir d'Espanya (7 de març de 1939). Foto cedida per la Fundació Anselmo Lorenzo (FAL)

- José Grunfeld: El 17 de juny de 1907 neix a Moisés Ville (Santa Fe, Argentina) el militant anarquista i anarcosindicalista José Grinfeld, més conegut comJosé Grunfeld per un error en la transcripció del seu llinatge al Registre Civil de Moisés Ville. Sos pares eren jueus romanesos de Bessaràbia que s'establiren a la localitat argentina de Moisés Ville, creada en 1889 pels jueus europeus de l'est i russos que fugien dels pogroms. Quan tenia 10 anys començà a estudiar música i a fer feina en un magatzem del seu poble. L'any següent es posà a vendre diaris i fou empleat en una casa de fotografia a San Cristóbal. En 1919 es traslladà a Ceres, al nord de Santa Fe, per fer feina en una botiga de queviures i dos anys després a Rosario per treballar en un comerç. Sa família ja havia emigrat a La Plata quan en 1923 hi marxà i s'incorporà als frigorífics Swift i més tard a les botigues Dell'Acqua, a Avellaneda. En 1924 tornà a Rosario i aprengué l'ofici de pintor retolista, arribant a ser gairebé oficial, i començà a estudiar dibuix a l'Acadèmia Gaspari i a la Universitat Popular. En 1925, durant una visita a La Plata, son germà físic i matemàtic Rafael Grinfeld el portà a un acte per la llibertat de Sacco i de Vanzetti, en plena campanya de defensa d'aquests anarquistes italoamericans, i aquest míting l'introduí en el moviment llibertari. En tornar a Rosario, entrà a formar part de l'agrupació anarquista «Libre Acuerdo» i s'acostà a diversos sindicats, com ara la Unió Obrera de Rosario, de caràcter autònom. En 1926 fou detingut per primer cop per repartir pamflets en un acte amb motiu de la campanya per Sacco i Vanzetti i fou alliberat setmanes més tard després d'haver estat apallissat. Com a anarquista antimilitarista, en 1927 es negà a fer el servei militar i fugí a Tres Arroyos per a no ser descobert, on començà a fer servir el llinatge matern de Jusid, que mantingué durant gran part de la seva militància, i on fundà, amb altres companys, la «Biblioteca Rafael Barret». L'any següent tornà a La Plata i reorganitzà el grup anarquista «Ideas» amb universitaris i obrers. El 6 de setembre de 1930, quan es produí el cop militar de José Félix Uriburu, amb un grup de militants, traslladà la impremta d'«Ideas» a la casa d'un professor, des d'on publicaren clandestinament el periòdic orgànic. Poc després fou detingut amb dos de sos germans i un grup de 14 membres de l'agrupació «Ideas» per difondre un manifest que incitava els soldats a rebel·lar-se contra la dictadura. Jutjat, fou empresonat al Departament de Policia de La Plata 40 dies i sortí en llibertat sota paraula el 31 de desembre de 1930. L'abril de 1931, en una nova onada repressiva, fou novament detingut amb son germà David i altres militants. Simulà ser romanès i fou enviat a la presó de Villa Devoto mentre la policia demanà la seva extradició al cònsol, qui es negà a signar-la. Romangué gairebé un any a la presó, on trobà uns dos-cents anarquistes de tot el país i participà en una trobada en la qual s'establiren acords amb la finalitat de revitalitzar el moviment llibertari argentí. Sortí de la presó el febrer de 1932, gràcies a un decret presidencial del general Agustín Justo que alliberava totes els presos politicosocials. Aquest mateix any, participà en l'organització d'un congrés anarquista de reorganització, que es realitzà l'octubre de 1932 a Rosario, en tornar els presos i deportats a Ushuaia. En aquesta època tornà a treballar de retolista i contribuí a la reagrupació del Sindicat de Pintors de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que engegà una vaga de 55 dies pel reconeixement sindical i la reivindicació de millores en les condicions de feina. A Rosario fou ferit en una cama en un tiroteig amb la policia mentre intentava impedir l'accés de treballadors als seus llocs de feina durant una vaga general promoguda per la FORA. Detingut a l'hospital, i davant els reclams dels seus companys, la justícia l'alliberà sota fiança. No obstant això, passà a disposició de les autoritats militars per infracció a la Llei de Servei Militar Obligatori, però finalment fou eximit a causa de la seva lesió. Viatjà a La Plata i en un acte reivindicatiu fou detingut per la policia i tancat 10 dies a la presó de Villa Devoto. En 1933 engegà una gira de quatre mesos viatjant amb un company amb trens de càrrega per Mendoza, Córdoba i Santa Fe amb la finalitat de formar grups llibertaris i de concretar acords de difusió de l'anarquisme establerts en el congrés de l'any anterior. En tornar a Rosario, treballà sis mesos al taller de pintura Iris, distribuí productes de magatzem i s'afilià al Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En aquestaèpoca milità en la Unió Socialista Llibertària (USL) i en les Joventuts Socialistes Llibertàries (JSL) i, entre 1933 i 1934, desenvolupà una tasca d'agrupament d'entitats de suport a sindicats amb l'objectiu d'organitzar la Federació Obrera Provincial de Santa Fe. Com a representant a la USL i de les JSL assistí al congrés clandestí, convocat pels Comitès Nacional i Regional de Relacions Anarquistes, que es realitzà a La Plata l'octubre de 1935, del qual sorgí la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Nomenat representant per Rosari de la FACA, va interrompre la seva militància a Santa Fe i es traslladà a Buenos Aires en 1935 per realitzar tasques orgàniques en el Secretariat Nacional i fer de redactor en el periòdic Acción Libertaria. El juliol de 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, hi organitzà des de la FACA moviments de suport, com ara el grup anarquista «Solidaritat amb el Poble Espanyol». El novembre d'aquell any, decidí marxar a lluitar amb sa companya, l'advocada Ana Piacenza, a la Península, portant-se 20.000 vacunes donades per estudiants de la Facultat de Medicina i de Química de La Plata. Quinze dies més tard la parella arribà a França, juntament amb els companys Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) i Jacobo Price, i passà amb tren a Catalunya. A Barcelona, a més d'afiliar-se a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), establí contactes amb Gaston Leval i Diego Abad de Santillán, aleshores conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya, els quals el convidaren a una reunió del Comitè Regional de la CNT i de la FAI. Aquesta mateixa tarda fou nomenat secretari provisional de la Federació Local de la FAI de Barcelona, ja que aquest càrrec estava vacant. Com a secretari assistí a nombroses reunions on es debatien temes urgents, com ara els intents d'apaivagar els enfrontaments entre el revolucionari Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Sa companya es posà a fer feina en el periòdic Tierra y Libertad, aleshores dirigit per Maguid. El gener de 1937 Grunfeld deixà la secretaria de la FAI de Barcelona i assumí per aquesta organització la Secretaria de la Comissió de Guerra, al costat de Domingo Ascaso, dedicada a atendre els fronts d'Aragó i de Catalunya, on es trobaven les columnes de la CNT-FAI. Com a part de la seva tasca, creà seccions de l'Exèrcit (Terra, Marina, Comissariat, Aviació, Internacional, Arxiu de Documentació i Atenció al Públic) i resolgué problemes d'avituallament, de mobilització i de necessitats de les tropes. El febrer de 1937 la Comissió de Guerra passà a denominar-se «Secció de Defensa Aragó-Catalunya de la Regional CNT-FAI» i en fou nomenat secretari, actuant en coordinació amb la Secció de Defensa Nacional. També aquest any, amb companys de CNT i de la FAI, ideà la introducció de secretaries militars als sindicats, impulsà una escola d'instrucció de soldats i un pla d'escolarització a les trinxeres. Durant 1937 va fer mítings i conferències a Manlleu, Castelldefels i Barcelona. Mentrestant, a l'Argentina, la FACA el nomenà el seu representant davant el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). A començaments de 1938, durant la crisi interna de la CNT-FAI i la política d'eliminació d'àrees, renuncià al seu càrrec en Defensa. L'agost de 1938 participà en el Ple Regional del MLE de Baza i l'octubre d'aquell any en el Ple Nacional de Barcelona. Proposat com a secretari del Subcomitè Peninsular de la FAI, assumí a València el càrrec de la zona centre-sud, quan ja les tropes franquistes havien dividit el territori peninsular. En aquesta nova funció, es dedicà a establir vincles entre les regionals de la FAI a Madrid, Múrcia, Cartagena, Extremadura, Almeria, Granada, Conca i Ciudad Real; i, quan Catalunya perillà, desplegà una intensa activitat per a evitar la desmoralització i la desbandada als fronts. A més, formà part de la Comissió Unificada de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, constituïda per sumar forces davant la crisi bèl·lica. L'11 de febrer de 1939 fou un dels membres de la comissió que es reuní amb Juan Negrín per discutir la situació bèl·lica, però finalment fou exclòs de la representació perquè el president de la República argumentà que no era de nacionalitat espanyola. Visqué el cercle de Madrid i a València participà en assemblees amb representats polítics, sindicals i militars per trobar-ne solucions. A Madrid establí una secretaria llibertària per mantenir l'anarquisme organitzat i convocà, juntament amb la Comissió de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries, un ple de regionals que mai no se celebrà a causa del final de la guerra. El 30 de març de 1939 sortí de Gandia amb 184 refugiats més a bord del destructor britànic Galatea cap a Marsella, per arribar amb tren a Londres el 4 d'abril via París i Dieppe. A Londres fou rebut pel «Comitè Britànic per als Refugiats d'Espanya» i romangué en aquesta ciutat fins a finals de juny de 1939, després d'haver-se reunit l'abril amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per solucionar la duplicitat representativa que es donava amb l'exili. Retornà a París, on fou nomenat membre del Consell General del MLE i treballà amb els comitès de la FAI de la CNT en l'exili, facilitant el viatge cap a Amèrica dels refugiats. El juliol de 1939 embarcà a Bordeus cap a l'Argentina, arribant-hi a final de mes; dies després esclatà la II Guerra Mundial. A l'Argentina retrobà sa companya i conegué sa filla de quatre mesos. L'agost de 1939 dissertà sobre el conflicte ibèric a la Universitat Alejandro Korn de La Plata i el setembre viatjà a Rosario. En 1940 reprengué la seva militància en l'USL i, mitjançant activitats culturals i científiques, relacionà diverses localitats de Santa Fe. Tornà a les seves activitats en el Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario des del punt de vista administratiu i des d'aquesta agrupació proposà la creació de la Universitat Obrera, projecte que fou aprovat. Després de dos anys de feina, el març de 1943, la Universitat Obrera començà les classes amb més de mil alumnes dels 19 gremis adherits. L'agost de 1943, després del cop d'Estat del general Pedro Pablo Ramírez, fou detingut amb sa companya Anita Piacenza i passà gairebé un any empresonat fins a la seva llibertat l'octubre de 1944. Poc després viatjà a Buenos Aires buscant feina, on trobà Arturo Tomás García, company de la CNT-FAI de València i gerent de l'empresa «Colectivos Quilmes», qui el convidà a assumir l'administració de la Cambra Gremial del Transport Automotor de Passatgers de Buenos Aires. Instal·lat a La Plata, participà en la creació de la companyia d'assegurances Bernardino Rivadavia, pertanyent a la Federació de Transportistes, i dirigí el seu periòdic Motor y Camino. A finals de 1945, però, renuncià a la Cambra per no haver de prendre partit a favor de les empreses en els conflictes sindicals. Retornà a Rosari i aquest mateix any es va fer càrrec de la biblioteca de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques, però en 1946, amb la pujada de Juan Domingo Perón a la presidència de la República, fou donat de baixa pels seus antecedents penals. Després treballà a la galeria artística D'Art, mentre continuava afiliat al Sindicat d'Empleats del Comerç, i aquest mateix any entrà en el Comitè de Recuperació Sindical antiperonista tractant de reconquistar gremis perduts i defensant els treballadors. En 1947 el govern clausurà el local de l'USL on militava i fou detingut mentre distribuïa el fulletó Un año de peronismo, publicat per la FACA. Les autoritats engegaren un procés per desacatament al president de la República i sortí en llibertat en 1948. Tornà a Buenos Aires com a representant comercial de l'empresa Martini i a partir de 1950 de l'editorial Peuser. Aprofità els seus viatges comercials entre Santa Fe i Buenos Aires per establir vincles orgànics entre companys anarquistes de l'interior amb la FACA i difondre propaganda de l'USL. En 1954 la FACA passà a anomenar-se Federació Llibertària Argentina (FLA) i continuà la militància en aquesta organització. En 1955 reprengué la feina en la galeria artística D'Art de Rosario i a partir de la «Revolució Llibertadora» desenvolupà una gran activitat com a secretari de Premsa del Comitè de Recuperació Sindical. En aquesta època publicà comunicats, participà en programes radiofònics, convocà assemblees, participà en la recuperació de la Federació Gràfica Rosariana i es relacionà amb les autoritats de la«Revolució Llibertadora» proposant interventors en els sindicats i desenvolupant tasques d'organització sindical. En 1955 el degà de la Facultat de Ciències Físiques i Matemàtiques li proposà ocupar de bell nou el càrrec de bibliotecari, però renuncià l'any següent. En 1956 fou un dels nou delegats per Rosario al Congrés d'Empleats de Comerç i redactà el preàmbul i la declaració de principis dels nous estatuts de la Confederació General d'Empleats de Comerç de la República Argentina. En 1957 assistí, com a militant de la Confederació General del Treball (CGT), al Congrés Normalitzador d'aquesta organització, i fou nomenat delegat de la Mesa Nacional dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics. Instal·lat a Buenos Aires, continuà desenvolupant tasques en la FLA i en els sindicats.  En 1959 patí un accident, retornà a Rosari i continuà la militància en l'USL i en el Sindicat d'Empleats de Comerç. Fou director del Boletín Informativo dels 32 Gremis Majoritaris Democràtics i coordinà, des d'aquesta organització, activitats de caire cultural i gires sindicals. A més, intervingué en conflictes per l'homologació de convenis i lluità perquè la legalització d'associacions. Entre 1963 i 1970 formà part de la Comissió de Cultura del Consell Nacional de la FLA i entre 1968 i 1970 fou el primer president de la Cooperativa Sindical de Crèdits del Sindicat d'Empleats de Comerç de Rosario. En plena dictadura militar, treballà durant un any amb els 32 Gremis Majoritaris Democràtics en l'organització d'un congrés nacional del moviment obrer que es realitzà el juny de 1980 i donà origen a la central sindical anomenada Comitè Nacional Permanent pel Sindicalisme Lliure (COPENASILI). En 1991, durant les «Jornades sobre els Treballadors en la història del segle XX», dissertà damunt la «Llibertat Sindical a l'Argentina»; i, aquest mateix any, va fer la conferència«Apunts sobre el socialisme llibertari», en el marc d'un seminari sobre anarquisme organitzat per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Buenos Aires (UBA). A partir de 1999, instal·lat a Lanús, participà en les activitats del grup«Escola per a la Democràcia», alhora que compaginà la militància en la FLA i les seves col·laboracions en El Libertario amb la feina en l'Associació d'Empleats de Despatxos de Duanes a Buenos Aires. Durant s'ha vida va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara El Libertario, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad. Amb Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo) publicà en 1981 Luis Danussi, en el movimiento social y obrero argentino (1938-1987) i en 2000 sortiren les seves Memorias de un anarquista. José Grunfeld va morir per problemes cardíacs el 7 de juny de 2005 a Buenos Aires (Argentina) i fou incinerat l'endemà.

José Grunfeld (1907-2005)

***

Portada del Sumari 28.344/39 seguit contra Domingo Martínez García por "element perillós"

- Domingo Martínez García: El 17 de juny de 1907 neix a Sorbas (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Domingo Martínez García. Visqué a la barriada de García El Bajo de Sorbas i es dedicà a les tasques pageses i a la mineria de manera ocasional. A començaments dels anys trenta emigrà a Catalunya i s'establí a Sallent (Bages, Catalunya), on treballà com a minaire. En 1932 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'aixecament revolucionari de gener de 1933 a Sallent li agafà de viatge, però el mes següent va ser detingut acusat d'assaltar una fàbrica, encara que l'únic que va fer fou portar un manifest confederal als patrons. Entre setembre de 1934 i agost de 1936 romangué a Sorbas dedicat a tasques agrícoles amb sa família i realitzant feines ocasionals a les poblacions properes. El 16 de juliol de 1936, quan es produí l'assassinat de José Calvo Sotelo, es trobava segant a la localitat granadina de Pedro Martínez i sospitant que aquest fet portaria alteracions de l'ordre, retornà a Sorbas amb altres companys, on es posà al servei de la CNT local. Fou membre del Comitè Revolucionari de Sorbas en representació de la CNT. Entre el gener i el febrer de 1937 formà part del Comitè de Presos del Comitè Central d'Almeria, la funció del qual era la revisió de les causes que havien motivat la detenció dels presoners. Entre el gener de 1937 i març de 1938 exercí de secretari de la Federació Comarcal de Sorbas de la CNT. En aquest càrrec intentà en tot moment potenciar la unitat entre totes les forces del Front Popular i assistí al Congrés Comarcal d'Agrupacions Anarquistes. Quan cessà en la secretaria de la Federació Comarcal, s'incorporà al 585 Batalló de la 147 Brigada de l'Exèrcit republicà, on va ser nomenat «Milicià de Cultura» pel Ministeri d'Instrucció Pública. En aquest destí durà fins el final de la guerra el març de 1939. Va ser detingut a València per la Brigada Politicosocial quan intentava fugir de la Península i internat al camp de concentració d'Albatera. El 30 de maig de 1939 va ser traslladat a la presó Cel·lular de València acusat de «subjecte perillós, director de tots els desordres esdevinguts durant el període roig» a Sorbas. Se li acusà falsament de l'assassinat del sacerdot Fernando González Ros, de la detenció de diverses persones d'ideologia dretana de la localitat i d'abusos (detencions, requises, robatoris, saqueigs, incautacions, destrucció dels sants de l'església, etc.) quan va ser membre de Comitè Revolucionari. Malgrat tots els testimonis exculpadors, el 17 de gener de 1942 va ser condemnat a mort. Domingo Martínez García va ser afusellat el 16 d'abril de 1942 a les tàpies del cementiri de San José d'Almeria (Andalusia, Espanya) i fou sepultat en la fosa 130, sèrie 3a, recinte 1r d'aquest cementiri.

***

Antonio Bogliani (dret, sota la paraula "Livorno") en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

- Antonio Bogliani: El 17 de juny de 1927 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Antonio Bogliani, conegut com Nino i que va fer servir el pseudònim d'Ombra. Sos pares es deien Carlo Bogliani i Carnina Dalmasso. Visqué la seva infantesa amb son avi, en un barri obrer dels vells suburbis de Savona, on conegué Arrigo Cervetto, amb qui mantindrà una estreta amistat i una militància comuna durant els anys. De jove participà en la lluita contra el feixisme, d'antuvi col·laborant activament en la preparació de l'ona de vagues que es realitzaren entre 1943 i 1944 i posteriorment, amb el nom de guerra d'Ombra, organitzant l'activitat armada a Savona i a les muntanyes de la zona. Detingut dues vegades per la policia feixista, va ser sotmès durant diferents dies a tortura amb la finalitat que revelés, sense èxit, els noms dels companys del grup. La insurrecció que donà lloc a l'alliberament de la ciutat el salvà de ser afusellat. Després de la II Guerra Mundial, en 1948, retornà a Savona i s'adherí al moviment anarquista. Treballà com a obrer a la fàbrica industrial Servettaz-Basevi de Savona i visqué a la casa del seu futur sogre, un treballador que en 1921 s'havia afiliat al Partito Comunista d'Italia (PCdI, Partit Comunista d'Itàlia). En aquesta època passava les nits treballant, amb Arrigo Cervetto, en la confecció del periòdic mural del grup anarquista local. En 1949 es casà i el seu domicili esdevingué lloc de trobada de nombrosos militants (Arrigo Cervetto, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Ugo Scattoni, etc.). Participà activament en el grup de joves que s'havia creat al voltant de Piero Parisotto i d'Arrigo Cervetto i, des del 1951, fou un del membres més destacats del Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP) de Savona, formats per joves comunistes llibertaris «plataformistes» reagrupats al voltant de Pier Carlo Masini. En aquest mateix 1951 tingué un paper destacat en la lluita contra els acomiadaments sorgits arran de la reestructuració de l'empresa siderúrgica Ilva. Entre el 2 i el 3 de juny de 1951 assistí al Congrés Nacional del Comitè de Defensa Sindical (CDS), que se celebrà a Sestri Ponente (Gènova, Ligúria, Itàlia). Compromès amb la lluita sindical a la fàbrica i amb el Comitè Directiu Provincial de la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), fou el portaveu de l'internacionalisme contra l'oportunisme i contra l'estalinisme. Per tota aquesta activitat, va ser acomiadat de la feina i hagué de treballar com a obrer ambulant arreu d'Itàlia, mostrant, en algunes cartes, un agut sentit de l'observació en les descripcions de les condicions de vida obreres. Després de l'experiència del Movimento della Sinistra Comunista (MSC, Moviment de l'Esquerra Comunista), iniciat en 1956, a principis dels anys seixanta creà a Savona, amb Arrigo Cervetto, un grup de joves que posteriorment es definirien com a leninistes. En 1965 fou un dels fundadors de Lluita Comunista (LC). Antonio Bogliani va morir l'11 d'abril de 1973 a Savona (Ligúria, Itàlia).

Continua...

---