[16/06] Afusellada de Le Brûlé - Atemptat contra Crispi - «Nueva Aurora» - «Pagine Libertarie» - Reclus - Borghesi - Atanasio - Bernizet - Peutl - Porto - Martínez Hernández - Munné - Creagh - Pérez Fernández - Domènech - Castillo - Domingo - Baj - Crosnier

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

Cadàvers al terra després de l'afusellada de Le Brûlé (16 de jun de 1869)

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument desÉtoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

L'atemptat contra Crispi segons un dibuix d'A Bonamore publicat en el diari milanès Il Secolo Illustrato della Domenica del 24 de juny de 1894

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

***

Portada del primer número de Nueva Aurora

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

Portada del primer número de Pagine Libertarie

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo(1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo,Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

Naixements

Élie Reclus fotografiat per Nadar (1885)

-Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament ambÉlisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

Antonio Borghesi

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares foren Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per«associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Foto policíaca de Francisco Atanasio

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a«anarquista perillós», en una llista de«terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Lucien Bernizet

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Era fill d'un blanquer i d'una modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat«L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle,òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica«L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de«mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

Karl Peutl

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la«Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la«Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Karl Peutl (1909-?)

***

José Manuel Porto García

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

Andrés Martínez Hernández

- Andrés Martínez Hernández: El 16 de juny de 1917 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la«Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morí cap el 2005. Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

***

Necrològica de Ramona Munné apareguda en el periòdic parisenc Cenit del 24 d'octubre de 1989

- Ramona Munné: El 16 de juny de 1922 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramona Munné. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després.

***

Ronald Creagh

- Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la sevaàvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà --Frank, en honor del dictador Francisco Franco-- més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports --tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes«Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ouécologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français auxÉtats-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècleà nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc.És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières,Revue Française d'Études Américaines,Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.

Continua...

---